Neofeminisme per a mestresses de casa

-Sembla que no s'hauria de notar tant la diferència entre unes i altres, però la veritat és que les pinces d'estendre roba que vam comprar a Ikea van la mar de bé.

Al cap d'uns moments, afegeixo:

-Ostres, em penso que no se'm podia pas ocórrer cap comentari més marujo que aquest!

En Jordi em mira; no diu res, però assenteix somrient.

I torno a afegir, mentre l'Anna entra en escena i comença a girar al meu voltant com un satèl·lit: 

-Que consti que no em queixo pas de res. Qualsevol es tanca vuit hores en una oficina aguantant clients emprenyats... 

L'Anna em mira amb els seus ullarros enormes. Però que guapa que és.

Vaig deixar de treballar després de tenir en Nil. No va ser voluntari, jo volia tornar a mitja jornada però per un seguit de malentesos (en el sentit més literal de la paraula), vull creure que sense mala intenció per part de ningú (com a mínim, no pas per part meva), no va ser possible. Vaig haver de triar: o tornar a les meves 40 hores setmanals deixant en Nil tot el dia en una escola bressol, o plegar i quedar-me a casa gaudint del meu bebè preciós... I com que la situació econòmica ens ho va permetre, i com que la feina no era vocacional, i com que no perdia pas cap oportunitat de progressar, i com que el meu sou tampoc era cap meravella,... la balança, més que no pas inclinar-se, es va precipitar amb un CLOC sorollós cap al costat des d'on el meu preciós bebè em mirava rialler.

Després van arribar els bessons. Si llavors hagués estat treballant (a jornada completa o reduïda, tant és), el mes probable és que hagués acabat plegant igualment.

Afegim a això que no tinc cap vocació professional concreta. Sóc una tastaolletes, però res no em motiva prou. Fer de mama, en canvi, m'agrada, és el més gratificant que he fet mai, i què carai, em surt bé...

Conclusió: em quedo a casa, a fer de mama 24 hores x 7 dies. Mama i mestressa de casa, és clar.

Jo que vaig poder estudiar, jo que tenia bones notes, jo que sempre he cregut en la igualtat de drets i deures i així ho he defensat, ara em trobo fent el mateix que feia la meva mare. Em sento una mica rara respecte a la meva mare, perquè a ella li sabia greu no haver pogut estudiar (no era cosa de noies, no calia), i ara és com si jo menyspreés allò que a ella li hagués agradat tenir: una oportunitat, estudis, una feina fora de casa... Fugir dels estereotips de la seva època.

I no només penso en la meva mare. També penso en totes les dones de la història que han lluitat per trencar estereotips, que volien els mateixos drets i deures que els homes. Em plantejo si el que estic fent no és un pas enrere en el camí cap endavant que totes aquestes dones valentes han fet per mi, per totes les dones.

Però al final he arribat a la conclusió que l' "alliberament" de la dona també inclou el dret a quedar-se a casa i agafar el rol de cuidadora de la família. Resumint: reivindico el dret a renunciar a una feina poc gratificant i buscar la felicitat en la meva família. 

Incís: de la mateixa manera, defenso el dret a que una dona renunciï a alguns dels seus drets com a mare en favor de la feina. Estic pensant en el cas concret de la Soraya Sáenz de Santamaría, que el 20-N feia poc més d'una setmana que acabava de parir, i tot i així va dirigir el traspàs de poders en comptes de disfrutar de la baixa de maternitat. No em cau bé la senyora (per començar és del PP, siguem sincers) però trobar-se en un moment polític així, sent la número 2 d'un PP que acaba de guanyar les eleccions... puc entendre la seva postura. No la comparteixo, però crec que se li ha de reconèixer el dret, sense oblidar, això sí, que el seu cas és excepcional i que NO ha de servir de precedent alegrement.

En fi, que des de les antípodes de la Soraya, em sento tanmateix defensora del dret a triar què volem fer amb la nostra vida. 

(Un altre incís: en Jordi és dels que FAN a casa i amb els nens; no és que "m'ajudi", no no, ell FA tot el que té temps de fer. No sé si m'explico, no és el meu ajudant sinó el meu company de feina, amb menys temps que jo, això sí, però és pencaire.)

Recomano la lectura d'aquesta entrada del bloc de l'Armandilio, que des de la seva perspectiva d'home explica això del neofeminisme molt més bé que jo (que sóc dona, però estic espessa).