Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris família. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris família. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 de maig del 2014

El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (II)

(Primera part, aquí.)


Desembre. Anna, quatre anys i tres mesos.
-He somiat que em volien esborrar. Un esborrador.
-Però Anna, si tu ets una nena, i les nenes no es poden esborrar.
-És que jo era la lletra P.
-...
-No sé si la P o la B. Quina és la que té un sol pal?


Febrer. Anna, quatre anys i quatre mesos.
(Era un dia que tenia ganes d'enfadar-se i no trobava un motiu prou important. Llegeixi's amb veu de nena enfadada.)
-Jo, un dia, voldré jugar amb una cosa molt maca, I NO TROBARÉ RES!!! :(


Març. Lluc, quatre anys i mig.
-Ets la mama més guapa i més preciosa. Ets més guapa i més preciosa que totes les fades, les princeses, les ballarines, les flors, els colors llampants i els colors no llampants.


Abril. Lluc, quatre anys i mig.
-Jo ja sé què pensem quan ens morim. Pensem tot blanc.
(Me n'adono que aquest nen parla molt dels colors...)


Maig. Nil, sis anys i mig.
En Nil apareix per la porta absolutament indignat.
-Saps què?, els que fan la Dora la exploradora no són GENS realistes. Han fet que la Via Làctia és a l'altra banda de l'univers!, PERÒ SI NOSALTRES ESTEM A LA VIA LÀCTIA! A sobre, s'han tret el casc al mig de l'espai i han començat a respirar, SENSE CASC!!!... He canviat de canal i he posat en Doraemon.
(Sí, fill meu. En Doraemon és molt més realista.)


dilluns, 20 de gener del 2014

Un missatge a la paret del Castell (i II)


(La primera part d'aquesta història és aquí.)


Recapitulem: a la paret d'un castell de mil anys d'antiguitat, on part de la meva família hi ha passat els últims cent anys, hi hem trobat unes inscripcions amb un alfabet desconegut. No sabem qui ho ha escrit, ni quan ho van escriure, ni òbviament què hi diu.

Ostres, tu... Em sento com si fos dins de la versió empordanesa (i casolana) d'un llibre tipus El Codi Da Vinci.

Passo les fotos a l'ordinador, i les retoco per veure millor les inscripcions. Augmento contrast, aclareixo, enfosqueixo. Les imprimeixo i me les guardo a la bossa de mà. Com que s'acosta Nadal, les portaré el dia que anem a dinar amb la família per ensenyar-les als meus germans i altre cop al meu pare. A veure si entre tots en traiem l'entrellat.

El meu pare ha insistit tant que no en sap res, que me'l crec. El descarto i busco altres candidats. 
Potser el meu avi? Home, llegia i escrivia molt bé, però d'aquí a inventar-se un codi o utilitzar un alfabet desconegut... Perquè això no és ciríl·lic ni grec, d'això n'estic segura. Potser algun altre parent? Diria que no, no els conec prou a fons però a primer cop d'ull m'estranyaria. Potser quan restauraven la casa del costat per fer-ne un negoci de turisme rural, s'hi van colar un parell de paletes avorrits amb idees estrafolàries. Si fos així, podria ser algun altre alfabet: rúnic?, iber?
Començo a buscar alfabets per la viquipèdia i per Google, i vaig descobrint altres possibilitats per descartar-les tot seguit. No és rúnic, ni iber, ni hittita, ni fenici, ni ogham... Per acabar-ho d'arrodonir, hi apareixen unes xifres aparentment sense codificar, "17-16". O potser sí que estan codificades? Són una pista? Doncs si són una pista, a mi més aviat m'acaben de despistar.
(De pas, aprenc que els primers alfabets, fossin d'on fossin, no tenien corbes, ja que es gravaven sobre superfícies dures -pedres, fusta, ossos,...- i el més fàcil era fer línies rectes. Sempre s'aprenen coses noves!)

En fi. Em passo uns quants dies donant-hi voltes. Confesso que em té intrigadíssima i ben emocionada.

Em ve al cap un alfabet que ens vam inventar als deu o dotze anys la meva amiga Marta C. i jo. El recordo gairebé sencer: quasi trenta anys més tard, encara seria capaç d'escriure-li a la Marta una carta que només entenguéssim ella i jo. Si és que ella encara se'n recorda... I si fos capaç d'escriure una carta que no contingués les lletres J, K, Q i U, que són les que no tinc del tot clares.

I aleshores se m'encén la bombeta: començo a pensar que ho ha d'haver fet el meu pare, perquè hi tinc força coses en comú, i en detalls així, diguem-ne curiosos, m'hi assemblo, i MOLT.
Però si ho va fer ell,... per què ho va negar?
Potser li fa vergonya admetre-ho, potser hi diu alguna cosa que no vol que sapiguem.
Potser ho va escriure fa poc. De fet, la última vegada que vam estar a Queixàs, ara fa un parell d'anys, no recordo haver-hi vist aquestes inscripcions, tot i que amb la llum entrant per darrera nostre tampoc és que fos gaire fàcil veure-les a primer cop d'ull.
Potser és un missatge de comiat a la meva mare, que va morir ara farà set anys.
Potser és un missatge d'amor per la Q., la seva parella actual, i li fa cosa escriure-ho al costat del cor on hi ha les seves inicials i les de la meva mare, i per això ho ha "codificat".
Potser son les dues coses alhora, una mena de missatge de disculpa (innecesària) per haver refet la seva vida.
Això potser explicaria que no li faci gràcia que algú ho llegeixi. Si és que realment ho ha escrit ell.



24 de desembre de 2013.
Aquesta tarda he de portar l'Anna al metge per un voltadits. Al vespre hem de fer cagar el Tió, i només faltaria que no pogués picar bé... Agafem l'autobús. A mig camí, trec les fotos de la bossa i m'encaro a la primera: si realment ho hagués escrit el meu pare, què hi diria?


Em fixo en el que sembla la primera paraula. Ep!, això és un apòstrof?

T'ESTIMO

Ostres... HI DIU "T'ESTIMO"!!!

El cor em fa un salt, i a la gola se m'hi fa un nus. En els cinc minuts que dura el trajecte, al mig de l'autobús, amb l'Anna al costat cantant i mirant per la finestra, desxifro el missatge (o gairebé tot):

17-16
T'ESTIMO AMB 
TOT EL M** COR
(Nom de la meva mare)
              (Nom del meu pare)
 

17-16 devia ser l'edat que devien tenir ells dos quan ho va escriure.
Tinc ganes de plorar.


Agafo l'altra foto. No em costa gaire desxifrar-ho:


 (Nom i cognoms del meu pare)
(Nom i cognoms de la meva mare)
               MATEMATIC**S


..."MATEMATIC**S"???
Mira, ara tinc ganes de riure.


Em moro de ganes d'enviar un missatge als meus germans per explicar-los el que he trobat. Però em controlo: ens veurem per Sant Esteve, que dinarem tots junts. Ja que per alguna raó que no acabo d'entendre (vergonya, potser?) el meu pare va fer veure que ell no ho havia escrit, esperaré un moment que ell no hi sigui per treure les fotos. Però això ho he de compartir amb els meus germans, no m'ho puc quedar per mi sola.



26 de desembre de 2013, Sant Esteve. 
Dinar familiar. Ho explico "sotto voce" als meus germans. L'A., la més gran, posada en antecedents per la R., ja s'imaginava que això només ho podia haver fet el nostre pare. La R. tampoc se'n sorprèn gaire. En S., que no en sabia res, està força al·lucinat...

No entenem gaire per què el meu pare se n'amaga, però de moment ho respectem. De moment... En quant l'enganxi un moment a soles, li preguntaré què vol dir el 17-16, que és el que encara em fa dubtar.



14 de gener de 2014, tres setmanes més tard. 
Em trobo el meu pare al tren anant tots dos de Girona a Figueres. Quina casualitat, mai agafem el tren, i hem anat a coincidir en el trajecte, el dia i l'hora! Fem petar la xerrada.
El meu pare va a Figueres a fer encàrrecs diversos, i avui hi va en tren perquè té el cotxe espatllat. M'explica que una de les coses que va a fer a Figueres és portar-li a la seva germana un morter centenari que es va endur de Queixàs quan hi vam estar ara fa un mes.
Jo vaig a veure a la meva àvia materna, que està a l'hospital amb pneumònia. Hem quedat amb la meva germana R. per anar-la a visitar. Parlem de l'àvia C., que farà 96 anys el mes que ve. Ha enterrat l'home, dues filles (una amb 10 anys, i l'altra, la meva mare, amb 59) i una néta (amb 29 anys). El meu pare diu que si no fos pel punyetero càncer, ma mare també hagués viscut una pila d'anys, perquè no estava mai malalta.
Demà (15 de gener) farà 7 anys que va morir.

Queixàs, la meva mare. El missatge a la paret. 

El meu pare i jo estem asseguts de costat, és una llàstima perquè no li veig tan bé la cara com si el tingués al davant. Al davant, en canvi, hi tenim un noi que si per casualitat està escoltant la nostra conversa deu estar força entretingut, sobretot a partir del moment que agafo aire i dic:
-Papa: he desxifrat el teu codi.
-Quin?, el 1779?
(...Com?, mil set-sents què? Vaja, aquesta resposta no me l'esperava.)
-No, no. Allò que vas escriure a la paret de Queixàs.
-No t'entenc.
-Aquell missatge en un alfabet inventat.
-Quin alfabet inventat???
-Papa!, allò que vam veure!, allò que tu deies que era alfabet ciríl·lic!
-Però si allò no ho vaig fer jo!
-COM QUE NO??? 

Encara porto les fotos a la bossa de mà. Les trec i les hi ensenyo. També hi ha un paperet amb les equivalències entre el seus símbols i l'alfabet normal, i la traducció dels dos missatges.
S'ho mira, estupefacte.
-Ai, carai... Ai, carai. 
-Papa, això és teu.
-Això és meu...?
-Amb traducció i tot. Papa, mira't la traducció.
-Sí, sí... Sí que és meu. Ostres, no me'n recordava pas gens.
-...De veritat?
(Jo encara me'n recordo de 25 dels 29 símbols que ens vam inventar la Marta C. i jo ara fa trenta anys!)
-De veritat, de veritat. Ai, carai. Em devia inventar l'alfabet expressament per l'ocasió, i no el vaig tornar a fer servir mai més. 
-I el 17 i el 16?, la vostra edat?
-Suposo. És clar: fa cinquanta anys... Per això no me'n recordava: ho vaig fer servir un sol cop, i ja fa cinquanta anys!
Va passant fotos. Se les mira, suposo que intenta recordar. És força emocionant, la veritat. 
-Et vols quedar les fotos? Jo ja les tinc a l'ordinador.
-...I tant.

Una altra pregunta que li he de fer, ara que he aclarit que no era vergonya, sinó cinquanta anys de "desús":
-Papa... puc explicar aquesta història?, em deixes? És boníssima.
-Explicar-la?
-Sí, no ho sé... Fer-ne un conte, o alguna cosa així... 
(El meu pare no sap -encara- que tinc aquest blog.)
-Ah, sí dona, i tant.

Un cop a Figueres, quan ja ens hem acomiadat i ja marxa cadascú pel seu costat, em ve una última cosa al cap.
-Papa!
-Digue'm.
-Quan t'he dit que havia desxifrat el teu codi... tu m'has dit "el 1779?"
-Sí.
-Què és?, ara tinc curiositat!
-La clau per desbloquejar el meu mòbil.
-I...?
-Separa-ho: 17, 7, 9. Més fàcil: 17, 7, 2009.
El 2009 va ser quan el meu pare va començar a sortir amb la Q. Probablement el 17/07/09 és el dia que se li va declarar, o la primera cita, o el dia que es van fer el primer petó, o... o el que sigui. 
El meu pare arronsa les espatlles, aixeca les celles i somriu. És un romàntic. Se'n va. Jo també somric.

La vida continua, i tenim dret a ser feliços, malgrat tot. 
I tant.

                                                                                         


Aquesta història és absolutament verídica: no hi ha res inventat. RES. Fins i tot he intentat transcriure els diàlegs tal i com els recordo. La única cosa que he modificat (per raons òbvies) és el codi de desbloqueig del móbil del meu pare.

diumenge, 19 de gener del 2014

Un missatge a la paret del Castell (I)

Aquesta història comença fa mil anys, quan es va començar a construir el Castell.
Bé, no, tampoc cal tirar tant enrere.
Posem-hi cent anys. Quan s'hi van instal.lar els meus avantpassats.
No, no tant. Cinquanta anys, quan el meu pare era adolescent?
O potser trenta, quan jo era petita i hi anàvem a buscar molsa per fer el pessebre.
O un mes, quan hi vaig anar per últim cop. 
O cinc dies, quan vaig obtenir el "permís" per explicar aquesta història que comença dient:

"La comarca de l'Empordà ha tingut una història extraordinàriament rica i complexa, com poques altres a Catalunya. Tot i això, pot resultar sorprenent que avui dia hi puguem descobrir l'existència d'un castell, originari almenys del segle XI, encara dempeus i que hagi passat completament desapercebut pels historiadors de les nostres terres. I encara més, que aquest castell sigui l'origen d'un dels llinatges nobiliaris més importants de l'Empordà, els membres del qual han estat sovint atribuïts a diversos llocs erronis.
Ens referim a l'antic llinatge dels Biure de l'Empordà i al desconegut castell de Biure de Queixàs."

D'acord, faig trampa. Aquest escrit no és meu, és d'un "petit" treball que van fer a mitges entre l'historiador Marià Baig i el meu pare (que, per cert, no és historiador sinó matemàtic). El text complet es pot descarregar des d'aquí.

Resumint: el Castell de Biure -que no és al poble de Biure d'Empordà, sinó a Queixàs (municipi de Cabanelles, Alt Empordà)- és una masia que antigament havia sigut un castell (encara en conserva certes estructures). I la família de la meva àvia paterna hi han estat de masovers durant els últims 100 anys. Bé, en realitat hauran estat 99, ja que els meus oncles-avis n'acaben de marxar aquest desembre passat.


Quan jo era petita, cada Nadal hi anàvem a buscar matèries primeres per adornar la casa. Buscàvem al bosc del costat un pi ni molt gran ni molt petit, i n'escapçàvem la part de dalt, deixant el pi més baix, però viu. Aquesta punta de la branca central era el nostre arbre de Nadal. També recollíem molsa pel pessebre (llavors estava permès); quan arribàvem a casa l'esteníem sobre paper de diari perquè s'eixugués una mica i per neteja-la de fulles d'alzina i de pi, i jo saltava cada cop que en sortia un insecte o aranya. 
L'olor de sotabosc, l'olor de molsa, per mi sempre serà l'olor d'anar cada Nadal a Queixàs.

El meu pare, de petit i no tan petit, hi va passar moltes temporades (els estius, sobretot) amb els seus oncles i cosins. Els seus records deuen ser molt més intensos que els meus. Sé, per exemple, que es banyava al riu amb altres nens i amb una seva àvia que de jove havia sigut dida, una àvia petita i escarransida però que com a dida va ser molt ben valorada, i que s'enorgullia enormement d'haver alletat gent important (fills de metges i d'advocats i de senyors per l'estil). No us amagaré que m'agradaria haver conegut aquesta meva besàvia de la qual crec que n'he rebut alguna herència genètica...
De gran, encuriosit per la història d'aquella imponent masia, pel nom de "Castell" i per certs detalls arquitectònics que li havien cridat l'atenció, el meu pare va començar a investigar l'origen d'aquell mas. I va coincidir amb un historiador que també hi donava voltes, i van descobrir que en realitat es trobaven davant del "Castell de Biure", que no tenia res a veure amb el poble de Biure d'Empordà sinó amb el llinatge noble dels Biure o Benevivere, que comença en aquest castell i que va tenir una certa rellevància en la baixa edat mitjana. És a dir, van "lligar" un llinatge que no se sabia d'on venia amb un castell que no se sabia de qui havia estat.
I l'any 1991, l'Institut d'Estudis Empordanesos els va publicar el resultat de les seves investigacions.

Tirant més enrere, podria parlar de la meva àvia M., que es va enamorar bojament d'en S., el que seria el meu avi, un noi una mica estrany perquè tenia la costum de llegir. Quines coses de fer, a pagès, perdre el temps llegint... I quan la meva àvia M. va dir que s'hi volia casar, el seu pare li va dir: si te'n vas amb ell, no t'emportaràs res d'aquí!, i ella li va contestar: veieu el que porto a sobre de roba?, no necessito res més!
...O això és el que m'explicava ella. 
 
La seva germana F. és la que ara marxa d'aquell mas. Ja té més de noranta anys, i tot i que tant ella com el meu oncle-avi fan molta patxoca, es podria dir que s'han anat retirant de mica en mica: van anar deixant les vaques, els porcs, després els conills, i ara ja gairebé havien deixat l'hort. Se'n van a viure a tocar del seu fill, buscant una vida més còmoda.
Actualment, just al costat del Castell, en el que havien estat quadres i graners, hi ha els Lledoners, una casa de turisme rural. Sempre ens quedarà el recurs d'anar-hi a passar un cap de setmana...



Fa un mes, el passat 15 de desembre, vam anar a acomiadar-nos del Castell. Hi vam anar el meu pare, la meva germana R. amb els seus dos nens, i jo amb els meus tres.

[Anècdota 1: tot i els meus continus "nens, aneu amb compte", "nens, no us acosteu tant a l'aigua", i "nens, no correu per aquí", en Lluc va acabar caient a l'aigua del que abans era el fossat del castell i ara és una bassa -de dos pams de fondària- amb peixos de colors. Per sort, tot i ser desembre, feia un solet de migdia prou agraït. 
Dos minuts abans que caigués, amb una oportuníssima barreja de resignació i previsió (fantàstic paradigma del que seria l'instint maternal, suposo), em vaig trobar a mi mateixa fent càlculs: "si algú cau a l'aigua, serà en Lluc; bé, tampoc no és tan greu; li posaré la jaqueta d'en Nil, els pantalons que m'havia deixat la R. i que avui portava per tornar-li, i si cal els meus mitjons". 
-Mamaaaaaa!, en Lluc ha caigut a l'aiguaaaaaa!
(Sospir.)
Quasi no el vaig ni renyar... Moll, espantat i enfredorit.
-Ja t'està bé. Per burro.
Fi de l'anècdota 1]

Mentre la meva tia F. feia asseure els nens a taula, sota l'enorme cap de senglar dissecat que tant m'impressionava de petita (i que també va impressionar a en Nil) i els entretenia una estona amb patates fregides i galetes, la meva germana R. i jo vam aprofitar per anar a fer el tafaner. 
Si n'hi ha de coses per tafanejar... Des de fora es veu el que queda d'un finestral gòtic. No m'hi havia fixat mai. Un altre detall curiós és la "muralla partida": una de les parets exteriors està trencada i desplaçada, des dalt fins a mitja paret, possiblement degut a l'episodi de terratrèmols dels anys 1427-1428. I estem parlant de la paret exterior del que havia estat un castell: imagineu-vos-en el gruix, i ara imagineu-vos el terrabastall d'un terratrèmol trencant-la... I sis segles després, la paret encara aguanta!

 Finestral gòtic

 "Muralla" trencada


Un cop a dintre, vam estar a la part de la casa que havia estat reservada als senyors (el "pis de l'amo"): sales grans ara sense mobles, amb sostre de volta, parets gruixudes pintades de colors pastel, i balcons amb vistes a la Mare de Déu del Mont i al Canigó. També vam pujar més amunt, al rebost ben ventilat per la Tramuntana on penjaven les llangonisses a assecar, i a les altres sales de dalt. Allà vam trobar la primera perla, que jo ja recordava haver vist l'últim cop que hi vam estar, un parell d'anys enrere: un escrit a la paret, amb lletra rodoneta i polida, que diu:


"Aquí, amb la guerra acaba-
da, ha dormit dolçament en
una nit de primavera.
6 maig 1939",
signat pel meu avi patern (S.B.F.).

No sé ben bé què devia voler dir això de "dormir dolçament"... Probablement, amb estar a prop i sota el mateix sostre que la seva promesa ja en feia prou. O potser li va aconseguir robar un petó abans d'anar a dormir. Però quan després vam explicar la troballa a la meva tia F. (fa anys i panys que ja no s'hi fa res en aquestes sales), ens va confirmar que efectivament, quan va tornar de la guerra, el meu avi S. va passar uns dies a casa seva. "El teu avi S. -s'afanya a puntualitzar la tia F.- va dormir en aquesta sala del davant. Les noies dormíem a les habitacions de l'altra banda". Que consti! 

[Anècdota 2: aquesta puntualització no és gratuïta, ja que aleshores tot això era sagrat. Tan sagrat, tan sagrat, que la meva tia F., mentres paria el seu primer fill quan encara faltaven tres setmanes per complir els nou mesos de casats, entre contracció i contracció anava cridant: "juro que vaig arribar verge al matrimoni!, juro que el meu home no em va tocar fins que vam ser casats!!!". Es veu que, a sobre, el seu fill lleugerament prematur va ser força grosset, per alegria i alhora disgust de la meva tia F.
Fi de l'anècdota 2]

En aquesta mateixa sala, a terra hi ha una petita trampa: la meva tia F. ens va explicar que el dia que van entrar les tropes d'en Franco i els seus "moros", hi van amagar la meva àvia M. per por del que li poguessin fer.

Seguim tafanejant. El meu pare insisteix en què anem amb compte, que el terra no es gaire segur. La R. i jo ens fiquem al rebost.
Busquem més inscripcions a les parets. Crec recordar que l'altra vegada que vam pujar a xafardejar hi havia vist algun cor. Amb la llum que ve just des de darrera nostra (precisament entra pel finestral gòtic) no es veu gaire res. Però de mica en mica anem trobant inscripcions gratades a la paret enguixada, i fent ombra per ressaltar-ne el relleu, aconseguim fotografiar-les:

-Les inicials SB (el meu avi) dins una mena de cor o escut amb corona; a banda i banda del cor, una M i una E (les inicials de la meva àvia);



-Dins un cor, les inicials SBE (el meu pare) i AMCP (la meva mare). I la data: 13/8/63. El meu pare tenia 17 anys, i la meva mare 16.
-A l'esquerra d'això, unes inicials amb una cal·ligrafia tota curiosa. Són les inicials de la meva tia (FE), la seva germana (PE) i la seva altra germana (la meva àvia: ME).



-Una cara de noia amb cabells llargs i ondulats. A sota la barbeta hi posa PES, les inicials de l'altra germana de la meva àvia. És la seva signatura, ho va fer ella?, o algú altre la va dibuixar?



-I de cop, una inscripció estranya. Ep!, però... què carai és això???



-I una altra!!!




El meu pare ens ve a buscar. Li preguntem què són aquestes inscripcions, i diu que no en té ni idea.
-Com que no ho saps?, que no és teu?
S'ho mira estranyat.
-No.
-Això no és teu?
-No.
-Segur que no és teu???
-A veure... No, no. Sembla alfabet ciríl·lic. Va, baixem, que no m'en fio d'aquest terra...

Després de fer les fotos oportunes, marxem.



Què carai és aquest alfabet? No, no és ciríl·lic, això segur. Ni grec. I no ho ha fet el meu pare? Estic atònita.
A veure... L'edifici del costat del Castell ha estat reformat i reconvertit en casa rural... Potser els paletes... O el meu avi?
Que estrany.
Què carai hi deu dir???
I justament quan els meus oncles-avis deixen el mas.

Punyeta, quin misteri!


(Continua aquí.)


dilluns, 6 de maig del 2013

El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (I)


Febrer. Nil, 5 anys i mig.
Nil - Papa, saps que la Xxx (una nena de la seva classe, la identitat de la qual volem preservar) no sap qui va crear el món?
Jordi - Ah no? I qui el va crear, el món, Nil?
Nil - Homeeee, papa! El big-bang!
Definitivament els referents ja no són els mateixos. 
(Copiat del facebook d'en Jordi.)
(Afegeixo: ...No sé què donaria per haver sentit la conversa sencera, al pati de l'escola, entre els dos nens de cinc anys! :D ) 


Març. Anna, 3 anys i mig.
Capvespre. L'Anna s'ha quedat adormida al sofà. Porta una bona estona dormint profundament. De cop es desperta, s'incorpora, em busca: 
-Mama?
-Sí, sóc aquí.
Es posa dreta al sofà, i obrint uns ulls com unes taronges m'explica:
-Mama!, he somiat amb una casa, de colors!, i bombolles, molt grans! Moltes bombolles, eren molt grans i molt "moniques"!!!
Emocionadíssima. Aquesta ja no es torna a adormir, penso jo.
Es torna a ajaure, i dos segons després ja ronca.


Abril. 
En Nil es planta a la cuina havent sopat.
-Mama, de què està feta l'aigua?
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.
És clar. 
Una hora després: 
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.


6 d'abril. Anna i Lluc, 3 anys i mig.
Anna:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:
-I a mi, una de rectangle verd!
(No, jo tampoc ho entenc.)


Maig. 
Nil:
-21 més 7 fan 28... Mira, igual que 20 més 8. 
(Propietat associativa controlada... Bé.)
Un altre dia:
-Mama, quan fan 3 vegades 60? Espera, no m'ho diguis....
Una estona després: 
-Fan 180!
-Caram, molt bé!, com ho has fet?
-He fet tres vegades 50, que són 150. Després he fet 3 vegades 10, que són 30. I després he fet 150 més 30, que són 180.
(Propietat  distributiva controlada. Bé. I ara deixa'm asseure, que quasi caic de culs.)


Maig. 
Un dinar amb altres famílies. Durant la sobretaula, en Lluc em puja a la falda, m'agafa la cara entre les dues mans i em comença a fer petons. Ha entrat en el que jo dic "mode dispensador de petons". Les altres mares se'l miren embadalides, ooooohhh quin nen més dolç... Una d'elles li pregunta:
-T'agrada fer-li petons a la mama?
-Sí, és que és molt tova i molt "suaua"!
Les altres mares es fonen. (I això que no saben que en Lluc s'ha inventat l'adverbi "preciosament" per descriure'm: preciosament maca, preciosament tova, i altres floretes per l'estil.)


Maig. 
Els tres nens es vesteixen per anar a l'escola. En Nil, com sempre, vol convertir-ho en una competició a veure qui acaba abans. Em pregunta qui vull que guanyi.
-A mi m'és igual. Guanyi qui guanyi, me n'alegraré per ell i em sabrà greu pels altres dos. Jo no tinc un nen preferit, jo tinc tres nens preferits. 
L'Anna de seguida associa el concepte "preferit" amb el "color preferit":
-Nosaltres tres sóm els teus tres preferits: jo sóc el rosa. En Nil és el blau posc. I en Lluc és el que fa tonteries. I el blau clar.


(Segona part, aquí.)

dimarts, 19 de febrer del 2013

Arxiu sonor (I)

De bon matí, la meva mare entrava a l'habitació on dormíem les seves tres filles grans.
Aixecava la persiana (més de pressa del que m'hagués agradat a mi), tot cantant "bon dia diaaa, nanana nanàaa..." 
Jo no sabia què cantava. No coneixia la cançó. No era una cançó popular catalana, no tenia més lletra que el "bon dia, dia", però era la cançó de despertar-nos.

Un dia, quan ja era gran, vaig resoldre el misteri. La cançó era aquesta:


És el Good Morning Sunshine, del Musical Hair que va triomfar primer a Broadway a finals dels 60, i després com a pel·lícula dirigida per Milos Forman el 1979.
Ma mare tenia cops amagats... Vaig quedar parada en descobrir que aquella cançó de la meva infantesa en realitat era un dels hits de l'òpera-rock més hippy que s'ha fet mai! :)

Després vaig veure la pel·lícula i em va encantar. La vam veure amb una amiga meva, la Sofi, i la banda sonora de la pel·lícula es va convertir en una mena d'himne amb què acabàvem les nits de marxa a Empúria-Brava. Al bar on preníem l'última cervesa ja ens la tenien preparada i tot, i abans de tancar la paradeta ens la posaven perquè sortíssim d'allà ben felices i contentes. (En tots els sentits.)
(Bé, en realitat la última cançó solia ser l'Au clair De la Lune cantat a dues veus, primer una la veu greu i l'altra la veu aguda, i després al revés. Ens quedava la mar de bonic, no sé si dir 'gràcies a' o 'malgrat' la ingesta prèvia d'alcohol :D )

Per què explico això? 
Perquè me n'he adonat de que probablement ja estic creant l'arxiu sonor dels meus nens (obviant la cançó d'en Mic, les del club Super3, etc).
En el nostre cas, la història és la següent:
Els nens arriben de l'escola amb les sabates plenes de sorra del pati. Anem al lavabo per buidar la sorra i netejar els peus. Els hi esbandeixo amb aigua, i quan surt freda sempre es queixen... Un dia en Nil es va queixar en castellà, "frío, frío!", i jo li vaig respondre cantant "...como el agua del río, o caliente, como agua de la fuente..." 
I s'ha convertit en part del ritual. Encara que no es queixin de la temperatura de l'aigua, a la que engego l'aixeta ja començo a canturrejar la tornada d'aquesta cançó:
 


(No cal que mireu les imatges del vídeo... No, de debó, NO CAL. Escolteu i prou!)


Feia ANYS que no escoltava aquesta cançó. 
M'agrada Juan Luis Guerra. Em fa pensar en el viatge de final de curs de 3er de BUP, recordo estar en una discoteca de Granada cantant amb els companys de classe "oooojalá que llueva - café en el campooo..." Eh, Nuri? :D

No sé com va arribar la meva mare al Good Morning Sunshine. Suposo que va ser de jove, quan treballava a la botiga de discos, que estava al dia de tota la música haguda i per haver del moment.
I als meus fills els hauré d'explicar que quan tenia setze anys cantava aquesta cançó tot creuant la península amb autocar. 




dilluns, 10 de desembre del 2012

Nadal per ateus amb nens


Parlant de la Grècia antiga amb en Nil (5 anys).
Jo - ...I això ho van escriure, més o menys, fa 3.000 anys.
Nil - O sigui, el 3.000 abans de crisi?
Touché.
Aquestes són els nous referents dels nens del segle XXI.

Aquesta conversa la vam tenir quan li vaig explicar a en Nil una versió resumidíssima, censuradíssima i tirant a edulcorada de l'Odissea d'Homer. Penèlope i el tapís que feia i desfeia; el cavall de Troia; Polifem i "Ningú";... Tot això, sense cap mort, sense ni una gota de sang vessada. Els pretendents de Penèlope marxaven amb la cua entre cames, enfadats però vius; els troians es rendien i acabaven tots tan amics, i vius; i a Polifem només li tiraven sorra a l'ull perquè no s'hi veiés (temporalment, després ja li passava, eh?, res de buidar-li l'ull!). Ulisses voltava per les illes sense trobar el camí de tornar a casa: li anava a explicar a en Nil que era perquè els déus li feien la punyeta, però... com explicar-li què és un déu?

A casa no creiem en cap déu.
En Jordi i jo som batejats, vam fer comunions i confirmacions i coses d'aquestes, però un dia vam deixar de creure. Jo vaig perdre la fe cap als 14/15 anys, de mica en mica i sense que cap fet concret ho provoqués. Diria que "em va sortir de dintre", no ho percebo com una pèrdua sino com una evolució.
Ens vam casar per l'esglèsia per fer contenta a la família, quan resulta que a l'hora de la veritat la família va resultar ser quasi tan atea com nosaltres mateixos... Bé, tant és, això és una altra història. El cas és que a casa no creiem en cap déu.

I els nostre nens estan creixent sense tenir ni idea de què és un déu. Tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents, ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant, nit i dia, i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida.
Els nens aprenen el concepte del bé i el mal sense necessitat de cap déu. No necessiten amenaces o premis sobrenaturals per entendre quan una cosa està bé o malament. És tan senzill com dir "t'agradaria que t'ho fessin a tu?". No cal fe, cal empatia.

A sobre, sempre intento inculcar-los esperit crític. Que comparin, que aprenguin a canviar de punt de vista, que no tot és blanc o negre, que allò que per un és normal i correcte a un altre li pot semblar una bestiesa o una ofensa.
En Lluc i l'Anna encara són petits, però en Nil pregunta molt. Per exemple, d'on venim i a on anem quan ens morim. Com a escèptica que sóc, sembla que li hauria de dir: mira noi, abans no érem res, i quan ens morim desapareixem del tot i apa, adéu, això és tot.
Però no. Precisament, l'escepticisme filosòfic es basa en el dubte, no pas en la negació. Per tant, si no us sap greu, em permetré un petit "luxe" espiritual de tant en tant. Per exemple, respecte a la mort: em resisteixo a creure que som un garbuix de protons, neutrons i electrons donant voltes i prou, és massa trist. No sé si existeix alguna mena d'ànima, no sé què passa quan ens morim. No ho sé, i no ho sabré fins que em mori. D'altra banda, no permeto que ningú afirmi que té la veritat sobre aquest tema.
He copiat una idea dels meus cunyats: abans de néixer érem una estrella, i quan ens morim tornem a ser una estrella. Això és el que els dic als nens. És poètic, no és el cel dels cristians, però el gest de mirar amunt quan ens posem "espirituals" és gairebé innat.
(Incís: la última vegada que vam parlar d'això amb en Nil, no fa gaire, em va dir que si un dia veia una estrella molt gran potser seria la Laura, perquè com que estava grassoneta,... Perdona, Laura, però té la seva gràcia.)

Divago. En fi, que quan en Nil em fa preguntes de difícil resposta, a vegades li contesto que jo crec tal cosa, però que hi ha gent que creu altres coses, i que no se sap qui té la raó. I que quan no hi ha manera de saber qui té raó, ningú pot imposar la seva versió als altres. I em penso que ho ha entès perfectament... Fa poc parlàvem dels dimonis, de si existien o no. En Nil deia que sí, que a sota terra hi viuen dimonis (crec que ho ha tret de Tom i Jerry!), i jo deia que no, perquè com que en Nil és una mica poruc (prudent, diem a casa), acostumo a negar per sistema totes les coses dolentes (dimonis, monstres, bruixes i vampirs no existeixen; follets, fades, i potser angelets, segurament sí).
Ell: sí que existeixen els dimonis. Jo: que no, que no existeixen pas.
I va el nen (5 anys) i finalment m'engalta: "Mira, tothom pot creure el que vulgui, eh?".
Irrefutable. Té, mama, menja't amb patatetes les teves pròpies paraules, apa, apa.

Una cosa està clara: que jo no cregui en res no vol dir que em carregui totes les coses boniques i màgiques que passen quan ets un nen. A vegades costa trobar aquest límit, costa admetre davant dels nens certes coses màgiques mentre intentes que siguin crítics. I per complicar-ho una miqueta més, negar rotundament l'existència de vampirs i monstres, mentre deixes la porta oberta a fades i follets...

I el Nadal. Què fem amb el Nadal?
Bé, a casa tenim una Bíblia, que vam comprar a Montserrat fa anys, un dia que vam anar a fer Geocaching. La guardem com un llibre més, entre els llibres d'antropologia, mitologia i similars. Perquè una cosa és la fe, i l'altra és la cultura i la tradició; la Bíblia a casa nostra és un llibre de consulta com un altre.
Molt bé. Doncs fem un pessebre, on hi ha la verge Maria, Sant Josep, i el nen Jesús (òbviament fill de tots dos, res de famílies desestructurades amb coloms fecundadors pel mig). El nen Jesús de casa és una mena de nen màgic, una mica rotllo Harry Potter, a qui tots els pastorets adoraven i a qui tres reis portaven regals perquè creien que podia fer coses màgiques. I que no sabem si va existir o no, i no sabem si en realitat era màgic o no. Jo crec que només és un conte, fill meu, o potser sí que va existir però no era pas màgic, però sàpigues que hi ha molta gent que creu que tenia poders de veritat.
Al capdavall, es pot explicar història sagrada sense tenir fe i sense "evangelitzar". Igual que li explico la Odissea adaptada, li puc explicar que aquell nen les va acabar passant una mica magres, i què vol dir A.C. (no, Nil, no vol dir Abans de la Crisi). Però tot arribarà, evidentment no em posaré pas a explicar-li la passió de Crist a un nen de cinc anys!
Però el tió,... home, el tió evidentment que és màgic. I se li ha donar menjar i aigua perquè cagui molt.
I una fada et posa un regal sota el coixí quan et cau una denteta. No, no crec que a Catalunya sigui el Ratonsito Péres, jo diria que és una fada.
I els tres Reis es pategen tot el món en una sola nit, que trempats ells,... bé, ells i els patges (no oblidem al proletariat), quina colla de pencaires!

Ai, els tres Reis...Repesco una frase del principi d'aquesta entrada que deia: [els nostres nens] tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida... Ehem, doncs ara resulta que tenim la figura dels tres Reis, que si et portes bé et deixen regals, i si et portes malament et deixen carbó... T'havies quedat amb gana, mama?, menja, mama, menja't amb patatetes aquesta frase també! Bé, almenys aquests sí que els hem vist "en persona", els veiem cada any quan anem a esperar els Reis i tota la comitiva, fanalet en mà. Jo, republicana i atea, i m'emociono com una bleda quan vaig a esperar els tres Reis amb els meus nens.



Que difícil que és ser ateu, per Nadal, quan tens nens... I que divertit, peti qui peti.

Bones festes a tothom!

diumenge, 1 de juliol del 2012

31/12/2009

(Escrit el 31/12/2009 en un fòrum de mames)

Abans d'ahir (29) va fer tres anys del meu positiu d'en Nil. La meva mare encara vivia, tot i que ja no sortia de casa... I ara ja tindria 7 néts (només va poder disfrutar una néta, la Roser, i va conèixer la Isabel·la, que va néixer tres dies abans de morir ella). Li vaig explicar que estava embarassada el dia 5 de gener, amb un positiu tan recent que n'hi havia per no explicar-ho... però clar, en aquelles circumstàncies no podia pas esperar a dir-ho (va morir 10 dies més tard).

El nadal sense la meva mare no és el mateix.
I menys per sant Esteve, quan omplim de criatures el que era casa seva, el seu "imperi", els seus dominis, i ella no en pot disfrutar. Quina merda.

El meu pare va de cul amb tant de nét!, i a sobre fa tió i reis a cada un dels nens... 14 regals en total. El pobre, s'ho apunta en un paper per no repetir d'un any a l'altre. Perquè els 7 néts tenen 4 anys, 3 anys, 2 anys i escaig, 2 anys, 1 any i escaig, i els bessons 4 mesos. Apa que divertit!



En fi... Vaig de cul, he dormit poc, i se m'ajunten coses i em ve plorera. Però de fet, cada Nadal és una mica millor que l'anterior, i els meus tres nens a mesura que creixin cada any aniran "animant" més i més l'ambient nadalenc...


O sigui que, ben mirat:

dilluns, 11 de juny del 2012

Neofeminisme per a mestresses de casa

-Sembla que no s'hauria de notar tant la diferència entre unes i altres, però la veritat és que les pinces d'estendre roba que vam comprar a Ikea van la mar de bé.
Al cap d'uns moments, afegeixo:
-Ostres, em penso que no se'm podia pas ocórrer cap comentari més marujo que aquest!
En Jordi em mira; no diu res, però assenteix somrient.
I torno a afegir, mentre l'Anna entra en escena i comença a girar al meu voltant com un satèl·lit: 
-Que consti que no em queixo pas de res. Qualsevol es tanca vuit hores en una oficina aguantant clients emprenyats... 
L'Anna em mira amb els seus ullarros enormes. Però que guapa que és.

Vaig deixar de treballar després de tenir en Nil. No va ser voluntari, jo volia tornar a mitja jornada però per un seguit de malentesos (en el sentit més literal de la paraula), vull creure que sense mala intenció per part de ningú (com a mínim, no pas per part meva), no va ser possible. Vaig haver de triar: o tornar a les meves 40 hores setmanals deixant en Nil tot el dia en una escola bressol, o plegar i quedar-me a casa gaudint del meu bebè preciós... I com que la situació econòmica ens ho va permetre, i com que la feina no era vocacional, i com que no perdia pas cap oportunitat de progressar, i com que el meu sou tampoc era cap meravella,... la balança, més que no pas inclinar-se, es va precipitar amb un CLOC sorollós cap al costat des d'on el meu preciós bebè em mirava rialler.

Després van arribar els bessons. Si llavors hagués estat treballant (a jornada completa o reduïda, tant és), el mes probable és que hagués acabat plegant igualment.

Afegim a això que no tinc cap vocació professional concreta. Sóc una tastaolletes, però res no em motiva prou. Fer de mama, en canvi, m'agrada, és el més gratificant que he fet mai, i què carai, em surt bé...


Conclusió: em quedo a casa, a fer de mama 24 hores x 7 dies. Mama i mestressa de casa, és clar.


Jo que vaig poder estudiar, jo que tenia bones notes, jo que sempre he cregut en la igualtat de drets i deures i així ho he defensat, ara em trobo fent el mateix que feia la meva mare. Em sento una mica rara respecte a la meva mare, perquè a ella li sabia greu no haver pogut estudiar (no era cosa de noies, no calia), i ara és com si jo menyspreés allò que a ella li hagués agradat tenir: una oportunitat, estudis, una feina fora de casa... Fugir dels estereotips de la seva època.
I no només penso en la meva mare. També penso en totes les dones de la història que han lluitat per trencar estereotips, que volien els mateixos drets i deures que els homes. Em plantejo si el que estic fent no és un pas enrere en el camí cap endavant que totes aquestes dones valentes han fet per mi, per totes les dones.

Però al final he arribat a la conclusió que l' "alliberament" de la dona també inclou el dret a quedar-se a casa i agafar el rol de cuidadora de la família. Resumint: reivindico el dret a renunciar a una feina poc gratificant i buscar la felicitat en la meva família. 
Incís: de la mateixa manera, defenso el dret a que una dona renunciï a alguns dels seus drets com a mare en favor de la feina. Estic pensant en el cas concret de la Soraya Sáenz de Santamaría, que el 20-N feia poc més d'una setmana que acabava de parir, i tot i així va dirigir el traspàs de poders en comptes de disfrutar de la baixa de maternitat. No em cau bé la senyora (per començar és del PP, siguem sincers) però trobar-se en un moment polític així, sent la número 2 d'un PP que acaba de guanyar les eleccions... puc entendre la seva postura. No la comparteixo, però crec que se li ha de reconèixer el dret, sense oblidar, això sí, que el seu cas és excepcional i que NO ha de servir de precedent alegrement.
En fi, que des de les antípodes de la Soraya, em sento tanmateix defensora del dret a triar què volem fer amb la nostra vida. 

(Un altre incís: en Jordi és dels que FAN a casa i amb els nens; no és que "m'ajudi", no no, ell FA tot el que té temps de fer. No sé si m'explico, no és el meu ajudant sinó el meu company de feina, amb menys temps que jo, això sí, però és pencaire.)

Recomano la lectura d'aquesta entrada del bloc de l'Armandilio, que des de la seva perspectiva d'home explica això del neofeminisme molt més bé que jo (que sóc dona, però estic espessa).