El món vist des d'una alçada d'un metre (més o menys)

Febrer. Nil, 5 anys i mig.

Nil - Papa, saps que la Xxx (una nena de la seva classe, la identitat de la qual volem preservar) no sap qui va crear el món?

Jordi - Ah no? I qui el va crear, el món, Nil?

Nil - Homeeee, papa! El big-bang!

Definitivament els referents ja no són els mateixos. 
(Copiat del facebook d'en Jordi.)

(Afegeixo: ...No sé què donaria per haver sentit la conversa sencera, al pati de l'escola, entre els dos nens de cinc anys! :D ) 

Març. Anna, 3 anys i mig.

Capvespre. L'Anna s'ha quedat adormida al sofà. Porta una bona estona dormint profundament. De cop es desperta, s'incorpora, em busca: 

-Mama?

-Sí, sóc aquí.

Es posa dreta al sofà, i obrint uns ulls com unes taronges m'explica:

-Mama!, he somiat amb una casa, de colors!, i bombolles, molt grans! Moltes bombolles, eren molt grans i molt "moniques"!!!

Emocionadíssima. Aquesta ja no es torna a adormir, penso jo.

Es torna a ajaure, i dos segons després ja ronca.

Abril. 

En Nil es planta a la cuina havent sopat.

-Mama, de què està feta l'aigua?
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.

És clar. 

Una hora després: 
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.

6 d'abril. Anna i Lluc, 3 anys i mig.

Anna:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:

-I a mi, una de rectangle verd!

(No, jo tampoc ho entenc.)

Maig. 

Nil:

-21 més 7 fan 28... Mira, igual que 20 més 8. 

(Propietat associativa controlada... Bé.)

Un altre dia:

-Mama, quan fan 3 vegades 60? Espera, no m'ho diguis....

Una estona després: 

-Fan 180!

-Caram, molt bé!, com ho has fet?

-He fet tres vegades 50, que són 150. Després he fet 3 vegades 10, que són 30. I després he fet 150 més 30, que són 180.

(Propietat  distributiva controlada. Bé. I ara deixa'm asseure, que quasi caic de culs.)

Maig. 

Un dinar amb altres famílies. Durant la sobretaula, en Lluc em puja a la falda, m'agafa la cara entre les dues mans i em comença a fer petons. Ha entrat en el que jo dic "mode dispensador de petons". Les altres mares se'l miren embadalides, ooooohhh quin nen més dolç... Una d'elles li pregunta:

-T'agrada fer-li petons a la mama?

-Sí, és que és molt tova i molt "suaua"!

Les altres mares es fonen. (I això que no saben que en Lluc s'ha inventat l'adverbi "preciosament" per descriure'm: preciosament maca, preciosament tova, i altres floretes per l'estil.)

Maig. 

Els tres nens es vesteixen per anar a l'escola. En Nil, com sempre, vol convertir-ho en una competició a veure qui acaba abans. Em pregunta qui vull que guanyi.

-A mi m'és igual. Guanyi qui guanyi, me n'alegraré per ell i em sabrà greu pels altres dos. Jo no tinc un nen preferit, jo tinc tres nens preferits. 

L'Anna de seguida associa el concepte "preferit" amb el "color preferit":

-Nosaltres tres sóm els teus tres preferits: jo sóc el rosa. En Nil és el blau posc. I en Lluc és el que fa tonteries. I el blau clar.

Escric i esborro

Escric i esborro, escric i esborro, escric i esborro. Res del que pugui escriure és del tot encertat, ni just. 

Finalment anirem a llençar les cendres. Al mar, a Llançà. Com les de la mama. 

La primavera per fi ha arribat, ha costat força. 

Ahir caminava pel carrer sentint l'escalforeta del sol, i em preguntava com carai algú (tu, Laura) pot prendre una decisió tan (dràstica?, bèstia?, desesperada?, no trobo cap paraula prou adient) en un matí com aquest, aviat farà un any. 

No és la teva mort el que més em costa de pair. És tot el que la va precedir. Intento imaginar-me el que et passava pel cap els últims temps, intento entendre què pensaves, per què vas abandonar. I no puc. L'empatia aqui no funciona.

Agafeu quatre o cinc pel·lícules (un drama, una de fantasia, un thriller, una romàntica,...), i barregeu fotogrames i escenes a l'atzar. Intenteu seguir el fil. Intenteu viure aquí dins. Intenteu entendre-ho. Intenteu trobar-hi sentit. I intenteu fer-ho SOLS, sense que ningú més que vosaltres vegi aquesta barreja; els altres tenen dret a una pel·lícula coherent, però vosaltres NO.

Escric i esborro, escric i esborro, escric i esborro. Res del que pugui escriure és del tot encertat, ni just.

El procés de dol és com un mirall. Al principi, només recordes els últims dies. Després els últims mesos. Després els últims anys. A mesura que la distància creix, la perspectiva permet veure amb més amplitud la vida d'una persona. 

Amb la mama vaig arribar a un punt d'inflexió el dia que vaig agafar uns àlbums de fotos antics, i la vaig veure com era de jove. Va ser feliç, molt feliç, i encara que es perdés l'espectacle dels seus néts (tant que li agradaven els nens...), la seva vida va tenir molts moments feliços. No se'n va anar amb les mans buides, malgrat tot el que es va perdre. Va ser molt feliç.

El dia que vaig agafar aquell àlbum de fotos, vaig adonar-me'n que el procés de dol per la mort de la mama no s'havia acabat, però havia fet un gir. Ara tot era més plàcid, més agraït. Era com girar pàgina, com encetar un nou capítol. 
Però aleshores la Laura es va suïcidar.
Tornem a començar.

El procés de dol és com un mirall. Al principi, només recordes els últims dies. Després els últims mesos. I jo ja sabia que amb la Laura aquest procés mirall seria més dolorós, perquè tirar enrere en els últims mesos de la Laura és intentar entendre l'infern des de l'altra banda. Què et queda quan perds la lucidesa? Què et queda quan els únics moments bons són els que el teu cervell s'inventa? Què et queda quan tornes al món real, i no hi trobes res prou fort com per aferrar-t'hi?

Escric i esborro, escric i esborro, escric i esborro. Res del que pugui escriure és del tot encertat, ni just.

Vam anar a fer brunyols a Figueres. Els nens jugaven davant la finestra (LA finestra), aliens a tot. Va ser força estrany. No sé si mai els arribaré a explicar què li va passar de veritat a la seva tieta.

Escric i esborro, escric i esborro, escric i esborro. Res del que pugui escriure és del tot encertat, ni just.

La Lluna es posa vermella (i la ISS també)

Dissabte vaig veure l'ISS (Estació Espacial Internacional) creuant el cel!
Es veu a ull nu, no calen prismàtics ni telescopis. De fet, amb un telescopi aniríem de cul, perquè es mou massa de pressa com per poder-la seguir còmodament!
Si us fa gràcia, us podeu registrar en aquest link, i la NASA us enviarà un e-mail avisant-vos (amb hores antelació) del moment en què la ISS serà visible des de les vostres coordenades. (Cal dir que no avisa sempre, sinó només quan les condicions són òptimes, és a dir quan la ISS és visible prou temps i prou amunt per ser observada amb facilitat.)
El missatge que envien és curt i concret, com aquest:

Time: Sat Feb 23 7:47 PM, Visible: 4 min, Max Height: 51 degrees, Appears: NW, Disappears: ENE

L'hora és la del vostre fus horari, i 'Max Height' és l'alçada màxima que assolirà (essent 0º l'horitzó i 90º el zenit, és a dir el punt més alt, just en vertical a sobre del vostre caparró inquiet).

M'ha cridat l'atenció que quan la ISS entra a l'ombra de la terra, comença a enfosquir-se, es torna vermellosa, i al final desapareix. He pensat que devia ser pel mateix efecte que fa que en un eclipsi lunar la Lluna no arribi a quedar negra del tot, sinó que es quedi vermellosa. 

Investiguem, va.

Aquesta coloració es deu a la refracció parcial de la llum del Sol en travessar l'atmosfera terrestre. És el mateix fenomen òptic que fa que les albes i els capvespres siguin vermellosos, i es veu afectada per les condicions de l'atmosfera (contaminació diversa, pols en suspensió, fum, humitat, etc).
En el cas de la Lluna, durant un eclipsi lunar sempre queda una mica tenyida, perquè està prou lluny de la Terra com per què li arribi sempre una mica de llum refractada. Des de la Lluna, un eclipsi lunar ha de ser espectacular, es deu veure la Terra ben fosca però envoltada d'un anell lluminós vermell i prim. En realitat, és com si estiguéssim contemplant totes les aurores i tots els capvespres del món a la vegada. Ha de ser increïble!

Bé, amb els meus (minsos) coneixements de manipulació d'imatges he fet una simulació de quin aspecte podia tenir. Per posar-hi una mica de rigor, he agafat com a fons el cel del 20/12/2011, dia en que hi va haver un eclipsi lunar total, vist des de la Lluna:

(Probablement l'anell vermell seria més lluminós, i en canvi les llums de les ciutats es veurien menys, però vaja, més o menys... ;) )

Baixem de la Lluna i tornem a plantar-nos a la superfície de la Terra. Aquesta llum de l'anell rogenc és la que arriba a la Lluna i la tenyeix de vermell. De fet, hi ha fins i tot un escala per mesurar el color i la lluminositat de la Lluna quan entra a l'ombra de la terra, és l'Escala de Danjon:

L = 0: Eclipsi molt fosc. Lluna gairebé invisible, especialment en la meitat del total.
L = 1: Eclipsi fosc, en color gris o marronós. Detalls distingibles amb dificultat.
L = 2: Eclipsi vermell fosc o de color vermellós. Ombra central molt fosca, mentre que la vora exterior del con d'ombra és relativament brillant.
L = 3: Eclipsi vermell maó. L'ombra llindar en general té una vora brillant o groc.
L = 4: Eclipsi molt lluminós, vermell rogenc o eclipsi taronja. L'ombra llindar és blavosa i té una vora molt brillant.

 (Text: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Danjon
Imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AValores_de_la_escala_de_Danjon.PNG )

I què passa amb la ISS? Bé, doncs la ISS és prou petita i està prou a prop nostre com perquè l'ombra de la Terra l'engoleixi totalment.
Per il·lustrar les diferències entre la ISS i la Lluna, anem a veure quatre dades:
 - La ISS fa 108.5m x 72.8m, una mica més de llargada i d'amplada que un camp de futbol, i orbita la Terra a una altitud mitjana d'uns 400km (com de Barcelona a Donostia en línia recta).
 - La Lluna, en canvi, té un diàmetre de 3.475km, aproximadament com de Madrid a Moscou, i està a una distància mitjana de 384.400km de la Terra.


Busquem un parell de símils. Proporcionalment:
 - La ISS donant voltes a la Terra seria equivalent a una puça (joveneta) d'1.6mm, donant voltes (sí, ja sé que no volen, sinó que salten) al Coliseu de Roma (189m de diàmetre major), a una distància de gairebé 6m de la paret.
 - En el cas de que la Lluna fos la mateixa puceta d'1.6mm, l'equivalent seria que donés voltes a una bola de porexpan de 6mm, i a una distància d'una mica menys d'un pam (18cm) d'aquesta boleta.

...Més o menys. :D 


Per tant, és qüestió de perspectiva: així com la Lluna té un punt de vista privilegiat per contemplar la Terra en la seva totalitat, la ISS només n'abasta un trosset limitat, i de seguida arriba un punt en què no "veu" cap part d'aquest anell ataronjat.
I aleshores desapareix. Aparentment, és clar.


Aprofito per recomanar-vos MOLT i MOLT i MOLT un vídeo que vaig veure fa poc.
Es diu Overview, i és un documental en anglès de 20 minuts explicant què senten els astronautes que han tingut l'oportunitat de veure la Terra des de fora, la seva primera impressió, el canvi de percepció sobre el planeta després d'haver-lo vist des de l'espai, la sensació de saber-se privilegiats per haver viscut aquesta experiència... Més enllà de l'aparença de Blue Marble, aprofundeix en l'emoció d'acostar-se a una finestra, mirar a través del gruixut vidre, i dir "casa meva és AIXÒ, tan bonic, tan fràgil, tan únic".
Altre cop: com canvien les coses quan canviem de perspectiva...! Crec que aquest documental hauria de ser traduït a TOTS els idiomes per passar-lo a TOTES les escoles del món, perquè inclou una bona dosi de lliçó d'humilitat, de responsabilitat, d'ètica, d'estètica, d'ecologia,... Busqueu 20 minutets i mireu-lo, realment val la pena. (Llàstima que el meu limitat domini de l'anglès m'ho ha posat una mica difícil; a veure si un dia una ànima caritativa ens el subtitula! :D )
(Detall curiós: el Sol, vist des de fora de l'atmosfera terrestre, es veu realment com és: una estrella sobre un fons negre... Mira, m'ha fet gràcia, no se m'havia ocorregut... M'havia oblidat que en realitat el "cel" és negre :D )

Arxiu sonor (I)

De bon matí, la meva mare entrava a l'habitació on dormíem les seves tres filles grans.
Aixecava la persiana (més de pressa del que m'hagués agradat a mi), tot cantant "bon dia diaaa, nanana nanàaa..." 

Jo no sabia què cantava. No coneixia la cançó. No era una cançó popular catalana, no tenia més lletra que el "bon dia, dia", però era la cançó de despertar-nos.

Un dia, quan ja era gran, vaig resoldre el misteri. La cançó era aquesta:

És el Good Morning Sunshine, del Musical Hair que va triomfar primer a Broadway a finals dels 60, i després com a pel·lícula dirigida per Milos Forman el 1979.

Ma mare tenia cops amagats... Vaig quedar parada en descobrir que aquella cançó de la meva infantesa en realitat era un dels hits de l'òpera-rock més hippy que s'ha fet mai! :)

Després vaig veure la pel·lícula i em va encantar. La vam veure amb una amiga meva, la S., i la banda sonora de la pel·lícula es va convertir en una mena d'himne amb què acabàvem les nits de marxa a Empúria-Brava. Al bar on preníem l'última cervesa ja ens la tenien preparada i tot, i abans de tancar la paradeta ens la posaven perquè sortíssim d'allà ben felices i contentes. (En tots els sentits.)
(Bé, en realitat la última cançó solia ser l'Au clair De la Lune cantat a dues veus, primer una la veu greu i l'altra la veu aguda, i després al revés. Ens quedava la mar de bonic, no sé si dir 'gràcies a' o 'malgrat' la ingesta prèvia d'alcohol :D )

Per què explico això? 

Perquè me n'he adonat de que probablement ja estic creant l'arxiu sonor dels meus nens (obviant la cançó d'en Mic, les del club Super3, etc).
En el nostre cas, la història és la següent:

Els nens arriben de l'escola amb les sabates plenes de sorra del pati. Anem al lavabo per buidar la sorra i netejar els peus. Els hi esbandeixo amb aigua, i quan surt freda sempre es queixen... Un dia en Nil es va queixar en castellà, "frío, frío!", i jo li vaig respondre cantant "...como el agua del río, o caliente, como agua de la fuente..." 

I s'ha convertit en part del ritual. Encara que no es queixin de la temperatura de l'aigua, a la que engego l'aixeta ja començo a canturrejar la tornada d'aquesta cançó:

 

(No cal que mireu les imatges del vídeo... No, de debó, NO CAL. Escolteu i prou!)

Feia ANYS que no escoltava aquesta cançó. 

M'agrada Juan Luis Guerra. Em fa pensar en el viatge de final de curs de 3er de BUP, recordo estar en una discoteca de Granada cantant amb els companys de classe "oooojalá que llueva - café en el campooo..." Eh, Nuri? :D

No sé com va arribar la meva mare al Good Morning Sunshine. Suposo que va ser de jove, quan treballava a la botiga de discos, que estava al dia de tota la música haguda i per haver del moment.
I als meus fills els hauré d'explicar que quan tenia setze anys cantava aquesta cançó tot creuant la península amb autocar.