dissabte, 17 maig de 2014

Una promesa incomplerta


No et preocupis, mama, li vaig dir quan era a l'hospital, no et preocupis per nosaltres. 

Semblava que marxaria aquella mateixa nit, estava dèbil, sense forces. Ni tan sols tenia forces per a fer-me callar.

La meva mare, tan forta sempre, es va negar a fer un drama del seu càncer, de la seva punyetera sentència de mort. Durant tres mesos va aguantar-se totes les llàgrimes (almenys quan era amb nosaltres), va desfer-se dissimuladament de l'excés d'equipatge com si no estigués fent res trascendental, fins i tot va afrontar el que tots sabíem que seria l'últim nadal amb ella com si no estigués passant gaire res. No en parlàvem. No sabíem gaire què dir-nos, tampoc. Jo plorava camí de Figueres i plorava quan tornava a marxar cap a Girona, però davant d'ella m'aguantava, com ella. Li seguíem la corrent.
Aquell dia, però, semblava que li quedaven hores. I jo ja no em vaig poder aguantar més. Li vaig dir que no es preocupés per nosaltres, que estigués tranquil·la, que cuidaríem els uns dels altres. Que faríem pinya. Me'n vaig acomiadar, li vaig dir el que pensava que ella també necessitava sentir per marxar tranquil·la.
No et preocupis, mama, cuidarem els uns dels altres. 
Però se'ns va escapar alguna cosa. No ho vam saber fer prou bé.


Fa dos anys que la Laura va decidir marxar. El monumental cop de porta del seu suïcidi encara  retruny.


Mama, no vam cuidar prou els uns dels altres... La Laura se'ns va escapar, se'ns va anar escolant entre els dits i quan ens en vam adonar ja era massa tard. 

 
Mama, ho sento.
Laura, ho sento. Ho sento, ho sento, ho sento, ho sento, ho sento.




dimarts, 6 maig de 2014

El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (II)

(Primera part, aquí.)


Desembre. Anna, quatre anys i tres mesos.
-He somiat que em volien esborrar. Un esborrador.
-Però Anna, si tu ets una nena, i les nenes no es poden esborrar.
-És que jo era la lletra P.
-...
-No sé si la P o la B. Quina és la que té un sol pal?


Febrer. Anna, quatre anys i quatre mesos.
(Era un dia que tenia ganes d'enfadar-se i no trobava un motiu prou important. Llegeixi's amb veu de nena enfadada.)
-Jo, un dia, voldré jugar amb una cosa molt maca, I NO TROBARÉ RES!!! :(


Març. Lluc, quatre anys i mig.
-Ets la mama més guapa i més preciosa. Ets més guapa i més preciosa que totes les fades, les princeses, les ballarines, les flors, els colors llampants i els colors no llampants.


Abril. Lluc, quatre anys i mig.
-Jo ja sé què pensem quan ens morim. Pensem tot blanc.
(Me n'adono que aquest nen parla molt dels colors...)


Maig. Nil, sis anys i mig.
En Nil apareix per la porta absolutament indignat.
-Saps què?, els que fan la Dora la exploradora no són GENS realistes. Han fet que la Via Làctia és a l'altra banda de l'univers!, PERÒ SI NOSALTRES ESTEM A LA VIA LÀCTIA! A sobre, s'han tret el casc al mig de l'espai i han començat a respirar, SENSE CASC!!!... He canviat de canal i he posat en Doraemon.
(Sí, fill meu. En Doraemon és molt més realista.)


dilluns, 20 gener de 2014

Un missatge a la paret del Castell (i II)


(La primera part d'aquesta història és aquí.)


Recapitulem: a la paret d'un castell de mil anys d'antiguitat, on part de la meva família hi ha passat els últims cent anys, hi hem trobat unes inscripcions amb un alfabet desconegut. No sabem qui ho ha escrit, ni quan ho van escriure, ni òbviament què hi diu.

Ostres, tu... Em sento com si fos dins de la versió empordanesa (i casolana) d'un llibre tipus El Codi Da Vinci.

Passo les fotos a l'ordinador, i les retoco per veure millor les inscripcions. Augmento contrast, aclareixo, enfosqueixo. Les imprimeixo i me les guardo a la bossa de mà. Com que s'acosta Nadal, les portaré el dia que anem a dinar amb la família per ensenyar-les als meus germans i altre cop al meu pare. A veure si entre tots en traiem l'entrellat.

El meu pare ha insistit tant que no en sap res, que me'l crec. El descarto i busco altres candidats. 
Potser el meu avi? Home, llegia i escrivia molt bé, però d'aquí a inventar-se un codi o utilitzar un alfabet desconegut... Perquè això no és ciríl·lic ni grec, d'això n'estic segura. Potser algun altre parent? Diria que no, no els conec prou a fons però a primer cop d'ull m'estranyaria. Potser quan restauraven la casa del costat per fer-ne un negoci de turisme rural, s'hi van colar un parell de paletes avorrits amb idees estrafolàries. Si fos així, podria ser algun altre alfabet: rúnic?, iber?
Començo a buscar alfabets per la viquipèdia i per Google, i vaig descobrint altres possibilitats per descartar-les tot seguit. No és rúnic, ni iber, ni hittita, ni fenici, ni ogham... Per acabar-ho d'arrodonir, hi apareixen unes xifres aparentment sense codificar, "17-16". O potser sí que estan codificades? Són una pista? Doncs si són una pista, a mi més aviat m'acaben de despistar.
(De pas, aprenc que els primers alfabets, fossin d'on fossin, no tenien corbes, ja que es gravaven sobre superfícies dures -pedres, fusta, ossos,...- i el més fàcil era fer línies rectes. Sempre s'aprenen coses noves!)

En fi. Em passo uns quants dies donant-hi voltes. Confesso que em té intrigadíssima i ben emocionada.

Em ve al cap un alfabet que ens vam inventar als deu o dotze anys la meva amiga Marta C. i jo. El recordo gairebé sencer: quasi trenta anys més tard, encara seria capaç d'escriure-li a la Marta una carta que només entenguéssim ella i jo. Si és que ella encara se'n recorda... I si fos capaç d'escriure una carta que no contingués les lletres J, K, Q i U, que són les que no tinc del tot clares.

I aleshores se m'encén la bombeta: començo a pensar que ho ha d'haver fet el meu pare, perquè hi tinc força coses en comú, i en detalls així, diguem-ne curiosos, m'hi assemblo, i MOLT.
Però si ho va fer ell,... per què ho va negar?
Potser li fa vergonya admetre-ho, potser hi diu alguna cosa que no vol que sapiguem.
Potser ho va escriure fa poc. De fet, la última vegada que vam estar a Queixàs, ara fa un parell d'anys, no recordo haver-hi vist aquestes inscripcions, tot i que amb la llum entrant per darrera nostre tampoc és que fos gaire fàcil veure-les a primer cop d'ull.
Potser és un missatge de comiat a la meva mare, que va morir ara farà set anys.
Potser és un missatge d'amor per la Q., la seva parella actual, i li fa cosa escriure-ho al costat del cor on hi ha les seves inicials i les de la meva mare, i per això ho ha "codificat".
Potser son les dues coses alhora, una mena de missatge de disculpa (innecesària) per haver refet la seva vida.
Això potser explicaria que no li faci gràcia que algú ho llegeixi. Si és que realment ho ha escrit ell.



24 de desembre de 2013.
Aquesta tarda he de portar l'Anna al metge per un voltadits. Al vespre hem de fer cagar el Tió, i només faltaria que no pogués picar bé... Agafem l'autobús. A mig camí, trec les fotos de la bossa i m'encaro a la primera: si realment ho hagués escrit el meu pare, què hi diria?


Em fixo en el que sembla la primera paraula. Ep!, això és un apòstrof?

T'ESTIMO

Ostres... HI DIU "T'ESTIMO"!!!

El cor em fa un salt, i a la gola se m'hi fa un nus. En els cinc minuts que dura el trajecte, al mig de l'autobús, amb l'Anna al costat cantant i mirant per la finestra, desxifro el missatge (o gairebé tot):

17-16
T'ESTIMO AMB 
TOT EL M** COR
(Nom de la meva mare)
              (Nom del meu pare)
 

17-16 devia ser l'edat que devien tenir ells dos quan ho va escriure.
Tinc ganes de plorar.


Agafo l'altra foto. No em costa gaire desxifrar-ho:


 (Nom i cognoms del meu pare)
(Nom i cognoms de la meva mare)
               MATEMATIC**S


..."MATEMATIC**S"???
Mira, ara tinc ganes de riure.


Em moro de ganes d'enviar un missatge als meus germans per explicar-los el que he trobat. Però em controlo: ens veurem per Sant Esteve, que dinarem tots junts. Ja que per alguna raó que no acabo d'entendre (vergonya, potser?) el meu pare va fer veure que ell no ho havia escrit, esperaré un moment que ell no hi sigui per treure les fotos. Però això ho he de compartir amb els meus germans, no m'ho puc quedar per mi sola.



26 de desembre de 2013, Sant Esteve. 
Dinar familiar. Ho explico "sotto voce" als meus germans. L'A., la més gran, posada en antecedents per la R., ja s'imaginava que això només ho podia haver fet el nostre pare. La R. tampoc se'n sorprèn gaire. En S., que no en sabia res, està força al·lucinat...

No entenem gaire per què el meu pare se n'amaga, però de moment ho respectem. De moment... En quant l'enganxi un moment a soles, li preguntaré què vol dir el 17-16, que és el que encara em fa dubtar.



14 de gener de 2014, tres setmanes més tard. 
Em trobo el meu pare al tren anant tots dos de Girona a Figueres. Quina casualitat, mai agafem el tren, i hem anat a coincidir en el trajecte, el dia i l'hora! Fem petar la xerrada.
El meu pare va a Figueres a fer encàrrecs diversos, i avui hi va en tren perquè té el cotxe espatllat. M'explica que una de les coses que va a fer a Figueres és portar-li a la seva germana un morter centenari que es va endur de Queixàs quan hi vam estar ara fa un mes.
Jo vaig a veure a la meva àvia materna, que està a l'hospital amb pneumònia. Hem quedat amb la meva germana R. per anar-la a visitar. Parlem de l'àvia C., que farà 96 anys el mes que ve. Ha enterrat l'home, dues filles (una amb 10 anys, i l'altra, la meva mare, amb 59) i una néta (amb 29 anys). El meu pare diu que si no fos pel punyetero càncer, ma mare també hagués viscut una pila d'anys, perquè no estava mai malalta.
Demà (15 de gener) farà 7 anys que va morir.

Queixàs, la meva mare. El missatge a la paret. 

El meu pare i jo estem asseguts de costat, és una llàstima perquè no li veig tan bé la cara com si el tingués al davant. Al davant, en canvi, hi tenim un noi que si per casualitat està escoltant la nostra conversa deu estar força entretingut, sobretot a partir del moment que agafo aire i dic:
-Papa: he desxifrat el teu codi.
-Quin?, el 1779?
(...Com?, mil set-sents què? Vaja, aquesta resposta no me l'esperava.)
-No, no. Allò que vas escriure a la paret de Queixàs.
-No t'entenc.
-Aquell missatge en un alfabet inventat.
-Quin alfabet inventat???
-Papa!, allò que vam veure!, allò que tu deies que era alfabet ciríl·lic!
-Però si allò no ho vaig fer jo!
-COM QUE NO??? 

Encara porto les fotos a la bossa de mà. Les trec i les hi ensenyo. També hi ha un paperet amb les equivalències entre el seus símbols i l'alfabet normal, i la traducció dels dos missatges.
S'ho mira, estupefacte.
-Ai, carai... Ai, carai. 
-Papa, això és teu.
-Això és meu...?
-Amb traducció i tot. Papa, mira't la traducció.
-Sí, sí... Sí que és meu. Ostres, no me'n recordava pas gens.
-...De veritat?
(Jo encara me'n recordo de 25 dels 29 símbols que ens vam inventar la Marta C. i jo ara fa trenta anys!)
-De veritat, de veritat. Ai, carai. Em devia inventar l'alfabet expressament per l'ocasió, i no el vaig tornar a fer servir mai més. 
-I el 17 i el 16?, la vostra edat?
-Suposo. És clar: fa cinquanta anys... Per això no me'n recordava: ho vaig fer servir un sol cop, i ja fa cinquanta anys!
Va passant fotos. Se les mira, suposo que intenta recordar. És força emocionant, la veritat. 
-Et vols quedar les fotos? Jo ja les tinc a l'ordinador.
-...I tant.

Una altra pregunta que li he de fer, ara que he aclarit que no era vergonya, sinó cinquanta anys de "desús":
-Papa... puc explicar aquesta història?, em deixes? És boníssima.
-Explicar-la?
-Sí, no ho sé... Fer-ne un conte, o alguna cosa així... 
(El meu pare no sap -encara- que tinc aquest blog.)
-Ah, sí dona, i tant.

Un cop a Figueres, quan ja ens hem acomiadat i ja marxa cadascú pel seu costat, em ve una última cosa al cap.
-Papa!
-Digue'm.
-Quan t'he dit que havia desxifrat el teu codi... tu m'has dit "el 1779?"
-Sí.
-Què és?, ara tinc curiositat!
-La clau per desbloquejar el meu mòbil.
-I...?
-Separa-ho: 17, 7, 9. Més fàcil: 17, 7, 2009.
El 2009 va ser quan el meu pare va començar a sortir amb la Q. Probablement el 17/07/09 és el dia que se li va declarar, o la primera cita, o el dia que es van fer el primer petó, o... o el que sigui. 
El meu pare arronsa les espatlles, aixeca les celles i somriu. És un romàntic. Se'n va. Jo també somric.

La vida continua, i tenim dret a ser feliços, malgrat tot. 
I tant.

                                                                                         


Aquesta història és absolutament verídica: no hi ha res inventat. RES. Fins i tot he intentat transcriure els diàlegs tal i com els recordo. La única cosa que he modificat (per raons òbvies) és el codi de desbloqueig del móbil del meu pare.

diumenge, 19 gener de 2014

Un missatge a la paret del Castell (I)

Aquesta història comença fa mil anys, quan es va començar a construir el Castell.
Bé, no, tampoc cal tirar tant enrere.
Posem-hi cent anys. Quan s'hi van instal.lar els meus avantpassats.
No, no tant. Cinquanta anys, quan el meu pare era adolescent?
O potser trenta, quan jo era petita i hi anàvem a buscar molsa per fer el pessebre.
O un mes, quan hi vaig anar per últim cop. 
O cinc dies, quan vaig obtenir el "permís" per explicar aquesta història que comença dient:

"La comarca de l'Empordà ha tingut una història extraordinàriament rica i complexa, com poques altres a Catalunya. Tot i això, pot resultar sorprenent que avui dia hi puguem descobrir l'existència d'un castell, originari almenys del segle XI, encara dempeus i que hagi passat completament desapercebut pels historiadors de les nostres terres. I encara més, que aquest castell sigui l'origen d'un dels llinatges nobiliaris més importants de l'Empordà, els membres del qual han estat sovint atribuïts a diversos llocs erronis.
Ens referim a l'antic llinatge dels Biure de l'Empordà i al desconegut castell de Biure de Queixàs."

D'acord, faig trampa. Aquest escrit no és meu, és d'un "petit" treball que van fer a mitges entre l'historiador Marià Baig i el meu pare (que, per cert, no és historiador sinó matemàtic). El text complet es pot descarregar des d'aquí.

Resumint: el Castell de Biure -que no és al poble de Biure d'Empordà, sinó a Queixàs (municipi de Cabanelles, Alt Empordà)- és una masia que antigament havia sigut un castell (encara en conserva certes estructures). I la família de la meva àvia paterna hi han estat de masovers durant els últims 100 anys. Bé, en realitat hauran estat 99, ja que els meus oncles-avis n'acaben de marxar aquest desembre passat.


Quan jo era petita, cada Nadal hi anàvem a buscar matèries primeres per adornar la casa. Buscàvem al bosc del costat un pi ni molt gran ni molt petit, i n'escapçàvem la part de dalt, deixant el pi més baix, però viu. Aquesta punta de la branca central era el nostre arbre de Nadal. També recollíem molsa pel pessebre (llavors estava permès); quan arribàvem a casa l'esteníem sobre paper de diari perquè s'eixugués una mica i per neteja-la de fulles d'alzina i de pi, i jo saltava cada cop que en sortia un insecte o aranya. 
L'olor de sotabosc, l'olor de molsa, per mi sempre serà l'olor d'anar cada Nadal a Queixàs.

El meu pare, de petit i no tan petit, hi va passar moltes temporades (els estius, sobretot) amb els seus oncles i cosins. Els seus records deuen ser molt més intensos que els meus. Sé, per exemple, que es banyava al riu amb altres nens i amb una seva àvia que de jove havia sigut dida, una àvia petita i escarransida però que com a dida va ser molt ben valorada, i que s'enorgullia enormement d'haver alletat gent important (fills de metges i d'advocats i de senyors per l'estil). No us amagaré que m'agradaria haver conegut aquesta meva besàvia de la qual crec que n'he rebut alguna herència genètica...
De gran, encuriosit per la història d'aquella imponent masia, pel nom de "Castell" i per certs detalls arquitectònics que li havien cridat l'atenció, el meu pare va començar a investigar l'origen d'aquell mas. I va coincidir amb un historiador que també hi donava voltes, i van descobrir que en realitat es trobaven davant del "Castell de Biure", que no tenia res a veure amb el poble de Biure d'Empordà sinó amb el llinatge noble dels Biure o Benevivere, que comença en aquest castell i que va tenir una certa rellevància en la baixa edat mitjana. És a dir, van "lligar" un llinatge que no se sabia d'on venia amb un castell que no se sabia de qui havia estat.
I l'any 1991, l'Institut d'Estudis Empordanesos els va publicar el resultat de les seves investigacions.

Tirant més enrere, podria parlar de la meva àvia M., que es va enamorar bojament d'en S., el que seria el meu avi, un noi una mica estrany perquè tenia la costum de llegir. Quines coses de fer, a pagès, perdre el temps llegint... I quan la meva àvia M. va dir que s'hi volia casar, el seu pare li va dir: si te'n vas amb ell, no t'emportaràs res d'aquí!, i ella li va contestar: veieu el que porto a sobre de roba?, no necessito res més!
...O això és el que m'explicava ella. 
 
La seva germana F. és la que ara marxa d'aquell mas. Ja té més de noranta anys, i tot i que tant ella com el meu oncle-avi fan molta patxoca, es podria dir que s'han anat retirant de mica en mica: van anar deixant les vaques, els porcs, després els conills, i ara ja gairebé havien deixat l'hort. Se'n van a viure a tocar del seu fill, buscant una vida més còmoda.
Actualment, just al costat del Castell, en el que havien estat quadres i graners, hi ha els Lledoners, una casa de turisme rural. Sempre ens quedarà el recurs d'anar-hi a passar un cap de setmana...



Fa un mes, el passat 15 de desembre, vam anar a acomiadar-nos del Castell. Hi vam anar el meu pare, la meva germana R. amb els seus dos nens, i jo amb els meus tres.

[Anècdota 1: tot i els meus continus "nens, aneu amb compte", "nens, no us acosteu tant a l'aigua", i "nens, no correu per aquí", en Lluc va acabar caient a l'aigua del que abans era el fossat del castell i ara és una bassa -de dos pams de fondària- amb peixos de colors. Per sort, tot i ser desembre, feia un solet de migdia prou agraït. 
Dos minuts abans que caigués, amb una oportuníssima barreja de resignació i previsió (fantàstic paradigma del que seria l'instint maternal, suposo), em vaig trobar a mi mateixa fent càlculs: "si algú cau a l'aigua, serà en Lluc; bé, tampoc no és tan greu; li posaré la jaqueta d'en Nil, els pantalons que m'havia deixat la R. i que avui portava per tornar-li, i si cal els meus mitjons". 
-Mamaaaaaa!, en Lluc ha caigut a l'aiguaaaaaa!
(Sospir.)
Quasi no el vaig ni renyar... Moll, espantat i enfredorit.
-Ja t'està bé. Per burro.
Fi de l'anècdota 1]

Mentre la meva tia F. feia asseure els nens a taula, sota l'enorme cap de senglar dissecat que tant m'impressionava de petita (i que també va impressionar a en Nil) i els entretenia una estona amb patates fregides i galetes, la meva germana R. i jo vam aprofitar per anar a fer el tafaner. 
Si n'hi ha de coses per tafanejar... Des de fora es veu el que queda d'un finestral gòtic. No m'hi havia fixat mai. Un altre detall curiós és la "muralla partida": una de les parets exteriors està trencada i desplaçada, des dalt fins a mitja paret, possiblement degut a l'episodi de terratrèmols dels anys 1427-1428. I estem parlant de la paret exterior del que havia estat un castell: imagineu-vos-en el gruix, i ara imagineu-vos el terrabastall d'un terratrèmol trencant-la... I sis segles després, la paret encara aguanta!

 Finestral gòtic

 "Muralla" trencada


Un cop a dintre, vam estar a la part de la casa que havia estat reservada als senyors (el "pis de l'amo"): sales grans ara sense mobles, amb sostre de volta, parets gruixudes pintades de colors pastel, i balcons amb vistes a la Mare de Déu del Mont i al Canigó. També vam pujar més amunt, al rebost ben ventilat per la Tramuntana on penjaven les llangonisses a assecar, i a les altres sales de dalt. Allà vam trobar la primera perla, que jo ja recordava haver vist l'últim cop que hi vam estar, un parell d'anys enrere: un escrit a la paret, amb lletra rodoneta i polida, que diu:


"Aquí, amb la guerra acaba-
da, ha dormit dolçament en
una nit de primavera.
6 maig 1939",
signat pel meu avi patern (S.B.F.).

No sé ben bé què devia voler dir això de "dormir dolçament"... Probablement, amb estar a prop i sota el mateix sostre que la seva promesa ja en feia prou. O potser li va aconseguir robar un petó abans d'anar a dormir. Però quan després vam explicar la troballa a la meva tia F. (fa anys i panys que ja no s'hi fa res en aquestes sales), ens va confirmar que efectivament, quan va tornar de la guerra, el meu avi S. va passar uns dies a casa seva. "El teu avi S. -s'afanya a puntualitzar la tia F.- va dormir en aquesta sala del davant. Les noies dormíem a les habitacions de l'altra banda". Que consti! 

[Anècdota 2: aquesta puntualització no és gratuïta, ja que aleshores tot això era sagrat. Tan sagrat, tan sagrat, que la meva tia F., mentres paria el seu primer fill quan encara faltaven tres setmanes per complir els nou mesos de casats, entre contracció i contracció anava cridant: "juro que vaig arribar verge al matrimoni!, juro que el meu home no em va tocar fins que vam ser casats!!!". Es veu que, a sobre, el seu fill lleugerament prematur va ser força grosset, per alegria i alhora disgust de la meva tia F.
Fi de l'anècdota 2]

En aquesta mateixa sala, a terra hi ha una petita trampa: la meva tia F. ens va explicar que el dia que van entrar les tropes d'en Franco i els seus "moros", hi van amagar la meva àvia M. per por del que li poguessin fer.

Seguim tafanejant. El meu pare insisteix en què anem amb compte, que el terra no es gaire segur. La R. i jo ens fiquem al rebost.
Busquem més inscripcions a les parets. Crec recordar que l'altra vegada que vam pujar a xafardejar hi havia vist algun cor. Amb la llum que ve just des de darrera nostra (precisament entra pel finestral gòtic) no es veu gaire res. Però de mica en mica anem trobant inscripcions gratades a la paret enguixada, i fent ombra per ressaltar-ne el relleu, aconseguim fotografiar-les:

-Les inicials SB (el meu avi) dins una mena de cor o escut amb corona; a banda i banda del cor, una M i una E (les inicials de la meva àvia);



-Dins un cor, les inicials SBE (el meu pare) i AMCP (la meva mare). I la data: 13/8/63. El meu pare tenia 17 anys, i la meva mare 16.
-A l'esquerra d'això, unes inicials amb una cal·ligrafia tota curiosa. Són les inicials de la meva tia (FE), la seva germana (PE) i la seva altra germana (la meva àvia: ME).



-Una cara de noia amb cabells llargs i ondulats. A sota la barbeta hi posa PES, les inicials de l'altra germana de la meva àvia. És la seva signatura, ho va fer ella?, o algú altre la va dibuixar?



-I de cop, una inscripció estranya. Ep!, però... què carai és això???



-I una altra!!!




El meu pare ens ve a buscar. Li preguntem què són aquestes inscripcions, i diu que no en té ni idea.
-Com que no ho saps?, que no és teu?
S'ho mira estranyat.
-No.
-Això no és teu?
-No.
-Segur que no és teu???
-A veure... No, no. Sembla alfabet ciríl·lic. Va, baixem, que no m'en fio d'aquest terra...

Després de fer les fotos oportunes, marxem.



Què carai és aquest alfabet? No, no és ciríl·lic, això segur. Ni grec. I no ho ha fet el meu pare? Estic atònita.
A veure... L'edifici del costat del Castell ha estat reformat i reconvertit en casa rural... Potser els paletes... O el meu avi?
Que estrany.
Què carai hi deu dir???
I justament quan els meus oncles-avis deixen el mas.

Punyeta, quin misteri!


(Continua aquí.)