dilluns, 10 de desembre del 2012

Nadal per ateus amb nens


Parlant de la Grècia antiga amb en Nil (5 anys).
Jo - ...I això ho van escriure, més o menys, fa 3.000 anys.
Nil - O sigui, el 3.000 abans de crisi?
Touché.
Aquestes són els nous referents dels nens del segle XXI.

Aquesta conversa la vam tenir quan li vaig explicar a en Nil una versió resumidíssima, censuradíssima i tirant a edulcorada de l'Odissea d'Homer. Penèlope i el tapís que feia i desfeia; el cavall de Troia; Polifem i "Ningú";... Tot això, sense cap mort, sense ni una gota de sang vessada. Els pretendents de Penèlope marxaven amb la cua entre cames, enfadats però vius; els troians es rendien i acabaven tots tan amics, i vius; i a Polifem només li tiraven sorra a l'ull perquè no s'hi veiés (temporalment, després ja li passava, eh?, res de buidar-li l'ull!). Ulisses voltava per les illes sense trobar el camí de tornar a casa: li anava a explicar a en Nil que era perquè els déus li feien la punyeta, però... com explicar-li què és un déu?

A casa no creiem en cap déu.
En Jordi i jo som batejats, vam fer comunions i confirmacions i coses d'aquestes, però un dia vam deixar de creure. Jo vaig perdre la fe cap als 14/15 anys, de mica en mica i sense que cap fet concret ho provoqués. Diria que "em va sortir de dintre", no ho percebo com una pèrdua sino com una evolució.
Ens vam casar per l'esglèsia per fer contenta a la família, quan resulta que a l'hora de la veritat la família va resultar ser quasi tan atea com nosaltres mateixos... Bé, tant és, això és una altra història. El cas és que a casa no creiem en cap déu.

I els nostre nens estan creixent sense tenir ni idea de què és un déu. Tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents, ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant, nit i dia, i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida.
Els nens aprenen el concepte del bé i el mal sense necessitat de cap déu. No necessiten amenaces o premis sobrenaturals per entendre quan una cosa està bé o malament. És tan senzill com dir "t'agradaria que t'ho fessin a tu?". No cal fe, cal empatia.

A sobre, sempre intento inculcar-los esperit crític. Que comparin, que aprenguin a canviar de punt de vista, que no tot és blanc o negre, que allò que per un és normal i correcte a un altre li pot semblar una bestiesa o una ofensa.
En Lluc i l'Anna encara són petits, però en Nil pregunta molt. Per exemple, d'on venim i a on anem quan ens morim. Com a escèptica que sóc, sembla que li hauria de dir: mira noi, abans no érem res, i quan ens morim desapareixem del tot i apa, adéu, això és tot.
Però no. Precisament, l'escepticisme filosòfic es basa en el dubte, no pas en la negació. Per tant, si no us sap greu, em permetré un petit "luxe" espiritual de tant en tant. Per exemple, respecte a la mort: em resisteixo a creure que som un garbuix de protons, neutrons i electrons donant voltes i prou, és massa trist. No sé si existeix alguna mena d'ànima, no sé què passa quan ens morim. No ho sé, i no ho sabré fins que em mori. D'altra banda, no permeto que ningú afirmi que té la veritat sobre aquest tema.
He copiat una idea dels meus cunyats: abans de néixer érem una estrella, i quan ens morim tornem a ser una estrella. Això és el que els dic als nens. És poètic, no és el cel dels cristians, però el gest de mirar amunt quan ens posem "espirituals" és gairebé innat.
(Incís: la última vegada que vam parlar d'això amb en Nil, no fa gaire, em va dir que si un dia veia una estrella molt gran potser seria la Laura, perquè com que estava grassoneta,... Perdona, Laura, però té la seva gràcia.)

Divago. En fi, que quan en Nil em fa preguntes de difícil resposta, a vegades li contesto que jo crec tal cosa, però que hi ha gent que creu altres coses, i que no se sap qui té la raó. I que quan no hi ha manera de saber qui té raó, ningú pot imposar la seva versió als altres. I em penso que ho ha entès perfectament... Fa poc parlàvem dels dimonis, de si existien o no. En Nil deia que sí, que a sota terra hi viuen dimonis (crec que ho ha tret de Tom i Jerry!), i jo deia que no, perquè com que en Nil és una mica poruc (prudent, diem a casa), acostumo a negar per sistema totes les coses dolentes (dimonis, monstres, bruixes i vampirs no existeixen; follets, fades, i potser angelets, segurament sí).
Ell: sí que existeixen els dimonis. Jo: que no, que no existeixen pas.
I va el nen (5 anys) i finalment m'engalta: "Mira, tothom pot creure el que vulgui, eh?".
Irrefutable. Té, mama, menja't amb patatetes les teves pròpies paraules, apa, apa.

Una cosa està clara: que jo no cregui en res no vol dir que em carregui totes les coses boniques i màgiques que passen quan ets un nen. A vegades costa trobar aquest límit, costa admetre davant dels nens certes coses màgiques mentre intentes que siguin crítics. I per complicar-ho una miqueta més, negar rotundament l'existència de vampirs i monstres, mentre deixes la porta oberta a fades i follets...

I el Nadal. Què fem amb el Nadal?
Bé, a casa tenim una Bíblia, que vam comprar a Montserrat fa anys, un dia que vam anar a fer Geocaching. La guardem com un llibre més, entre els llibres d'antropologia, mitologia i similars. Perquè una cosa és la fe, i l'altra és la cultura i la tradició; la Bíblia a casa nostra és un llibre de consulta com un altre.
Molt bé. Doncs fem un pessebre, on hi ha la verge Maria, Sant Josep, i el nen Jesús (òbviament fill de tots dos, res de famílies desestructurades amb coloms fecundadors pel mig). El nen Jesús de casa és una mena de nen màgic, una mica rotllo Harry Potter, a qui tots els pastorets adoraven i a qui tres reis portaven regals perquè creien que podia fer coses màgiques. I que no sabem si va existir o no, i no sabem si en realitat era màgic o no. Jo crec que només és un conte, fill meu, o potser sí que va existir però no era pas màgic, però sàpigues que hi ha molta gent que creu que tenia poders de veritat.
Al capdavall, es pot explicar història sagrada sense tenir fe i sense "evangelitzar". Igual que li explico la Odissea adaptada, li puc explicar que aquell nen les va acabar passant una mica magres, i què vol dir A.C. (no, Nil, no vol dir Abans de la Crisi). Però tot arribarà, evidentment no em posaré pas a explicar-li la passió de Crist a un nen de cinc anys!
Però el tió,... home, el tió evidentment que és màgic. I se li ha donar menjar i aigua perquè cagui molt.
I una fada et posa un regal sota el coixí quan et cau una denteta. No, no crec que a Catalunya sigui el Ratonsito Péres, jo diria que és una fada.
I els tres Reis es pategen tot el món en una sola nit, que trempats ells,... bé, ells i els patges (no oblidem al proletariat), quina colla de pencaires!

Ai, els tres Reis...Repesco una frase del principi d'aquesta entrada que deia: [els nostres nens] tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida... Ehem, doncs ara resulta que tenim la figura dels tres Reis, que si et portes bé et deixen regals, i si et portes malament et deixen carbó... T'havies quedat amb gana, mama?, menja, mama, menja't amb patatetes aquesta frase també! Bé, almenys aquests sí que els hem vist "en persona", els veiem cada any quan anem a esperar els Reis i tota la comitiva, fanalet en mà. Jo, republicana i atea, i m'emociono com una bleda quan vaig a esperar els tres Reis amb els meus nens.



Que difícil que és ser ateu, per Nadal, quan tens nens... I que divertit, peti qui peti.

Bones festes a tothom!

divendres, 2 de novembre del 2012

Serps i agulles


Avui toca una manualitat: una serp de punta de coixí que vaig fer fa temps. Em va fer gràcia documentar tots els passos amb fotos. Aquí els teniu.



Primer: dibuixar i retallar un patró.


Segon: amb el patró, fem una serp amb una roba una mica elàstica. 
Aquí, la serp embastada, a punt per cosir, girar, farcir i tancar.

Ja tenim la serp de roba a punt.

Ara s'ha de fer el picat, és a dir, el patró per fer la punta. La gràcia d'aquest és que ha de tenir estructura de malla, però ha de seguir una corba.
Provatures:

Pas a pas: columna vertebral

Vèrtebres més o menys equidistants.

L'equivalent a les "costelles".


Marco quarts i vuitens a cada costella, i uneixo.


...I així obtenim una malla flexible i uniforme. (M'encanta fer aquesta mena de coses rares)

Fent els foradets, amb un portamines amb una agulla en comptes de mina.

Així queda per darrera (1.052 puntets més tard!)

Amb els forats picats i l'esquema dibuixat, ja podem esborrar el llapis.

Provatures pel principi i pel final. Hi ha d'acabar havent 18 parells de boixets, he de decidir com carai els distribueixo, com els vaig incorporant...

Preparant els 18 parells de boixets.

Amb l'esquema ben a mà per no fer-me un embolic.

 El principi és MOLT complicat...

Ja hem arribat als ulls. Un parell de perles de vidre.

I anem baixant...

Aquí ja es veu com ha quedat el principi. Força polit. 
Dins el rombe, més boletes de vidre.

 Per si algú té curiositat per com es posen les boletes de vidre, es fa així:

 I anem avançant.


La part de l'esquena ja està acabada!
(Bé, falta veure com remato els fils de la cua.)
 Girem el picat al revés i fem la panxa. Sense boletes, més senzill. 
Comencem per la cua i avancem cap al cap.


A l'arribar al cap, he trenat els fils sobrants per fer una llengua bífida. Ha quedat una mica massa ampla, però què hi farem...

I la montem!


Al final, he amagat els fils de la cua dins mateix de la serp.

I voilà!, ja la tenim acabada! 
L'esquena:


 La panxa:
 


Punts utilitzats: punt mig, aranya, trena requetetrenada.
Vaig aprendre a fer punta al coixí amb aquest llibre: "Labores de bolillos: Método práctico para aprender" (1999)- ISBN 84-88631-20-0, De Vega Publicaciones, S.L.


dijous, 18 d’octubre del 2012

Totes les coses que no ens vam dir

Totes les coses que no ens vam dir
ni jo a tu,
ni tu a mi.

Tot el que et perdràs,
els teus trenta anys (feliç aniversari, et diria avui),
la independència de Catalunya,
el proper títol del Barça,
la última pel·lícula de Tim Burton.
Els teus nebots fent-se grans. 
El teu futur.

Tot, tot ho ficaré dins una capsa imaginària i ho guardaré,
i un dia de vent agafaré la capsa i l'obriré
perquè tot això se'n vagi volant, ben amunt
(o cap a on sigui).

Totes les coses que no ens vam dir
ni jo a tu, ni tu a mi,
i que es quedaran per sempre així, pendents.




"Que boig el món", de Lax'n'Busto. 
Va ser una de les cançons que la Laura va voler que sonessin al seu funeral. 
Jo no l'havia sentida mai fins llavors.
Probablement la Laura es sentia identificada amb la primera frase:
"Que boig el món, que no té cap sentit i em fa pensar: no sé què hi faig aquí".
Però jo em sento identificada amb la última:
"Boig, el món és boig, però és nostre i és el millor d’entre els possibles".



dimarts, 9 d’octubre del 2012

Un DIY senzillet: suport per arracades

M'agraden les arracades. Les de botó i les que pengen. En tinc (ehem) unes quantes...
Les de botó són fàcils d'endreçar; em van regalar un joier amb tot de compartiments petitons, i em va perfecte.
Però tenir ben endreçades les que pengen, i més si són força llargues, i de llargades diferents, és més complicat. S'emboliquen, s'enganxen entre elles, n'estires una i en segueixen quatre, i si són de vidre i surten disparades es poden trencar.

Total, que un dia vaig agafar cartolina i vaig fer això:




Senzill però pràctic.
Vaig fer-ho amb unes mides molt concretes, perquè tenia clar el raconet on ho volia posar i hi havia d'encaixar bé, però aprofitant al màxim l'espai.

El croquis és més o menys així:



Les finestres (en l'esquema, de color blau) es poden fer més altes o més baixes, en funció de la llargada de les arracades que s'hi vulguin posar. Per exemple en el meu cas, després d'"estudiar" quines arracades tinc, vaig decidir que per aprofitar bé l'espai en faria 4 al davant i 3 al darrera. Les de davant mesuren 3, 3, 2.5 i 2cm, i les del darrera 3.5, 4 i 4cm. Això, al gust del consumidor, segons les necessitats.
El forat semicircular de l'esquerra (en l'esquema, de color groc) té una funció: recuperar arracades. Quan una arracada cau al mig del trastet, l'inclinem i l'arracada surt per l'obertura.
Els dos petits rombes (en l'esquema, de color vermell) serveixen de "topall" perquè les arracades que es pengen a dalt de tot no rellisquin cap a enfora. En la foto veureu que vaig fer uns quants encaixos més, però realment no calen (més aviat fan nosa). Amb els dels extrems n'hi ha prou.

I ja està.

El meu és de color blanc, no l'he "tunejat" perquè el vull fer de nou amb un cartró més resistent que el que vaig fer servir, una mica nyigui-nyogui. Però es pot pintar, scrapbookejar, folrar, envernissar,... Imaginació al poder!



dijous, 4 d’octubre del 2012

Física hipnòtica



 



No sé ni com he anat a parar a aquest vídeo, però és hipnòtic. És un senzill sistema de pèndols de diferents longituds que els posen a oscil·lar a la vegada. Fa venir ganes de fer-ne un, de tan simple com és. (I tot i que d'aparença s'assembla força al pèndol de Newton, en realitat no hi té gaire res a veure).

Repassem Física.
El període d'oscil·lació d'un pèndol és proporcional a l'arrel de la longitud del fil. La fòrmula completa és      T=2π√(L/g)
on T és el període, L és la longitud del fil i g és la gravetat.
Això fa que els pèndols llargs tinguin un periode d'oscil·lació més llarg que els pèndols curts, i fa l'efecte que a cada oscil.lació els pèndols més llargs es vagin alentint, mentre els curts acceleren. Així de fàcil, així de bonic.

El vídeo original, de la Universitat de Harvard, és "mut". Ràpidament algú, en realitat uns quants, hi van saber veure la música amagada entre les cordes, i hi van posar la banda sonora. El que he penjat a dalt és el que més m'ha agradat, el que trobo que reflecteix amb més simplicitat la música del pèndol, i el que ha aconseguit sincronitzar millor música i moviment. Però hi ha diferents versions, busqueu "pendulum waves" a YouTube i les trobareu de seguida.



Si us ha agradat, probablement també us agradarà aquest experiment en què 32 metrònoms es sincronitzen com per art de màgia. El "truc": reposen sobre una plataforma mòbil. Per dir-ho senzillament, les empentetes que van fent els braços dels metrònoms comencen a fer oscil.lar la plataforma, i aquesta va empenyent tots els metrònoms fins que tots van alhora. La plataforma fa el paper de transmissora d'inèrcia.
Menció especial al segon metrònom de la fila de la dreta, l'últim en "caure", que resisteix la temptació d'afegir-se al corrent majoritari fins al minut 2 i escaig. Un aplaudiment per ell, siusplau.



dijous, 20 de setembre del 2012

Tria la teva teràpia alternativa! [Humor]


(Cliqueu aquí veure'l més gran.)

Ho he trobat navegant per la web xatakaciencia. En recomanaria a MOLTA gent la lectura dels articles en l'apartat No te lo creas i els que porten l'etiqueta de pseudociencia. Aquest diagrama és copiat de l'article Un diagrama para escoger tu terapia alternativa ideal; de fet, copiaria sencers TOTS els articles que hi ha enllaçats, perquè valen molt la pena, però com que ho podeu llegir allà mateix... no cal, no?



divendres, 24 d’agost del 2012

Del Feng-shui al calendari perpetu

Cada vegada que ens trobem amb un mes de 31 dies, correm el risc (innocu, tanmateix) que comenci a circular via correu electrònic, facebook, twitter, etc., un missatge per l'estil d'aquests:

[Gener 2011]
Diuen que aquest mes de Gener és especial: hi ha 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns. Això es dóna cada 823 anys. Se'ls anomena "els sacs dels diners".
Passeu aquest missatge a 8 persones i diuen que els diners apareixeran, segons diu el Fengshui xinés (???).
Els que no ho facin, no tindran res. Provem.

[Juliol 2011]
Aquest any, Juliol tindrà 5 divendres, 5 dissabtes i 5 diumenges.
Això passa un cop cada 823 anys, que són coneguts com 'Money Bag'.
Passa'l a 8 bones persones i el diner sortirà en 4 dies. Extret del Feng Shui xinès.
El qui el pari no rebrà res. Així ho diu...

[Octubre 2012]
Este año, octubre tiene 5 lunes, 5 martes y 5 miércoles. Esto ocurre cada 823 años. Se llama "la bolsa de dinero". Entonces, copia este mensaje en tu muro y (dicen) el dinero llegará en 4 días. Cosas del Feng-shui. Quien no lo nopie, no tendrá dinero. Cópialo en tu muro antes de los 11 minutos después de haberlo leído. 

(Aquest últim, a sobre, ens mana la pressa: té una caducitat d'onze minuts! Però qui ho redacta, això?)


Doncs em sap greu ser aixafaguitarres... 

Per començar, és obvi (...ho és, no???) que el Feng-shui no és una entitat (per dir-ho d'alguna manera); no se n'adona de si reenvies el missatge, no sap comptar quantes vegades el reenvies, no té un cronòmetre per saber quan has tardat a reenviar-lo. Això, tothom ho hauria de veure... No? NO???

I ara, obvietats a part: en realitat, cadascuna d'aquestes meravelloses coincidències passa un de cada SET anys, no pas un de cada VUIT-CENTS VINT-I-TRES anys.
 
Agafem, per exemple, el primer cas: gener del 2011, amb 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns.
-Generalitzant: en tots els mesos de 31 dies hi haurà tres dies de la setmana (consecutius) que es repetiran 5 vegades. Per això no cal cap explicació, amb un cop d'ull al calendari, o sabent dividir per 7, n'hi ha prou per veure-ho clar.
-Concretant una mica: tots els mesos de 31 dies que comencin en dissabte compliran aquesta condició, tindran 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns. A més del gener de 2011, hi ha l'octubre de 2011, el desembre de 2012, març de 2014...
-Concretant encara més: un mes de gener amb 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns passarà amb una freqüència relativa d'1 de cada 7 anys. 


Ep! "Freqüència relativa"? Què és això?
Ahhh, amics, doncs això és el que més m'agrada d'aquest tema: que no es repeteix exactament cada 7 anys, sinó cíclicament cada 6, 5, 6 i 11 anys.


Anem a jugar una mica amb el calendari.

Si tots els anys fossin de 365 dies, com que 365 dies són 52 setmanes i 1 dia, cada any avançaríem 1 dia de la setmana respecte a l'any anterior. Si un any comença en dilluns, el següent comença en dimarts, etc. Llavors sí que el mes de gener de la "bossa de diners" es repetiria exactament cada 7 anys.
També tindria un clar avantatge: ens estalviaria diners en calendaris, ja que el del 2000 el podríem aprofitar el 2007, el 2014, el 2021,... N'hi hauria prou amb guardar els calendaris dels últims 7 anys, i ja no n'hauríem de comprar mai més. Molt pràctic, i més en temps de crisi!
Però clar, tenim els anys de traspàs que arriben cada 4 anys disposats a animar el tema. Els anys de traspàs arrosseguen un dia extra, per tant cada 4 anys avancem 2 dies de la setmana en comptes d'1 respecte a l'any anterior. Si volguéssim "tirar" amb una reserva de només 7 calendaris, cada 4 anys ens trobaríem que a partir de l'1 de març, el calendari de fa 7 anys ja no ens serveix.

Bé, això es pot solucionar de dues maneres, tenim l'opció ràpida i l'opció bonica. L'opció ràpida seria fer servir un calendari fins al 29 de febrer, i canviar al calendari de l'any següent el dia 1 de març. I l'opció bonica (jejeje) seria tenint una reserva de 14 calendaris: 7 d'anys normals (un que comenci cada dia de la setmana) i 7 més d'anys de traspàs (també un per cada dia de la setmana).  

Per si ho voleu començar a fer, els anys comuns (que no són de traspàs) els tindríem resolts relativament aviat:
comença en dilluns: 2018
comença en dimarts:  2013
comença en dimecres:  2014
comença en dijous:  2015
comença en divendres:  2021
comença en dissabte:  2022
comença en diumenge:  2017
El 2022 ja tindríem els anys comuns resolts.

Pels anys de traspàs ja tardaríem una mica més:
comença en dilluns:  2024
comença en dimarts:  2036
comença en dimecres:  2020
comença en dijous:  2032
comença en divendres:  2016
comença en dissabte:  2028
comença en diumenge: 2012

Oh, vaja... Fins el 2036 no tindríem la col·lecció completa!


Aquí trobareu més informació sobre els calendaris perpetus. 
I aquí podeu comprovar totes aquestes dates, i de pas corregir-me si m'he equivocat (més que probable, ja que estic escrivint tot això amb tres nens-satèl·lit orbitant-me).


Tornem al Feng-shui i el 823.

D'aquest ball de quatres i sets en resulta que, resumint, la "forma" d'un mes en concret (per exemple, gener que comenci en dissabte) es repetirà cíclicament cada 6, 5, 6, 11, 6, 5, 6, 11... anys. 
Ja quadra, doncs: com que 6+5+6+11=28, es repeteix 4 cops en 28 anys... De mitjana, 1 de cada 7 anys! És bonic, eh?


Així, doncs, el gener amb 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns es va donar el 2011, i es repetirà el 2022, el 2028, el 2033, el 2039, el 2050... (els intervals són de 11, 6, 5, 6, 11,... seguiu, seguiu!)

El juliol amb 5 divendres, 5 dissabtes i 5 diumenges es va donar el 2011, i es repetirà el 2016, el 2022, el 2033, el 2039, el 2044,... (els intervals són de 5, 6, 11, 6, 5,... seguiu, seguiu!)

I si us arriba el missatge de que aquest mes d'octubre és meravellós perquè té 5 dilluns, 5 dimarts i 5 dimecres, podeu rebatre que l'octubre de 2018, de 2029, de 2035, de 2040, de 2046, de 2057... tindran la mateixa "forma" que aquest octubre que ve. (Els intervals són 6, 11, 6, 5, 6, 11,... seguiu, seguiu!)


(Incís:

Com es pot saber en quin "punt" de la seqüència 6-5-6-11-6-5-6-11-etc. estem? Ni punyetera idea. Ja hi deu haver una manera de saber-ho, però jo ho he anat trobant "artesanalment", és a dir comprovant-ho amb el calendaris dels propers anys. Si algú troba la manera de situar-se en la seqüència, que m'ho expliqui, que ho afegiré encantada de la vida!
Fi de l'incís.)

Conclusió (i ja callo):
No sé si aquesta mena de llegenda urbana dels Feng-shui i les bosses de diners està basada en el calendari xinès, potser allà sí que és cada 823 anys,... però amb el nostre calendari gregorià, NO funciona. 


...Per tant, NO CAL que reenvieu res! :D


dilluns, 20 d’agost del 2012

El primer DIY, i no tinc ni idea de com anomenar-lo

Bé, estreno etiqueta: DIY (do it yourself, fes-ho tu mateix).

He de confessar que aprofitaré per fer experiments amb el Windows Movie Make i amb un software de disseny gratuït que és la repera, el Google Sketchup. He dit que és gratuït?


El meu DIY no és una invenció, és una còpia d'un "artefacte" que em va portar en Jordi d'un viatge de final de curs a Madrid. El va comprar al Museu Reina Sofía. Com que m'agrada molt Gustav Klimt, i m'agraden molt els puzles i les figures geomètriques, quan va veure AIXÒ TAN BONIC... m'ho va haver de comprar.






Els quadres reproduïts (en fragments) al meu cub són:
4-Serps aquàtiques I  (també anomenat Les amigues)
5-Les forces enemigues (del Fris de Beethoven)
6-La núvia
7-L'anhel de felicitat es calma amb la poesia (del Fris de Beethoven) (un nom tan llarg com el propi Fris, per cert. Aquest tros en concret també l'he vist anomenar Un petó per tot el món)
Bé. Vaig a fer-ne un!

Després d'estudiar-lo, l'estructura és molt interessant: són 8 cubs encadenats per les arestes, cada cub s'enganxa a dos cubs més. Fan com una "anella":



Si les unions fossin elàstiques, ens ho podríem imaginar com una anella que anem girant de dins cap a enfora cíclicament (en el vídeo de més amunt es veu força clar).

Bé, prosseguim. En el cas del cub de Klimt, en total hi ha 6 imatges quadrades (de format 2x2 cubs) i 3 de rectangulars (de format 2x4 cubs). També es podria fer amb 12 imatges quadrades (de format 2x2 cubs).

No m'acabava de decidir a l'hora de triar fotos. Tinc un àlbum al facebook que es diu "diferents formes de dormir" amb els nens dormint en postures rares i divertides que té molt d'èxit... així que he decidit utilitzar fotos d'aquest àlbum. He triat 6 fotos quadrades i 3 de rectangulars:




Vinga, doncs.
Primer pas: fer 8 cubs de cartolina. Oh, sorpresa: he trobat una eina que feia servir a dibuix tècnic de COU, el meu regle de fer paral·leles! Estic emocionada i tot.


Amb això m'he posat a fer línies amunt i avall, i en un moment (o dos) he tingut els 8 cubs a punt per fer experiments.
Primer els he enganxat amb una tireta de paper a tall de frontissa a les arestes que toquen. Al costat, el dau original per tenir clar quines arestes toca enganxar.


Ha quedat bé, però he vist que quan hi enganxés les fotos, el gruix del paper fotogràfic no em deixaria "tancar" bé... Ho he desfet. Una curiositat: al desfer la primera frontissa, m'ha quedat així:

 
Després he imprès les fotos en paper fotogràfic. He fet servir paper brillant, el que tenia per casa, però crec que hauria quedat millor amb paper mat. El brillant és massa delicat, s'hi noten massa les taques, per exemple, de cola (ups!).
Bé, he retallat les fotos per enganxar-les a cada cara. Pensava fer servir les mateixes fotos de xarnera, per tant he tallat només on s'havia de tallar.
Aquest és el cub acabat, esperant que s'assequés del tot la cola, amb gomes elàstiques per mantenir-ho ben fixe i apretadet:



Però un cop he tret les gomes i he començat a fer-lo girar, he vist que altre cop quedava massa "tibant",... encara ha de tenir més joc. El paper fotogràfic, a més, no és prou flexible.

Apa, doncs: he desfet toootes les unions (per segona vegada), tallant-les amb compte amb un cutter. I ho he tornat a muntar (per tercera vegada!) fent servir aironfix per protegir les cares del dau i alhora perquè fes de xarnera. I aquest cop, perquè donés prou joc, abans d'unir els daus de dos en dos hi he posat un regle prim entremig, per assegurar-me que no quedava tibant com les altres vegades, que cada aresta tenia prou "joc".

Bé... Al final ha quedat força nyap. Té la flexibilitat adequada, potser una mica massa i tot (he separat massa els daus entre ells, la idea de posar-hi un regle entremig és bona però el regle era massa gruixut; he de trobar una cosa més prima). No sé per què, algunes cares dels daus petits queden boterudes, com si estiguessin "inflats", cosa que fa que depèn de com el plegues no quedi tan estable com hauria de quedar. A més, he anat tallant l'aironfix a ull, i en alguna cantonada es nota que en sobra o en falta. Per acabar-ho d'adobar, una de les fotos rectangulars no està ben orientada!

En fi, així és com ha quedat:




Deixem-ho en que és un prototip. En faré un altre per millorar-ho. Per començar, en comptes de fer els daus de cartolina per després enganxar-hi els trossets de foto, dissenyaré cada dau per separat, per poder-los imprimir directament amb els trossets de foto que toquen a cada cara. També m'hi miraré més amb les unions amb aironfix, que quedi tot més ajustat. I aprofitaré per girar la foto que ha quedat al revés.

En definitiva: continuarà...




dijous, 9 d’agost del 2012

"Lleis de l'espiritualitat"... per a conformistes?

Corre pel facebook (incomprensiblement, altre cop!) aquesta parrafada:

En la INDIA se enseñan las "Cuatro Leyes de la Espiritualidad"

La primera dice: "La persona que llega es la persona correcta", es decir que nadie llega a nuestras vidas por casualidad, todas las personas que nos rodean, que interactúan con nosotros, están allí por algo, para hacernos aprender y avanzar en cada situación.

La segunda ley dice: "Lo que sucede es la única cosa que podía haber sucedido". Nada, pero nada, absolutamente nada de lo que nos sucede en nuestras vidas podría haber sido de otra manera. Ni siquiera el detalle más insignificante. No existe el: "si hubiera hecho tal cosa hubiera sucedido tal otra...". No. Lo que pasó fue lo único que pudo haber pasado, y tuvo que haber sido así para que aprendamos esa lección y sigamos adelante. Todas y cada una de las situaciones que nos suceden en nuestras vidas son perfectas, aunque nuestra mente y nuestro ego se resistan y no quieran aceptarlo.

La tercera dice: "En cualquier momento que comience es el momento correcto". Todo comienza en el momento indicado, ni antes, ni después. Cuando estamos preparados para que algo nuevo empiece en nuestras vidas, es allí cuando comenzará.

Y la cuarta y última: "Cuando algo termina, termina". Simplemente así. Si algo terminó en nuestras vidas, es para nuestra evolución, por lo tanto es mejor dejarlo, seguir adelante y avanzar ya enriquecidos con esa experiencia.

Creo que no es casual que estén leyendo esto, si este texto llegó a nuestras vidas hoy; es porque estamos preparados para entender que ningún copo de nieve cae alguna vez en el lugar equivocado.


Ui ui ui. Quantes coses que NO m'agraden. 

Anem a pams. No crec en destins, no crec en predestinacions, no crec en divines providències, no crec en déus ni en designis inescrutables.
Crec en l'atzar (i dic "crec" en el sentit d'estar segura de la seva existència, és obvi que no es tracta d'¡una qüestió de fe).
Que l'atzar et regala una cosa bona? Doncs perfecte.
Que l'atzar et regala una putadeta? Doncs quina merda.


Va, anem a destripar el text, vinga, que avui estic guerrera...

La primera dice: "La persona que llega es la persona correcta", es decir que nadie llega a nuestras vidas por casualidad, todas las personas que nos rodean, que interactúan con nosotros, están allí por algo, para hacernos aprender y avanzar en cada situación.
Que els diguin això a totes els jueus que van morir per culpa de Hitler. Dubto que aprenguessin i avancessin gaire gràcies aquell fill de puta que es va creuar en les seves vides.


La segunda ley dice: "Lo que sucede es la única cosa que podía haber sucedido". Nada, pero nada, absolutamente nada de lo que nos sucede en nuestras vidas podría haber sido de otra manera. Ni siquiera el detalle más insignificante. No existe el: "si hubiera hecho tal cosa hubiera sucedido tal otra...". No. Lo que pasó fue lo único que pudo haber pasado, y tuvo que haber sido así para que aprendamos esa lección y sigamos adelante. Todas y cada una de las situaciones que nos suceden en nuestras vidas son perfectas, aunque nuestra mente y nuestro ego se resistan y no quieran aceptarlo. 
Ahhh, així que totes les situacions són perfectes... Doncs ho sento molt, però dec ser tan tancada de ment i tan poc espiritual, que m'he perdut les lliçons que anaven implícites en les malalties i les morts de la meva mare i de la Laura. Que algú m'ho aclareixi, siusplau, perquè el meu ego s'hi resisteix. No no, de debó que no trobo pas cap situació perfecta, i per més que hi rumio, no aconsegueixo trobar res que ho compensi. 
Alguna part positiva en tot plegat? Deixa-m'ho pensar bé, no ens precipitem.
Doncs sí: per exemple, la meva mare potser m'hauria tocat una mica la pera en temes de criança o lactància dels meus fills. Com que no hi és, no m'hi he hagut de discutir.
(Mama, m'hauria encantat discutir-me amb tu.)
I la Laura? Doncs sí: el seu sintetitzador, ara el tinc a casa i els nens hi juguen. 
(Laura, aquest sintetitzador l'hauries d'estar tocant TU.)
Que algú tingui els collons de dir-me que aquestes situacions són perfectes.
He après alguna cosa? No ho sé... Potser he après a viure més el moment?, a gaudir més els moments de felicitat, sense obsessionar-me per una "felicitat a llarg termini"? 
Potser ho hauria après igualment al fer-me gran...
Sigui el que sigui, la lliçó NO em compensa.


La tercera dice: "En cualquier momento que comience es el momento correcto". Todo comienza en el momento indicado, ni antes, ni después. Cuando estamos preparados para que algo nuevo empiece en nuestras vidas, es allí cuando comenzará.
Perdoneu que sigui repetitiva, però... es pot considerar que una malaltia que et porti a la mort, sigui com sigui, comença sempre en el moment indicat??? Que si comença és perquè estem preparats???


Y la cuarta y última: "Cuando algo termina, termina". Simplemente así. Si algo terminó en nuestras vidas, es para nuestra evolución, por lo tanto es mejor dejarlo, seguir adelante y avanzar ya enriquecidos con esa experiencia.

Que els expliquin això a tots els que per culpa de la crisi se'ls ha acabat la feina... Que no pateixin, que és per la seva evolució. Que reconeguin que s'han enriquit (sic) amb l'experiència. Que no pateixin, que segur que és perquè han de trobar una feina millor... Llàstima que la reforma laboral no els ho posa gaire fàcil.


Creo que no es casual que estén leyendo esto, si este texto llegó a nuestras vidas hoy; es porque estamos preparados para entender que ningún copo de nieve cae alguna vez en el lugar equivocado.
Bé, palla i més palla, per acabar dient sempre el mateix.


Ho sento molt, però aquestes quatre "lleis de l'espiritualitat" estan fetes a mida per l'estil de vida de la Índia, on si neixes en una casta d'intocables l'has cagada, on si neixes dona l'has cagada, on si neixes pobre l'has cagada,... Vaja, que hi ha TANTA gent que només per néixer ja té motius de preocupació, que més val que aprenguin a resignar-se des de ben petitets. I, oh sorpresa, això és precisament el que em transmeten aquestes "lleis": resigna't, perquè total, no hi tens res a fer; no t'emprenyis, busca alguna "cosa bona" a canvi i conforma-t'hi; no protestis i tira milles; ...no molestis, en definitiva.


Cola?
De veritat que cola?


Em sorprèn que cada cert temps algú es dediqui a enviar per e-mail a les seves amistats aquestes quatre "lleis". I encara em sorprèn més trobar aquest text al facebook de persones que, casualment, jo considero lluitadores, gens conformistes... No em quadra que els agradi aquest text, no ho entenc. Potser tenen complexe de rondinaires, i penjar aquest text és la seva manera de dir "oh, perdoneu, no m'hauria de queixar tant, m'hauria de conformar més del que em conformo..." Doncs no senyors, i no senyores: el que m'agrada de vosaltres és que tingueu les idees clares i que les defenseu, que no us conformeu amb el que la vida us posa al davant sinó que feu marrada, si cal, per buscar una alternativa que valgui més la pena. Això és el que s'ha de fer!
I que quedi ben clar que això NO és incompatible amb mirar la vida amb bons ulls, amb ser optimista, amb intentar ser feliç peti qui peti. Però negar que certes coses són simplement una putada no em fa més feliç. A mi, no. Les assumeixo, quin remei, i passo pàgina i tiro endavant... però d'aquí a buscar-hi explicacions i justificacions patilleres, d'aquí a dir que havien de passar "perquè sí", perquè era el que tocava, perquè era el moment indicat,... sí home, i una merda. Ni situacions perfectes ni lliçons ni evolucionar ni hòsties.

La vida a vegades és absurda. Això és tot. Busqueu-hi explicacions metafísiques si us heu de sentir millor, endavant, no us talleu... però que ningú m'intenti vendre la seva moto particular, que jo prefereixo seguir anant a peu.


(Ho sento, però algú ho havia de dir!)




diumenge, 5 d’agost del 2012

Després dels focs...

No he fet cap entrada ni cap referència als incendis de l'Empordà perquè crec s'ha dit tant, s'ha escrit tant, i han sortit tantes iniciatives, que no tinc gaire res de nou per aportar.
Bé, doncs he trobat una coseta... És un fragment de la pel.lícula Fantasia 2000 de Walt Disney. Vuit minuts d'animació basats en la música del ballet Firebird d'Stravinsky. 

Molt bonic. Aquests de la Disney ja en saben, ja, de fer coses xules...








dimarts, 3 de juliol del 2012

Lliteres i bolquers

Avui hem anat a Ikea i hem comprat una llitera. Tenim la intenció d'acabar amb el collit i acostumar els tres nens a dormir cadascú al seu llit - o en tot cas, que facin collit entre ells, perquè el papa i la mama ja estem cansats de compartir llit amb nens que més que nens semblen pops, de tants genolls i colzes que se'ns claven a l'esquena, a les costelles o a la galta. Sobretot en Jordi, que a sobre comparteix sofà-llit amb en Nil l'inquiet, mentre jo acaparo el llit amb matalàs de làtex de dos per dos, tota sola. Bé, tota sola, almenys fins les set o les vuit, quan en Lluc el mimoset salta al meu costat tot dolç demanant metones, o l'Anna la fada apareix voleiant i aterra al meu costat demanant "petones" (encertada fusió de "petó" i "metones").
Vaja, tot molt bucòlic i molt bonic... però ja va sent hora de que dormin sense papa ni mama. Després, si es volen ajuntar tots tres en un mateix llit per fer-se companyia, ja s'ho faran, però l'esquena d'en Jordi es mereix un descans com cal. 

I en Nil a finals d'estiu ja farà cinc anys... 

I l'Anna i en Lluc en faran tres... 
A ells també els toca treure bolquer. Per nassos, que d'aquí a dos mesos ja comencen a anar a l'escola. Demà m'hi poso, ja porto massa temps buscant el moment ideal. Demà, demà. La setmana passada no, que en Nil ja no tenia escola però encara no havia començat el casal d'estiu, i el tenia per casa tot el dia animant l'ambient (que ja és prou animat quan ell és fora). Avui no, que hem anat a Ikea a comprar lliteres. I ahir, ahir tampoc, que ahir jo estava sola amb els bessons mentre en Jordi se n'anava a caminar per la muntanya - tot sol, just el dia que llegeixo la notícia de que un conegut meteoròleg català ha mort fent una travessa per Aigüestortes... i jo que estic acollonida perquè sé de sobres que a vegades el pitjor que pot passar, acaba passant de veritat (encara que pensis "no no!, no ens posem dramàtics i pel·liculeros, segur que no n'hi ha per tant!", i a vegades sí que n'hi ha per tant). Però en Jordi acaba la caminada i torna cap a casa, amb mi, amb els nostres nens, i jo (que em trec un pes de sobre quan el sento obrir la porta), jo demà trauré el bolquer a en Lluc i l'Anna, i el pitjor que pot passar és que toqui començar P3 i encara es facin pipí i caca a sobre, i què voleu que us digui?, si això és el pitjor que pot passar ja m'hi conformo, tu. 

Divago.

És que se m'han fet grans massa de pressa. Una vegada vaig llegir que quan ets mare/pare, pateixes una mena de maledicció que fa que el temps funcioni de manera irregular: els dies passen molt a poc a poc (i algunes nits encara més), però en canvi els anys passen volant. Quan només hi havia en Nil, no es notava tant, però amb els bessons... Ostres tu, és exagerat.

Sense bolquer. Dormint cadascú al seu llit. I tots a l'escola.

I no tinc cap pressa perquè deixin de fer m/petones.


diumenge, 1 de juliol del 2012

El gegant del pi

(Escena del 16 de març del 2010)

Lluc:
-Buàaaaaaa! Buàaaaaaaaaaaaaa!
Anna:
-Nguíiiiiiiiiii! Nguíiiiiiiiiiiiiiii!
(Sí sí, l'Anna plora així.)

Nil:
-El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...
El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!

EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!

Mentre, Anna i Lluc segueixen amb el buàaaaa i el nguíiiiiii.


-EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
-Nil, siusplau, para una mica.
-EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
-Buàaaaaaaaaa!
-Nguíiiiiiiiiiiiiiii!
-EL GEGAAAAAAAAANT...!!!
-NIL!!!!, o te'n vas a cantar a la cuina, o calles!!!!


S'aixeca del sofà, se'n va cap a la cuina i se sent, allà lluny, una veueta dolça...
-El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...



Oh, sielos. Sóc una mare horrible!



31/12/2009

(Escrit el 31/12/2009 en un fòrum de mames)

Abans d'ahir (29) va fer tres anys del meu positiu d'en Nil. La meva mare encara vivia, tot i que ja no sortia de casa... I ara ja tindria 7 néts (només va poder disfrutar una néta, la Roser, i va conèixer la Isabel·la, que va néixer tres dies abans de morir ella). Li vaig explicar que estava embarassada el dia 5 de gener, amb un positiu tan recent que n'hi havia per no explicar-ho... però clar, en aquelles circumstàncies no podia pas esperar a dir-ho (va morir 10 dies més tard).

El nadal sense la meva mare no és el mateix.
I menys per sant Esteve, quan omplim de criatures el que era casa seva, el seu "imperi", els seus dominis, i ella no en pot disfrutar. Quina merda.

El meu pare va de cul amb tant de nét!, i a sobre fa tió i reis a cada un dels nens... 14 regals en total. El pobre, s'ho apunta en un paper per no repetir d'un any a l'altre. Perquè els 7 néts tenen 4 anys, 3 anys, 2 anys i escaig, 2 anys, 1 any i escaig, i els bessons 4 mesos. Apa que divertit!



En fi... Vaig de cul, he dormit poc, i se m'ajunten coses i em ve plorera. Però de fet, cada Nadal és una mica millor que l'anterior, i els meus tres nens a mesura que creixin cada any aniran "animant" més i més l'ambient nadalenc...


O sigui que, ben mirat:

divendres, 15 de juny del 2012

El part de l'Anna i en Lluc

L'embaràs dels bessons es va fer més pesat que el d'en Nil (que va ser bufar i fer ampolles). El primer trimestre estava cansadíssima, no podia amb la meva ànima. Quan em vaig començar a trobar millor ja vaig començar a fer una panxa considerable. I cap a la setmana 28 vaig començar a prendre pastilles pre-part per aturar les contraccions, que eren indolores però massa freqüents, i suposaven una clara amenaça de part prematur. 
Les pastilles tenien uns efectes secundaris molt desagradables: fluixera, tremolor, taquicàrdies, irritabilitat,... Però eren necessàries. Al final de l'embaràs m'havia de dutxar asseguda en un tamboret, perquè el simple esforç d'estar-me dreta aguantant l'equilibri mentre em netejava implicava començar a tenir contraccions.

A això s'hi ha d'afegir el volum espectacular que anava agafant la meva panxa, amb dos nens, dues bosses de líquid amniòtic, dues placentes,... Em costava moure'm, em sentia com una balena encallada a la sorra, i em feia mal tota la part baixa de la panxa del pes que aguantaven els teixits.


 35 setmanes i 6 dies

Finalment, el dia que complia 36 setmanes d'embaràs (la durada que es considera normal d'un embaràs de bessons és 37 setmanes) la ginecòloga em va dir que ja podia deixar de prendre les pre-part, que els nens ja estaven prou madurets, i jo... jo també estava madureta. Com que dos dies després en Nil feia dos anys, vaig decidir esperar aquest parell de dies, perquè estava convençuda que seria deixar de prendre la pastilles i posar-me de part, i no li volia "espatllar" l'aniversari a en Nil. 

Així doncs, vaig deixar les punyeteres pastilles pre-part el divendres 28 d'agost a la nit, després de portar a dormir en Nil que acabava de fer dos anyets. Estava convençuda que seria qüestió d'hores posar-me de part.
Però no! Encara van passar cinc dies abans no m'hi vaig posar... I aquests cinc dies van ser un autèntic regal. Em van servir per reconciliar-me amb el meu embaràs: per fi podia deixar de patir i de preocupar-me per cada contracció, cada moviment forçat, cada esternut! Fins i tot podia tornar a agafar (una miiiiiica) a coll en Nil... I sense tremolors ni taquicàrdies. 
Relaxar-se i esperar tranquil·lament, això era just el que necessitava.
I cada dia pensava: a veure avui... Per una banda, m'havia mentalitzat tant que seria immediat, que ja estava impacient (a part de cada dia més "patosa", més encarcarada, més inflada, etc...) Per altra banda, sabia que cada dia més a la panxa era bo pels meus nens. Si arribo a la setmana 37, pensava, ja estarà, ja estarà ja estarà ja estarà!

I el 2 de setembre vaig complir les 37 setmanes! Les mítiques 37 setmanes, les 37 setmanes que semblava que no arribarien mai mentre em prenia les pre-part, les 37 setmanes que eren la fita perfecta per una embarassada de bessons que pateix per tenir prematurs alhora que ja no s'aguanta la panxa (literalment), la màgica xifra de les 37 setmanes somiada per totes les prenyades de bessons! 

El mateix dimecres 2 de setembre, cap a les 21:30, vaig tenir la primera contracció lleugerament dolorosa. La següent contracció va ser una mica més dolorosa. I l'altra, també. Venien irregulars: 5 minuts, 9, 7,... Però vaig avisar en Jordi, que com que no havia sopat (jo sí), va anar a la cuina a fer un mos ràpid, mentre jo continuava comprovant que sí, que la cosa ja estava en marxa! I tenint en compte l'antecedent del part d'en Nil, no podíem pas perdre temps.
En Nil ja dormia. Vam trucar els sogres perquè vinguessin JA, per passar la nit a casa nostra fent companyia a en Nil, i també a la ginecòloga per avisar que marxàvem JA cap a la clínica.

Devíem arribar a la clínica cap a les deu i poc. Les contraccions ja eren potents de veritat... Les infermeres em van preguntar cada quan tenia contraccions (resposta: irregulars, cada 4-8 minuts) i des de quan (resposta: mmm, mitja hora). Amb aquestes respostes tan poc concretes, devien pensar que la cosa anava per llarg (lògic), i em van fer passar a una sala d'espera... Però quan va arribar la llevadora, a la que la ginecòloga ja havia posat en antecedents, em pregunta: 
-tu ets la que espera bessons?, que et porta la dra. Huguet? 
-Sssssssíiiii... 
Es mira les infermeres, i els diu:  
-DONEU-LI UNA HABITACIÓ ARA MATEIX!!!, I QUE ES CANVIÏ DE ROBA JA!!!

Em fa un tacte: dilatada de 7cm!!! Quan m'ho va dir, només vaig atinar a dir-li amb un fil de veu:
-Però som a temps de posar epidural, nooo??? 
-Sí, sí, tranquil·la!, ara mateix baixem al paritori i te la posem. 
-Per cert, com et dius? 
-Dolors. 
-Ai mira, que adequat...
Doncs cap a baix. Mentre, ja havia arribat la meva ginecòloga, en Jordi s'estava vestint de verd, i jo entrava al paritori aguantant contraccions i fent broma per distreure'm: ostiii quin paritori més graaaaaan...

Entra un senyor de verd.
-Hola, soc l'anestesista. Tu deus ser la partera, no? 
-Sí senyor. I no saps com m'alegro de veure't!!!
Em van haver d'aguantar entre la ginecòloga i la llevadora perquè em posessin l'epidural. M'havia d'encorbar cap endavant perquè l'anestesista pogués accedir bé a la meva medul·la (ufff), però en el meu cas era complicadíssim perquè la panxa m'ho impedia, físicament no podia tirar-me més endavant del que ja estava... A sobre, amb el cap del nen a l'engonal esquerre, no estava recta, estava corbada cap a la dreta, no li vaig posar gens fàcil la feina a l'anestesista... I ja començava a empalmar contraccions. I ja començava a cridar. I ja començava a tenir ganes d'apretar! Vaig pensar: si ho dic, potser em responen "doncs ja no val la pena posar epidural, vinga noia, comença a apretar!" però em fotia tant de mal que vaig pensar "I UNA MÈ!!!", i m'ho vaig callar...

Reitero la meva profunda admiració a totes les dones que han parit sense epidural.
I reitero la meva profunda admiració a la persona que va inventar l'epidural.

Tot va continuar anant ràpid. La ginecòloga diu bé, potser que trenquem la bossa d'aigües... i noto un xoffffff, i li dic mira, ja no cal!
En Jordi ja estava al meu costat, no sé ni quan va arribar... Amb tanta gent vestida de verd!
Em van posar dos sensors a la panxa, un per cada nen. La llevadora va comentar que anaven tant ben sincronitzats...
L'anestesista es treu els guants i des de l'altra punta del paritori (però no pas per sobre meu, eh?) els llença cap a una bossa que li aguanta oberta una infermera.  
-PERÒ VOSALTRES CREIEU QUE ARA US HEU DE POSAR A JUGAR A BÀSQUET? Hoooomeee, quina poca serietaaaaaat, que estic pariiiiint... 
La veritat és que tot estava anant tant bé, que l'ambient era molt distès.

Arriba el moment de la veritat. Cama aquí, cama allà, ja es veu el cap de l'Anna, ja puc començar a apretar... L'anestesista-catxondo-jugador de bàsquet m'ha encertat la dosi exacta d'epidural, i mira que li he posat difícil!, perquè no sento dolor, però noto cada contracció, noto perfectament com el caparró de l'Anna va avançant... I noto els nens movent-se! Entre contracció i contracció, la ginecòloga em comenta que els nens es mouen molt!, veu el cap de la nena oscil·lant, i jo li dic, què m'has de dir, mira, mira quins bonyets de mans i peus... si porten mesos així! en Jordi diu que estan passant comptes abans de sortir, rotllo patada i "t'espero a fora!".

Unes poques contraccions, molt gratificants perquè puc percebre com avança tot, puc empènyer quan toca sense que m'ho hagin de dir (a diferència del part d'en Nil que no notava res), puc notar que els meus esforços estan portant la meva nena al mon...

I neix l'Anna! Fosqueta i pringoseta, la meva petitona, ai que petitona, ai que bonica, ai que ben feta, aiiiiii quina plorera buàaaaaaaaaaaa...

Me l'ensenyen, l'abriguen per sobre i me la deixen al damunt uns moments... però no gaires, perquè hauré de tornar a empènyer de seguida! La ginecòloga diu que en Lluc s'ha col·locat bé immediatament, que ja li veu el cap! No sé si em trenca ella la bossa o si es trenca sola, però surt un doll a pressió que la ruixa de cap a peus!
Ja ve la següent contracció. Empeny, empeny, empeny, vinga que ja està...
I neix en Lluc! Mmmm, amb una volta de cordó... però ha anat tan ràpid que no passa res. Comproven un moment que està bé.
I me'ls posen tots dos al davant...
BUÀAAAAAAAAA!!!

Que diferents, l'Anna moradeta i pringoseta i amb els cabells foscos, en Lluc net i blanc i amb quatre cabells rossos... Que bonics, que ben fets, que preciosos!

Bé, llavors mentre a mi m'acaben de netejar i em cusen (sí sí, poquets punts però porto tall), se'ls enduen a que el pediatre els faci la primera revisió, els netegen i els vesteixen. Ens retrobarem a dalt, a l'habitació!

Primer m'hi porten a mi. En Jordi diu que al nen li han sentit un sorollet quan respira, que se'l miraran una estona a veure si segueix fent-ho... Si és així, se'l quedaran en observació potser tota la nit, en una incubadora, per controlar-lo de prop. Si deixa de fer-ho, en una estoneta el tindré amb mi.
I en una estoneta (però que a mi se'm va fer molt llarga) me'ls porten a tots dos! El sorollet ha desaparegut, tot està perfecte: puntuació apgar 9/10, tots dos.

Em diuen unes hores de naixement i uns pesos i unes talles que em faig un embolic. Al final, entre en Jordi que anava controlant l'hora, i el carnet del nadó, ho aclareixo:
-Anna, nascuda a les 23:46, amb 2.580g, 48cm, perímetre cranial 33.
-Lluc, nascut a les 23:49, amb 2.600g, 49cm, perímetre cranial 35.

Quina porquerieta de carnet del nadó, s'han oblidat de posar que són les dues cosetes més boniques que han nascut aquesta nit en tot l'univers... 



L'Anna i en Lluc