diumenge, 19 de gener del 2014

Un missatge a la paret del Castell (I)

Aquesta història comença fa mil anys, quan es va començar a construir el Castell.
Bé, no, tampoc cal tirar tant enrere.
Posem-hi cent anys. Quan s'hi van instal.lar els meus avantpassats.
No, no tant. Cinquanta anys, quan el meu pare era adolescent?
O potser trenta, quan jo era petita i hi anàvem a buscar molsa per fer el pessebre.
O un mes, quan hi vaig anar per últim cop. 
O cinc dies, quan vaig obtenir el "permís" per explicar aquesta història que comença dient:

"La comarca de l'Empordà ha tingut una història extraordinàriament rica i complexa, com poques altres a Catalunya. Tot i això, pot resultar sorprenent que avui dia hi puguem descobrir l'existència d'un castell, originari almenys del segle XI, encara dempeus i que hagi passat completament desapercebut pels historiadors de les nostres terres. I encara més, que aquest castell sigui l'origen d'un dels llinatges nobiliaris més importants de l'Empordà, els membres del qual han estat sovint atribuïts a diversos llocs erronis.
Ens referim a l'antic llinatge dels Biure de l'Empordà i al desconegut castell de Biure de Queixàs."

D'acord, faig trampa. Aquest escrit no és meu, és d'un "petit" treball que van fer a mitges entre l'historiador Marià Baig i el meu pare (que, per cert, no és historiador sinó matemàtic). El text complet es pot descarregar des d'aquí.

Resumint: el Castell de Biure -que no és al poble de Biure d'Empordà, sinó a Queixàs (municipi de Cabanelles, Alt Empordà)- és una masia que antigament havia sigut un castell (encara en conserva certes estructures). I la família de la meva àvia paterna hi han estat de masovers durant els últims 100 anys. Bé, en realitat hauran estat 99, ja que els meus oncles-avis n'acaben de marxar aquest desembre passat.


Quan jo era petita, cada Nadal hi anàvem a buscar matèries primeres per adornar la casa. Buscàvem al bosc del costat un pi ni molt gran ni molt petit, i n'escapçàvem la part de dalt, deixant el pi més baix, però viu. Aquesta punta de la branca central era el nostre arbre de Nadal. També recollíem molsa pel pessebre (llavors estava permès); quan arribàvem a casa l'esteníem sobre paper de diari perquè s'eixugués una mica i per neteja-la de fulles d'alzina i de pi, i jo saltava cada cop que en sortia un insecte o aranya. 
L'olor de sotabosc, l'olor de molsa, per mi sempre serà l'olor d'anar cada Nadal a Queixàs.

El meu pare, de petit i no tan petit, hi va passar moltes temporades (els estius, sobretot) amb els seus oncles i cosins. Els seus records deuen ser molt més intensos que els meus. Sé, per exemple, que es banyava al riu amb altres nens i amb una seva àvia que de jove havia sigut dida, una àvia petita i escarransida però que com a dida va ser molt ben valorada, i que s'enorgullia enormement d'haver alletat gent important (fills de metges i d'advocats i de senyors per l'estil). No us amagaré que m'agradaria haver conegut aquesta meva besàvia de la qual crec que n'he rebut alguna herència genètica...
De gran, encuriosit per la història d'aquella imponent masia, pel nom de "Castell" i per certs detalls arquitectònics que li havien cridat l'atenció, el meu pare va començar a investigar l'origen d'aquell mas. I va coincidir amb un historiador que també hi donava voltes, i van descobrir que en realitat es trobaven davant del "Castell de Biure", que no tenia res a veure amb el poble de Biure d'Empordà sinó amb el llinatge noble dels Biure o Benevivere, que comença en aquest castell i que va tenir una certa rellevància en la baixa edat mitjana. És a dir, van "lligar" un llinatge que no se sabia d'on venia amb un castell que no se sabia de qui havia estat.
I l'any 1991, l'Institut d'Estudis Empordanesos els va publicar el resultat de les seves investigacions.

Tirant més enrere, podria parlar de la meva àvia M., que es va enamorar bojament d'en S., el que seria el meu avi, un noi una mica estrany perquè tenia la costum de llegir. Quines coses de fer, a pagès, perdre el temps llegint... I quan la meva àvia M. va dir que s'hi volia casar, el seu pare li va dir: si te'n vas amb ell, no t'emportaràs res d'aquí!, i ella li va contestar: veieu el que porto a sobre de roba?, no necessito res més!
...O això és el que m'explicava ella. 
 
La seva germana F. és la que ara marxa d'aquell mas. Ja té més de noranta anys, i tot i que tant ella com el meu oncle-avi fan molta patxoca, es podria dir que s'han anat retirant de mica en mica: van anar deixant les vaques, els porcs, després els conills, i ara ja gairebé havien deixat l'hort. Se'n van a viure a tocar del seu fill, buscant una vida més còmoda.
Actualment, just al costat del Castell, en el que havien estat quadres i graners, hi ha els Lledoners, una casa de turisme rural. Sempre ens quedarà el recurs d'anar-hi a passar un cap de setmana...



Fa un mes, el passat 15 de desembre, vam anar a acomiadar-nos del Castell. Hi vam anar el meu pare, la meva germana R. amb els seus dos nens, i jo amb els meus tres.

[Anècdota 1: tot i els meus continus "nens, aneu amb compte", "nens, no us acosteu tant a l'aigua", i "nens, no correu per aquí", en Lluc va acabar caient a l'aigua del que abans era el fossat del castell i ara és una bassa -de dos pams de fondària- amb peixos de colors. Per sort, tot i ser desembre, feia un solet de migdia prou agraït. 
Dos minuts abans que caigués, amb una oportuníssima barreja de resignació i previsió (fantàstic paradigma del que seria l'instint maternal, suposo), em vaig trobar a mi mateixa fent càlculs: "si algú cau a l'aigua, serà en Lluc; bé, tampoc no és tan greu; li posaré la jaqueta d'en Nil, els pantalons que m'havia deixat la R. i que avui portava per tornar-li, i si cal els meus mitjons". 
-Mamaaaaaa!, en Lluc ha caigut a l'aiguaaaaaa!
(Sospir.)
Quasi no el vaig ni renyar... Moll, espantat i enfredorit.
-Ja t'està bé. Per burro.
Fi de l'anècdota 1]

Mentre la meva tia F. feia asseure els nens a taula, sota l'enorme cap de senglar dissecat que tant m'impressionava de petita (i que també va impressionar a en Nil) i els entretenia una estona amb patates fregides i galetes, la meva germana R. i jo vam aprofitar per anar a fer el tafaner. 
Si n'hi ha de coses per tafanejar... Des de fora es veu el que queda d'un finestral gòtic. No m'hi havia fixat mai. Un altre detall curiós és la "muralla partida": una de les parets exteriors està trencada i desplaçada, des dalt fins a mitja paret, possiblement degut a l'episodi de terratrèmols dels anys 1427-1428. I estem parlant de la paret exterior del que havia estat un castell: imagineu-vos-en el gruix, i ara imagineu-vos el terrabastall d'un terratrèmol trencant-la... I sis segles després, la paret encara aguanta!

 Finestral gòtic

 "Muralla" trencada


Un cop a dintre, vam estar a la part de la casa que havia estat reservada als senyors (el "pis de l'amo"): sales grans ara sense mobles, amb sostre de volta, parets gruixudes pintades de colors pastel, i balcons amb vistes a la Mare de Déu del Mont i al Canigó. També vam pujar més amunt, al rebost ben ventilat per la Tramuntana on penjaven les llangonisses a assecar, i a les altres sales de dalt. Allà vam trobar la primera perla, que jo ja recordava haver vist l'últim cop que hi vam estar, un parell d'anys enrere: un escrit a la paret, amb lletra rodoneta i polida, que diu:


"Aquí, amb la guerra acaba-
da, ha dormit dolçament en
una nit de primavera.
6 maig 1939",
signat pel meu avi patern (S.B.F.).

No sé ben bé què devia voler dir això de "dormir dolçament"... Probablement, amb estar a prop i sota el mateix sostre que la seva promesa ja en feia prou. O potser li va aconseguir robar un petó abans d'anar a dormir. Però quan després vam explicar la troballa a la meva tia F. (fa anys i panys que ja no s'hi fa res en aquestes sales), ens va confirmar que efectivament, quan va tornar de la guerra, el meu avi S. va passar uns dies a casa seva. "El teu avi S. -s'afanya a puntualitzar la tia F.- va dormir en aquesta sala del davant. Les noies dormíem a les habitacions de l'altra banda". Que consti! 

[Anècdota 2: aquesta puntualització no és gratuïta, ja que aleshores tot això era sagrat. Tan sagrat, tan sagrat, que la meva tia F., mentres paria el seu primer fill quan encara faltaven tres setmanes per complir els nou mesos de casats, entre contracció i contracció anava cridant: "juro que vaig arribar verge al matrimoni!, juro que el meu home no em va tocar fins que vam ser casats!!!". Es veu que, a sobre, el seu fill lleugerament prematur va ser força grosset, per alegria i alhora disgust de la meva tia F.
Fi de l'anècdota 2]

En aquesta mateixa sala, a terra hi ha una petita trampa: la meva tia F. ens va explicar que el dia que van entrar les tropes d'en Franco i els seus "moros", hi van amagar la meva àvia M. per por del que li poguessin fer.

Seguim tafanejant. El meu pare insisteix en què anem amb compte, que el terra no es gaire segur. La R. i jo ens fiquem al rebost.
Busquem més inscripcions a les parets. Crec recordar que l'altra vegada que vam pujar a xafardejar hi havia vist algun cor. Amb la llum que ve just des de darrera nostra (precisament entra pel finestral gòtic) no es veu gaire res. Però de mica en mica anem trobant inscripcions gratades a la paret enguixada, i fent ombra per ressaltar-ne el relleu, aconseguim fotografiar-les:

-Les inicials SB (el meu avi) dins una mena de cor o escut amb corona; a banda i banda del cor, una M i una E (les inicials de la meva àvia);



-Dins un cor, les inicials SBE (el meu pare) i AMCP (la meva mare). I la data: 13/8/63. El meu pare tenia 17 anys, i la meva mare 16.
-A l'esquerra d'això, unes inicials amb una cal·ligrafia tota curiosa. Són les inicials de la meva tia (FE), la seva germana (PE) i la seva altra germana (la meva àvia: ME).



-Una cara de noia amb cabells llargs i ondulats. A sota la barbeta hi posa PES, les inicials de l'altra germana de la meva àvia. És la seva signatura, ho va fer ella?, o algú altre la va dibuixar?



-I de cop, una inscripció estranya. Ep!, però... què carai és això???



-I una altra!!!




El meu pare ens ve a buscar. Li preguntem què són aquestes inscripcions, i diu que no en té ni idea.
-Com que no ho saps?, que no és teu?
S'ho mira estranyat.
-No.
-Això no és teu?
-No.
-Segur que no és teu???
-A veure... No, no. Sembla alfabet ciríl·lic. Va, baixem, que no m'en fio d'aquest terra...

Després de fer les fotos oportunes, marxem.



Què carai és aquest alfabet? No, no és ciríl·lic, això segur. Ni grec. I no ho ha fet el meu pare? Estic atònita.
A veure... L'edifici del costat del Castell ha estat reformat i reconvertit en casa rural... Potser els paletes... O el meu avi?
Que estrany.
Què carai hi deu dir???
I justament quan els meus oncles-avis deixen el mas.

Punyeta, quin misteri!


(Continua aquí.)


4 comentaris:

  1. Escolta, espessa :-P ,
    no ens pots deixar així!!!!!
    Volem saber!!!!
    Espavila a escriure la segona part, vavavava

    ResponElimina
  2. Meravellosa i preciosa, fantàstica entrada. Una història plena de misteri i curiositat, anit vaig llegir aquesta primera part, i ara vaig a atacar la segona. Això sí, la inscripció sembla feta en l'alfabet dels alienígenes de futurama!!! Uoooooo! Vaig a llegir la segona part.
    Muaskas ^ ^

    ResponElimina
  3. Encantada de saber aquesta història... Els teus tius-avis, masovers de tota la vida dels meus avis, són grans persones... d' aquelles de qui s' aprèn...

    Gràcies per compartir aquesta informació!

    ResponElimina

Alguna cosa a dir? Endavant!