dilluns, 10 de desembre del 2012

Nadal per ateus amb nens


Parlant de la Grècia antiga amb en Nil (5 anys).
Jo - ...I això ho van escriure, més o menys, fa 3.000 anys.
Nil - O sigui, el 3.000 abans de crisi?
Touché.
Aquestes són els nous referents dels nens del segle XXI.

Aquesta conversa la vam tenir quan li vaig explicar a en Nil una versió resumidíssima, censuradíssima i tirant a edulcorada de l'Odissea d'Homer. Penèlope i el tapís que feia i desfeia; el cavall de Troia; Polifem i "Ningú";... Tot això, sense cap mort, sense ni una gota de sang vessada. Els pretendents de Penèlope marxaven amb la cua entre cames, enfadats però vius; els troians es rendien i acabaven tots tan amics, i vius; i a Polifem només li tiraven sorra a l'ull perquè no s'hi veiés (temporalment, després ja li passava, eh?, res de buidar-li l'ull!). Ulisses voltava per les illes sense trobar el camí de tornar a casa: li anava a explicar a en Nil que era perquè els déus li feien la punyeta, però... com explicar-li què és un déu?

A casa no creiem en cap déu.
En Jordi i jo som batejats, vam fer comunions i confirmacions i coses d'aquestes, però un dia vam deixar de creure. Jo vaig perdre la fe cap als 14/15 anys, de mica en mica i sense que cap fet concret ho provoqués. Diria que "em va sortir de dintre", no ho percebo com una pèrdua sino com una evolució.
Ens vam casar per l'esglèsia per fer contenta a la família, quan resulta que a l'hora de la veritat la família va resultar ser quasi tan atea com nosaltres mateixos... Bé, tant és, això és una altra història. El cas és que a casa no creiem en cap déu.

I els nostre nens estan creixent sense tenir ni idea de què és un déu. Tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents, ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant, nit i dia, i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida.
Els nens aprenen el concepte del bé i el mal sense necessitat de cap déu. No necessiten amenaces o premis sobrenaturals per entendre quan una cosa està bé o malament. És tan senzill com dir "t'agradaria que t'ho fessin a tu?". No cal fe, cal empatia.

A sobre, sempre intento inculcar-los esperit crític. Que comparin, que aprenguin a canviar de punt de vista, que no tot és blanc o negre, que allò que per un és normal i correcte a un altre li pot semblar una bestiesa o una ofensa.
En Lluc i l'Anna encara són petits, però en Nil pregunta molt. Per exemple, d'on venim i a on anem quan ens morim. Com a escèptica que sóc, sembla que li hauria de dir: mira noi, abans no érem res, i quan ens morim desapareixem del tot i apa, adéu, això és tot.
Però no. Precisament, l'escepticisme filosòfic es basa en el dubte, no pas en la negació. Per tant, si no us sap greu, em permetré un petit "luxe" espiritual de tant en tant. Per exemple, respecte a la mort: em resisteixo a creure que som un garbuix de protons, neutrons i electrons donant voltes i prou, és massa trist. No sé si existeix alguna mena d'ànima, no sé què passa quan ens morim. No ho sé, i no ho sabré fins que em mori. D'altra banda, no permeto que ningú afirmi que té la veritat sobre aquest tema.
He copiat una idea dels meus cunyats: abans de néixer érem una estrella, i quan ens morim tornem a ser una estrella. Això és el que els dic als nens. És poètic, no és el cel dels cristians, però el gest de mirar amunt quan ens posem "espirituals" és gairebé innat.
(Incís: la última vegada que vam parlar d'això amb en Nil, no fa gaire, em va dir que si un dia veia una estrella molt gran potser seria la Laura, perquè com que estava grassoneta,... Perdona, Laura, però té la seva gràcia.)

Divago. En fi, que quan en Nil em fa preguntes de difícil resposta, a vegades li contesto que jo crec tal cosa, però que hi ha gent que creu altres coses, i que no se sap qui té la raó. I que quan no hi ha manera de saber qui té raó, ningú pot imposar la seva versió als altres. I em penso que ho ha entès perfectament... Fa poc parlàvem dels dimonis, de si existien o no. En Nil deia que sí, que a sota terra hi viuen dimonis (crec que ho ha tret de Tom i Jerry!), i jo deia que no, perquè com que en Nil és una mica poruc (prudent, diem a casa), acostumo a negar per sistema totes les coses dolentes (dimonis, monstres, bruixes i vampirs no existeixen; follets, fades, i potser angelets, segurament sí).
Ell: sí que existeixen els dimonis. Jo: que no, que no existeixen pas.
I va el nen (5 anys) i finalment m'engalta: "Mira, tothom pot creure el que vulgui, eh?".
Irrefutable. Té, mama, menja't amb patatetes les teves pròpies paraules, apa, apa.

Una cosa està clara: que jo no cregui en res no vol dir que em carregui totes les coses boniques i màgiques que passen quan ets un nen. A vegades costa trobar aquest límit, costa admetre davant dels nens certes coses màgiques mentre intentes que siguin crítics. I per complicar-ho una miqueta més, negar rotundament l'existència de vampirs i monstres, mentre deixes la porta oberta a fades i follets...

I el Nadal. Què fem amb el Nadal?
Bé, a casa tenim una Bíblia, que vam comprar a Montserrat fa anys, un dia que vam anar a fer Geocaching. La guardem com un llibre més, entre els llibres d'antropologia, mitologia i similars. Perquè una cosa és la fe, i l'altra és la cultura i la tradició; la Bíblia a casa nostra és un llibre de consulta com un altre.
Molt bé. Doncs fem un pessebre, on hi ha la verge Maria, Sant Josep, i el nen Jesús (òbviament fill de tots dos, res de famílies desestructurades amb coloms fecundadors pel mig). El nen Jesús de casa és una mena de nen màgic, una mica rotllo Harry Potter, a qui tots els pastorets adoraven i a qui tres reis portaven regals perquè creien que podia fer coses màgiques. I que no sabem si va existir o no, i no sabem si en realitat era màgic o no. Jo crec que només és un conte, fill meu, o potser sí que va existir però no era pas màgic, però sàpigues que hi ha molta gent que creu que tenia poders de veritat.
Al capdavall, es pot explicar història sagrada sense tenir fe i sense "evangelitzar". Igual que li explico la Odissea adaptada, li puc explicar que aquell nen les va acabar passant una mica magres, i què vol dir A.C. (no, Nil, no vol dir Abans de la Crisi). Però tot arribarà, evidentment no em posaré pas a explicar-li la passió de Crist a un nen de cinc anys!
Però el tió,... home, el tió evidentment que és màgic. I se li ha donar menjar i aigua perquè cagui molt.
I una fada et posa un regal sota el coixí quan et cau una denteta. No, no crec que a Catalunya sigui el Ratonsito Péres, jo diria que és una fada.
I els tres Reis es pategen tot el món en una sola nit, que trempats ells,... bé, ells i els patges (no oblidem al proletariat), quina colla de pencaires!

Ai, els tres Reis...Repesco una frase del principi d'aquesta entrada que deia: [els nostres nens] tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida... Ehem, doncs ara resulta que tenim la figura dels tres Reis, que si et portes bé et deixen regals, i si et portes malament et deixen carbó... T'havies quedat amb gana, mama?, menja, mama, menja't amb patatetes aquesta frase també! Bé, almenys aquests sí que els hem vist "en persona", els veiem cada any quan anem a esperar els Reis i tota la comitiva, fanalet en mà. Jo, republicana i atea, i m'emociono com una bleda quan vaig a esperar els tres Reis amb els meus nens.



Que difícil que és ser ateu, per Nadal, quan tens nens... I que divertit, peti qui peti.

Bones festes a tothom!