(Primera part, aquí.)
Desembre. Anna, quatre anys i tres mesos.
-He somiat que em volien esborrar. Un esborrador.
-Però Anna, si tu ets una nena, i les nenes no es poden esborrar.
-És que jo era la lletra P.
-...
-No sé si la P o la B. Quina és la que té un sol pal?
Febrer. Anna, quatre anys i quatre mesos.
(Era un dia que tenia ganes d'enfadar-se i no trobava un motiu prou important. Llegeixi's amb veu de nena enfadada.)
-Jo, un dia, voldré jugar amb una cosa molt maca, I NO TROBARÉ RES!!! :(
Març. Lluc, quatre anys i mig.
-Ets la mama més guapa i més preciosa. Ets més guapa i més preciosa que totes les fades, les princeses, les ballarines, les flors, els colors llampants i els colors no llampants.
Abril. Lluc, quatre anys i mig.
-Jo ja sé què pensem quan ens morim. Pensem tot blanc.
(Me n'adono que aquest nen parla molt dels colors...)
Maig. Nil, sis anys i mig.
En Nil apareix per la porta absolutament indignat.
-Saps què?, els que fan la Dora la exploradora no són GENS realistes. Han fet que la Via Làctia és a l'altra banda de l'univers!, PERÒ SI NOSALTRES ESTEM A LA VIA LÀCTIA! A sobre, s'han tret el casc al mig de l'espai i han començat a respirar, SENSE CASC!!!... He canviat de canal i he posat en Doraemon.
(Sí, fill meu. En Doraemon és molt més realista.)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris quotidianitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris quotidianitat. Mostrar tots els missatges
dimarts, 6 de maig del 2014
divendres, 28 de juny del 2013
Un DIY abans de vacances
Ens n'anem de vacances!
Per primera vegada ens atrevim a fer un viatge una mica llarg, i en cotxe. A veure com anirà...
Us deixo un DIY força fàcil, que pel que he llegit és ideal per entretenir els nens durant llargues estones al cotxe.
És una "Spy Bag": una bossa de roba amb una finestreta transparent, plena d'arròs (o similar) i tot de cosetes petites que s'hi han d'anar localitzant: ninotets, un dau, clips, botons, bales de vidre, peces (grans) per fer collarets... el que se us ocorri. Jo em pensava que em costaria trobar quinze o vint cosetes, i al final en vaig reunir trenta-cinc!, i he acabat fent la bossa més gran del que pensava fer en un principi.
Hi enganxem una tarja amb una foto (plastificada) dels petits tresors que s'han d'anar trobant.
Si feu servir arròs com a farciment, recomano esbandir-lo abans, amb aigua corrent, ben esbandit perquè no deixi anar tanta pols blanca. Després el deixeu assecar al sol, escampat en una safata (o fins i tot al forn a baixa temperatura, a uns 50º, un parell d'hores).
De tutorials n'hi ha molts, per exemple aquests:
El nostre resultat:
I aquí, detall de la tarja amb tooootes les cosetes que s'han d'anar trobant enterrades entre l'arròs:
N'he fet tres, una per cada nen. Els tresors enterrats són els mateixos però hi ha alguna diferència (color, lletra,...); per això he fet una foto diferent per cada bossa, perquè cada una tingui la foto del seu contingut. I a més, com que estan en ordres diferents, si volen diversió extra es poden entretenir a passar llista i a trobar les petites diferències entre els seus tresors.
A veure si funciona. Em penso que em conformo amb tenir-los distrets tanta estona com hi he invertit jo fent-ho :D
Ah, si no voleu cosir, hi ha una alternativa fàcil i ràpida: canviar la bossa per una ampolleta de plàstic. Personalment ho he descartat perquè
m'ha semblat que en Jordi i jo no aguantaríem gaire estona el soroll de
TRES nens sacsejant enèrgicament ampolletes amb arròs (i coses) dins del
cotxe... :D
dilluns, 6 de maig del 2013
El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (I)
Febrer. Nil, 5 anys i mig.
Nil - Papa, saps que la Xxx (una nena de la seva classe, la identitat de la qual volem preservar) no sap qui va crear el món?
Jordi - Ah no? I qui el va crear, el món, Nil?
Nil - Homeeee, papa! El big-bang!
Definitivament els referents ja no són els mateixos.
(Copiat del facebook d'en Jordi.)
(Copiat del facebook d'en Jordi.)
(Afegeixo: ...No sé què donaria per haver sentit la conversa sencera, al pati de l'escola, entre els dos nens de cinc anys! :D )
Març. Anna, 3 anys i mig.
Capvespre. L'Anna s'ha quedat adormida al sofà. Porta una bona estona dormint profundament. De cop es desperta, s'incorpora, em busca:
-Mama?
-Sí, sóc aquí.
Es posa dreta al sofà, i obrint uns ulls com unes taronges m'explica:
-Mama!, he somiat amb una casa, de colors!, i bombolles, molt grans! Moltes bombolles, eren molt grans i molt "moniques"!!!
Emocionadíssima. Aquesta ja no es torna a adormir, penso jo.
Es torna a ajaure, i dos segons després ja ronca.
Abril.
En Nil es planta a la cuina havent sopat.
-Mama, de què està feta l'aigua?
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.
És clar.
Una hora després:
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.
6 d'abril. Anna i Lluc, 3 anys i mig.
Anna:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:
-I a mi, una de rectangle verd!
(No, jo tampoc ho entenc.)
Maig.
Nil:
-21 més 7 fan 28... Mira, igual que 20 més 8.
(Propietat associativa controlada... Bé.)
Un altre dia:
-Mama, quan fan 3 vegades 60? Espera, no m'ho diguis....
Una estona després:
-Fan 180!
-Caram, molt bé!, com ho has fet?
-He fet tres vegades 50, que són 150. Després he fet 3 vegades 10, que són 30. I després he fet 150 més 30, que són 180.
(Propietat distributiva controlada. Bé. I ara deixa'm asseure, que quasi caic de culs.)
Maig.
Un dinar amb altres famílies. Durant la sobretaula, en Lluc em puja a la falda, m'agafa la cara entre les dues mans i em comença a fer petons. Ha entrat en el que jo dic "mode dispensador de petons". Les altres mares se'l miren embadalides, ooooohhh quin nen més dolç... Una d'elles li pregunta:
-T'agrada fer-li petons a la mama?
-Sí, és que és molt tova i molt "suaua"!
Les altres mares es fonen. (I això que no saben que en Lluc s'ha inventat l'adverbi "preciosament" per descriure'm: preciosament maca, preciosament tova, i altres floretes per l'estil.)
Maig.
Els tres nens es vesteixen per anar a l'escola. En Nil, com sempre, vol convertir-ho en una competició a veure qui acaba abans. Em pregunta qui vull que guanyi.
-A mi m'és igual. Guanyi qui guanyi, me n'alegraré per ell i em sabrà greu pels altres dos. Jo no tinc un nen preferit, jo tinc tres nens preferits.
L'Anna de seguida associa el concepte "preferit" amb el "color preferit":
-Nosaltres tres sóm els teus tres preferits: jo sóc el rosa. En Nil és el blau posc. I en Lluc és el que fa tonteries. I el blau clar.
(Segona part, aquí.)
dimarts, 19 de febrer del 2013
Arxiu sonor (I)
De bon matí, la meva mare entrava a l'habitació on dormíem les seves tres filles grans.
Aixecava la persiana (més de pressa del que m'hagués agradat a mi), tot cantant "bon dia diaaa, nanana nanàaa..."
Aixecava la persiana (més de pressa del que m'hagués agradat a mi), tot cantant "bon dia diaaa, nanana nanàaa..."
Jo no sabia què cantava. No coneixia la cançó. No era una cançó popular catalana, no tenia més lletra que el "bon dia, dia", però era la cançó de despertar-nos.
Un dia, quan ja era gran, vaig resoldre el misteri. La cançó era aquesta:
És el Good Morning Sunshine, del Musical Hair que va triomfar primer a Broadway a finals dels 60, i després com a pel·lícula dirigida per Milos Forman el 1979.
Ma mare tenia cops amagats... Vaig quedar parada en descobrir que aquella cançó de la meva infantesa en realitat era un dels hits de l'òpera-rock més hippy que s'ha fet mai! :)
Després vaig veure la pel·lícula i em va encantar. La vam veure amb una amiga meva, la Sofi, i la banda sonora de la pel·lícula es va convertir en una mena d'himne amb què acabàvem les nits de marxa a Empúria-Brava. Al bar on preníem l'última cervesa ja ens la tenien preparada i tot, i abans de tancar la paradeta ens la posaven perquè sortíssim d'allà ben felices i contentes. (En tots els sentits.)
(Bé, en realitat la última cançó solia ser l'Au clair De la Lune cantat a dues veus, primer una la veu greu i l'altra la veu aguda, i després al revés. Ens quedava la mar de bonic, no sé si dir 'gràcies a' o 'malgrat' la ingesta prèvia d'alcohol :D )
(Bé, en realitat la última cançó solia ser l'Au clair De la Lune cantat a dues veus, primer una la veu greu i l'altra la veu aguda, i després al revés. Ens quedava la mar de bonic, no sé si dir 'gràcies a' o 'malgrat' la ingesta prèvia d'alcohol :D )
Per què explico això?
Perquè me n'he adonat de que probablement ja estic creant l'arxiu sonor dels meus nens (obviant la cançó d'en Mic, les del club Super3, etc).
En el nostre cas, la història és la següent:
En el nostre cas, la història és la següent:
Els nens arriben de l'escola amb les sabates plenes de sorra del pati. Anem al lavabo per buidar la sorra i netejar els peus. Els hi esbandeixo amb aigua, i quan surt freda sempre es queixen... Un dia en Nil es va queixar en castellà, "frío, frío!", i jo li vaig respondre cantant "...como el agua del río, o caliente, como agua de la fuente..."
I s'ha convertit en part del ritual. Encara que no es queixin de la temperatura de l'aigua, a la que engego l'aixeta ja començo a canturrejar la tornada d'aquesta cançó:
(No cal que mireu les imatges del vídeo... No, de debó, NO CAL. Escolteu i prou!)
Feia ANYS que no escoltava aquesta cançó.
M'agrada Juan Luis Guerra. Em fa pensar en el viatge de final de curs de 3er de BUP, recordo estar en una discoteca de Granada cantant amb els companys de classe "oooojalá que llueva - café en el campooo..." Eh, Nuri? :D
No sé com va arribar la meva mare al Good Morning Sunshine. Suposo que va ser de jove, quan treballava a la botiga de discos, que estava al dia de tota la música haguda i per haver del moment.
I als meus fills els hauré d'explicar que quan tenia setze anys cantava aquesta cançó tot creuant la península amb autocar.
I als meus fills els hauré d'explicar que quan tenia setze anys cantava aquesta cançó tot creuant la península amb autocar.
dilluns, 10 de desembre del 2012
Nadal per ateus amb nens
Parlant de la Grècia antiga amb en Nil (5 anys).
Jo - ...I això ho van escriure, més o menys, fa 3.000 anys.
Nil - O sigui, el 3.000 abans de crisi?
Touché.
Aquestes són els nous referents dels nens del segle XXI.
Aquesta conversa la vam tenir quan li vaig explicar a en Nil una versió resumidíssima, censuradíssima i tirant a edulcorada de l'Odissea d'Homer. Penèlope i el tapís que feia i desfeia; el cavall de Troia; Polifem i "Ningú";... Tot això, sense cap mort, sense ni una gota de sang vessada. Els pretendents de Penèlope marxaven amb la cua entre cames, enfadats però vius; els troians es rendien i acabaven tots tan amics, i vius; i a Polifem només li tiraven sorra a l'ull perquè no s'hi veiés (temporalment, després ja li passava, eh?, res de buidar-li l'ull!). Ulisses voltava per les illes sense trobar el camí de tornar a casa: li anava a explicar a en Nil que era perquè els déus li feien la punyeta, però... com explicar-li què és un déu?
A casa no creiem en cap déu.
En Jordi i jo som batejats, vam fer comunions i confirmacions i coses d'aquestes, però un dia vam deixar de creure. Jo vaig perdre la fe cap als 14/15 anys, de mica en mica i sense que cap fet concret ho provoqués. Diria que "em va sortir de dintre", no ho percebo com una pèrdua sino com una evolució.
Ens vam casar per l'esglèsia per fer contenta a la família, quan resulta que a l'hora de la veritat la família va resultar ser quasi tan atea com nosaltres mateixos... Bé, tant és, això és una altra història. El cas és que a casa no creiem en cap déu.
I els nostre nens estan creixent sense tenir ni idea de què és un déu. Tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents, ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant, nit i dia, i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida.
Els nens aprenen el concepte del bé i el mal sense necessitat de cap déu. No necessiten amenaces o premis sobrenaturals per entendre quan una cosa està bé o malament. És tan senzill com dir "t'agradaria que t'ho fessin a tu?". No cal fe, cal empatia.
Els nens aprenen el concepte del bé i el mal sense necessitat de cap déu. No necessiten amenaces o premis sobrenaturals per entendre quan una cosa està bé o malament. És tan senzill com dir "t'agradaria que t'ho fessin a tu?". No cal fe, cal empatia.
A sobre, sempre intento inculcar-los esperit crític. Que comparin, que aprenguin a canviar de punt de vista, que no tot és blanc o negre, que allò que per un és normal i correcte a un altre li pot semblar una bestiesa o una ofensa.
En Lluc i l'Anna encara són petits, però en Nil pregunta molt. Per exemple, d'on venim i a on anem quan ens morim. Com a escèptica que sóc, sembla que li hauria de dir: mira noi, abans no érem res, i quan ens morim desapareixem del tot i apa, adéu, això és tot.
Però no. Precisament, l'escepticisme filosòfic es basa en el dubte, no pas en la negació. Per tant, si no us sap greu, em permetré un petit "luxe" espiritual de tant en tant. Per exemple, respecte a la mort: em resisteixo a creure que som un garbuix de protons, neutrons i electrons donant voltes i prou, és massa trist. No sé si existeix alguna mena d'ànima, no sé què passa quan ens morim. No ho sé, i no ho sabré fins que em mori. D'altra banda, no permeto que ningú afirmi que té la veritat sobre aquest tema.
Però no. Precisament, l'escepticisme filosòfic es basa en el dubte, no pas en la negació. Per tant, si no us sap greu, em permetré un petit "luxe" espiritual de tant en tant. Per exemple, respecte a la mort: em resisteixo a creure que som un garbuix de protons, neutrons i electrons donant voltes i prou, és massa trist. No sé si existeix alguna mena d'ànima, no sé què passa quan ens morim. No ho sé, i no ho sabré fins que em mori. D'altra banda, no permeto que ningú afirmi que té la veritat sobre aquest tema.
He copiat una idea dels meus cunyats: abans de néixer érem una estrella, i quan ens morim tornem a ser una estrella. Això és el que els dic als nens. És poètic, no és el cel dels cristians, però el gest de mirar amunt quan ens posem "espirituals" és gairebé innat.
(Incís: la última vegada que vam parlar d'això amb en Nil, no fa gaire, em va dir que si un dia veia una estrella molt gran potser seria la Laura, perquè com que estava grassoneta,... Perdona, Laura, però té la seva gràcia.)
Divago. En fi, que quan en Nil em fa preguntes de difícil resposta, a vegades li contesto que jo crec tal cosa, però que hi ha gent que creu altres coses, i que no se sap qui té la raó. I que quan no hi ha manera de saber qui té raó, ningú pot imposar la seva versió als altres. I em penso que ho ha entès perfectament... Fa poc parlàvem dels dimonis, de si existien o no. En Nil deia que sí, que a sota terra hi viuen dimonis (crec que ho ha tret de Tom i Jerry!), i jo deia que no, perquè com que en Nil és una mica poruc (prudent, diem a casa), acostumo a negar per sistema totes les coses dolentes (dimonis, monstres, bruixes i vampirs no existeixen; follets, fades, i potser angelets, segurament sí).
Divago. En fi, que quan en Nil em fa preguntes de difícil resposta, a vegades li contesto que jo crec tal cosa, però que hi ha gent que creu altres coses, i que no se sap qui té la raó. I que quan no hi ha manera de saber qui té raó, ningú pot imposar la seva versió als altres. I em penso que ho ha entès perfectament... Fa poc parlàvem dels dimonis, de si existien o no. En Nil deia que sí, que a sota terra hi viuen dimonis (crec que ho ha tret de Tom i Jerry!), i jo deia que no, perquè com que en Nil és una mica poruc (prudent, diem a casa), acostumo a negar per sistema totes les coses dolentes (dimonis, monstres, bruixes i vampirs no existeixen; follets, fades, i potser angelets, segurament sí).
Ell: sí que existeixen els dimonis. Jo: que no, que no existeixen pas.
I va el nen (5 anys) i finalment m'engalta: "Mira, tothom pot creure el que vulgui, eh?".
Irrefutable. Té, mama, menja't amb patatetes les teves pròpies paraules, apa, apa.
Una cosa està clara: que jo no cregui en res no vol dir que em carregui totes les
coses boniques i màgiques que passen quan ets un nen. A vegades costa
trobar aquest límit, costa admetre davant dels nens certes coses
màgiques mentre intentes que siguin crítics. I per complicar-ho una miqueta més, negar rotundament l'existència de vampirs i monstres, mentre deixes la porta oberta a fades i follets...
I el Nadal. Què fem amb el Nadal?
Bé, a casa tenim una Bíblia, que vam comprar a Montserrat fa anys, un dia que vam anar a fer Geocaching. La guardem com un llibre més, entre els llibres d'antropologia, mitologia i similars. Perquè una cosa és la fe, i l'altra és la cultura i la tradició; la Bíblia a casa nostra és un llibre de consulta com un altre.
Molt bé. Doncs fem un pessebre, on hi ha la verge Maria, Sant Josep, i el nen Jesús (òbviament fill de tots dos, res de famílies desestructurades amb coloms fecundadors pel mig). El nen Jesús de casa és una mena de nen màgic, una mica rotllo Harry Potter, a qui tots els pastorets adoraven i a qui tres reis portaven regals perquè creien que podia fer coses màgiques. I que no sabem si va existir o no, i no sabem si en realitat era màgic o no. Jo crec que només és un conte, fill meu, o potser sí que va existir però no era pas màgic, però sàpigues que hi ha molta gent que creu que tenia poders de veritat.
Al capdavall, es pot explicar història sagrada sense tenir fe i sense "evangelitzar". Igual que li explico la Odissea adaptada, li puc explicar que aquell nen les va acabar passant una mica magres, i què vol dir A.C. (no, Nil, no vol dir Abans de la Crisi). Però tot arribarà, evidentment no em posaré pas a explicar-li la passió de Crist a un nen de cinc anys!
Al capdavall, es pot explicar història sagrada sense tenir fe i sense "evangelitzar". Igual que li explico la Odissea adaptada, li puc explicar que aquell nen les va acabar passant una mica magres, i què vol dir A.C. (no, Nil, no vol dir Abans de la Crisi). Però tot arribarà, evidentment no em posaré pas a explicar-li la passió de Crist a un nen de cinc anys!
Però el tió,... home, el tió evidentment que és màgic. I se li ha donar menjar i aigua perquè cagui molt.
I una fada et posa un regal sota el coixí quan et cau una denteta. No, no crec que a Catalunya sigui el Ratonsito Péres, jo diria que és una fada.
I una fada et posa un regal sota el coixí quan et cau una denteta. No, no crec que a Catalunya sigui el Ratonsito Péres, jo diria que és una fada.
I els tres Reis es pategen tot el món en una sola nit, que trempats ells,... bé, ells i els patges (no oblidem al proletariat), quina colla de pencaires!
Ai, els tres Reis...Repesco una frase del principi d'aquesta entrada que deia: [els nostres nens] tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i
immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents
ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que
no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està
vigilant i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant
tota la seva vida... Ehem, doncs ara resulta que tenim la figura dels tres Reis, que si et portes bé et deixen regals, i si et portes malament et deixen carbó... T'havies quedat amb gana, mama?, menja, mama, menja't amb patatetes aquesta frase també! Bé, almenys aquests sí que els hem vist "en persona", els veiem cada any quan anem a esperar els Reis i tota la comitiva, fanalet en mà. Jo, republicana i atea, i m'emociono com una bleda quan vaig a esperar els tres Reis amb els meus nens.
Que difícil que és ser ateu, per Nadal, quan tens nens... I que divertit, peti qui peti.
Bones festes a tothom!
dimarts, 3 de juliol del 2012
Lliteres i bolquers
Avui hem anat a Ikea i hem comprat una llitera. Tenim la intenció d'acabar amb el collit i acostumar els tres nens a dormir cadascú al seu llit - o en tot cas, que facin collit entre ells, perquè el papa i la mama ja estem cansats de compartir llit amb nens que més que nens semblen pops, de tants genolls i colzes que se'ns claven a l'esquena, a les costelles o a la galta. Sobretot en Jordi, que a sobre comparteix sofà-llit amb en Nil l'inquiet, mentre jo acaparo el llit amb matalàs de làtex de dos per dos, tota sola. Bé, tota sola, almenys fins les set o les vuit, quan en Lluc el mimoset salta al meu costat tot dolç demanant metones, o l'Anna la fada apareix voleiant i aterra al meu costat demanant "petones" (encertada fusió de "petó" i "metones").
Vaja, tot molt bucòlic i molt bonic... però ja va sent hora de que dormin sense papa ni mama. Després, si es volen ajuntar tots tres en un mateix llit per fer-se companyia, ja s'ho faran, però l'esquena d'en Jordi es mereix un descans com cal.
I en Nil a finals d'estiu ja farà cinc anys...
I l'Anna i en Lluc en faran tres...
A ells també els toca treure bolquer. Per nassos, que d'aquí a dos mesos ja comencen a anar a l'escola. Demà m'hi poso, ja porto massa temps buscant el moment ideal. Demà, demà. La setmana passada no, que en Nil ja no tenia escola però encara no havia començat el casal d'estiu, i el tenia per casa tot el dia animant l'ambient (que ja és prou animat quan ell és fora). Avui no, que hem anat a Ikea a comprar lliteres. I ahir, ahir tampoc, que ahir jo estava sola amb els bessons mentre en Jordi se n'anava a caminar per la muntanya - tot sol, just el dia que llegeixo la notícia de que un conegut meteoròleg català ha mort fent una travessa per Aigüestortes... i jo que estic acollonida perquè sé de sobres que a vegades el pitjor que pot passar, acaba passant de veritat (encara que pensis "no no!, no ens posem dramàtics i pel·liculeros, segur que no n'hi ha per tant!", i a vegades sí que n'hi ha per tant). Però en Jordi acaba la caminada i torna cap a casa, amb mi, amb els nostres nens, i jo (que em trec un pes de sobre quan el sento obrir la porta), jo demà trauré el bolquer a en Lluc i l'Anna, i el pitjor que pot passar és que toqui començar P3 i encara es facin pipí i caca a sobre, i què voleu que us digui?, si això és el pitjor que pot passar ja m'hi conformo, tu.
Divago.
És que se m'han fet grans massa de pressa. Una vegada vaig llegir que quan ets mare/pare, pateixes una mena de maledicció que fa que el temps funcioni de manera irregular: els dies passen molt a poc a poc (i algunes nits encara més), però en canvi els anys passen volant. Quan només hi havia en Nil, no es notava tant, però amb els bessons... Ostres tu, és exagerat.
Sense bolquer. Dormint cadascú al seu llit. I tots a l'escola.
I no tinc cap pressa perquè deixin de fer m/petones.
diumenge, 1 de juliol del 2012
El gegant del pi
(Escena del 16 de març del 2010)
Lluc:
-Buàaaaaaa! Buàaaaaaaaaaaaaa!
Anna:
-Nguíiiiiiiiiii! Nguíiiiiiiiiiiiiiii!
(Sí sí, l'Anna plora així.)
Nil:
-El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...
El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
Mentre, Anna i Lluc segueixen amb el buàaaaa i el nguíiiiiii.
-EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
-Nil, siusplau, para una mica.
-EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
-Buàaaaaaaaaa!
-Nguíiiiiiiiiiiiiiii!
-EL GEGAAAAAAAAANT...!!!
-NIL!!!!, o te'n vas a cantar a la cuina, o calles!!!!
S'aixeca del sofà, se'n va cap a la cuina i se sent, allà lluny, una veueta dolça...
-El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...
Oh, sielos. Sóc una mare horrible!
-Buàaaaaaa! Buàaaaaaaaaaaaaa!
Anna:
-Nguíiiiiiiiiii! Nguíiiiiiiiiiiiiiii!
(Sí sí, l'Anna plora així.)
Nil:
-El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...
El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
Mentre, Anna i Lluc segueixen amb el buàaaaa i el nguíiiiiii.
-EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
-Nil, siusplau, para una mica.
-EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
-Buàaaaaaaaaa!
-Nguíiiiiiiiiiiiiiii!
-EL GEGAAAAAAAAANT...!!!
-NIL!!!!, o te'n vas a cantar a la cuina, o calles!!!!
S'aixeca del sofà, se'n va cap a la cuina i se sent, allà lluny, una veueta dolça...
-El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...
Oh, sielos. Sóc una mare horrible!
dijous, 14 de juny del 2012
Hora de sopar
Els tres nens sopen, cadascun al seu ritme.
Ara un acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altre demana aigua. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altra acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara un fa merder, necessito una baieta. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altra ja ha acabat el segon plat i em demana postres. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altre acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara falta una cullera. Vaig i torno de la cuina.
I així un piló de vegades. Intento economitzar viatges, però no hi ha manera, per més que esperi i planifiqui sempre surt un imprevist que em fa anar i tornar de la cuina aproximadament cada 5 minuts.
En Nil acaba el segon plat. Li dic què vol de postres.
Està mirant la tele i no em fa cas. Me li planto al davant. (Paciència acostant-se a zero.)
-Nil, si vols alguna cosa de postres digues-m'ho JA. Si no, et quedes sense postres.
Sense deixar de mirar la tele, em diu:
-De postres vull dos petons teus.
I inclina el cap parant-me la galta. N'hi faig cinquanta, de petons.
Aquest és en Nil, capaç de desarmar-me sense deixar de mirar la tele.
Ara un acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altre demana aigua. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altra acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara un fa merder, necessito una baieta. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altra ja ha acabat el segon plat i em demana postres. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altre acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara falta una cullera. Vaig i torno de la cuina.
I així un piló de vegades. Intento economitzar viatges, però no hi ha manera, per més que esperi i planifiqui sempre surt un imprevist que em fa anar i tornar de la cuina aproximadament cada 5 minuts.
En Nil acaba el segon plat. Li dic què vol de postres.
Està mirant la tele i no em fa cas. Me li planto al davant. (Paciència acostant-se a zero.)
-Nil, si vols alguna cosa de postres digues-m'ho JA. Si no, et quedes sense postres.
Sense deixar de mirar la tele, em diu:
-De postres vull dos petons teus.
I inclina el cap parant-me la galta. N'hi faig cinquanta, de petons.
Aquest és en Nil, capaç de desarmar-me sense deixar de mirar la tele.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)