El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (II)

(Primera part, aquí.)


Desembre. Anna, quatre anys i tres mesos.
-He somiat que em volien esborrar. Un esborrador.
-Però Anna, si tu ets una nena, i les nenes no es poden esborrar.
-És que jo era la lletra P.
-...
-No sé si la P o la B. Quina és la que té un sol pal?


Febrer. Anna, quatre anys i quatre mesos.
(Era un dia que tenia ganes d'enfadar-se i no trobava un motiu prou important. Llegeixi's amb veu de nena enfadada.)
-Jo, un dia, voldré jugar amb una cosa molt maca, I NO TROBARÉ RES!!! :(


Març. Lluc, quatre anys i mig.
-Ets la mama més guapa i més preciosa. Ets més guapa i més preciosa que totes les fades, les princeses, les ballarines, les flors, els colors llampants i els colors no llampants.


Abril. Lluc, quatre anys i mig.
-Jo ja sé què pensem quan ens morim. Pensem tot blanc.
(Me n'adono que aquest nen parla molt dels colors...)


Maig. Nil, sis anys i mig.
En Nil apareix per la porta absolutament indignat.
-Saps què?, els que fan la Dora la exploradora no són GENS realistes. Han fet que la Via Làctia és a l'altra banda de l'univers!, PERÒ SI NOSALTRES ESTEM A LA VIA LÀCTIA! A sobre, s'han tret el casc al mig de l'espai i han començat a respirar, SENSE CASC!!!... He canviat de canal i he posat en Doraemon.
(Sí, fill meu. En Doraemon és molt més realista.)