El part d'en Nil

Vull recollir els relats dels embarassos, parts i lactàncies que tinc repartits per la web.

De moment, he trobat el part d'en Nil... L'he recuperat d'un fòrum en castellà, l'he traduït tot excepte l'últim paràgraf que m'agrada molt tal com està escrit.

El divendres 24 de setembre del 2007 vaig tenir la meva última visita amb la ginecòloga. Em faltava una setmaneta per sortir de comptes.

Em va trobar dilatada d'un centímetre, i amb el coll de l'úter esborrat en un 80%, però em va dir que en Nil encara no trobava la sortida... Suposo que volia dir que no estava del tot ben col·locat, però jo vaig protestar, "com que no troba la sortida???, però si només n'hi ha una!"

Em va programar unes corretges pel següent dilluns, el 27. Pels que no ho saben, això de "fer corretges" és estar estirada quieteta durant mitja hora, amb una corretja que aguanta un sensor a la panxa més o menys per on estaria el cor del nen, per controlar si hi ha contraccions de Braxton-Hicks (indolores), amb quina freqüència, com respon el cor del nen,... Allà vaig conèixer a la Carolina, la llevadora que després em va atendre el part. Una noia xilena, dolça, encantadora, de la que només puc dir coses bones. (Per cert, l'altra llevadora, la que ens va fer les classes de preparació al part, també era xilena, i l'anestesista que em va posar l'epidural era argentí. Quins accents més dolços.)

La Carolina em va dir que el meu úter estava fent una gimnàstica molt bona, i palpant-me la panxa va trobar el caparró d'en Nil i em va dir que a ella li semblava que estava molt ben encaixadet... Si a això hi afegim que aquell cap de setmana havia perdut el tap mucós, tot plegat semblava força imminent!

Em va donar hora per fer corretges pel divendres següent, "això si no et veig aquesta nit aquí", va afegir tota riallera...

Un cop a casa, anava tenint contraccions indolores, però vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren força regulars, cada nou minuts. Però no feien mal.

Aquella mateixa nit, cap a un quart de dotze, mentres miràvem la tele (no sé quina de la saga la Jungla de Cristal), una contracció em va fer una mica de mal, però només una miqueta miqueta... Vaig pensar "si la següent també em fa mal, avisaré a en Jordi perquè es vagi mentalitzant que potser aquesta matinada la cosa es posa en marxa..." Encara estava buscant les paraules per dir-li això a en Jordi sense que es posés nerviós, i de sobte noto PLOP - XOOOOOOFFFFFFFF... vaig trencar aigües! Vaig fer un bot, "Jordi, ACABO DE TRENCAR AIGÜES!"

Vaig anar al lavabo a buscar una tovallola, em vaig mirar els pantalons: l'aigua era transparent, bé, tot va bé... I em va venir una contracció, de les de veritat, de les que fan mal. I al cap d'una estona, una altra. Una estona?, només havien passat quatre minuts!!!

Vam agafar la maleta d'una revolada i vam córrer cap a la clínica. Vaig arribar dilatada de 4cm, amb contraccions cada 2 minuts i escaig. Em van posar una via amb sèrum (protocol de la clínica per evitar possibles baixades de tensió per l'epidural). Estàvem esperant que acabés de baixar tot per pujar-me a la sala de parts, però la via estava una mica torta (les meves venes, vaja) i el sèrum no baixava prou ràpid. Al final la Carolina va decidir que ja havíem esperat prou, em va fer asseure en una cadira de rodes, i mentre pujàvem en ascensor recordo que ella m'anava prement la bossa amb el sèrum perquè acabés de baixar d'una punyetera vegada.

Cap a la una de la matinada em van posar l'epidural. Mare meva, quin descans!!!, com admiro les que pareixen sense epidural!

Un cop a la sala de parts, ja estirada a la taula/cadira/com es digui, vam tenir un ensurt. Les corretges indicaven que el cor d'en Nil anava baixant de freqüència... L'altaveu del sensor tenia tota la meva atenció, el cor d'en Nil bategava cada vegada més a poc a poc, i jo vaig començar a sentir autèntic terror. Vaig estar a punt de cridar "obriu-me en canal ARA MATEIX i traieu-lo, JA!!!", però em van fer estirar de costat, em van posar oxigen, i el cor d'en Nil va tornar a bategar normal. Uf. Uuuuuuffffffffffff, que malament que ho vaig passar.

Cap a les dues ja havia dilatat 8cm. Amb en Jordi a un costat, la Carolina a l'altre, i la ginecòloga amb tot a punt, em van dir: "vinga noia, A APRETAR!!!"

Cinc apretades (i una episiotomia) més tard, em posaven sobre la panxa el meu nen, el meu Nil, petit i relliscoset, ploraner i preciós, amb un nassarró que demanava "petonets, ràpid!, necessito petonets!"

Eren les 2:36 del dimarts 28 d'agost. Tres hores i mitja abans encara estava mirant la tele, tan panxa (i amb tota la panxa)!

Me'l van deixar a sobre una bona estona (impagable), després el van netejar, pesar i mesurar (3.320g i 50cm), el van vestir i li van donar a en Jordi mentres a mi m'enllestien (placenta, punts, etc.)

Tot va anar tan ràpid, que en Nil i jo no vam tenir temps de patir. En Jordi diu que vaig sortir de la sala de parts guapíssima, amb les galtes vermelletes, i en Nil a les poques hores ja tenia el color rosadet d'un nen de dies. A les poques hores ja me'l vaig posar al pit i es va enganxar perfectament.

"Mi pequeño Nil y yo llevamos ya una semana juntos. Le encanta dormirse en el regazo de su padre, está empezando a dormir tres horitas seguidas por la noche, el inicio de la lactancia ha sido un poco duro (hasta que no me subió la leche, Nil chupaba tan fuerte y con tanta ansia que me dejó los pezones hechos polvo) pero ya le estamos cogiendo el truco... A veces abre los ojos y parece que escucha todo lo que le digo. Hace muecas, parece que sonríe, luego frunce el ceño...

QUÉ BONITO ES SER MAMÁ!!!!!!"

 Nil, dos dies.