Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris investiguem. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris investiguem. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de gener del 2014

Un missatge a la paret del Castell (i II)


(La primera part d'aquesta història és aquí.)


Recapitulem: a la paret d'un castell de mil anys d'antiguitat, on part de la meva família hi ha passat els últims cent anys, hi hem trobat unes inscripcions amb un alfabet desconegut. No sabem qui ho ha escrit, ni quan ho van escriure, ni òbviament què hi diu.

Ostres, tu... Em sento com si fos dins de la versió empordanesa (i casolana) d'un llibre tipus El Codi Da Vinci.

Passo les fotos a l'ordinador, i les retoco per veure millor les inscripcions. Augmento contrast, aclareixo, enfosqueixo. Les imprimeixo i me les guardo a la bossa de mà. Com que s'acosta Nadal, les portaré el dia que anem a dinar amb la família per ensenyar-les als meus germans i altre cop al meu pare. A veure si entre tots en traiem l'entrellat.

El meu pare ha insistit tant que no en sap res, que me'l crec. El descarto i busco altres candidats. 
Potser el meu avi? Home, llegia i escrivia molt bé, però d'aquí a inventar-se un codi o utilitzar un alfabet desconegut... Perquè això no és ciríl·lic ni grec, d'això n'estic segura. Potser algun altre parent? Diria que no, no els conec prou a fons però a primer cop d'ull m'estranyaria. Potser quan restauraven la casa del costat per fer-ne un negoci de turisme rural, s'hi van colar un parell de paletes avorrits amb idees estrafolàries. Si fos així, podria ser algun altre alfabet: rúnic?, iber?
Començo a buscar alfabets per la viquipèdia i per Google, i vaig descobrint altres possibilitats per descartar-les tot seguit. No és rúnic, ni iber, ni hittita, ni fenici, ni ogham... Per acabar-ho d'arrodonir, hi apareixen unes xifres aparentment sense codificar, "17-16". O potser sí que estan codificades? Són una pista? Doncs si són una pista, a mi més aviat m'acaben de despistar.
(De pas, aprenc que els primers alfabets, fossin d'on fossin, no tenien corbes, ja que es gravaven sobre superfícies dures -pedres, fusta, ossos,...- i el més fàcil era fer línies rectes. Sempre s'aprenen coses noves!)

En fi. Em passo uns quants dies donant-hi voltes. Confesso que em té intrigadíssima i ben emocionada.

Em ve al cap un alfabet que ens vam inventar als deu o dotze anys la meva amiga Marta C. i jo. El recordo gairebé sencer: quasi trenta anys més tard, encara seria capaç d'escriure-li a la Marta una carta que només entenguéssim ella i jo. Si és que ella encara se'n recorda... I si fos capaç d'escriure una carta que no contingués les lletres J, K, Q i U, que són les que no tinc del tot clares.

I aleshores se m'encén la bombeta: començo a pensar que ho ha d'haver fet el meu pare, perquè hi tinc força coses en comú, i en detalls així, diguem-ne curiosos, m'hi assemblo, i MOLT.
Però si ho va fer ell,... per què ho va negar?
Potser li fa vergonya admetre-ho, potser hi diu alguna cosa que no vol que sapiguem.
Potser ho va escriure fa poc. De fet, la última vegada que vam estar a Queixàs, ara fa un parell d'anys, no recordo haver-hi vist aquestes inscripcions, tot i que amb la llum entrant per darrera nostre tampoc és que fos gaire fàcil veure-les a primer cop d'ull.
Potser és un missatge de comiat a la meva mare, que va morir ara farà set anys.
Potser és un missatge d'amor per la Q., la seva parella actual, i li fa cosa escriure-ho al costat del cor on hi ha les seves inicials i les de la meva mare, i per això ho ha "codificat".
Potser son les dues coses alhora, una mena de missatge de disculpa (innecesària) per haver refet la seva vida.
Això potser explicaria que no li faci gràcia que algú ho llegeixi. Si és que realment ho ha escrit ell.



24 de desembre de 2013.
Aquesta tarda he de portar l'Anna al metge per un voltadits. Al vespre hem de fer cagar el Tió, i només faltaria que no pogués picar bé... Agafem l'autobús. A mig camí, trec les fotos de la bossa i m'encaro a la primera: si realment ho hagués escrit el meu pare, què hi diria?


Em fixo en el que sembla la primera paraula. Ep!, això és un apòstrof?

T'ESTIMO

Ostres... HI DIU "T'ESTIMO"!!!

El cor em fa un salt, i a la gola se m'hi fa un nus. En els cinc minuts que dura el trajecte, al mig de l'autobús, amb l'Anna al costat cantant i mirant per la finestra, desxifro el missatge (o gairebé tot):

17-16
T'ESTIMO AMB 
TOT EL M** COR
(Nom de la meva mare)
              (Nom del meu pare)
 

17-16 devia ser l'edat que devien tenir ells dos quan ho va escriure.
Tinc ganes de plorar.


Agafo l'altra foto. No em costa gaire desxifrar-ho:


 (Nom i cognoms del meu pare)
(Nom i cognoms de la meva mare)
               MATEMATIC**S


..."MATEMATIC**S"???
Mira, ara tinc ganes de riure.


Em moro de ganes d'enviar un missatge als meus germans per explicar-los el que he trobat. Però em controlo: ens veurem per Sant Esteve, que dinarem tots junts. Ja que per alguna raó que no acabo d'entendre (vergonya, potser?) el meu pare va fer veure que ell no ho havia escrit, esperaré un moment que ell no hi sigui per treure les fotos. Però això ho he de compartir amb els meus germans, no m'ho puc quedar per mi sola.



26 de desembre de 2013, Sant Esteve. 
Dinar familiar. Ho explico "sotto voce" als meus germans. L'A., la més gran, posada en antecedents per la R., ja s'imaginava que això només ho podia haver fet el nostre pare. La R. tampoc se'n sorprèn gaire. En S., que no en sabia res, està força al·lucinat...

No entenem gaire per què el meu pare se n'amaga, però de moment ho respectem. De moment... En quant l'enganxi un moment a soles, li preguntaré què vol dir el 17-16, que és el que encara em fa dubtar.



14 de gener de 2014, tres setmanes més tard. 
Em trobo el meu pare al tren anant tots dos de Girona a Figueres. Quina casualitat, mai agafem el tren, i hem anat a coincidir en el trajecte, el dia i l'hora! Fem petar la xerrada.
El meu pare va a Figueres a fer encàrrecs diversos, i avui hi va en tren perquè té el cotxe espatllat. M'explica que una de les coses que va a fer a Figueres és portar-li a la seva germana un morter centenari que es va endur de Queixàs quan hi vam estar ara fa un mes.
Jo vaig a veure a la meva àvia materna, que està a l'hospital amb pneumònia. Hem quedat amb la meva germana R. per anar-la a visitar. Parlem de l'àvia C., que farà 96 anys el mes que ve. Ha enterrat l'home, dues filles (una amb 10 anys, i l'altra, la meva mare, amb 59) i una néta (amb 29 anys). El meu pare diu que si no fos pel punyetero càncer, ma mare també hagués viscut una pila d'anys, perquè no estava mai malalta.
Demà (15 de gener) farà 7 anys que va morir.

Queixàs, la meva mare. El missatge a la paret. 

El meu pare i jo estem asseguts de costat, és una llàstima perquè no li veig tan bé la cara com si el tingués al davant. Al davant, en canvi, hi tenim un noi que si per casualitat està escoltant la nostra conversa deu estar força entretingut, sobretot a partir del moment que agafo aire i dic:
-Papa: he desxifrat el teu codi.
-Quin?, el 1779?
(...Com?, mil set-sents què? Vaja, aquesta resposta no me l'esperava.)
-No, no. Allò que vas escriure a la paret de Queixàs.
-No t'entenc.
-Aquell missatge en un alfabet inventat.
-Quin alfabet inventat???
-Papa!, allò que vam veure!, allò que tu deies que era alfabet ciríl·lic!
-Però si allò no ho vaig fer jo!
-COM QUE NO??? 

Encara porto les fotos a la bossa de mà. Les trec i les hi ensenyo. També hi ha un paperet amb les equivalències entre el seus símbols i l'alfabet normal, i la traducció dels dos missatges.
S'ho mira, estupefacte.
-Ai, carai... Ai, carai. 
-Papa, això és teu.
-Això és meu...?
-Amb traducció i tot. Papa, mira't la traducció.
-Sí, sí... Sí que és meu. Ostres, no me'n recordava pas gens.
-...De veritat?
(Jo encara me'n recordo de 25 dels 29 símbols que ens vam inventar la Marta C. i jo ara fa trenta anys!)
-De veritat, de veritat. Ai, carai. Em devia inventar l'alfabet expressament per l'ocasió, i no el vaig tornar a fer servir mai més. 
-I el 17 i el 16?, la vostra edat?
-Suposo. És clar: fa cinquanta anys... Per això no me'n recordava: ho vaig fer servir un sol cop, i ja fa cinquanta anys!
Va passant fotos. Se les mira, suposo que intenta recordar. És força emocionant, la veritat. 
-Et vols quedar les fotos? Jo ja les tinc a l'ordinador.
-...I tant.

Una altra pregunta que li he de fer, ara que he aclarit que no era vergonya, sinó cinquanta anys de "desús":
-Papa... puc explicar aquesta història?, em deixes? És boníssima.
-Explicar-la?
-Sí, no ho sé... Fer-ne un conte, o alguna cosa així... 
(El meu pare no sap -encara- que tinc aquest blog.)
-Ah, sí dona, i tant.

Un cop a Figueres, quan ja ens hem acomiadat i ja marxa cadascú pel seu costat, em ve una última cosa al cap.
-Papa!
-Digue'm.
-Quan t'he dit que havia desxifrat el teu codi... tu m'has dit "el 1779?"
-Sí.
-Què és?, ara tinc curiositat!
-La clau per desbloquejar el meu mòbil.
-I...?
-Separa-ho: 17, 7, 9. Més fàcil: 17, 7, 2009.
El 2009 va ser quan el meu pare va començar a sortir amb la Q. Probablement el 17/07/09 és el dia que se li va declarar, o la primera cita, o el dia que es van fer el primer petó, o... o el que sigui. 
El meu pare arronsa les espatlles, aixeca les celles i somriu. És un romàntic. Se'n va. Jo també somric.

La vida continua, i tenim dret a ser feliços, malgrat tot. 
I tant.

                                                                                         


Aquesta història és absolutament verídica: no hi ha res inventat. RES. Fins i tot he intentat transcriure els diàlegs tal i com els recordo. La única cosa que he modificat (per raons òbvies) és el codi de desbloqueig del móbil del meu pare.

diumenge, 19 de gener del 2014

Un missatge a la paret del Castell (I)

Aquesta història comença fa mil anys, quan es va començar a construir el Castell.
Bé, no, tampoc cal tirar tant enrere.
Posem-hi cent anys. Quan s'hi van instal.lar els meus avantpassats.
No, no tant. Cinquanta anys, quan el meu pare era adolescent?
O potser trenta, quan jo era petita i hi anàvem a buscar molsa per fer el pessebre.
O un mes, quan hi vaig anar per últim cop. 
O cinc dies, quan vaig obtenir el "permís" per explicar aquesta història que comença dient:

"La comarca de l'Empordà ha tingut una història extraordinàriament rica i complexa, com poques altres a Catalunya. Tot i això, pot resultar sorprenent que avui dia hi puguem descobrir l'existència d'un castell, originari almenys del segle XI, encara dempeus i que hagi passat completament desapercebut pels historiadors de les nostres terres. I encara més, que aquest castell sigui l'origen d'un dels llinatges nobiliaris més importants de l'Empordà, els membres del qual han estat sovint atribuïts a diversos llocs erronis.
Ens referim a l'antic llinatge dels Biure de l'Empordà i al desconegut castell de Biure de Queixàs."

D'acord, faig trampa. Aquest escrit no és meu, és d'un "petit" treball que van fer a mitges entre l'historiador Marià Baig i el meu pare (que, per cert, no és historiador sinó matemàtic). El text complet es pot descarregar des d'aquí.

Resumint: el Castell de Biure -que no és al poble de Biure d'Empordà, sinó a Queixàs (municipi de Cabanelles, Alt Empordà)- és una masia que antigament havia sigut un castell (encara en conserva certes estructures). I la família de la meva àvia paterna hi han estat de masovers durant els últims 100 anys. Bé, en realitat hauran estat 99, ja que els meus oncles-avis n'acaben de marxar aquest desembre passat.


Quan jo era petita, cada Nadal hi anàvem a buscar matèries primeres per adornar la casa. Buscàvem al bosc del costat un pi ni molt gran ni molt petit, i n'escapçàvem la part de dalt, deixant el pi més baix, però viu. Aquesta punta de la branca central era el nostre arbre de Nadal. També recollíem molsa pel pessebre (llavors estava permès); quan arribàvem a casa l'esteníem sobre paper de diari perquè s'eixugués una mica i per neteja-la de fulles d'alzina i de pi, i jo saltava cada cop que en sortia un insecte o aranya. 
L'olor de sotabosc, l'olor de molsa, per mi sempre serà l'olor d'anar cada Nadal a Queixàs.

El meu pare, de petit i no tan petit, hi va passar moltes temporades (els estius, sobretot) amb els seus oncles i cosins. Els seus records deuen ser molt més intensos que els meus. Sé, per exemple, que es banyava al riu amb altres nens i amb una seva àvia que de jove havia sigut dida, una àvia petita i escarransida però que com a dida va ser molt ben valorada, i que s'enorgullia enormement d'haver alletat gent important (fills de metges i d'advocats i de senyors per l'estil). No us amagaré que m'agradaria haver conegut aquesta meva besàvia de la qual crec que n'he rebut alguna herència genètica...
De gran, encuriosit per la història d'aquella imponent masia, pel nom de "Castell" i per certs detalls arquitectònics que li havien cridat l'atenció, el meu pare va començar a investigar l'origen d'aquell mas. I va coincidir amb un historiador que també hi donava voltes, i van descobrir que en realitat es trobaven davant del "Castell de Biure", que no tenia res a veure amb el poble de Biure d'Empordà sinó amb el llinatge noble dels Biure o Benevivere, que comença en aquest castell i que va tenir una certa rellevància en la baixa edat mitjana. És a dir, van "lligar" un llinatge que no se sabia d'on venia amb un castell que no se sabia de qui havia estat.
I l'any 1991, l'Institut d'Estudis Empordanesos els va publicar el resultat de les seves investigacions.

Tirant més enrere, podria parlar de la meva àvia M., que es va enamorar bojament d'en S., el que seria el meu avi, un noi una mica estrany perquè tenia la costum de llegir. Quines coses de fer, a pagès, perdre el temps llegint... I quan la meva àvia M. va dir que s'hi volia casar, el seu pare li va dir: si te'n vas amb ell, no t'emportaràs res d'aquí!, i ella li va contestar: veieu el que porto a sobre de roba?, no necessito res més!
...O això és el que m'explicava ella. 
 
La seva germana F. és la que ara marxa d'aquell mas. Ja té més de noranta anys, i tot i que tant ella com el meu oncle-avi fan molta patxoca, es podria dir que s'han anat retirant de mica en mica: van anar deixant les vaques, els porcs, després els conills, i ara ja gairebé havien deixat l'hort. Se'n van a viure a tocar del seu fill, buscant una vida més còmoda.
Actualment, just al costat del Castell, en el que havien estat quadres i graners, hi ha els Lledoners, una casa de turisme rural. Sempre ens quedarà el recurs d'anar-hi a passar un cap de setmana...



Fa un mes, el passat 15 de desembre, vam anar a acomiadar-nos del Castell. Hi vam anar el meu pare, la meva germana R. amb els seus dos nens, i jo amb els meus tres.

[Anècdota 1: tot i els meus continus "nens, aneu amb compte", "nens, no us acosteu tant a l'aigua", i "nens, no correu per aquí", en Lluc va acabar caient a l'aigua del que abans era el fossat del castell i ara és una bassa -de dos pams de fondària- amb peixos de colors. Per sort, tot i ser desembre, feia un solet de migdia prou agraït. 
Dos minuts abans que caigués, amb una oportuníssima barreja de resignació i previsió (fantàstic paradigma del que seria l'instint maternal, suposo), em vaig trobar a mi mateixa fent càlculs: "si algú cau a l'aigua, serà en Lluc; bé, tampoc no és tan greu; li posaré la jaqueta d'en Nil, els pantalons que m'havia deixat la R. i que avui portava per tornar-li, i si cal els meus mitjons". 
-Mamaaaaaa!, en Lluc ha caigut a l'aiguaaaaaa!
(Sospir.)
Quasi no el vaig ni renyar... Moll, espantat i enfredorit.
-Ja t'està bé. Per burro.
Fi de l'anècdota 1]

Mentre la meva tia F. feia asseure els nens a taula, sota l'enorme cap de senglar dissecat que tant m'impressionava de petita (i que també va impressionar a en Nil) i els entretenia una estona amb patates fregides i galetes, la meva germana R. i jo vam aprofitar per anar a fer el tafaner. 
Si n'hi ha de coses per tafanejar... Des de fora es veu el que queda d'un finestral gòtic. No m'hi havia fixat mai. Un altre detall curiós és la "muralla partida": una de les parets exteriors està trencada i desplaçada, des dalt fins a mitja paret, possiblement degut a l'episodi de terratrèmols dels anys 1427-1428. I estem parlant de la paret exterior del que havia estat un castell: imagineu-vos-en el gruix, i ara imagineu-vos el terrabastall d'un terratrèmol trencant-la... I sis segles després, la paret encara aguanta!

 Finestral gòtic

 "Muralla" trencada


Un cop a dintre, vam estar a la part de la casa que havia estat reservada als senyors (el "pis de l'amo"): sales grans ara sense mobles, amb sostre de volta, parets gruixudes pintades de colors pastel, i balcons amb vistes a la Mare de Déu del Mont i al Canigó. També vam pujar més amunt, al rebost ben ventilat per la Tramuntana on penjaven les llangonisses a assecar, i a les altres sales de dalt. Allà vam trobar la primera perla, que jo ja recordava haver vist l'últim cop que hi vam estar, un parell d'anys enrere: un escrit a la paret, amb lletra rodoneta i polida, que diu:


"Aquí, amb la guerra acaba-
da, ha dormit dolçament en
una nit de primavera.
6 maig 1939",
signat pel meu avi patern (S.B.F.).

No sé ben bé què devia voler dir això de "dormir dolçament"... Probablement, amb estar a prop i sota el mateix sostre que la seva promesa ja en feia prou. O potser li va aconseguir robar un petó abans d'anar a dormir. Però quan després vam explicar la troballa a la meva tia F. (fa anys i panys que ja no s'hi fa res en aquestes sales), ens va confirmar que efectivament, quan va tornar de la guerra, el meu avi S. va passar uns dies a casa seva. "El teu avi S. -s'afanya a puntualitzar la tia F.- va dormir en aquesta sala del davant. Les noies dormíem a les habitacions de l'altra banda". Que consti! 

[Anècdota 2: aquesta puntualització no és gratuïta, ja que aleshores tot això era sagrat. Tan sagrat, tan sagrat, que la meva tia F., mentres paria el seu primer fill quan encara faltaven tres setmanes per complir els nou mesos de casats, entre contracció i contracció anava cridant: "juro que vaig arribar verge al matrimoni!, juro que el meu home no em va tocar fins que vam ser casats!!!". Es veu que, a sobre, el seu fill lleugerament prematur va ser força grosset, per alegria i alhora disgust de la meva tia F.
Fi de l'anècdota 2]

En aquesta mateixa sala, a terra hi ha una petita trampa: la meva tia F. ens va explicar que el dia que van entrar les tropes d'en Franco i els seus "moros", hi van amagar la meva àvia M. per por del que li poguessin fer.

Seguim tafanejant. El meu pare insisteix en què anem amb compte, que el terra no es gaire segur. La R. i jo ens fiquem al rebost.
Busquem més inscripcions a les parets. Crec recordar que l'altra vegada que vam pujar a xafardejar hi havia vist algun cor. Amb la llum que ve just des de darrera nostra (precisament entra pel finestral gòtic) no es veu gaire res. Però de mica en mica anem trobant inscripcions gratades a la paret enguixada, i fent ombra per ressaltar-ne el relleu, aconseguim fotografiar-les:

-Les inicials SB (el meu avi) dins una mena de cor o escut amb corona; a banda i banda del cor, una M i una E (les inicials de la meva àvia);



-Dins un cor, les inicials SBE (el meu pare) i AMCP (la meva mare). I la data: 13/8/63. El meu pare tenia 17 anys, i la meva mare 16.
-A l'esquerra d'això, unes inicials amb una cal·ligrafia tota curiosa. Són les inicials de la meva tia (FE), la seva germana (PE) i la seva altra germana (la meva àvia: ME).



-Una cara de noia amb cabells llargs i ondulats. A sota la barbeta hi posa PES, les inicials de l'altra germana de la meva àvia. És la seva signatura, ho va fer ella?, o algú altre la va dibuixar?



-I de cop, una inscripció estranya. Ep!, però... què carai és això???



-I una altra!!!




El meu pare ens ve a buscar. Li preguntem què són aquestes inscripcions, i diu que no en té ni idea.
-Com que no ho saps?, que no és teu?
S'ho mira estranyat.
-No.
-Això no és teu?
-No.
-Segur que no és teu???
-A veure... No, no. Sembla alfabet ciríl·lic. Va, baixem, que no m'en fio d'aquest terra...

Després de fer les fotos oportunes, marxem.



Què carai és aquest alfabet? No, no és ciríl·lic, això segur. Ni grec. I no ho ha fet el meu pare? Estic atònita.
A veure... L'edifici del costat del Castell ha estat reformat i reconvertit en casa rural... Potser els paletes... O el meu avi?
Que estrany.
Què carai hi deu dir???
I justament quan els meus oncles-avis deixen el mas.

Punyeta, quin misteri!


(Continua aquí.)


dilluns, 25 de febrer del 2013

La Lluna es posa vermella (i la ISS també)

Dissabte vaig veure l'ISS (Estació Espacial Internacional) creuant el cel!
Es veu a ull nu, no calen prismàtics ni telescopis. De fet, amb un telescopi aniríem de cul, perquè es mou massa de pressa com per poder-la seguir còmodament!
Si us fa gràcia, us podeu registrar en aquest link, i la NASA us enviarà un e-mail avisant-vos (amb hores antelació) del moment en què la ISS serà visible des de les vostres coordenades. (Cal dir que no avisa sempre, sinó només quan les condicions són òptimes, és a dir quan la ISS és visible prou temps i prou amunt per ser observada amb facilitat.)
El missatge que envien és curt i concret, com aquest:

Time: Sat Feb 23 7:47 PM, Visible: 4 min, Max Height: 51 degrees, Appears: NW, Disappears: ENE

L'hora és la del vostre fus horari, i 'Max Height' és l'alçada màxima que assolirà (essent 0º l'horitzó i 90º el zenit, és a dir el punt més alt, just en vertical a sobre del vostre caparró inquiet).


M'ha cridat l'atenció que quan la ISS entra a l'ombra de la terra, comença a enfosquir-se, es torna vermellosa, i al final desapareix. He pensat que devia ser pel mateix efecte que fa que en un eclipsi lunar la Lluna no arribi a quedar negra del tot, sinó que es quedi vermellosa. 

Investiguem, va.

Aquesta coloració es deu a la refracció parcial de la llum del Sol en travessar l'atmosfera terrestre. És el mateix fenomen òptic que fa que les albes i els capvespres siguin vermellosos, i es veu afectada per les condicions de l'atmosfera (contaminació diversa, pols en suspensió, fum, humitat, etc).
En el cas de la Lluna, durant un eclipsi lunar sempre queda una mica tenyida, perquè està prou lluny de la Terra com per què li arribi sempre una mica de llum refractada. Des de la Lluna, un eclipsi lunar ha de ser espectacular, es deu veure la Terra ben fosca però envoltada d'un anell lluminós vermell i prim. En realitat, és com si estiguéssim contemplant totes les aurores i tots els capvespres del món a la vegada. Ha de ser increïble!
Bé, amb els meus (minsos) coneixements de manipulació d'imatges he fet una simulació de quin aspecte podia tenir. Per posar-hi una mica de rigor, he agafat com a fons el cel del 20/12/2011, dia en que hi va haver un eclipsi lunar total, vist des de la Lluna:



(Probablement l'anell vermell seria més lluminós, i en canvi les llums de les ciutats es veurien menys, però vaja, més o menys... ;) )


Baixem de la Lluna i tornem a plantar-nos a la superfície de la Terra. Aquesta llum de l'anell rogenc és la que arriba a la Lluna i la tenyeix de vermell. De fet, hi ha fins i tot un escala per mesurar el color i la lluminositat de la Lluna quan entra a l'ombra de la terra, és l'Escala de Danjon:


L = 0: Eclipsi molt fosc. Lluna gairebé invisible, especialment en la meitat del total.
L = 1: Eclipsi fosc, en color gris o marronós. Detalls distingibles amb dificultat.
L = 2: Eclipsi vermell fosc o de color vermellós. Ombra central molt fosca, mentre que la vora exterior del con d'ombra és relativament brillant.
L = 3: Eclipsi vermell maó. L'ombra llindar en general té una vora brillant o groc.
L = 4: Eclipsi molt lluminós, vermell rogenc o eclipsi taronja. L'ombra llindar és blavosa i té una vora molt brillant.
 (Text: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Danjon
Imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AValores_de_la_escala_de_Danjon.PNG )



I què passa amb la ISS? Bé, doncs la ISS és prou petita i està prou a prop nostre com perquè l'ombra de la Terra l'engoleixi totalment.
Per il·lustrar les diferències entre la ISS i la Lluna, anem a veure quatre dades:
 - La ISS fa 108.5m x 72.8m, una mica més de llargada i d'amplada que un camp de futbol, i orbita la Terra a una altitud mitjana d'uns 400km (com de Barcelona a Donostia en línia recta).
 - La Lluna, en canvi, té un diàmetre de 3.475km, aproximadament com de Madrid a Moscou, i està a una distància mitjana de 384.400km de la Terra.


Busquem un parell de símils. Proporcionalment:
 - La ISS donant voltes a la Terra seria equivalent a una puça (joveneta) d'1.6mm, donant voltes (sí, ja sé que no volen, sinó que salten) al Coliseu de Roma (189m de diàmetre major), a una distància de gairebé 6m de la paret.
 - En el cas de que la Lluna fos la mateixa puceta d'1.6mm, l'equivalent seria que donés voltes a una bola de porexpan de 6mm, i a una distància d'una mica menys d'un pam (18cm) d'aquesta boleta.

...Més o menys. :D 


Per tant, és qüestió de perspectiva: així com la Lluna té un punt de vista privilegiat per contemplar la Terra en la seva totalitat, la ISS només n'abasta un trosset limitat, i de seguida arriba un punt en què no "veu" cap part d'aquest anell ataronjat.
I aleshores desapareix. Aparentment, és clar.


Aprofito per recomanar-vos MOLT i MOLT i MOLT un vídeo que vaig veure fa poc.
Es diu Overview, i és un documental en anglès de 20 minuts explicant què senten els astronautes que han tingut l'oportunitat de veure la Terra des de fora, la seva primera impressió, el canvi de percepció sobre el planeta després d'haver-lo vist des de l'espai, la sensació de saber-se privilegiats per haver viscut aquesta experiència... Més enllà de l'aparença de Blue Marble, aprofundeix en l'emoció d'acostar-se a una finestra, mirar a través del gruixut vidre, i dir "casa meva és AIXÒ, tan bonic, tan fràgil, tan únic".
Altre cop: com canvien les coses quan canviem de perspectiva...! Crec que aquest documental hauria de ser traduït a TOTS els idiomes per passar-lo a TOTES les escoles del món, perquè inclou una bona dosi de lliçó d'humilitat, de responsabilitat, d'ètica, d'estètica, d'ecologia,... Busqueu 20 minutets i mireu-lo, realment val la pena. (Llàstima que el meu limitat domini de l'anglès m'ho ha posat una mica difícil; a veure si un dia una ànima caritativa ens el subtitula! :D )
(Detall curiós: el Sol, vist des de fora de l'atmosfera terrestre, es veu realment com és: una estrella sobre un fons negre... Mira, m'ha fet gràcia, no se m'havia ocorregut... M'havia oblidat que en realitat el "cel" és negre :D )

dilluns, 11 de febrer del 2013

Una de fantasmes ;)

Vic Tandy (1955-2005) era un científic anglès. Va ser director d'experimentació i professor a l'Escola d'Estudis Internacionals i Dret de la Universitat de Coventry (Anglaterra).

A principis dels 80, Tandy treballava en una empresa que fabricava material mèdic, anestèsics, aparells de suport vital,... Era habitual que en un lloc o altre del laboratori on treballava Tandy hi hagués una màquina en proves, per exemple, simul·lant una respiració assistida.

Un dia, Tandy va arribar al laboratori just quan la persona encarregada de la neteja en sortia. Bé, més que sortir-ne, pràcticament en fugia... Afirmava haver vist alguna cosa. Tandy va repassar els aparells, convençut que trobaria 'alguna cosa' com un aparell amb un tub desenganxat movent-se, però tot estava apagat.
Caram.

Un altre dia, un col·lega seu es va girar per fer-li un comentari, convençut que estava al seu costat. El col·lega es va sorprendre quan va veure que en realitat Tandy estava a l'altre extrem del laboratori.
Caram, caram.

Una nit, Tandy estava treballant (tot sol) al laboratori, quan va començar a tenir una sensació estranya, desagradable. Se li va posar la pell de gallina, li va venir una suor freda, i segons les seves pròpies paraules va començar a tenir "un notable sentiment de depressió".
I una sensació de no estar sol...
Es sentia observat. De mica en mica, va veure de cua d'ull com una figura grisa emergia a la seva esquerra... Es va armar de valor, es va girar, i la figura va desaparèixer.
Caram, caram i recaram.

Va comprovar les bombones i ampolles del laboratori, per si hi havia alguna fuita que pogués explicar les al·lucinacions. Però no: tot estava correcte.
Va pensar "per avui ja he treballat prou!", i se'n va anar cap a casa.

L'endemà es va tornar a quedar treballant fins tard. Practicava esgrima (oh, que britànic), i havia dut el seu floret al laboratori per arreglar el mànec, aprofitant les eines de les que disposava allà. Va deixar el floret ben subjectat en un serjant, es va girar un moment... i la fulla del floret va començar a vibrar, ella soleta. Vibrava frenèticament (Tandy ho descriu així), no era un moviment subtil, no: era ben obvi que la fulla del floret vibrava, i que vibrava sola.
(Aquí ve quan la majoria de la gent, en el seu cas, haguéssim apretat a córrer cridant, com a mínim, "ja m'heu vist prou!")

Però Vic Tandy no creia en fantasmes. Malgrat tot, no creia en fantasmes.
De fet, aquesta vibració de la fulla del floret, en comptes d'espantar-lo més, el va animar a buscar una causa explicable, plausible, demostrable, de tot plegat; fet i fet, Tandy estava més familiaritzat amb metalls que vibren que no pas amb aparicions. El seu cap de científic va començar a rumiar.

Alguna cosa feia vibrar el floret, això estava clar. Tandy va pensar que podria ser una ona, una mena de vibració que les seves orelles no captaven però que pertorbava l'ambient del laboratori. Agafà taula i floret, i els va començar a passejar pel laboratori. El lloc on més vibrava era just al mig, precisament allà on es trobava ell el dia abans, quan va començar a notar les sensacions estranyes.

Amb un sonòmetre i un parell de fórmules, va descobrir la culpable: una ona de baixa freqüència que tenia la mateixa longitud que el laboratori. Alguna cosa del laboratori originava una ona que ressonava per l'estança, resultant-ne una ona estacionària, i just al centre de la sala era on l'ona arribava a la seva màxima amplitud. La freqüència era 19Hz, inaudible als humans: un infrasò. L'origen: un ventilador que havien instal.lat no feia gaire al sistema d'extracció d'aire. Va aturar el ventilador, i el floret va deixar de vibrar. I totes les sensacions estranyes també van desaparèixer. 

I els infrasons, ves per on, afecten el cos humà. Depenent de la fisiologia i la sensibilitat de cadascú, poden resultar innocus, molestos, desagradables... No el sentim amb les orelles però el nostre cos ho pot notar. Els infrasons poden provocar mareig i malestar perquè afecten el vestíbul de l'orella, on hi ha el laberint, l'òrgan de l'equilibri. Calfreds, hiperventilació, marejos, malestar estrany, pressió al pit, alteracions de la visió,... De fet, la llista d'efectes que poden provocar els infrasons en les persones és força completa.

Anem a concretar:
Un llibre de Kroemer (1) descriu els efectes de la vibració de baixa freqüència sobre el cos de la següent manera: "Vibration of the body mostly affects the principal input ports, the eyes, and principal output means, hands and mouth." (Ho deixo en anglès perquè trobo molt gràfic això dels inputs i outputs, traduït perd "gràcia"). Més: "L'exposició a la vibració sovint provoca breus canvis en diversos paràmetres fisiològics com ara el ritme cardíac... En l'inici de l'exposició a vibracions, s'ha observat augment de la tensió muscular i hiperventilació". Segons Kroemer, el cap té una freqüència de ressonància de 2Hz a 20Hz; aquesta freqüència del laboratori de Tandy, doncs, podria causar malestar general.


I segons la NASA, que també ha fet els seus experiments (2), la freqüència de ressonància per l'ull és de 18Hz. A aquesta freqüència, el globus ocular en vibració pot començar a llagrimejar, i el que és més interessant: es pot produir l'efecte de "taques" en la visió... com per exemple, la forma grisa que va veure de cua d'ull Vic Tandy.

Un altre informe de la NASA (3) esmenta la hiperventilació com un símptoma de la vibració del cos sencer. La hiperventilació es caracteritza per la respiració superficial ràpida, i redueix la quantitat de diòxid de carboni retingut als pulmons. La hiperventilació pot tenir efectes fisiològics remarcables. Per exemple, Flenley (4) descriu els símptomes de la hiperventilació com "Dispnea en repòs en general; sol anar acompanyada de mareig, rampes musculars, por de patir mort sobtada i sensació de dificultat per respirar".


Recapitulem:
-orelles: alteracions de l'equilibri;
-ulls: llagrimeig persistent, alteracions de la visió;
-dificultats respiratòries, hiperventilació;
-malestar, rampes, 
-sensacions típiques de por, com ara sudoració excessiva, tremolors,...
I tot això sense cap causa aparent: a mi també em preocuparia!  

Exorcitzar el fantasma de l'ona estacionària va ser senzill: un cop detectat el problema, es va fer una modificació en els ancoratges del ventilador, i el fantasma se'n va anar juntament amb l'ona estacionària.

Les ones de baixa freqüència són molt difícils de detectar. El fet que la fulla del floret tingués la llargada precisa i fos del material adequat perquè comencés a vibrar, va ser un cop de sort. Els espais tancats llargs i en forma de "tub" (com ara túnels de vent o passadissos amples i llargs) són ideals perquè s'hi produeixin ones estacionàries. Les freqüències ressonants poden afectar a algunes persones sí i a altres no.
L'estudi de Vic Tandy "The Ghost in the Machine" acaba dient:
Our advice for researchers in the future is to be very wary of ghosts reported to haunt long, windy corridors!
que ve a ser:
El nostre consell per als investigadors en el futur és que siguin molt curosos amb els avisos de fantasmes que ronden per passadissos llargs i amb corrents d'aire!

--------------------------------------------------------------------------------------

http://en.wikipedia.org/wiki/Vic_Tandy


(1) Kroemer, K. H. E. (1994). Ergonomics: How to design for ease and efficiency.
Prentice Hall: London.
(2) NASA Technical Report 19770013810
(3) NASA Technical Report 19870046176
(4) Flenley, D. C. (1990). Respiratory Medicine (2nd Ed), Bailliere Tindal: London.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Física hipnòtica



 



No sé ni com he anat a parar a aquest vídeo, però és hipnòtic. És un senzill sistema de pèndols de diferents longituds que els posen a oscil·lar a la vegada. Fa venir ganes de fer-ne un, de tan simple com és. (I tot i que d'aparença s'assembla força al pèndol de Newton, en realitat no hi té gaire res a veure).

Repassem Física.
El període d'oscil·lació d'un pèndol és proporcional a l'arrel de la longitud del fil. La fòrmula completa és      T=2π√(L/g)
on T és el període, L és la longitud del fil i g és la gravetat.
Això fa que els pèndols llargs tinguin un periode d'oscil·lació més llarg que els pèndols curts, i fa l'efecte que a cada oscil.lació els pèndols més llargs es vagin alentint, mentre els curts acceleren. Així de fàcil, així de bonic.

El vídeo original, de la Universitat de Harvard, és "mut". Ràpidament algú, en realitat uns quants, hi van saber veure la música amagada entre les cordes, i hi van posar la banda sonora. El que he penjat a dalt és el que més m'ha agradat, el que trobo que reflecteix amb més simplicitat la música del pèndol, i el que ha aconseguit sincronitzar millor música i moviment. Però hi ha diferents versions, busqueu "pendulum waves" a YouTube i les trobareu de seguida.



Si us ha agradat, probablement també us agradarà aquest experiment en què 32 metrònoms es sincronitzen com per art de màgia. El "truc": reposen sobre una plataforma mòbil. Per dir-ho senzillament, les empentetes que van fent els braços dels metrònoms comencen a fer oscil.lar la plataforma, i aquesta va empenyent tots els metrònoms fins que tots van alhora. La plataforma fa el paper de transmissora d'inèrcia.
Menció especial al segon metrònom de la fila de la dreta, l'últim en "caure", que resisteix la temptació d'afegir-se al corrent majoritari fins al minut 2 i escaig. Un aplaudiment per ell, siusplau.



divendres, 24 d’agost del 2012

Del Feng-shui al calendari perpetu

Cada vegada que ens trobem amb un mes de 31 dies, correm el risc (innocu, tanmateix) que comenci a circular via correu electrònic, facebook, twitter, etc., un missatge per l'estil d'aquests:

[Gener 2011]
Diuen que aquest mes de Gener és especial: hi ha 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns. Això es dóna cada 823 anys. Se'ls anomena "els sacs dels diners".
Passeu aquest missatge a 8 persones i diuen que els diners apareixeran, segons diu el Fengshui xinés (???).
Els que no ho facin, no tindran res. Provem.

[Juliol 2011]
Aquest any, Juliol tindrà 5 divendres, 5 dissabtes i 5 diumenges.
Això passa un cop cada 823 anys, que són coneguts com 'Money Bag'.
Passa'l a 8 bones persones i el diner sortirà en 4 dies. Extret del Feng Shui xinès.
El qui el pari no rebrà res. Així ho diu...

[Octubre 2012]
Este año, octubre tiene 5 lunes, 5 martes y 5 miércoles. Esto ocurre cada 823 años. Se llama "la bolsa de dinero". Entonces, copia este mensaje en tu muro y (dicen) el dinero llegará en 4 días. Cosas del Feng-shui. Quien no lo nopie, no tendrá dinero. Cópialo en tu muro antes de los 11 minutos después de haberlo leído. 

(Aquest últim, a sobre, ens mana la pressa: té una caducitat d'onze minuts! Però qui ho redacta, això?)


Doncs em sap greu ser aixafaguitarres... 

Per començar, és obvi (...ho és, no???) que el Feng-shui no és una entitat (per dir-ho d'alguna manera); no se n'adona de si reenvies el missatge, no sap comptar quantes vegades el reenvies, no té un cronòmetre per saber quan has tardat a reenviar-lo. Això, tothom ho hauria de veure... No? NO???

I ara, obvietats a part: en realitat, cadascuna d'aquestes meravelloses coincidències passa un de cada SET anys, no pas un de cada VUIT-CENTS VINT-I-TRES anys.
 
Agafem, per exemple, el primer cas: gener del 2011, amb 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns.
-Generalitzant: en tots els mesos de 31 dies hi haurà tres dies de la setmana (consecutius) que es repetiran 5 vegades. Per això no cal cap explicació, amb un cop d'ull al calendari, o sabent dividir per 7, n'hi ha prou per veure-ho clar.
-Concretant una mica: tots els mesos de 31 dies que comencin en dissabte compliran aquesta condició, tindran 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns. A més del gener de 2011, hi ha l'octubre de 2011, el desembre de 2012, març de 2014...
-Concretant encara més: un mes de gener amb 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns passarà amb una freqüència relativa d'1 de cada 7 anys. 


Ep! "Freqüència relativa"? Què és això?
Ahhh, amics, doncs això és el que més m'agrada d'aquest tema: que no es repeteix exactament cada 7 anys, sinó cíclicament cada 6, 5, 6 i 11 anys.


Anem a jugar una mica amb el calendari.

Si tots els anys fossin de 365 dies, com que 365 dies són 52 setmanes i 1 dia, cada any avançaríem 1 dia de la setmana respecte a l'any anterior. Si un any comença en dilluns, el següent comença en dimarts, etc. Llavors sí que el mes de gener de la "bossa de diners" es repetiria exactament cada 7 anys.
També tindria un clar avantatge: ens estalviaria diners en calendaris, ja que el del 2000 el podríem aprofitar el 2007, el 2014, el 2021,... N'hi hauria prou amb guardar els calendaris dels últims 7 anys, i ja no n'hauríem de comprar mai més. Molt pràctic, i més en temps de crisi!
Però clar, tenim els anys de traspàs que arriben cada 4 anys disposats a animar el tema. Els anys de traspàs arrosseguen un dia extra, per tant cada 4 anys avancem 2 dies de la setmana en comptes d'1 respecte a l'any anterior. Si volguéssim "tirar" amb una reserva de només 7 calendaris, cada 4 anys ens trobaríem que a partir de l'1 de març, el calendari de fa 7 anys ja no ens serveix.

Bé, això es pot solucionar de dues maneres, tenim l'opció ràpida i l'opció bonica. L'opció ràpida seria fer servir un calendari fins al 29 de febrer, i canviar al calendari de l'any següent el dia 1 de març. I l'opció bonica (jejeje) seria tenint una reserva de 14 calendaris: 7 d'anys normals (un que comenci cada dia de la setmana) i 7 més d'anys de traspàs (també un per cada dia de la setmana).  

Per si ho voleu començar a fer, els anys comuns (que no són de traspàs) els tindríem resolts relativament aviat:
comença en dilluns: 2018
comença en dimarts:  2013
comença en dimecres:  2014
comença en dijous:  2015
comença en divendres:  2021
comença en dissabte:  2022
comença en diumenge:  2017
El 2022 ja tindríem els anys comuns resolts.

Pels anys de traspàs ja tardaríem una mica més:
comença en dilluns:  2024
comença en dimarts:  2036
comença en dimecres:  2020
comença en dijous:  2032
comença en divendres:  2016
comença en dissabte:  2028
comença en diumenge: 2012

Oh, vaja... Fins el 2036 no tindríem la col·lecció completa!


Aquí trobareu més informació sobre els calendaris perpetus. 
I aquí podeu comprovar totes aquestes dates, i de pas corregir-me si m'he equivocat (més que probable, ja que estic escrivint tot això amb tres nens-satèl·lit orbitant-me).


Tornem al Feng-shui i el 823.

D'aquest ball de quatres i sets en resulta que, resumint, la "forma" d'un mes en concret (per exemple, gener que comenci en dissabte) es repetirà cíclicament cada 6, 5, 6, 11, 6, 5, 6, 11... anys. 
Ja quadra, doncs: com que 6+5+6+11=28, es repeteix 4 cops en 28 anys... De mitjana, 1 de cada 7 anys! És bonic, eh?


Així, doncs, el gener amb 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns es va donar el 2011, i es repetirà el 2022, el 2028, el 2033, el 2039, el 2050... (els intervals són de 11, 6, 5, 6, 11,... seguiu, seguiu!)

El juliol amb 5 divendres, 5 dissabtes i 5 diumenges es va donar el 2011, i es repetirà el 2016, el 2022, el 2033, el 2039, el 2044,... (els intervals són de 5, 6, 11, 6, 5,... seguiu, seguiu!)

I si us arriba el missatge de que aquest mes d'octubre és meravellós perquè té 5 dilluns, 5 dimarts i 5 dimecres, podeu rebatre que l'octubre de 2018, de 2029, de 2035, de 2040, de 2046, de 2057... tindran la mateixa "forma" que aquest octubre que ve. (Els intervals són 6, 11, 6, 5, 6, 11,... seguiu, seguiu!)


(Incís:

Com es pot saber en quin "punt" de la seqüència 6-5-6-11-6-5-6-11-etc. estem? Ni punyetera idea. Ja hi deu haver una manera de saber-ho, però jo ho he anat trobant "artesanalment", és a dir comprovant-ho amb el calendaris dels propers anys. Si algú troba la manera de situar-se en la seqüència, que m'ho expliqui, que ho afegiré encantada de la vida!
Fi de l'incís.)

Conclusió (i ja callo):
No sé si aquesta mena de llegenda urbana dels Feng-shui i les bosses de diners està basada en el calendari xinès, potser allà sí que és cada 823 anys,... però amb el nostre calendari gregorià, NO funciona. 


...Per tant, NO CAL que reenvieu res! :D


dilluns, 20 d’agost del 2012

El primer DIY, i no tinc ni idea de com anomenar-lo

Bé, estreno etiqueta: DIY (do it yourself, fes-ho tu mateix).

He de confessar que aprofitaré per fer experiments amb el Windows Movie Make i amb un software de disseny gratuït que és la repera, el Google Sketchup. He dit que és gratuït?


El meu DIY no és una invenció, és una còpia d'un "artefacte" que em va portar en Jordi d'un viatge de final de curs a Madrid. El va comprar al Museu Reina Sofía. Com que m'agrada molt Gustav Klimt, i m'agraden molt els puzles i les figures geomètriques, quan va veure AIXÒ TAN BONIC... m'ho va haver de comprar.






Els quadres reproduïts (en fragments) al meu cub són:
4-Serps aquàtiques I  (també anomenat Les amigues)
5-Les forces enemigues (del Fris de Beethoven)
6-La núvia
7-L'anhel de felicitat es calma amb la poesia (del Fris de Beethoven) (un nom tan llarg com el propi Fris, per cert. Aquest tros en concret també l'he vist anomenar Un petó per tot el món)
Bé. Vaig a fer-ne un!

Després d'estudiar-lo, l'estructura és molt interessant: són 8 cubs encadenats per les arestes, cada cub s'enganxa a dos cubs més. Fan com una "anella":



Si les unions fossin elàstiques, ens ho podríem imaginar com una anella que anem girant de dins cap a enfora cíclicament (en el vídeo de més amunt es veu força clar).

Bé, prosseguim. En el cas del cub de Klimt, en total hi ha 6 imatges quadrades (de format 2x2 cubs) i 3 de rectangulars (de format 2x4 cubs). També es podria fer amb 12 imatges quadrades (de format 2x2 cubs).

No m'acabava de decidir a l'hora de triar fotos. Tinc un àlbum al facebook que es diu "diferents formes de dormir" amb els nens dormint en postures rares i divertides que té molt d'èxit... així que he decidit utilitzar fotos d'aquest àlbum. He triat 6 fotos quadrades i 3 de rectangulars:




Vinga, doncs.
Primer pas: fer 8 cubs de cartolina. Oh, sorpresa: he trobat una eina que feia servir a dibuix tècnic de COU, el meu regle de fer paral·leles! Estic emocionada i tot.


Amb això m'he posat a fer línies amunt i avall, i en un moment (o dos) he tingut els 8 cubs a punt per fer experiments.
Primer els he enganxat amb una tireta de paper a tall de frontissa a les arestes que toquen. Al costat, el dau original per tenir clar quines arestes toca enganxar.


Ha quedat bé, però he vist que quan hi enganxés les fotos, el gruix del paper fotogràfic no em deixaria "tancar" bé... Ho he desfet. Una curiositat: al desfer la primera frontissa, m'ha quedat així:

 
Després he imprès les fotos en paper fotogràfic. He fet servir paper brillant, el que tenia per casa, però crec que hauria quedat millor amb paper mat. El brillant és massa delicat, s'hi noten massa les taques, per exemple, de cola (ups!).
Bé, he retallat les fotos per enganxar-les a cada cara. Pensava fer servir les mateixes fotos de xarnera, per tant he tallat només on s'havia de tallar.
Aquest és el cub acabat, esperant que s'assequés del tot la cola, amb gomes elàstiques per mantenir-ho ben fixe i apretadet:



Però un cop he tret les gomes i he començat a fer-lo girar, he vist que altre cop quedava massa "tibant",... encara ha de tenir més joc. El paper fotogràfic, a més, no és prou flexible.

Apa, doncs: he desfet toootes les unions (per segona vegada), tallant-les amb compte amb un cutter. I ho he tornat a muntar (per tercera vegada!) fent servir aironfix per protegir les cares del dau i alhora perquè fes de xarnera. I aquest cop, perquè donés prou joc, abans d'unir els daus de dos en dos hi he posat un regle prim entremig, per assegurar-me que no quedava tibant com les altres vegades, que cada aresta tenia prou "joc".

Bé... Al final ha quedat força nyap. Té la flexibilitat adequada, potser una mica massa i tot (he separat massa els daus entre ells, la idea de posar-hi un regle entremig és bona però el regle era massa gruixut; he de trobar una cosa més prima). No sé per què, algunes cares dels daus petits queden boterudes, com si estiguessin "inflats", cosa que fa que depèn de com el plegues no quedi tan estable com hauria de quedar. A més, he anat tallant l'aironfix a ull, i en alguna cantonada es nota que en sobra o en falta. Per acabar-ho d'adobar, una de les fotos rectangulars no està ben orientada!

En fi, així és com ha quedat:




Deixem-ho en que és un prototip. En faré un altre per millorar-ho. Per començar, en comptes de fer els daus de cartolina per després enganxar-hi els trossets de foto, dissenyaré cada dau per separat, per poder-los imprimir directament amb els trossets de foto que toquen a cada cara. També m'hi miraré més amb les unions amb aironfix, que quedi tot més ajustat. I aprofitaré per girar la foto que ha quedat al revés.

En definitiva: continuarà...