(Primera part, aquí.)
Desembre. Anna, quatre anys i tres mesos.
-He somiat que em volien esborrar. Un esborrador.
-Però Anna, si tu ets una nena, i les nenes no es poden esborrar.
-És que jo era la lletra P.
-...
-No sé si la P o la B. Quina és la que té un sol pal?
Febrer. Anna, quatre anys i quatre mesos.
(Era un dia que tenia ganes d'enfadar-se i no trobava un motiu prou important. Llegeixi's amb veu de nena enfadada.)
-Jo, un dia, voldré jugar amb una cosa molt maca, I NO TROBARÉ RES!!! :(
Març. Lluc, quatre anys i mig.
-Ets la mama més guapa i més preciosa. Ets més guapa i més preciosa que totes les fades, les princeses, les ballarines, les flors, els colors llampants i els colors no llampants.
Abril. Lluc, quatre anys i mig.
-Jo ja sé què pensem quan ens morim. Pensem tot blanc.
(Me n'adono que aquest nen parla molt dels colors...)
Maig. Nil, sis anys i mig.
En Nil apareix per la porta absolutament indignat.
-Saps què?, els que fan la Dora la exploradora no són GENS realistes. Han fet que la Via Làctia és a l'altra banda de l'univers!, PERÒ SI NOSALTRES ESTEM A LA VIA LÀCTIA! A sobre, s'han tret el casc al mig de l'espai i han començat a respirar, SENSE CASC!!!... He canviat de canal i he posat en Doraemon.
(Sí, fill meu. En Doraemon és molt més realista.)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris General. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris General. Mostrar tots els missatges
dimarts, 6 de maig del 2014
divendres, 28 de juny del 2013
Un DIY abans de vacances
Ens n'anem de vacances!
Per primera vegada ens atrevim a fer un viatge una mica llarg, i en cotxe. A veure com anirà...
Us deixo un DIY força fàcil, que pel que he llegit és ideal per entretenir els nens durant llargues estones al cotxe.
És una "Spy Bag": una bossa de roba amb una finestreta transparent, plena d'arròs (o similar) i tot de cosetes petites que s'hi han d'anar localitzant: ninotets, un dau, clips, botons, bales de vidre, peces (grans) per fer collarets... el que se us ocorri. Jo em pensava que em costaria trobar quinze o vint cosetes, i al final en vaig reunir trenta-cinc!, i he acabat fent la bossa més gran del que pensava fer en un principi.
Hi enganxem una tarja amb una foto (plastificada) dels petits tresors que s'han d'anar trobant.
Si feu servir arròs com a farciment, recomano esbandir-lo abans, amb aigua corrent, ben esbandit perquè no deixi anar tanta pols blanca. Després el deixeu assecar al sol, escampat en una safata (o fins i tot al forn a baixa temperatura, a uns 50º, un parell d'hores).
De tutorials n'hi ha molts, per exemple aquests:
El nostre resultat:
I aquí, detall de la tarja amb tooootes les cosetes que s'han d'anar trobant enterrades entre l'arròs:
N'he fet tres, una per cada nen. Els tresors enterrats són els mateixos però hi ha alguna diferència (color, lletra,...); per això he fet una foto diferent per cada bossa, perquè cada una tingui la foto del seu contingut. I a més, com que estan en ordres diferents, si volen diversió extra es poden entretenir a passar llista i a trobar les petites diferències entre els seus tresors.
A veure si funciona. Em penso que em conformo amb tenir-los distrets tanta estona com hi he invertit jo fent-ho :D
Ah, si no voleu cosir, hi ha una alternativa fàcil i ràpida: canviar la bossa per una ampolleta de plàstic. Personalment ho he descartat perquè
m'ha semblat que en Jordi i jo no aguantaríem gaire estona el soroll de
TRES nens sacsejant enèrgicament ampolletes amb arròs (i coses) dins del
cotxe... :D
dilluns, 6 de maig del 2013
El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (I)
Febrer. Nil, 5 anys i mig.
Nil - Papa, saps que la Xxx (una nena de la seva classe, la identitat de la qual volem preservar) no sap qui va crear el món?
Jordi - Ah no? I qui el va crear, el món, Nil?
Nil - Homeeee, papa! El big-bang!
Definitivament els referents ja no són els mateixos.
(Copiat del facebook d'en Jordi.)
(Copiat del facebook d'en Jordi.)
(Afegeixo: ...No sé què donaria per haver sentit la conversa sencera, al pati de l'escola, entre els dos nens de cinc anys! :D )
Març. Anna, 3 anys i mig.
Capvespre. L'Anna s'ha quedat adormida al sofà. Porta una bona estona dormint profundament. De cop es desperta, s'incorpora, em busca:
-Mama?
-Sí, sóc aquí.
Es posa dreta al sofà, i obrint uns ulls com unes taronges m'explica:
-Mama!, he somiat amb una casa, de colors!, i bombolles, molt grans! Moltes bombolles, eren molt grans i molt "moniques"!!!
Emocionadíssima. Aquesta ja no es torna a adormir, penso jo.
Es torna a ajaure, i dos segons després ja ronca.
Abril.
En Nil es planta a la cuina havent sopat.
-Mama, de què està feta l'aigua?
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.
És clar.
Una hora després:
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.
6 d'abril. Anna i Lluc, 3 anys i mig.
Anna:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:
-I a mi, una de rectangle verd!
(No, jo tampoc ho entenc.)
Maig.
Nil:
-21 més 7 fan 28... Mira, igual que 20 més 8.
(Propietat associativa controlada... Bé.)
Un altre dia:
-Mama, quan fan 3 vegades 60? Espera, no m'ho diguis....
Una estona després:
-Fan 180!
-Caram, molt bé!, com ho has fet?
-He fet tres vegades 50, que són 150. Després he fet 3 vegades 10, que són 30. I després he fet 150 més 30, que són 180.
(Propietat distributiva controlada. Bé. I ara deixa'm asseure, que quasi caic de culs.)
Maig.
Un dinar amb altres famílies. Durant la sobretaula, en Lluc em puja a la falda, m'agafa la cara entre les dues mans i em comença a fer petons. Ha entrat en el que jo dic "mode dispensador de petons". Les altres mares se'l miren embadalides, ooooohhh quin nen més dolç... Una d'elles li pregunta:
-T'agrada fer-li petons a la mama?
-Sí, és que és molt tova i molt "suaua"!
Les altres mares es fonen. (I això que no saben que en Lluc s'ha inventat l'adverbi "preciosament" per descriure'm: preciosament maca, preciosament tova, i altres floretes per l'estil.)
Maig.
Els tres nens es vesteixen per anar a l'escola. En Nil, com sempre, vol convertir-ho en una competició a veure qui acaba abans. Em pregunta qui vull que guanyi.
-A mi m'és igual. Guanyi qui guanyi, me n'alegraré per ell i em sabrà greu pels altres dos. Jo no tinc un nen preferit, jo tinc tres nens preferits.
L'Anna de seguida associa el concepte "preferit" amb el "color preferit":
-Nosaltres tres sóm els teus tres preferits: jo sóc el rosa. En Nil és el blau posc. I en Lluc és el que fa tonteries. I el blau clar.
(Segona part, aquí.)
dilluns, 25 de febrer del 2013
La Lluna es posa vermella (i la ISS també)
Dissabte vaig veure l'ISS (Estació Espacial Internacional) creuant el cel!
Es veu a ull nu, no calen prismàtics ni telescopis. De fet, amb un telescopi aniríem de cul, perquè es mou massa de pressa com per poder-la seguir còmodament!
Si us fa gràcia, us podeu registrar en aquest link, i la NASA us enviarà un e-mail avisant-vos (amb hores antelació) del moment en què la ISS serà visible des de les vostres coordenades. (Cal dir que no avisa sempre, sinó només quan les condicions són òptimes, és a dir quan la ISS és visible prou temps i prou amunt per ser observada amb facilitat.)
El missatge que envien és curt i concret, com aquest:
Time: Sat Feb 23 7:47 PM, Visible: 4 min, Max Height: 51 degrees, Appears: NW, Disappears: ENE
Es veu a ull nu, no calen prismàtics ni telescopis. De fet, amb un telescopi aniríem de cul, perquè es mou massa de pressa com per poder-la seguir còmodament!
Si us fa gràcia, us podeu registrar en aquest link, i la NASA us enviarà un e-mail avisant-vos (amb hores antelació) del moment en què la ISS serà visible des de les vostres coordenades. (Cal dir que no avisa sempre, sinó només quan les condicions són òptimes, és a dir quan la ISS és visible prou temps i prou amunt per ser observada amb facilitat.)
El missatge que envien és curt i concret, com aquest:
Time: Sat Feb 23 7:47 PM, Visible: 4 min, Max Height: 51 degrees, Appears: NW, Disappears: ENE
L'hora és la del vostre fus horari, i 'Max Height' és l'alçada màxima que assolirà (essent 0º l'horitzó i 90º el zenit, és a dir el punt més alt, just en vertical a sobre del vostre caparró inquiet).
M'ha cridat l'atenció que quan la ISS entra a l'ombra de la terra, comença a enfosquir-se, es torna vermellosa, i al final desapareix. He pensat que devia ser pel mateix efecte que fa que en un eclipsi lunar la Lluna no arribi a quedar negra del tot, sinó que es quedi vermellosa.
Investiguem, va.
Aquesta coloració es deu a la refracció parcial de la llum del Sol en travessar l'atmosfera terrestre. És el mateix fenomen òptic que fa que les albes i els capvespres siguin vermellosos, i es veu afectada per les condicions de l'atmosfera (contaminació diversa, pols en suspensió, fum, humitat, etc).
En el cas de la Lluna, durant un eclipsi lunar sempre queda una mica tenyida, perquè està prou lluny de la Terra com per què li arribi sempre una mica de llum refractada. Des de la Lluna, un eclipsi lunar ha de ser espectacular, es deu veure la Terra ben fosca però envoltada d'un anell lluminós vermell i prim. En realitat, és com si estiguéssim contemplant totes les aurores i tots els capvespres del món a la vegada. Ha de ser increïble!
En el cas de la Lluna, durant un eclipsi lunar sempre queda una mica tenyida, perquè està prou lluny de la Terra com per què li arribi sempre una mica de llum refractada. Des de la Lluna, un eclipsi lunar ha de ser espectacular, es deu veure la Terra ben fosca però envoltada d'un anell lluminós vermell i prim. En realitat, és com si estiguéssim contemplant totes les aurores i tots els capvespres del món a la vegada. Ha de ser increïble!
Bé, amb els meus (minsos) coneixements de manipulació d'imatges he fet una simulació de quin aspecte podia tenir. Per posar-hi una mica de rigor, he agafat com a fons el cel del 20/12/2011, dia en que hi va haver un eclipsi lunar total, vist des de la Lluna:
(Probablement l'anell vermell seria més lluminós, i en canvi les llums de les ciutats es veurien menys, però vaja, més o menys... ;) )
Baixem de la Lluna i tornem a plantar-nos a la superfície de la Terra. Aquesta llum de l'anell rogenc és la que arriba a la Lluna i la tenyeix de vermell. De fet, hi ha fins i tot un escala per mesurar el color i la lluminositat de la Lluna quan entra a l'ombra de la terra, és l'Escala de Danjon:
(Text: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Danjon
L = 0: Eclipsi molt fosc. Lluna gairebé invisible, especialment en la meitat del total.
L = 1: Eclipsi fosc, en color gris o marronós. Detalls distingibles amb dificultat.
L = 2: Eclipsi vermell fosc o de color vermellós. Ombra central molt fosca, mentre que la vora exterior del con d'ombra és relativament brillant.
L = 3: Eclipsi vermell maó. L'ombra llindar en general té una vora brillant o groc.
L = 4: Eclipsi molt lluminós, vermell rogenc o eclipsi taronja. L'ombra llindar és blavosa i té una vora molt brillant.
Imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AValores_de_la_escala_de_Danjon.PNG )
I què passa amb la ISS? Bé, doncs la ISS és prou petita i està prou a prop nostre com perquè l'ombra de la Terra l'engoleixi totalment.
Per il·lustrar les diferències entre la ISS i la Lluna, anem a veure quatre dades:
- La ISS fa 108.5m x 72.8m, una mica més de llargada i d'amplada que un camp de futbol, i orbita la Terra a una altitud mitjana d'uns 400km (com de Barcelona a Donostia en línia recta).
- La Lluna, en canvi, té un diàmetre de 3.475km, aproximadament com de Madrid a Moscou, i està a una distància mitjana de 384.400km de la Terra.
Busquem un parell de símils. Proporcionalment:
- La ISS donant voltes a la Terra seria equivalent a una puça (joveneta) d'1.6mm, donant voltes (sí, ja sé que no volen, sinó que salten) al Coliseu de Roma (189m de diàmetre major), a una distància de gairebé 6m de la paret.
- En el cas de que la Lluna fos la mateixa puceta d'1.6mm, l'equivalent seria que donés voltes a una bola de porexpan de 6mm, i a una distància d'una mica menys d'un pam (18cm) d'aquesta boleta.
...Més o menys. :D
Per tant, és qüestió de perspectiva: així com la Lluna té un punt de vista privilegiat per contemplar la Terra en la seva totalitat, la ISS només n'abasta un trosset limitat, i de seguida arriba un punt en què no "veu" cap part d'aquest anell ataronjat.
I aleshores desapareix. Aparentment, és clar.
Aprofito per recomanar-vos MOLT i MOLT i MOLT un vídeo que vaig veure fa poc.
Es diu Overview, i és un documental en anglès de 20 minuts explicant què senten els astronautes que han tingut l'oportunitat de veure la Terra des de fora, la seva primera impressió, el canvi de percepció sobre el planeta després d'haver-lo vist des de l'espai, la sensació de saber-se privilegiats per haver viscut aquesta experiència... Més enllà de l'aparença de Blue Marble, aprofundeix en l'emoció d'acostar-se a una finestra, mirar a través del gruixut vidre, i dir "casa meva és AIXÒ, tan bonic, tan fràgil, tan únic".
Altre cop: com canvien les coses quan canviem de perspectiva...! Crec que aquest documental hauria de ser traduït a TOTS els idiomes per passar-lo a TOTES les escoles del món, perquè inclou una bona dosi de lliçó d'humilitat, de responsabilitat, d'ètica, d'estètica, d'ecologia,... Busqueu 20 minutets i mireu-lo, realment val la pena. (Llàstima que el meu limitat domini de l'anglès m'ho ha posat una mica difícil; a veure si un dia una ànima caritativa ens el subtitula! :D )
(Detall curiós: el Sol, vist des de fora de l'atmosfera terrestre, es veu realment com és: una estrella sobre un fons negre... Mira, m'ha fet gràcia, no se m'havia ocorregut... M'havia oblidat que en realitat el "cel" és negre :D )
dilluns, 10 de desembre del 2012
Nadal per ateus amb nens
Parlant de la Grècia antiga amb en Nil (5 anys).
Jo - ...I això ho van escriure, més o menys, fa 3.000 anys.
Nil - O sigui, el 3.000 abans de crisi?
Touché.
Aquestes són els nous referents dels nens del segle XXI.
Aquesta conversa la vam tenir quan li vaig explicar a en Nil una versió resumidíssima, censuradíssima i tirant a edulcorada de l'Odissea d'Homer. Penèlope i el tapís que feia i desfeia; el cavall de Troia; Polifem i "Ningú";... Tot això, sense cap mort, sense ni una gota de sang vessada. Els pretendents de Penèlope marxaven amb la cua entre cames, enfadats però vius; els troians es rendien i acabaven tots tan amics, i vius; i a Polifem només li tiraven sorra a l'ull perquè no s'hi veiés (temporalment, després ja li passava, eh?, res de buidar-li l'ull!). Ulisses voltava per les illes sense trobar el camí de tornar a casa: li anava a explicar a en Nil que era perquè els déus li feien la punyeta, però... com explicar-li què és un déu?
A casa no creiem en cap déu.
En Jordi i jo som batejats, vam fer comunions i confirmacions i coses d'aquestes, però un dia vam deixar de creure. Jo vaig perdre la fe cap als 14/15 anys, de mica en mica i sense que cap fet concret ho provoqués. Diria que "em va sortir de dintre", no ho percebo com una pèrdua sino com una evolució.
Ens vam casar per l'esglèsia per fer contenta a la família, quan resulta que a l'hora de la veritat la família va resultar ser quasi tan atea com nosaltres mateixos... Bé, tant és, això és una altra història. El cas és que a casa no creiem en cap déu.
I els nostre nens estan creixent sense tenir ni idea de què és un déu. Tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents, ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant, nit i dia, i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida.
Els nens aprenen el concepte del bé i el mal sense necessitat de cap déu. No necessiten amenaces o premis sobrenaturals per entendre quan una cosa està bé o malament. És tan senzill com dir "t'agradaria que t'ho fessin a tu?". No cal fe, cal empatia.
Els nens aprenen el concepte del bé i el mal sense necessitat de cap déu. No necessiten amenaces o premis sobrenaturals per entendre quan una cosa està bé o malament. És tan senzill com dir "t'agradaria que t'ho fessin a tu?". No cal fe, cal empatia.
A sobre, sempre intento inculcar-los esperit crític. Que comparin, que aprenguin a canviar de punt de vista, que no tot és blanc o negre, que allò que per un és normal i correcte a un altre li pot semblar una bestiesa o una ofensa.
En Lluc i l'Anna encara són petits, però en Nil pregunta molt. Per exemple, d'on venim i a on anem quan ens morim. Com a escèptica que sóc, sembla que li hauria de dir: mira noi, abans no érem res, i quan ens morim desapareixem del tot i apa, adéu, això és tot.
Però no. Precisament, l'escepticisme filosòfic es basa en el dubte, no pas en la negació. Per tant, si no us sap greu, em permetré un petit "luxe" espiritual de tant en tant. Per exemple, respecte a la mort: em resisteixo a creure que som un garbuix de protons, neutrons i electrons donant voltes i prou, és massa trist. No sé si existeix alguna mena d'ànima, no sé què passa quan ens morim. No ho sé, i no ho sabré fins que em mori. D'altra banda, no permeto que ningú afirmi que té la veritat sobre aquest tema.
Però no. Precisament, l'escepticisme filosòfic es basa en el dubte, no pas en la negació. Per tant, si no us sap greu, em permetré un petit "luxe" espiritual de tant en tant. Per exemple, respecte a la mort: em resisteixo a creure que som un garbuix de protons, neutrons i electrons donant voltes i prou, és massa trist. No sé si existeix alguna mena d'ànima, no sé què passa quan ens morim. No ho sé, i no ho sabré fins que em mori. D'altra banda, no permeto que ningú afirmi que té la veritat sobre aquest tema.
He copiat una idea dels meus cunyats: abans de néixer érem una estrella, i quan ens morim tornem a ser una estrella. Això és el que els dic als nens. És poètic, no és el cel dels cristians, però el gest de mirar amunt quan ens posem "espirituals" és gairebé innat.
(Incís: la última vegada que vam parlar d'això amb en Nil, no fa gaire, em va dir que si un dia veia una estrella molt gran potser seria la Laura, perquè com que estava grassoneta,... Perdona, Laura, però té la seva gràcia.)
Divago. En fi, que quan en Nil em fa preguntes de difícil resposta, a vegades li contesto que jo crec tal cosa, però que hi ha gent que creu altres coses, i que no se sap qui té la raó. I que quan no hi ha manera de saber qui té raó, ningú pot imposar la seva versió als altres. I em penso que ho ha entès perfectament... Fa poc parlàvem dels dimonis, de si existien o no. En Nil deia que sí, que a sota terra hi viuen dimonis (crec que ho ha tret de Tom i Jerry!), i jo deia que no, perquè com que en Nil és una mica poruc (prudent, diem a casa), acostumo a negar per sistema totes les coses dolentes (dimonis, monstres, bruixes i vampirs no existeixen; follets, fades, i potser angelets, segurament sí).
Divago. En fi, que quan en Nil em fa preguntes de difícil resposta, a vegades li contesto que jo crec tal cosa, però que hi ha gent que creu altres coses, i que no se sap qui té la raó. I que quan no hi ha manera de saber qui té raó, ningú pot imposar la seva versió als altres. I em penso que ho ha entès perfectament... Fa poc parlàvem dels dimonis, de si existien o no. En Nil deia que sí, que a sota terra hi viuen dimonis (crec que ho ha tret de Tom i Jerry!), i jo deia que no, perquè com que en Nil és una mica poruc (prudent, diem a casa), acostumo a negar per sistema totes les coses dolentes (dimonis, monstres, bruixes i vampirs no existeixen; follets, fades, i potser angelets, segurament sí).
Ell: sí que existeixen els dimonis. Jo: que no, que no existeixen pas.
I va el nen (5 anys) i finalment m'engalta: "Mira, tothom pot creure el que vulgui, eh?".
Irrefutable. Té, mama, menja't amb patatetes les teves pròpies paraules, apa, apa.
Una cosa està clara: que jo no cregui en res no vol dir que em carregui totes les
coses boniques i màgiques que passen quan ets un nen. A vegades costa
trobar aquest límit, costa admetre davant dels nens certes coses
màgiques mentre intentes que siguin crítics. I per complicar-ho una miqueta més, negar rotundament l'existència de vampirs i monstres, mentre deixes la porta oberta a fades i follets...
I el Nadal. Què fem amb el Nadal?
Bé, a casa tenim una Bíblia, que vam comprar a Montserrat fa anys, un dia que vam anar a fer Geocaching. La guardem com un llibre més, entre els llibres d'antropologia, mitologia i similars. Perquè una cosa és la fe, i l'altra és la cultura i la tradició; la Bíblia a casa nostra és un llibre de consulta com un altre.
Molt bé. Doncs fem un pessebre, on hi ha la verge Maria, Sant Josep, i el nen Jesús (òbviament fill de tots dos, res de famílies desestructurades amb coloms fecundadors pel mig). El nen Jesús de casa és una mena de nen màgic, una mica rotllo Harry Potter, a qui tots els pastorets adoraven i a qui tres reis portaven regals perquè creien que podia fer coses màgiques. I que no sabem si va existir o no, i no sabem si en realitat era màgic o no. Jo crec que només és un conte, fill meu, o potser sí que va existir però no era pas màgic, però sàpigues que hi ha molta gent que creu que tenia poders de veritat.
Al capdavall, es pot explicar història sagrada sense tenir fe i sense "evangelitzar". Igual que li explico la Odissea adaptada, li puc explicar que aquell nen les va acabar passant una mica magres, i què vol dir A.C. (no, Nil, no vol dir Abans de la Crisi). Però tot arribarà, evidentment no em posaré pas a explicar-li la passió de Crist a un nen de cinc anys!
Al capdavall, es pot explicar història sagrada sense tenir fe i sense "evangelitzar". Igual que li explico la Odissea adaptada, li puc explicar que aquell nen les va acabar passant una mica magres, i què vol dir A.C. (no, Nil, no vol dir Abans de la Crisi). Però tot arribarà, evidentment no em posaré pas a explicar-li la passió de Crist a un nen de cinc anys!
Però el tió,... home, el tió evidentment que és màgic. I se li ha donar menjar i aigua perquè cagui molt.
I una fada et posa un regal sota el coixí quan et cau una denteta. No, no crec que a Catalunya sigui el Ratonsito Péres, jo diria que és una fada.
I una fada et posa un regal sota el coixí quan et cau una denteta. No, no crec que a Catalunya sigui el Ratonsito Péres, jo diria que és una fada.
I els tres Reis es pategen tot el món en una sola nit, que trempats ells,... bé, ells i els patges (no oblidem al proletariat), quina colla de pencaires!
Ai, els tres Reis...Repesco una frase del principi d'aquesta entrada que deia: [els nostres nens] tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i
immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents
ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que
no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està
vigilant i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant
tota la seva vida... Ehem, doncs ara resulta que tenim la figura dels tres Reis, que si et portes bé et deixen regals, i si et portes malament et deixen carbó... T'havies quedat amb gana, mama?, menja, mama, menja't amb patatetes aquesta frase també! Bé, almenys aquests sí que els hem vist "en persona", els veiem cada any quan anem a esperar els Reis i tota la comitiva, fanalet en mà. Jo, republicana i atea, i m'emociono com una bleda quan vaig a esperar els tres Reis amb els meus nens.
Que difícil que és ser ateu, per Nadal, quan tens nens... I que divertit, peti qui peti.
Bones festes a tothom!
dimarts, 9 d’octubre del 2012
Un DIY senzillet: suport per arracades
M'agraden les arracades. Les de botó i les que pengen. En tinc (ehem) unes quantes...
Les de botó són fàcils d'endreçar; em van regalar un joier amb tot de compartiments petitons, i em va perfecte.
Però tenir ben endreçades les que pengen, i més si són força llargues, i de llargades diferents, és més complicat. S'emboliquen, s'enganxen entre elles, n'estires una i en segueixen quatre, i si són de vidre i surten disparades es poden trencar.
Però tenir ben endreçades les que pengen, i més si són força llargues, i de llargades diferents, és més complicat. S'emboliquen, s'enganxen entre elles, n'estires una i en segueixen quatre, i si són de vidre i surten disparades es poden trencar.
Total, que un dia vaig agafar cartolina i vaig fer això:
Senzill però pràctic.
Vaig fer-ho amb unes mides molt concretes, perquè tenia clar el raconet on ho volia posar i hi havia d'encaixar bé, però aprofitant al màxim l'espai.
El croquis és més o menys així:
Les finestres (en l'esquema, de color blau) es poden fer més altes o més baixes, en funció de la llargada de les arracades que s'hi vulguin posar. Per exemple en el meu cas, després d'"estudiar" quines arracades tinc, vaig decidir que per aprofitar bé l'espai en faria 4 al davant i 3 al darrera. Les de davant mesuren 3, 3, 2.5 i 2cm, i les del darrera 3.5, 4 i 4cm. Això, al gust del consumidor, segons les necessitats.
El forat semicircular de l'esquerra (en l'esquema, de color groc) té una funció: recuperar arracades. Quan una arracada cau al mig del trastet, l'inclinem i l'arracada surt per l'obertura.
Els dos petits rombes (en l'esquema, de color vermell) serveixen de "topall" perquè les arracades que es pengen a dalt de tot no rellisquin cap a enfora. En la foto veureu que vaig fer uns quants encaixos més, però realment no calen (més aviat fan nosa). Amb els dels extrems n'hi ha prou.
I ja està.
El meu és de color blanc, no l'he "tunejat" perquè el vull fer de nou amb un cartró més resistent que el que vaig fer servir, una mica nyigui-nyogui. Però es pot pintar, scrapbookejar, folrar, envernissar,... Imaginació al poder!
divendres, 24 d’agost del 2012
Del Feng-shui al calendari perpetu
Cada
vegada que ens trobem amb un mes de 31 dies, correm el risc (innocu,
tanmateix) que comenci a circular via correu electrònic, facebook,
twitter, etc., un missatge per l'estil d'aquests:
[Gener 2011]
Diuen que aquest mes de Gener és especial: hi ha 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns. Això es dóna cada 823 anys. Se'ls anomena "els sacs dels diners".
Passeu aquest missatge a 8 persones i diuen que els diners apareixeran, segons diu el Fengshui xinés (???).
Els que no ho facin, no tindran res. Provem.
[Juliol 2011]
Aquest any, Juliol tindrà 5 divendres, 5 dissabtes i 5 diumenges.
Això passa un cop cada 823 anys, que són coneguts com 'Money Bag'.
Passa'l a 8 bones persones i el diner sortirà en 4 dies. Extret del Feng Shui xinès.
El qui el pari no rebrà res. Així ho diu...
[Octubre 2012]
Este año, octubre tiene 5 lunes, 5 martes y 5 miércoles. Esto ocurre cada 823 años. Se llama "la bolsa de dinero". Entonces, copia este mensaje en tu muro y (dicen) el dinero llegará en 4 días. Cosas del Feng-shui. Quien no lo nopie, no tendrá dinero. Cópialo en tu muro antes de los 11 minutos después de haberlo leído.
(Aquest últim, a sobre, ens mana la pressa: té una caducitat d'onze minuts! Però qui ho redacta, això?)
Doncs em sap greu ser aixafaguitarres...
Per començar, és obvi (...ho és, no???) que el Feng-shui no és una entitat (per dir-ho d'alguna manera); no se n'adona de si reenvies el missatge, no sap comptar quantes vegades el reenvies, no té un cronòmetre per saber quan has tardat a reenviar-lo. Això, tothom ho hauria de veure... No? NO???
I ara, obvietats a part: en realitat, cadascuna d'aquestes meravelloses coincidències passa un de cada SET anys, no pas un de cada VUIT-CENTS VINT-I-TRES anys.
Agafem, per exemple, el primer cas: gener del 2011, amb 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns.
Per començar, és obvi (...ho és, no???) que el Feng-shui no és una entitat (per dir-ho d'alguna manera); no se n'adona de si reenvies el missatge, no sap comptar quantes vegades el reenvies, no té un cronòmetre per saber quan has tardat a reenviar-lo. Això, tothom ho hauria de veure... No? NO???
I ara, obvietats a part: en realitat, cadascuna d'aquestes meravelloses coincidències passa un de cada SET anys, no pas un de cada VUIT-CENTS VINT-I-TRES anys.
Agafem, per exemple, el primer cas: gener del 2011, amb 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns.
-Generalitzant: en tots els mesos de 31 dies hi haurà tres dies de la setmana (consecutius) que es repetiran 5 vegades. Per això no cal cap explicació, amb un cop d'ull al calendari, o sabent dividir per 7, n'hi ha prou per veure-ho clar.
-Concretant una mica: tots els mesos de 31 dies que comencin en dissabte compliran aquesta condició, tindran 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns. A més del gener de 2011, hi ha l'octubre de 2011, el desembre de 2012, març de 2014...
-Concretant una mica: tots els mesos de 31 dies que comencin en dissabte compliran aquesta condició, tindran 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns. A més del gener de 2011, hi ha l'octubre de 2011, el desembre de 2012, març de 2014...
-Concretant encara més: un mes de gener amb 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns passarà amb una freqüència relativa d'1 de cada 7 anys.
Ep! "Freqüència relativa"? Què és això?
Ahhh, amics, doncs això és el que més m'agrada d'aquest tema: que no es repeteix exactament cada 7 anys, sinó cíclicament cada 6, 5, 6 i 11 anys.
Anem a jugar una mica amb el calendari.
Anem a jugar una mica amb el calendari.
Si
tots els anys fossin de 365 dies, com que 365 dies són 52 setmanes i 1
dia, cada any avançaríem 1 dia de la setmana respecte a l'any anterior.
Si un any comença en dilluns, el següent comença en dimarts, etc.
Llavors sí que el mes de gener de la "bossa de diners" es repetiria
exactament cada 7 anys.
També tindria un clar avantatge: ens estalviaria diners en calendaris, ja que el del 2000 el podríem aprofitar el 2007, el 2014, el 2021,... N'hi hauria prou amb guardar els calendaris dels últims 7 anys, i ja no n'hauríem de comprar mai més. Molt pràctic, i més en temps de crisi!
També tindria un clar avantatge: ens estalviaria diners en calendaris, ja que el del 2000 el podríem aprofitar el 2007, el 2014, el 2021,... N'hi hauria prou amb guardar els calendaris dels últims 7 anys, i ja no n'hauríem de comprar mai més. Molt pràctic, i més en temps de crisi!
Però
clar, tenim els anys de traspàs que arriben cada 4 anys disposats a
animar el tema. Els anys de traspàs arrosseguen un dia extra, per tant
cada 4 anys avancem 2 dies de la setmana en comptes d'1 respecte a l'any
anterior. Si volguéssim "tirar" amb una reserva de només 7 calendaris,
cada 4 anys ens trobaríem que a partir de l'1 de març, el calendari de
fa 7 anys ja no ens serveix.
Bé,
això es pot solucionar de dues maneres, tenim l'opció ràpida i l'opció bonica. L'opció ràpida seria fer servir un calendari fins al 29 de febrer, i canviar al calendari de l'any següent el dia 1 de març. I l'opció bonica (jejeje) seria tenint una reserva de 14 calendaris: 7 d'anys
normals (un que comenci cada dia de la setmana) i 7 més d'anys de
traspàs (també un per cada dia de la setmana).
Per si ho voleu començar a fer, els anys comuns (que no són de traspàs) els tindríem resolts relativament aviat:
comença en dilluns: 2018
comença en dimarts: 2013
comença en dimecres: 2014
comença en dijous: 2015
comença en divendres: 2021
comença en dissabte: 2022
comença en diumenge: 2017
El 2022 ja tindríem els anys comuns resolts.
Pels anys de traspàs ja tardaríem una mica més:
comença en dilluns: 2024
comença en dimarts: 2036
comença en dimecres: 2020
comença en dijous: 2032
comença en divendres: 2016
comença en dissabte: 2028
comença en diumenge: 2012Oh, vaja... Fins el 2036 no tindríem la col·lecció completa!
Aquí trobareu més informació sobre els calendaris perpetus.
I aquí podeu
comprovar totes aquestes dates, i de pas corregir-me si m'he equivocat
(més que probable, ja que estic escrivint tot això amb tres
nens-satèl·lit orbitant-me).
Tornem al Feng-shui i el 823.
D'aquest
ball de quatres i sets en resulta que, resumint, la "forma" d'un mes en
concret (per exemple, gener que comenci en dissabte) es repetirà
cíclicament cada 6, 5, 6, 11, 6, 5, 6, 11... anys.
Ja quadra, doncs: com que 6+5+6+11=28, es repeteix 4 cops en 28 anys... De mitjana, 1 de cada 7 anys! És bonic, eh?
Així,
doncs, el gener amb 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns es va donar el
2011, i es repetirà el 2022, el 2028, el 2033, el 2039, el 2050... (els
intervals són de 11, 6, 5, 6, 11,... seguiu, seguiu!)
El juliol amb 5 divendres, 5 dissabtes i 5 diumenges es va donar el 2011, i es repetirà el 2016, el 2022, el 2033, el 2039, el 2044,... (els intervals són de 5, 6, 11, 6, 5,... seguiu, seguiu!)
El juliol amb 5 divendres, 5 dissabtes i 5 diumenges es va donar el 2011, i es repetirà el 2016, el 2022, el 2033, el 2039, el 2044,... (els intervals són de 5, 6, 11, 6, 5,... seguiu, seguiu!)
I si us arriba el missatge de que aquest mes d'octubre és meravellós perquè té 5 dilluns, 5 dimarts i 5 dimecres, podeu rebatre que l'octubre de 2018, de 2029, de 2035, de 2040, de 2046, de 2057... tindran la mateixa "forma" que aquest octubre que ve. (Els intervals són 6, 11, 6, 5, 6, 11,... seguiu, seguiu!)
(Incís:
Com es pot saber en quin "punt" de la seqüència 6-5-6-11-6-5-6-11-etc. estem? Ni punyetera idea. Ja hi deu haver una manera de saber-ho, però jo ho he anat trobant "artesanalment", és a dir comprovant-ho amb el calendaris dels propers anys. Si algú troba la manera de situar-se en la seqüència, que m'ho expliqui, que ho afegiré encantada de la vida!
Fi de l'incís.)
Conclusió (i ja callo):
No sé si aquesta mena de llegenda urbana dels Feng-shui i les bosses de diners està basada en el calendari xinès, potser allà sí que és cada 823 anys,... però amb el nostre calendari gregorià, NO funciona.
...Per tant, NO CAL que reenvieu res! :D
dilluns, 20 d’agost del 2012
El primer DIY, i no tinc ni idea de com anomenar-lo
Bé, estreno etiqueta: DIY (do it yourself, fes-ho tu mateix).
He de confessar que aprofitaré per fer experiments amb el Windows Movie Make i amb un software de disseny gratuït que és la repera, el Google Sketchup. He dit que és gratuït?
El meu DIY no és una invenció, és una còpia d'un "artefacte" que em va portar en Jordi d'un viatge de final de curs a Madrid. El va comprar al Museu Reina Sofía. Com que m'agrada molt Gustav Klimt, i m'agraden molt els puzles i les figures geomètriques, quan va veure AIXÒ TAN BONIC... m'ho va haver de comprar.
Els quadres reproduïts (en fragments) al meu cub són:
4-Serps aquàtiques I (també anomenat Les amigues)
5-Les forces enemigues (del Fris de Beethoven)
6-La núvia
7-L'anhel de felicitat es calma amb la poesia (del Fris de Beethoven) (un nom tan llarg com el propi Fris, per cert. Aquest tros en concret també l'he vist anomenar Un petó per tot el món)
Bé. Vaig a fer-ne un!
Després d'estudiar-lo, l'estructura és molt interessant: són 8 cubs encadenats per les arestes, cada cub s'enganxa a dos cubs més. Fan com una "anella":
Si les unions fossin elàstiques, ens ho podríem imaginar com una anella que anem girant de dins cap a enfora cíclicament (en el vídeo de més amunt es veu força clar).
Bé, prosseguim. En el cas del cub de Klimt, en total hi ha 6 imatges quadrades (de format 2x2 cubs) i 3 de rectangulars (de format 2x4 cubs). També es podria fer amb 12 imatges quadrades (de format 2x2 cubs).
No m'acabava de decidir a l'hora de triar fotos. Tinc un àlbum al facebook que es diu "diferents formes de dormir" amb els nens dormint en postures rares i divertides que té molt d'èxit... així que he decidit utilitzar fotos d'aquest àlbum. He triat 6 fotos quadrades i 3 de rectangulars:
Vinga, doncs.
Primer pas: fer 8 cubs de cartolina. Oh, sorpresa: he trobat una eina que feia servir a dibuix tècnic de COU, el meu regle de fer paral·leles! Estic emocionada i tot.
Amb això m'he posat a fer línies amunt i avall, i en un moment (o dos) he tingut els 8 cubs a punt per fer experiments.
Primer els he enganxat amb una tireta de paper a tall de frontissa a les arestes que toquen. Al costat, el dau original per tenir clar quines arestes toca enganxar.
Ha quedat bé, però he vist que quan hi enganxés les fotos, el gruix del paper fotogràfic no em deixaria "tancar" bé... Ho he desfet. Una curiositat: al desfer la primera frontissa, m'ha quedat així:
Després he imprès les fotos en paper fotogràfic. He fet servir paper brillant, el que tenia per casa, però crec que hauria quedat millor amb paper mat. El brillant és massa delicat, s'hi noten massa les taques, per exemple, de cola (ups!).
Bé, he retallat les fotos per enganxar-les a cada cara. Pensava fer servir les mateixes fotos de xarnera, per tant he tallat només on s'havia de tallar.
Aquest és el cub acabat, esperant que s'assequés del tot la cola, amb gomes elàstiques per mantenir-ho ben fixe i apretadet:
Però un cop he tret les gomes i he començat a fer-lo girar, he vist que altre cop quedava massa "tibant",... encara ha de tenir més joc. El paper fotogràfic, a més, no és prou flexible.
Apa, doncs: he desfet toootes les unions (per segona vegada), tallant-les amb compte amb un cutter. I ho he tornat a muntar (per tercera vegada!) fent servir aironfix per protegir les cares del dau i alhora perquè fes de xarnera. I aquest cop, perquè donés prou joc, abans d'unir els daus de dos en dos hi he posat un regle prim entremig, per assegurar-me que no quedava tibant com les altres vegades, que cada aresta tenia prou "joc".
Bé... Al final ha quedat força nyap. Té la flexibilitat adequada, potser una mica massa i tot (he separat massa els daus entre ells, la idea de posar-hi un regle entremig és bona però el regle era massa gruixut; he de trobar una cosa més prima). No sé per què, algunes cares dels daus petits queden boterudes, com si estiguessin "inflats", cosa que fa que depèn de com el plegues no quedi tan estable com hauria de quedar. A més, he anat tallant l'aironfix a ull, i en alguna cantonada es nota que en sobra o en falta. Per acabar-ho d'adobar, una de les fotos rectangulars no està ben orientada!
En fi, així és com ha quedat:
En fi, així és com ha quedat:
Deixem-ho en que és un prototip. En faré un altre per millorar-ho. Per començar, en comptes de fer els daus de cartolina per després enganxar-hi els trossets de foto, dissenyaré cada dau per separat, per poder-los imprimir directament amb els trossets de foto que toquen a cada cara. També m'hi miraré més amb les unions amb aironfix, que quedi tot més ajustat. I aprofitaré per girar la foto que ha quedat al revés.
En definitiva: continuarà...
dijous, 9 d’agost del 2012
"Lleis de l'espiritualitat"... per a conformistes?
Corre pel facebook (incomprensiblement, altre cop!) aquesta parrafada:
En la INDIA se enseñan las "Cuatro Leyes de la Espiritualidad"
La primera dice: "La persona que llega es la persona correcta", es decir que nadie llega a nuestras vidas por casualidad, todas las personas que nos rodean, que interactúan con nosotros, están allí por algo, para hacernos aprender y avanzar en cada situación.
La segunda ley dice: "Lo que sucede es la única cosa que podía haber sucedido". Nada, pero nada, absolutamente nada de lo que nos sucede en nuestras vidas podría haber sido de otra manera. Ni siquiera el detalle más insignificante. No existe el: "si hubiera hecho tal cosa hubiera sucedido tal otra...". No. Lo que pasó fue lo único que pudo haber pasado, y tuvo que haber sido así para que aprendamos esa lección y sigamos adelante. Todas y cada una de las situaciones que nos suceden en nuestras vidas son perfectas, aunque nuestra mente y nuestro ego se resistan y no quieran aceptarlo.
La tercera dice: "En cualquier momento que comience es el momento correcto". Todo comienza en el momento indicado, ni antes, ni después. Cuando estamos preparados para que algo nuevo empiece en nuestras vidas, es allí cuando comenzará.
Y la cuarta y última: "Cuando algo termina, termina". Simplemente así. Si algo terminó en nuestras vidas, es para nuestra evolución, por lo tanto es mejor dejarlo, seguir adelante y avanzar ya enriquecidos con esa experiencia.
Creo que no es casual que estén leyendo esto, si este texto llegó a nuestras vidas hoy; es porque estamos preparados para entender que ningún copo de nieve cae alguna vez en el lugar equivocado.
Ui ui ui. Quantes coses que NO m'agraden.
Anem a pams. No crec en destins, no crec en predestinacions, no crec en divines providències, no crec en déus ni en designis inescrutables.
Crec en l'atzar (i dic "crec" en el sentit d'estar segura de la seva existència, és obvi que no es tracta d'¡una qüestió de fe).
Que l'atzar et regala una cosa bona? Doncs perfecte.
Que l'atzar et regala una putadeta? Doncs quina merda.
Va, anem a destripar el text, vinga, que avui estic guerrera...
Va, anem a destripar el text, vinga, que avui estic guerrera...
La primera dice: "La persona que llega es la persona correcta", es decir que nadie llega a nuestras vidas por casualidad, todas las personas que nos rodean, que interactúan con nosotros, están allí por algo, para hacernos aprender y avanzar en cada situación.
Que els diguin això a totes els jueus que van morir per culpa de Hitler. Dubto que aprenguessin i avancessin gaire gràcies aquell fill de puta que es va creuar en les seves vides.
La segunda ley dice: "Lo que sucede es la única cosa que podía haber sucedido". Nada, pero nada, absolutamente nada de lo que nos sucede en nuestras vidas podría haber sido de otra manera. Ni siquiera el detalle más insignificante. No existe el: "si hubiera hecho tal cosa hubiera sucedido tal otra...". No. Lo que pasó fue lo único que pudo haber pasado, y tuvo que haber sido así para que aprendamos esa lección y sigamos adelante. Todas y cada una de las situaciones que nos suceden en nuestras vidas son perfectas, aunque nuestra mente y nuestro ego se resistan y no quieran aceptarlo.Ahhh, així que totes les situacions són perfectes... Doncs ho sento molt, però dec ser tan tancada de ment i tan poc espiritual, que m'he perdut les lliçons que anaven implícites en les malalties i les morts de la meva mare i de la Laura. Que algú m'ho aclareixi, siusplau, perquè el meu ego s'hi resisteix. No no, de debó que no trobo pas cap situació perfecta, i per més que hi rumio, no aconsegueixo trobar res que ho compensi.
Alguna part positiva en tot plegat? Deixa-m'ho pensar bé, no ens precipitem.
Doncs sí: per exemple, la meva mare potser m'hauria tocat una mica la pera en temes de criança o lactància dels meus fills. Com que no hi és, no m'hi he hagut de discutir.
(Mama, m'hauria encantat discutir-me amb tu.)
I la Laura? Doncs sí: el seu sintetitzador, ara el tinc a casa i els nens hi juguen.
(Laura, aquest sintetitzador l'hauries d'estar tocant TU.)
Que algú
tingui els collons de dir-me que aquestes situacions són perfectes.
He après
alguna cosa? No ho sé... Potser he après a viure més el moment?, a gaudir més els moments de felicitat, sense obsessionar-me per una "felicitat a llarg termini"?
Potser ho hauria après igualment al fer-me gran...
Sigui el que sigui, la lliçó NO em compensa.
La tercera dice: "En cualquier momento que comience es el momento correcto". Todo comienza en el momento indicado, ni antes, ni después. Cuando estamos preparados para que algo nuevo empiece en nuestras vidas, es allí cuando comenzará.Perdoneu que sigui repetitiva, però... es pot considerar que una malaltia que et porti a la mort, sigui com sigui, comença sempre en el moment indicat??? Que si comença és perquè estem preparats???
Y la cuarta y última: "Cuando algo termina, termina". Simplemente así. Si algo terminó en nuestras vidas, es para nuestra evolución, por lo tanto es mejor dejarlo, seguir adelante y avanzar ya enriquecidos con esa experiencia.
Que els expliquin això a tots els que per culpa de la crisi se'ls ha acabat la feina... Que no pateixin, que és per la seva evolució. Que reconeguin que s'han enriquit (sic) amb l'experiència. Que no pateixin, que segur que és perquè han de trobar una feina millor... Llàstima que la reforma laboral no els ho posa gaire fàcil.
Creo que no es casual que estén leyendo esto, si este texto llegó a nuestras vidas hoy; es porque estamos preparados para entender que ningún copo de nieve cae alguna vez en el lugar equivocado.Bé, palla i més palla, per acabar dient sempre el mateix.
Ho sento molt, però aquestes quatre "lleis de l'espiritualitat" estan fetes a mida per l'estil de vida de la Índia, on si neixes en una casta d'intocables l'has cagada, on si neixes dona l'has cagada, on si neixes pobre l'has cagada,... Vaja, que hi ha TANTA gent que només per néixer ja té motius de preocupació, que més val que aprenguin a resignar-se des de ben petitets. I, oh sorpresa, això és precisament el que em transmeten aquestes "lleis": resigna't, perquè total, no hi tens res a fer; no t'emprenyis, busca alguna "cosa bona" a canvi i conforma-t'hi; no protestis i tira milles; ...no molestis, en definitiva.
Cola?
De veritat que cola?
De veritat que cola?
Em sorprèn que cada cert temps algú es dediqui a enviar per e-mail a les seves amistats aquestes quatre "lleis". I encara em sorprèn més trobar aquest text al facebook de persones que, casualment, jo considero lluitadores, gens conformistes... No em quadra que els agradi aquest text, no ho entenc. Potser tenen complexe de rondinaires, i penjar aquest text és la seva manera de dir "oh, perdoneu, no m'hauria de queixar tant, m'hauria de conformar més del que em conformo..." Doncs no senyors, i no senyores: el que m'agrada de vosaltres és que tingueu les idees clares i que les defenseu, que no us conformeu amb el que la vida us posa al davant sinó que feu marrada, si cal, per buscar una alternativa que valgui més la pena. Això és el que s'ha de fer!
I que quedi ben clar que això NO és incompatible amb mirar la vida amb bons ulls, amb ser optimista, amb intentar ser feliç peti qui peti. Però negar que certes coses són simplement una putada no em fa més feliç. A mi, no. Les assumeixo, quin remei, i passo pàgina i tiro endavant... però d'aquí a buscar-hi explicacions i justificacions patilleres, d'aquí a dir que havien de passar "perquè sí", perquè era el que tocava, perquè era el moment indicat,... sí home, i una merda. Ni situacions perfectes ni lliçons ni evolucionar ni hòsties.
La vida a vegades és absurda. Això és tot. Busqueu-hi explicacions metafísiques si us heu de sentir millor, endavant, no us talleu... però que ningú m'intenti vendre la seva moto particular, que jo prefereixo seguir anant a peu.
La vida a vegades és absurda. Això és tot. Busqueu-hi explicacions metafísiques si us heu de sentir millor, endavant, no us talleu... però que ningú m'intenti vendre la seva moto particular, que jo prefereixo seguir anant a peu.
(Ho sento, però algú ho havia de dir!)
diumenge, 5 d’agost del 2012
Després dels focs...
No he fet cap entrada ni cap referència als incendis de l'Empordà perquè crec s'ha dit tant, s'ha escrit tant, i han sortit tantes iniciatives, que no tinc gaire res de nou per aportar.
Bé, doncs he trobat una coseta... És un fragment de la pel.lícula Fantasia 2000 de Walt Disney. Vuit minuts d'animació basats en la música del ballet Firebird d'Stravinsky.
Molt bonic. Aquests de la Disney ja en saben, ja, de fer coses xules...
Bé, doncs he trobat una coseta... És un fragment de la pel.lícula Fantasia 2000 de Walt Disney. Vuit minuts d'animació basats en la música del ballet Firebird d'Stravinsky.
Molt bonic. Aquests de la Disney ja en saben, ja, de fer coses xules...
dilluns, 11 de juny del 2012
Neofeminisme per a mestresses de casa
-Sembla que no s'hauria de notar tant la diferència entre unes i altres, però la veritat és que les pinces d'estendre roba que vam comprar a Ikea van la mar de bé.
Al cap d'uns moments, afegeixo:
-Ostres, em penso que no se'm podia pas ocórrer cap comentari més marujo que aquest!
En Jordi em mira; no diu res, però assenteix somrient.
I torno a afegir, mentre l'Anna entra en escena i comença a girar al meu voltant com un satèl·lit:
-Que consti que no em queixo pas de res. Qualsevol es tanca vuit hores en una oficina aguantant clients emprenyats...
L'Anna em mira amb els seus ullarros enormes. Però que guapa que és.
Vaig deixar de treballar després de tenir en Nil. No va ser voluntari, jo volia tornar a mitja jornada però per un seguit de malentesos (en el sentit més literal de la paraula), vull creure que sense mala intenció per part de ningú (com a mínim, no pas per part meva), no va ser possible. Vaig haver de triar: o tornar a les meves 40 hores setmanals deixant en Nil tot el dia en una escola bressol, o plegar i quedar-me a casa gaudint del meu bebè preciós... I com que la situació econòmica ens ho va permetre, i com que la feina no era vocacional, i com que no perdia pas cap oportunitat de progressar, i com que el meu sou tampoc era cap meravella,... la balança, més que no pas inclinar-se, es va precipitar amb un CLOC sorollós cap al costat des d'on el meu preciós bebè em mirava rialler.
Després van arribar els bessons. Si llavors hagués estat treballant (a jornada completa o reduïda, tant és), el mes probable és que hagués acabat plegant igualment.
Afegim a això que no tinc cap vocació professional concreta. Sóc una tastaolletes, però res no em motiva prou. Fer de mama, en canvi, m'agrada, és el més gratificant que he fet mai, i què carai, em surt bé...
Conclusió: em quedo a casa, a fer de mama 24 hores x 7 dies. Mama i mestressa de casa, és clar.
Jo que vaig poder estudiar, jo que tenia bones notes, jo que sempre he cregut en la igualtat de drets i deures i així ho he defensat, ara em trobo fent el mateix que feia la meva mare. Em sento una mica rara respecte a la meva mare, perquè a ella li sabia greu no haver pogut estudiar (no era cosa de noies, no calia), i ara és com si jo menyspreés allò que a ella li hagués agradat tenir: una oportunitat, estudis, una feina fora de casa... Fugir dels estereotips de la seva època.
I no només penso en la meva mare. També penso en totes les dones de la història que han lluitat per trencar estereotips, que volien els mateixos drets i deures que els homes. Em plantejo si el que estic fent no és un pas enrere en el camí cap endavant que totes aquestes dones valentes han fet per mi, per totes les dones.
Però al final he arribat a la conclusió que l' "alliberament" de la dona també inclou el dret a quedar-se a casa i agafar el rol de cuidadora de la família. Resumint: reivindico el dret a renunciar a una feina poc gratificant i buscar la felicitat en la meva família.
Incís: de la mateixa manera, defenso el dret a que una dona renunciï a alguns dels seus drets com a mare en favor de la feina. Estic pensant en el cas concret de la Soraya Sáenz de Santamaría, que el 20-N feia poc més d'una setmana que acabava de parir, i tot i així va dirigir el traspàs de poders en comptes de disfrutar de la baixa de maternitat. No em cau bé la senyora (per començar és del PP, siguem sincers) però trobar-se en un moment polític així, sent la número 2 d'un PP que acaba de guanyar les eleccions... puc entendre la seva postura. No la comparteixo, però crec que se li ha de reconèixer el dret, sense oblidar, això sí, que el seu cas és excepcional i que NO ha de servir de precedent alegrement.
En fi, que des de les antípodes de la Soraya, em sento tanmateix defensora del dret a triar què volem fer amb la nostra vida.
(Un altre incís: en Jordi és dels que FAN a casa i amb els nens; no és que "m'ajudi", no no,
ell FA tot el que té temps de fer. No sé si m'explico, no és el meu ajudant sinó el meu company de feina, amb menys temps que jo, això sí, però és pencaire.)
Recomano la lectura d'aquesta entrada del bloc de l'Armandilio, que des de la seva perspectiva d'home explica això del neofeminisme molt més bé que jo (que sóc dona, però estic espessa).
divendres, 1 de juny del 2012
He decidit obrir un bloc per desfogar-me una mica
He decidit obrir un bloc per desfogar-me una mica. Per les coses bones i per les dolentes. Sempre he cregut (i reivindicat) el poder terapèutic de la "desfogamenta". Per tant, la meva intenció, ara que ningú sap que començo un bloc, és NO auto-censurar-me, però és probable que més endavant comenci a agafar manies i a reprimir-me... (típic meu, vaja: molt valenta, sí sí, però llavors vaig i em faig enrere).
A veure què en surt.
És que tinc moltes coses per treure, i em fa mandra ordenar-ho i estructurar-ho. Un dia potser en faré una novel·leta o jo què sé què en puc fer, però ara mateix tinc molta maaaandraaaaa... Estic espessa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




