Un missatge a la paret del Castell (i II)

(La primera part d'aquesta història és aquí.)

Recapitulem: a la paret d'un castell de mil anys d'antiguitat, on part de la meva família hi ha passat els últims cent anys, hi hem trobat unes inscripcions amb un alfabet desconegut. No sabem qui ho ha escrit, ni quan ho van escriure, ni òbviament què hi diu.

Ostres, tu... Em sento com si fos dins de la versió empordanesa (i casolana) d'un llibre tipus El Codi Da Vinci.

Passo les fotos a l'ordinador, i les retoco per veure millor les inscripcions. Augmento contrast, aclareixo, enfosqueixo. Les imprimeixo i me les guardo a la bossa de mà. Com que s'acosta Nadal, les portaré el dia que anem a dinar amb la família per ensenyar-les als meus germans i altre cop al meu pare. A veure si entre tots en traiem l'entrellat.

El meu pare ha insistit tant que no en sap res, que me'l crec. El descarto i busco altres candidats. 

Potser el meu avi? Home, llegia i escrivia molt bé, però d'aquí a inventar-se un codi o utilitzar un alfabet desconegut... Perquè això no és ciríl·lic ni grec, d'això n'estic segura. Potser algun altre parent? Diria que no, no els conec prou a fons però a primer cop d'ull m'estranyaria. Potser quan restauraven la casa del costat per fer-ne un negoci de turisme rural, s'hi van colar un parell de paletes avorrits amb idees estrafolàries. Si fos així, podria ser algun altre alfabet: rúnic?, iber?
Començo a buscar alfabets per la viquipèdia i per Google, i vaig descobrint altres possibilitats per descartar-les tot seguit. No és rúnic, ni iber, ni hittita, ni fenici, ni ogham... Per acabar-ho d'arrodonir, hi apareixen unes xifres aparentment sense codificar, "17-16". O potser sí que estan codificades? Són una pista? Doncs si són una pista, a mi més aviat m'acaben de despistar.

(De pas, aprenc que els primers alfabets, fossin d'on fossin, no tenien corbes, ja que es gravaven sobre superfícies dures -pedres, fusta, ossos,...- i el més fàcil era fer línies rectes. Sempre s'aprenen coses noves!)

En fi. Em passo uns quants dies donant-hi voltes. Confesso que em té intrigadíssima i ben emocionada.

Em ve al cap un alfabet que ens vam inventar als deu o dotze anys la meva amiga Marta C. i jo. El recordo gairebé sencer: quasi trenta anys més tard, encara seria capaç d'escriure-li a la Marta una carta que només entenguéssim ella i jo. Si és que ella encara se'n recorda... I si fos capaç d'escriure una carta que no contingués les lletres J, K, Q i U, que són les que no tinc del tot clares.

I aleshores se m'encén la bombeta: començo a pensar que ho ha d'haver fet el meu pare, perquè hi tinc força coses en comú, i en detalls així, diguem-ne curiosos, m'hi assemblo, i MOLT.
Però si ho va fer ell,... per què ho va negar?

Potser li fa vergonya admetre-ho, potser hi diu alguna cosa que no vol que sapiguem.

Potser ho va escriure fa poc. De fet, la última vegada que vam estar a Queixàs, ara fa un parell d'anys, no recordo haver-hi vist aquestes inscripcions, tot i que amb la llum entrant per darrera nostre tampoc és que fos gaire fàcil veure-les a primer cop d'ull.
Potser és un missatge de comiat a la meva mare, que va morir ara farà set anys.

Potser és un missatge d'amor per la Q., la seva parella actual, i li fa cosa escriure-ho al costat del cor on hi ha les seves inicials i les de la meva mare, i per això ho ha "codificat".

Potser son les dues coses alhora, una mena de missatge de disculpa (innecesària) per haver refet la seva vida.

Això potser explicaria que no li faci gràcia que algú ho llegeixi. Si és que realment ho ha escrit ell.

24 de desembre de 2013.

Aquesta tarda he de portar l'Anna al metge per un voltadits. Al vespre hem de fer cagar el Tió, i només faltaria que no pogués picar bé... Agafem l'autobús. A mig camí, trec les fotos de la bossa i m'encaro a la primera: si realment ho hagués escrit el meu pare, què hi diria?

Em fixo en el que sembla la primera paraula. Ep!, això és un apòstrof?

T'ESTIMO

Ostres... HI DIU "T'ESTIMO"!!!

El cor em fa un salt, i a la gola se m'hi fa un nus. En els cinc minuts que dura el trajecte, al mig de l'autobús, amb l'Anna al costat cantant i mirant per la finestra, desxifro el missatge (o gairebé tot):

17-16

T'ESTIMO AMB 

TOT EL M** COR

(Nom de la meva mare)

              (Nom del meu pare)

 

17-16 devia ser l'edat que devien tenir ells dos quan ho va escriure.

Tinc ganes de plorar.

Agafo l'altra foto. No em costa gaire desxifrar-ho:

 (Nom i cognoms del meu pare)

(Nom i cognoms de la meva mare)

               MATEMATIC**S

..."MATEMATIC**S"???

Mira, ara tinc ganes de riure.

Em moro de ganes d'enviar un missatge als meus germans per explicar-los el que he trobat. Però em controlo: ens veurem per Sant Esteve, que dinarem tots junts. Ja que per alguna raó que no acabo d'entendre (vergonya, potser?) el meu pare va fer veure que ell no ho havia escrit, esperaré un moment que ell no hi sigui per treure les fotos. Però això ho he de compartir amb els meus germans, no m'ho puc quedar per mi sola.



26 de desembre de 2013, Sant Esteve. 

Dinar familiar. Ho explico "sotto voce" als meus germans. L'A., la més gran, posada en antecedents per la R., ja s'imaginava que això només ho podia haver fet el nostre pare. La R. tampoc se'n sorprèn gaire. En S., que no en sabia res, està força al·lucinat...

No entenem gaire per què el meu pare se n'amaga, però de moment ho respectem. De moment... En quant l'enganxi un moment a soles, li preguntaré què vol dir el 17-16, que és el que encara em fa dubtar.



14 de gener de 2014, tres setmanes més tard. 

Em trobo el meu pare al tren anant tots dos de Girona a Figueres. Quina casualitat, mai agafem el tren, i hem anat a coincidir en el trajecte, el dia i l'hora! Fem petar la xerrada.

El meu pare va a Figueres a fer encàrrecs diversos, i avui hi va en tren perquè té el cotxe espatllat. M'explica que una de les coses que va a fer a Figueres és portar-li a la seva germana un morter centenari que es va endur de Queixàs quan hi vam estar ara fa un mes.

Jo vaig a veure a la meva àvia materna, que està a l'hospital amb pneumònia. Hem quedat amb la meva germana R. per anar-la a visitar. Parlem de l'àvia C., que farà 96 anys el mes que ve. Ha enterrat l'home, dues filles (una amb 10 anys, i l'altra, la meva mare, amb 59) i una néta (amb 29 anys). El meu pare diu que si no fos pel punyetero càncer, ma mare també hagués viscut una pila d'anys, perquè no estava mai malalta.

Demà (15 de gener) farà 7 anys que va morir.

Queixàs, la meva mare. El missatge a la paret. 

El meu pare i jo estem asseguts de costat, és una llàstima perquè no li veig tan bé la cara com si el tingués al davant. Al davant, en canvi, hi tenim un noi que si per casualitat està escoltant la nostra conversa deu estar força entretingut, sobretot a partir del moment que agafo aire i dic:

-Papa: he desxifrat el teu codi.

-Quin?, el 1779?

(...Com?, mil set-sents què? Vaja, aquesta resposta no me l'esperava.)

-No, no. Allò que vas escriure a la paret de Queixàs.

-No t'entenc.

-Aquell missatge en un alfabet inventat.

-Quin alfabet inventat???

-Papa!, allò que vam veure!, allò que tu deies que era alfabet ciríl·lic!

-Però si allò no ho vaig fer jo!

-COM QUE NO??? 

Encara porto les fotos a la bossa de mà. Les trec i les hi ensenyo. També hi ha un paperet amb les equivalències entre el seus símbols i l'alfabet normal, i la traducció dels dos missatges.

S'ho mira, estupefacte.

-Ai, carai... Ai, carai. 

-Papa, això és teu.

-Això és meu...?

-Amb traducció i tot. Papa, mira't la traducció.

-Sí, sí... Sí que és meu. Ostres, no me'n recordava pas gens.

-...De veritat?
(Jo encara me'n recordo de 25 dels 29 símbols que ens vam inventar la Marta C. i jo ara fa trenta anys!)

-De veritat, de veritat. Ai, carai. Em devia inventar l'alfabet expressament per l'ocasió, i no el vaig tornar a fer servir mai més. 

-I el 17 i el 16?, la vostra edat?

-Suposo. És clar: fa cinquanta anys... Per això no me'n recordava: ho vaig fer servir un sol cop, i ja fa cinquanta anys!
Va passant fotos. Se les mira, suposo que intenta recordar. És força emocionant, la veritat. 

-Et vols quedar les fotos? Jo ja les tinc a l'ordinador.

-...I tant.

Una altra pregunta que li he de fer, ara que he aclarit que no era vergonya, sinó cinquanta anys de "desús":

-Papa... puc explicar aquesta història?, em deixes? És boníssima.

-Explicar-la?

-Sí, no ho sé... Fer-ne un conte, o alguna cosa així... 

(El meu pare no sap -encara- que tinc aquest blog.)

-Ah, sí dona, i tant.

Un cop a Figueres, quan ja ens hem acomiadat i ja marxa cadascú pel seu costat, em ve una última cosa al cap.

-Papa!

-Digue'm.

-Quan t'he dit que havia desxifrat el teu codi... tu m'has dit "el 1779?"

-Sí.

-Què és?, ara tinc curiositat!

-La clau per desbloquejar el meu mòbil.

-I...?

-Separa-ho: 17, 7, 9. Més fàcil: 17, 7, 2009.

El 2009 va ser quan el meu pare va començar a sortir amb la Q. Probablement el 17/07/09 és el dia que se li va declarar, o la primera cita, o el dia que es van fer el primer petó, o... o el que sigui. 

El meu pare arronsa les espatlles, aixeca les celles i somriu. És un romàntic. Se'n va. Jo també somric.

La vida continua, i tenim dret a ser feliços, malgrat tot. 

I tant.

                                                                                         


Aquesta història és absolutament verídica: no hi ha res inventat. RES. Fins i tot he intentat transcriure els diàlegs tal i com els recordo. La única cosa que he modificat (per raons òbvies) és el codi de desbloqueig del móbil del meu pare.