(Primera part, aquí.)
Desembre. Anna, quatre anys i tres mesos.
-He somiat que em volien esborrar. Un esborrador.
-Però Anna, si tu ets una nena, i les nenes no es poden esborrar.
-És que jo era la lletra P.
-...
-No sé si la P o la B. Quina és la que té un sol pal?
Febrer. Anna, quatre anys i quatre mesos.
(Era un dia que tenia ganes d'enfadar-se i no trobava un motiu prou important. Llegeixi's amb veu de nena enfadada.)
-Jo, un dia, voldré jugar amb una cosa molt maca, I NO TROBARÉ RES!!! :(
Març. Lluc, quatre anys i mig.
-Ets la mama més guapa i més preciosa. Ets més guapa i més preciosa que totes les fades, les princeses, les ballarines, les flors, els colors llampants i els colors no llampants.
Abril. Lluc, quatre anys i mig.
-Jo ja sé què pensem quan ens morim. Pensem tot blanc.
(Me n'adono que aquest nen parla molt dels colors...)
Maig. Nil, sis anys i mig.
En Nil apareix per la porta absolutament indignat.
-Saps què?, els que fan la Dora la exploradora no són GENS realistes. Han fet que la Via Làctia és a l'altra banda de l'univers!, PERÒ SI NOSALTRES ESTEM A LA VIA LÀCTIA! A sobre, s'han tret el casc al mig de l'espai i han començat a respirar, SENSE CASC!!!... He canviat de canal i he posat en Doraemon.
(Sí, fill meu. En Doraemon és molt més realista.)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluc. Mostrar tots els missatges
dimarts, 6 de maig del 2014
dilluns, 6 de maig del 2013
El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (I)
Febrer. Nil, 5 anys i mig.
Nil - Papa, saps que la Xxx (una nena de la seva classe, la identitat de la qual volem preservar) no sap qui va crear el món?
Jordi - Ah no? I qui el va crear, el món, Nil?
Nil - Homeeee, papa! El big-bang!
Definitivament els referents ja no són els mateixos.
(Copiat del facebook d'en Jordi.)
(Copiat del facebook d'en Jordi.)
(Afegeixo: ...No sé què donaria per haver sentit la conversa sencera, al pati de l'escola, entre els dos nens de cinc anys! :D )
Març. Anna, 3 anys i mig.
Capvespre. L'Anna s'ha quedat adormida al sofà. Porta una bona estona dormint profundament. De cop es desperta, s'incorpora, em busca:
-Mama?
-Sí, sóc aquí.
Es posa dreta al sofà, i obrint uns ulls com unes taronges m'explica:
-Mama!, he somiat amb una casa, de colors!, i bombolles, molt grans! Moltes bombolles, eren molt grans i molt "moniques"!!!
Emocionadíssima. Aquesta ja no es torna a adormir, penso jo.
Es torna a ajaure, i dos segons després ja ronca.
Abril.
En Nil es planta a la cuina havent sopat.
-Mama, de què està feta l'aigua?
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.
És clar.
Una hora després:
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.
6 d'abril. Anna i Lluc, 3 anys i mig.
Anna:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:
-I a mi, una de rectangle verd!
(No, jo tampoc ho entenc.)
Maig.
Nil:
-21 més 7 fan 28... Mira, igual que 20 més 8.
(Propietat associativa controlada... Bé.)
Un altre dia:
-Mama, quan fan 3 vegades 60? Espera, no m'ho diguis....
Una estona després:
-Fan 180!
-Caram, molt bé!, com ho has fet?
-He fet tres vegades 50, que són 150. Després he fet 3 vegades 10, que són 30. I després he fet 150 més 30, que són 180.
(Propietat distributiva controlada. Bé. I ara deixa'm asseure, que quasi caic de culs.)
Maig.
Un dinar amb altres famílies. Durant la sobretaula, en Lluc em puja a la falda, m'agafa la cara entre les dues mans i em comença a fer petons. Ha entrat en el que jo dic "mode dispensador de petons". Les altres mares se'l miren embadalides, ooooohhh quin nen més dolç... Una d'elles li pregunta:
-T'agrada fer-li petons a la mama?
-Sí, és que és molt tova i molt "suaua"!
Les altres mares es fonen. (I això que no saben que en Lluc s'ha inventat l'adverbi "preciosament" per descriure'm: preciosament maca, preciosament tova, i altres floretes per l'estil.)
Maig.
Els tres nens es vesteixen per anar a l'escola. En Nil, com sempre, vol convertir-ho en una competició a veure qui acaba abans. Em pregunta qui vull que guanyi.
-A mi m'és igual. Guanyi qui guanyi, me n'alegraré per ell i em sabrà greu pels altres dos. Jo no tinc un nen preferit, jo tinc tres nens preferits.
L'Anna de seguida associa el concepte "preferit" amb el "color preferit":
-Nosaltres tres sóm els teus tres preferits: jo sóc el rosa. En Nil és el blau posc. I en Lluc és el que fa tonteries. I el blau clar.
(Segona part, aquí.)
dimarts, 3 de juliol del 2012
Lliteres i bolquers
Avui hem anat a Ikea i hem comprat una llitera. Tenim la intenció d'acabar amb el collit i acostumar els tres nens a dormir cadascú al seu llit - o en tot cas, que facin collit entre ells, perquè el papa i la mama ja estem cansats de compartir llit amb nens que més que nens semblen pops, de tants genolls i colzes que se'ns claven a l'esquena, a les costelles o a la galta. Sobretot en Jordi, que a sobre comparteix sofà-llit amb en Nil l'inquiet, mentre jo acaparo el llit amb matalàs de làtex de dos per dos, tota sola. Bé, tota sola, almenys fins les set o les vuit, quan en Lluc el mimoset salta al meu costat tot dolç demanant metones, o l'Anna la fada apareix voleiant i aterra al meu costat demanant "petones" (encertada fusió de "petó" i "metones").
Vaja, tot molt bucòlic i molt bonic... però ja va sent hora de que dormin sense papa ni mama. Després, si es volen ajuntar tots tres en un mateix llit per fer-se companyia, ja s'ho faran, però l'esquena d'en Jordi es mereix un descans com cal.
I en Nil a finals d'estiu ja farà cinc anys...
I l'Anna i en Lluc en faran tres...
A ells també els toca treure bolquer. Per nassos, que d'aquí a dos mesos ja comencen a anar a l'escola. Demà m'hi poso, ja porto massa temps buscant el moment ideal. Demà, demà. La setmana passada no, que en Nil ja no tenia escola però encara no havia començat el casal d'estiu, i el tenia per casa tot el dia animant l'ambient (que ja és prou animat quan ell és fora). Avui no, que hem anat a Ikea a comprar lliteres. I ahir, ahir tampoc, que ahir jo estava sola amb els bessons mentre en Jordi se n'anava a caminar per la muntanya - tot sol, just el dia que llegeixo la notícia de que un conegut meteoròleg català ha mort fent una travessa per Aigüestortes... i jo que estic acollonida perquè sé de sobres que a vegades el pitjor que pot passar, acaba passant de veritat (encara que pensis "no no!, no ens posem dramàtics i pel·liculeros, segur que no n'hi ha per tant!", i a vegades sí que n'hi ha per tant). Però en Jordi acaba la caminada i torna cap a casa, amb mi, amb els nostres nens, i jo (que em trec un pes de sobre quan el sento obrir la porta), jo demà trauré el bolquer a en Lluc i l'Anna, i el pitjor que pot passar és que toqui començar P3 i encara es facin pipí i caca a sobre, i què voleu que us digui?, si això és el pitjor que pot passar ja m'hi conformo, tu.
Divago.
És que se m'han fet grans massa de pressa. Una vegada vaig llegir que quan ets mare/pare, pateixes una mena de maledicció que fa que el temps funcioni de manera irregular: els dies passen molt a poc a poc (i algunes nits encara més), però en canvi els anys passen volant. Quan només hi havia en Nil, no es notava tant, però amb els bessons... Ostres tu, és exagerat.
Sense bolquer. Dormint cadascú al seu llit. I tots a l'escola.
I no tinc cap pressa perquè deixin de fer m/petones.
divendres, 15 de juny del 2012
El part de l'Anna i en Lluc
L'embaràs dels bessons es va fer més pesat que el d'en Nil (que va ser bufar i fer ampolles). El primer trimestre estava cansadíssima, no podia amb la meva ànima. Quan em vaig començar a trobar millor ja vaig començar a fer una panxa considerable. I cap a la setmana 28 vaig començar a prendre pastilles pre-part per aturar les contraccions, que eren indolores però massa freqüents, i suposaven una clara amenaça de part prematur.
Les pastilles tenien uns efectes secundaris molt desagradables: fluixera, tremolor, taquicàrdies, irritabilitat,... Però eren necessàries. Al final de l'embaràs m'havia de dutxar asseguda en un tamboret, perquè el simple esforç d'estar-me dreta aguantant l'equilibri mentre em netejava implicava començar a tenir contraccions.
A
això s'hi ha d'afegir el volum espectacular que anava agafant la meva
panxa, amb dos nens, dues bosses de líquid amniòtic, dues placentes,...
Em costava moure'm, em sentia com una balena encallada a la sorra, i em
feia mal tota la part baixa de la panxa del pes que aguantaven els
teixits.
35 setmanes i 6 dies
Finalment, el dia que complia 36 setmanes d'embaràs (la durada que es considera normal d'un embaràs de bessons és 37 setmanes) la ginecòloga em va dir que ja podia deixar de prendre les pre-part, que els nens ja estaven prou madurets, i jo... jo també estava madureta. Com que dos dies després en Nil feia dos anys, vaig decidir esperar aquest parell de dies, perquè estava convençuda que seria deixar de prendre la pastilles i posar-me de part, i no li volia "espatllar" l'aniversari a en Nil.
Així doncs, vaig deixar les punyeteres pastilles pre-part el divendres 28 d'agost a la nit, després de portar a dormir en Nil que acabava de fer dos anyets. Estava convençuda que seria qüestió d'hores posar-me de part.
Però
no! Encara van passar cinc dies abans no m'hi vaig posar... I aquests cinc dies van ser un autèntic regal. Em van servir per reconciliar-me amb el meu embaràs: per fi podia deixar
de patir i de preocupar-me per cada contracció, cada moviment forçat,
cada esternut! Fins i tot podia tornar a agafar (una miiiiiica) a coll
en Nil... I sense tremolors ni taquicàrdies.
Relaxar-se i esperar tranquil·lament, això era just el que
necessitava.
I cada dia pensava: a veure avui... Per una banda,
m'havia mentalitzat tant que seria immediat, que ja estava impacient (a
part de cada dia més "patosa", més encarcarada, més inflada, etc...) Per
altra banda, sabia que cada dia més a la panxa era bo pels meus nens. Si arribo a la setmana 37, pensava, ja estarà, ja estarà ja estarà ja estarà!
I el 2 de setembre vaig complir les 37 setmanes! Les mítiques 37 setmanes, les 37 setmanes que semblava que no arribarien mai mentre em prenia les pre-part, les 37 setmanes que eren la fita perfecta per una embarassada de bessons que pateix per tenir prematurs alhora que ja no s'aguanta la panxa (literalment), la màgica xifra de les 37 setmanes somiada per totes les prenyades de bessons!
El
mateix dimecres 2 de setembre, cap a les 21:30, vaig tenir la primera
contracció lleugerament dolorosa. La següent contracció va ser una mica més
dolorosa. I l'altra, també. Venien irregulars: 5 minuts, 9, 7,... Però
vaig avisar en Jordi, que com que no havia sopat (jo sí), va anar a la
cuina a fer un mos ràpid, mentre jo continuava comprovant que sí, que
la cosa ja estava en marxa! I tenint en compte l'antecedent del part d'en Nil, no podíem pas perdre temps.
En Nil ja dormia. Vam trucar els sogres
perquè vinguessin JA, per passar la nit a casa nostra fent companyia a
en Nil, i també a la ginecòloga per avisar que marxàvem JA cap a la clínica.
Devíem
arribar a la clínica cap a les deu i poc. Les contraccions ja eren
potents de veritat... Les infermeres em van preguntar cada quan tenia
contraccions (resposta: irregulars, cada 4-8 minuts) i des de quan (resposta: mmm, mitja
hora). Amb aquestes respostes tan poc concretes, devien pensar que la
cosa anava per llarg (lògic), i em van fer passar a una sala d'espera... Però quan va arribar la llevadora, a la que la ginecòloga ja havia posat en antecedents, em pregunta:
-tu ets la que espera bessons?, que et porta la dra. Huguet?
-Sssssssíiiii...
Es mira les infermeres, i els diu:
-DONEU-LI UNA HABITACIÓ ARA MATEIX!!!, I QUE ES CANVIÏ DE ROBA JA!!!
Em fa un tacte: dilatada de 7cm!!! Quan m'ho va dir, només vaig atinar a dir-li amb un fil de veu:
-Però som
a temps de posar epidural, nooo???
-Sí, sí, tranquil·la!, ara mateix baixem
al paritori i te la posem.
-Per cert, com et dius?
-Dolors.
-Ai mira,
que adequat...
Doncs cap a baix. Mentre, ja havia arribat la
meva ginecòloga, en Jordi s'estava vestint de verd, i jo entrava al paritori
aguantant contraccions i fent broma per distreure'm: ostiii quin paritori més graaaaaan...
Entra un senyor de verd.
-Hola, soc l'anestesista. Tu deus ser la partera, no?
-Sí senyor. I no saps com m'alegro de veure't!!!
Em
van haver d'aguantar entre la ginecòloga i la llevadora perquè em posessin
l'epidural. M'havia d'encorbar cap endavant perquè l'anestesista pogués accedir bé a la meva medul·la (ufff), però en el meu cas era
complicadíssim perquè la panxa m'ho impedia, físicament no podia
tirar-me més endavant del que ja estava... A sobre, amb el cap del nen a
l'engonal esquerre, no estava recta, estava corbada cap a la dreta, no
li vaig posar gens fàcil la feina a l'anestesista... I ja començava a
empalmar contraccions. I ja començava a cridar. I ja començava a tenir
ganes d'apretar! Vaig pensar: si ho dic, potser em responen "doncs ja no val
la pena posar epidural, vinga noia, comença a apretar!" però em fotia
tant de mal que vaig pensar "I UNA MÈ!!!", i m'ho vaig callar...
Reitero la meva profunda admiració a totes les dones que han parit sense epidural.
I reitero la meva profunda admiració a la persona que va inventar l'epidural.
Tot va continuar anant ràpid. La ginecòloga diu bé, potser que trenquem la bossa d'aigües... i noto un xoffffff, i li dic mira, ja no cal!
En Jordi ja estava al meu costat, no sé ni quan va arribar... Amb tanta gent vestida de verd!
Em van posar dos sensors a la panxa, un per cada nen. La llevadora va comentar que anaven tant ben sincronitzats...
L'anestesista
es treu els guants i des de l'altra punta del paritori (però no pas per
sobre meu, eh?) els llença cap a una bossa que li aguanta oberta una
infermera.
-PERÒ VOSALTRES CREIEU QUE ARA US HEU DE POSAR A JUGAR A BÀSQUET? Hoooomeee, quina poca serietaaaaaat, que estic pariiiiint...
La veritat és que tot estava anant tant bé, que l'ambient era molt distès.
Arriba
el moment de la veritat. Cama aquí, cama allà, ja es veu el cap de
l'Anna, ja puc començar a apretar... L'anestesista-catxondo-jugador de
bàsquet m'ha encertat la dosi exacta d'epidural, i mira que li he posat
difícil!, perquè no sento dolor, però noto cada contracció, noto
perfectament com el caparró de l'Anna va avançant... I noto els nens
movent-se! Entre contracció i contracció, la ginecòloga em comenta que
els nens es mouen molt!, veu el cap de la nena oscil·lant, i jo li dic, què m'has de dir, mira, mira quins bonyets de mans i peus... si porten mesos així! en Jordi diu que estan passant comptes abans de sortir, rotllo patada i "t'espero a fora!".
Unes
poques contraccions, molt gratificants perquè puc percebre com avança
tot, puc empènyer quan toca sense que m'ho hagin de dir (a diferència
del part d'en Nil que no notava res), puc notar que els meus
esforços estan portant la meva nena al mon...
I neix l'Anna!
Fosqueta i pringoseta, la meva petitona, ai que petitona, ai que bonica,
ai que ben feta, aiiiiii quina plorera buàaaaaaaaaaaa...
Me
l'ensenyen, l'abriguen per sobre i me la deixen al damunt uns moments...
però no gaires, perquè hauré de tornar a empènyer de seguida! La
ginecòloga diu que en Lluc s'ha col·locat bé immediatament, que ja li
veu el cap! No sé si em trenca ella la bossa o si es trenca sola, però
surt un doll a pressió que la ruixa de cap a peus!
Ja ve la següent contracció. Empeny, empeny, empeny, vinga que ja està...
I neix en Lluc! Mmmm, amb una volta de cordó... però ha anat tan ràpid que no passa res. Comproven un moment que està bé.
I me'ls posen tots dos al davant...
BUÀAAAAAAAAA!!!
Que
diferents, l'Anna moradeta i pringoseta i amb els cabells foscos, en
Lluc net i blanc i amb quatre cabells rossos... Que bonics, que ben
fets, que preciosos!
Bé, llavors mentre a mi m'acaben de netejar
i em cusen (sí sí, poquets punts però porto tall), se'ls enduen a que
el pediatre els faci la primera revisió, els netegen i els vesteixen.
Ens retrobarem a dalt, a l'habitació!
Primer m'hi porten a mi. En
Jordi diu que al nen li han sentit un sorollet quan respira, que se'l
miraran una estona a veure si segueix fent-ho... Si és així, se'l
quedaran en observació potser tota la nit, en una incubadora, per
controlar-lo de prop. Si deixa de fer-ho, en una estoneta el tindré amb mi.
I
en una estoneta (però que a mi se'm va fer molt llarga) me'ls porten a
tots dos! El sorollet ha desaparegut, tot està perfecte: puntuació apgar
9/10, tots dos.
Em
diuen unes hores de naixement i uns pesos i unes talles que em faig un
embolic. Al final, entre en Jordi que anava controlant l'hora, i el
carnet del nadó, ho aclareixo:
-Anna, nascuda a les 23:46, amb 2.580g, 48cm, perímetre cranial 33.
-Lluc, nascut a les 23:49, amb 2.600g, 49cm, perímetre cranial 35.
Quina
porquerieta de carnet del nadó, s'han oblidat de posar que són les dues
cosetes més boniques que han nascut aquesta nit en tot l'univers...
L'Anna i en Lluc
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

