El part de l'Anna i en Lluc

L'embaràs dels bessons es va fer més pesat que el d'en Nil (que va ser bufar i fer ampolles). El primer trimestre estava cansadíssima, no podia amb la meva ànima. Quan em vaig començar a trobar millor ja vaig començar a fer una panxa considerable. I cap a la setmana 28 vaig començar a prendre pastilles pre-part per aturar les contraccions, que eren indolores però massa freqüents, i suposaven una clara amenaça de part prematur. 

Les pastilles tenien uns efectes secundaris molt desagradables: fluixera, tremolor, taquicàrdies, irritabilitat,... Però eren necessàries. Al final de l'embaràs m'havia de dutxar asseguda en un tamboret, perquè el simple esforç d'estar-me dreta aguantant l'equilibri mentre em netejava implicava començar a tenir contraccions.

A això s'hi ha d'afegir el volum espectacular que anava agafant la meva panxa, amb dos nens, dues bosses de líquid amniòtic, dues placentes,... Em costava moure'm, em sentia com una balena encallada a la sorra, i em feia mal tota la part baixa de la panxa del pes que aguantaven els teixits.

 35 setmanes i 6 dies

Finalment, el dia que complia 36 setmanes d'embaràs (la durada que es considera normal d'un embaràs de bessons és 37 setmanes) la ginecòloga em va dir que ja podia deixar de prendre les pre-part, que els nens ja estaven prou madurets, i jo... jo també estava madureta. Com que dos dies després en Nil feia dos anys, vaig decidir esperar aquest parell de dies, perquè estava convençuda que seria deixar de prendre la pastilles i posar-me de part, i no li volia "espatllar" l'aniversari a en Nil. 

Així doncs, vaig deixar les punyeteres pastilles pre-part el divendres 28 d'agost a la nit, després de portar a dormir en Nil que acabava de fer dos anyets. Estava convençuda que seria qüestió d'hores posar-me de part.

Però no! Encara van passar cinc dies abans no m'hi vaig posar... I aquests cinc dies van ser un autèntic regal. Em van servir per reconciliar-me amb el meu embaràs: per fi podia deixar de patir i de preocupar-me per cada contracció, cada moviment forçat, cada esternut! Fins i tot podia tornar a agafar (una miiiiiica) a coll en Nil... I sense tremolors ni taquicàrdies. 

Relaxar-se i esperar tranquil·lament, això era just el que necessitava.

I cada dia pensava: a veure avui... Per una banda, m'havia mentalitzat tant que seria immediat, que ja estava impacient (a part de cada dia més "patosa", més encarcarada, més inflada, etc...) Per altra banda, sabia que cada dia més a la panxa era bo pels meus nens. Si arribo a la setmana 37, pensava, ja estarà, ja estarà ja estarà ja estarà!

I el 2 de setembre vaig complir les 37 setmanes! Les mítiques 37 setmanes, les 37 setmanes que semblava que no arribarien mai mentre em prenia les pre-part, les 37 setmanes que eren la fita perfecta per una embarassada de bessons que pateix per tenir prematurs alhora que ja no s'aguanta la panxa (literalment), la màgica xifra de les 37 setmanes somiada per totes les prenyades de bessons! 

El mateix dimecres 2 de setembre, cap a les 21:30, vaig tenir la primera contracció lleugerament dolorosa. La següent contracció va ser una mica més dolorosa. I l'altra, també. Venien irregulars: 5 minuts, 9, 7,... Però vaig avisar en Jordi, que com que no havia sopat (jo sí), va anar a la cuina a fer un mos ràpid, mentre jo continuava comprovant que sí, que la cosa ja estava en marxa! I tenint en compte l'antecedent del part d'en Nil, no podíem pas perdre temps.

En Nil ja dormia. Vam trucar els sogres perquè vinguessin JA, per passar la nit a casa nostra fent companyia a en Nil, i també a la ginecòloga per avisar que marxàvem JA cap a la clínica.

Devíem arribar a la clínica cap a les deu i poc. Les contraccions ja eren potents de veritat... Les infermeres em van preguntar cada quan tenia contraccions (resposta: irregulars, cada 4-8 minuts) i des de quan (resposta: mmm, mitja hora). Amb aquestes respostes tan poc concretes, devien pensar que la cosa anava per llarg (lògic), i em van fer passar a una sala d'espera... Però quan va arribar la llevadora, a la que la ginecòloga ja havia posat en antecedents, em pregunta: 

-tu ets la que espera bessons?, que et porta la dra. Huguet? 

-Sssssssíiiii... 

Es mira les infermeres, i els diu:  

-DONEU-LI UNA HABITACIÓ ARA MATEIX!!!, I QUE ES CANVIÏ DE ROBA JA!!!

Em fa un tacte: dilatada de 7cm!!! Quan m'ho va dir, només vaig atinar a dir-li amb un fil de veu:

-Però som a temps de posar epidural, nooo??? 

-Sí, sí, tranquil·la!, ara mateix baixem al paritori i te la posem. 

-Per cert, com et dius? 

-Dolors. 

-Ai mira, que adequat...

Doncs cap a baix. Mentre, ja havia arribat la meva ginecòloga, en Jordi s'estava vestint de verd, i jo entrava al paritori aguantant contraccions i fent broma per distreure'm: ostiii quin paritori més graaaaaan...

Entra un senyor de verd.

-Hola, soc l'anestesista. Tu deus ser la partera, no? 

-Sí senyor. I no saps com m'alegro de veure't!!!

Em van haver d'aguantar entre la ginecòloga i la llevadora perquè em posessin l'epidural. M'havia d'encorbar cap endavant perquè l'anestesista pogués accedir bé a la meva medul·la (ufff), però en el meu cas era complicadíssim perquè la panxa m'ho impedia, físicament no podia tirar-me més endavant del que ja estava... A sobre, amb el cap del nen a l'engonal esquerre, no estava recta, estava corbada cap a la dreta, no li vaig posar gens fàcil la feina a l'anestesista... I ja començava a empalmar contraccions. I ja començava a cridar. I ja començava a tenir ganes d'apretar! Vaig pensar: si ho dic, potser em responen "doncs ja no val la pena posar epidural, vinga noia, comença a apretar!" però em fotia tant de mal que vaig pensar "I UNA MÈ!!!", i m'ho vaig callar...

Reitero la meva profunda admiració a totes les dones que han parit sense epidural.

I reitero la meva profunda admiració a la persona que va inventar l'epidural.

Tot va continuar anant ràpid. La ginecòloga diu bé, potser que trenquem la bossa d'aigües... i noto un xoffffff, i li dic mira, ja no cal!

En Jordi ja estava al meu costat, no sé ni quan va arribar... Amb tanta gent vestida de verd!

Em van posar dos sensors a la panxa, un per cada nen. La llevadora va comentar que anaven tant ben sincronitzats...

L'anestesista es treu els guants i des de l'altra punta del paritori (però no pas per sobre meu, eh?) els llença cap a una bossa que li aguanta oberta una infermera.  

-PERÒ VOSALTRES CREIEU QUE ARA US HEU DE POSAR A JUGAR A BÀSQUET? Hoooomeee, quina poca serietaaaaaat, que estic pariiiiint... 

La veritat és que tot estava anant tant bé, que l'ambient era molt distès.

Arriba el moment de la veritat. Cama aquí, cama allà, ja es veu el cap de l'Anna, ja puc començar a apretar... L'anestesista-catxondo-jugador de bàsquet m'ha encertat la dosi exacta d'epidural, i mira que li he posat difícil!, perquè no sento dolor, però noto cada contracció, noto perfectament com el caparró de l'Anna va avançant... I noto els nens movent-se! Entre contracció i contracció, la ginecòloga em comenta que els nens es mouen molt!, veu el cap de la nena oscil·lant, i jo li dic, què m'has de dir, mira, mira quins bonyets de mans i peus... si porten mesos així! en Jordi diu que estan passant comptes abans de sortir, rotllo patada i "t'espero a fora!".

Unes poques contraccions, molt gratificants perquè puc percebre com avança tot, puc empènyer quan toca sense que m'ho hagin de dir (a diferència del part d'en Nil que no notava res), puc notar que els meus esforços estan portant la meva nena al mon...

I neix l'Anna! Fosqueta i pringoseta, la meva petitona, ai que petitona, ai que bonica, ai que ben feta, aiiiiii quina plorera buàaaaaaaaaaaa...

Me l'ensenyen, l'abriguen per sobre i me la deixen al damunt uns moments... però no gaires, perquè hauré de tornar a empènyer de seguida! La ginecòloga diu que en Lluc s'ha col·locat bé immediatament, que ja li veu el cap! No sé si em trenca ella la bossa o si es trenca sola, però surt un doll a pressió que la ruixa de cap a peus!

Ja ve la següent contracció. Empeny, empeny, empeny, vinga que ja està...

I neix en Lluc! Mmmm, amb una volta de cordó... però ha anat tan ràpid que no passa res. Comproven un moment que està bé.

I me'ls posen tots dos al davant...

BUÀAAAAAAAAA!!!

Que diferents, l'Anna moradeta i pringoseta i amb els cabells foscos, en Lluc net i blanc i amb quatre cabells rossos... Que bonics, que ben fets, que preciosos!

Bé, llavors mentre a mi m'acaben de netejar i em cusen (sí sí, poquets punts però porto tall), se'ls enduen a que el pediatre els faci la primera revisió, els netegen i els vesteixen. Ens retrobarem a dalt, a l'habitació!

Primer m'hi porten a mi. En Jordi diu que al nen li han sentit un sorollet quan respira, que se'l miraran una estona a veure si segueix fent-ho... Si és així, se'l quedaran en observació potser tota la nit, en una incubadora, per controlar-lo de prop. Si deixa de fer-ho, en una estoneta el tindré amb mi.

I en una estoneta (però que a mi se'm va fer molt llarga) me'ls porten a tots dos! El sorollet ha desaparegut, tot està perfecte: puntuació apgar 9/10, tots dos.

Em diuen unes hores de naixement i uns pesos i unes talles que em faig un embolic. Al final, entre en Jordi que anava controlant l'hora, i el carnet del nadó, ho aclareixo:

-Anna, nascuda a les 23:46, amb 2.580g, 48cm, perímetre cranial 33.

-Lluc, nascut a les 23:49, amb 2.600g, 49cm, perímetre cranial 35.

Quina porquerieta de carnet del nadó, s'han oblidat de posar que són les dues cosetes més boniques que han nascut aquesta nit en tot l'univers... 

L'Anna i en Lluc