divendres, 15 de juny del 2012

El part de l'Anna i en Lluc

L'embaràs dels bessons es va fer més pesat que el d'en Nil (que va ser bufar i fer ampolles). El primer trimestre estava cansadíssima, no podia amb la meva ànima. Quan em vaig començar a trobar millor ja vaig començar a fer una panxa considerable. I cap a la setmana 28 vaig començar a prendre pastilles pre-part per aturar les contraccions, que eren indolores però massa freqüents, i suposaven una clara amenaça de part prematur. 
Les pastilles tenien uns efectes secundaris molt desagradables: fluixera, tremolor, taquicàrdies, irritabilitat,... Però eren necessàries. Al final de l'embaràs m'havia de dutxar asseguda en un tamboret, perquè el simple esforç d'estar-me dreta aguantant l'equilibri mentre em netejava implicava començar a tenir contraccions.

A això s'hi ha d'afegir el volum espectacular que anava agafant la meva panxa, amb dos nens, dues bosses de líquid amniòtic, dues placentes,... Em costava moure'm, em sentia com una balena encallada a la sorra, i em feia mal tota la part baixa de la panxa del pes que aguantaven els teixits.


 35 setmanes i 6 dies

Finalment, el dia que complia 36 setmanes d'embaràs (la durada que es considera normal d'un embaràs de bessons és 37 setmanes) la ginecòloga em va dir que ja podia deixar de prendre les pre-part, que els nens ja estaven prou madurets, i jo... jo també estava madureta. Com que dos dies després en Nil feia dos anys, vaig decidir esperar aquest parell de dies, perquè estava convençuda que seria deixar de prendre la pastilles i posar-me de part, i no li volia "espatllar" l'aniversari a en Nil. 

Així doncs, vaig deixar les punyeteres pastilles pre-part el divendres 28 d'agost a la nit, després de portar a dormir en Nil que acabava de fer dos anyets. Estava convençuda que seria qüestió d'hores posar-me de part.
Però no! Encara van passar cinc dies abans no m'hi vaig posar... I aquests cinc dies van ser un autèntic regal. Em van servir per reconciliar-me amb el meu embaràs: per fi podia deixar de patir i de preocupar-me per cada contracció, cada moviment forçat, cada esternut! Fins i tot podia tornar a agafar (una miiiiiica) a coll en Nil... I sense tremolors ni taquicàrdies. 
Relaxar-se i esperar tranquil·lament, això era just el que necessitava.
I cada dia pensava: a veure avui... Per una banda, m'havia mentalitzat tant que seria immediat, que ja estava impacient (a part de cada dia més "patosa", més encarcarada, més inflada, etc...) Per altra banda, sabia que cada dia més a la panxa era bo pels meus nens. Si arribo a la setmana 37, pensava, ja estarà, ja estarà ja estarà ja estarà!

I el 2 de setembre vaig complir les 37 setmanes! Les mítiques 37 setmanes, les 37 setmanes que semblava que no arribarien mai mentre em prenia les pre-part, les 37 setmanes que eren la fita perfecta per una embarassada de bessons que pateix per tenir prematurs alhora que ja no s'aguanta la panxa (literalment), la màgica xifra de les 37 setmanes somiada per totes les prenyades de bessons! 

El mateix dimecres 2 de setembre, cap a les 21:30, vaig tenir la primera contracció lleugerament dolorosa. La següent contracció va ser una mica més dolorosa. I l'altra, també. Venien irregulars: 5 minuts, 9, 7,... Però vaig avisar en Jordi, que com que no havia sopat (jo sí), va anar a la cuina a fer un mos ràpid, mentre jo continuava comprovant que sí, que la cosa ja estava en marxa! I tenint en compte l'antecedent del part d'en Nil, no podíem pas perdre temps.
En Nil ja dormia. Vam trucar els sogres perquè vinguessin JA, per passar la nit a casa nostra fent companyia a en Nil, i també a la ginecòloga per avisar que marxàvem JA cap a la clínica.

Devíem arribar a la clínica cap a les deu i poc. Les contraccions ja eren potents de veritat... Les infermeres em van preguntar cada quan tenia contraccions (resposta: irregulars, cada 4-8 minuts) i des de quan (resposta: mmm, mitja hora). Amb aquestes respostes tan poc concretes, devien pensar que la cosa anava per llarg (lògic), i em van fer passar a una sala d'espera... Però quan va arribar la llevadora, a la que la ginecòloga ja havia posat en antecedents, em pregunta: 
-tu ets la que espera bessons?, que et porta la dra. Huguet? 
-Sssssssíiiii... 
Es mira les infermeres, i els diu:  
-DONEU-LI UNA HABITACIÓ ARA MATEIX!!!, I QUE ES CANVIÏ DE ROBA JA!!!

Em fa un tacte: dilatada de 7cm!!! Quan m'ho va dir, només vaig atinar a dir-li amb un fil de veu:
-Però som a temps de posar epidural, nooo??? 
-Sí, sí, tranquil·la!, ara mateix baixem al paritori i te la posem. 
-Per cert, com et dius? 
-Dolors. 
-Ai mira, que adequat...
Doncs cap a baix. Mentre, ja havia arribat la meva ginecòloga, en Jordi s'estava vestint de verd, i jo entrava al paritori aguantant contraccions i fent broma per distreure'm: ostiii quin paritori més graaaaaan...

Entra un senyor de verd.
-Hola, soc l'anestesista. Tu deus ser la partera, no? 
-Sí senyor. I no saps com m'alegro de veure't!!!
Em van haver d'aguantar entre la ginecòloga i la llevadora perquè em posessin l'epidural. M'havia d'encorbar cap endavant perquè l'anestesista pogués accedir bé a la meva medul·la (ufff), però en el meu cas era complicadíssim perquè la panxa m'ho impedia, físicament no podia tirar-me més endavant del que ja estava... A sobre, amb el cap del nen a l'engonal esquerre, no estava recta, estava corbada cap a la dreta, no li vaig posar gens fàcil la feina a l'anestesista... I ja començava a empalmar contraccions. I ja començava a cridar. I ja començava a tenir ganes d'apretar! Vaig pensar: si ho dic, potser em responen "doncs ja no val la pena posar epidural, vinga noia, comença a apretar!" però em fotia tant de mal que vaig pensar "I UNA MÈ!!!", i m'ho vaig callar...

Reitero la meva profunda admiració a totes les dones que han parit sense epidural.
I reitero la meva profunda admiració a la persona que va inventar l'epidural.

Tot va continuar anant ràpid. La ginecòloga diu bé, potser que trenquem la bossa d'aigües... i noto un xoffffff, i li dic mira, ja no cal!
En Jordi ja estava al meu costat, no sé ni quan va arribar... Amb tanta gent vestida de verd!
Em van posar dos sensors a la panxa, un per cada nen. La llevadora va comentar que anaven tant ben sincronitzats...
L'anestesista es treu els guants i des de l'altra punta del paritori (però no pas per sobre meu, eh?) els llença cap a una bossa que li aguanta oberta una infermera.  
-PERÒ VOSALTRES CREIEU QUE ARA US HEU DE POSAR A JUGAR A BÀSQUET? Hoooomeee, quina poca serietaaaaaat, que estic pariiiiint... 
La veritat és que tot estava anant tant bé, que l'ambient era molt distès.

Arriba el moment de la veritat. Cama aquí, cama allà, ja es veu el cap de l'Anna, ja puc començar a apretar... L'anestesista-catxondo-jugador de bàsquet m'ha encertat la dosi exacta d'epidural, i mira que li he posat difícil!, perquè no sento dolor, però noto cada contracció, noto perfectament com el caparró de l'Anna va avançant... I noto els nens movent-se! Entre contracció i contracció, la ginecòloga em comenta que els nens es mouen molt!, veu el cap de la nena oscil·lant, i jo li dic, què m'has de dir, mira, mira quins bonyets de mans i peus... si porten mesos així! en Jordi diu que estan passant comptes abans de sortir, rotllo patada i "t'espero a fora!".

Unes poques contraccions, molt gratificants perquè puc percebre com avança tot, puc empènyer quan toca sense que m'ho hagin de dir (a diferència del part d'en Nil que no notava res), puc notar que els meus esforços estan portant la meva nena al mon...

I neix l'Anna! Fosqueta i pringoseta, la meva petitona, ai que petitona, ai que bonica, ai que ben feta, aiiiiii quina plorera buàaaaaaaaaaaa...

Me l'ensenyen, l'abriguen per sobre i me la deixen al damunt uns moments... però no gaires, perquè hauré de tornar a empènyer de seguida! La ginecòloga diu que en Lluc s'ha col·locat bé immediatament, que ja li veu el cap! No sé si em trenca ella la bossa o si es trenca sola, però surt un doll a pressió que la ruixa de cap a peus!
Ja ve la següent contracció. Empeny, empeny, empeny, vinga que ja està...
I neix en Lluc! Mmmm, amb una volta de cordó... però ha anat tan ràpid que no passa res. Comproven un moment que està bé.
I me'ls posen tots dos al davant...
BUÀAAAAAAAAA!!!

Que diferents, l'Anna moradeta i pringoseta i amb els cabells foscos, en Lluc net i blanc i amb quatre cabells rossos... Que bonics, que ben fets, que preciosos!

Bé, llavors mentre a mi m'acaben de netejar i em cusen (sí sí, poquets punts però porto tall), se'ls enduen a que el pediatre els faci la primera revisió, els netegen i els vesteixen. Ens retrobarem a dalt, a l'habitació!

Primer m'hi porten a mi. En Jordi diu que al nen li han sentit un sorollet quan respira, que se'l miraran una estona a veure si segueix fent-ho... Si és així, se'l quedaran en observació potser tota la nit, en una incubadora, per controlar-lo de prop. Si deixa de fer-ho, en una estoneta el tindré amb mi.
I en una estoneta (però que a mi se'm va fer molt llarga) me'ls porten a tots dos! El sorollet ha desaparegut, tot està perfecte: puntuació apgar 9/10, tots dos.

Em diuen unes hores de naixement i uns pesos i unes talles que em faig un embolic. Al final, entre en Jordi que anava controlant l'hora, i el carnet del nadó, ho aclareixo:
-Anna, nascuda a les 23:46, amb 2.580g, 48cm, perímetre cranial 33.
-Lluc, nascut a les 23:49, amb 2.600g, 49cm, perímetre cranial 35.

Quina porquerieta de carnet del nadó, s'han oblidat de posar que són les dues cosetes més boniques que han nascut aquesta nit en tot l'univers... 



L'Anna i en Lluc


dijous, 14 de juny del 2012

Hora de sopar

Els tres nens sopen, cadascun al seu ritme.

Ara un acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altre demana aigua. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altra acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara un fa merder, necessito una baieta. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altra ja ha acabat el segon plat i em demana postres. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altre acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara falta una cullera. Vaig i torno de la cuina.

I així un piló de vegades. Intento economitzar viatges, però no hi ha manera, per més que esperi i planifiqui sempre surt un imprevist que em fa anar i tornar de la cuina aproximadament cada 5 minuts.

En Nil acaba el segon plat. Li dic què vol de postres.
Està mirant la tele i no em fa cas. Me li planto al davant. (Paciència acostant-se a zero.)
-Nil, si vols alguna cosa de postres digues-m'ho JA. Si no, et quedes sense postres.
Sense deixar de mirar la tele, em diu:
-De postres vull dos petons teus.
I inclina el cap parant-me la galta. N'hi faig cinquanta, de petons.

Aquest és en Nil, capaç de desarmar-me sense deixar de mirar la tele.


dilluns, 11 de juny del 2012

Neofeminisme per a mestresses de casa

-Sembla que no s'hauria de notar tant la diferència entre unes i altres, però la veritat és que les pinces d'estendre roba que vam comprar a Ikea van la mar de bé.
Al cap d'uns moments, afegeixo:
-Ostres, em penso que no se'm podia pas ocórrer cap comentari més marujo que aquest!
En Jordi em mira; no diu res, però assenteix somrient.
I torno a afegir, mentre l'Anna entra en escena i comença a girar al meu voltant com un satèl·lit: 
-Que consti que no em queixo pas de res. Qualsevol es tanca vuit hores en una oficina aguantant clients emprenyats... 
L'Anna em mira amb els seus ullarros enormes. Però que guapa que és.

Vaig deixar de treballar després de tenir en Nil. No va ser voluntari, jo volia tornar a mitja jornada però per un seguit de malentesos (en el sentit més literal de la paraula), vull creure que sense mala intenció per part de ningú (com a mínim, no pas per part meva), no va ser possible. Vaig haver de triar: o tornar a les meves 40 hores setmanals deixant en Nil tot el dia en una escola bressol, o plegar i quedar-me a casa gaudint del meu bebè preciós... I com que la situació econòmica ens ho va permetre, i com que la feina no era vocacional, i com que no perdia pas cap oportunitat de progressar, i com que el meu sou tampoc era cap meravella,... la balança, més que no pas inclinar-se, es va precipitar amb un CLOC sorollós cap al costat des d'on el meu preciós bebè em mirava rialler.

Després van arribar els bessons. Si llavors hagués estat treballant (a jornada completa o reduïda, tant és), el mes probable és que hagués acabat plegant igualment.

Afegim a això que no tinc cap vocació professional concreta. Sóc una tastaolletes, però res no em motiva prou. Fer de mama, en canvi, m'agrada, és el més gratificant que he fet mai, i què carai, em surt bé...


Conclusió: em quedo a casa, a fer de mama 24 hores x 7 dies. Mama i mestressa de casa, és clar.


Jo que vaig poder estudiar, jo que tenia bones notes, jo que sempre he cregut en la igualtat de drets i deures i així ho he defensat, ara em trobo fent el mateix que feia la meva mare. Em sento una mica rara respecte a la meva mare, perquè a ella li sabia greu no haver pogut estudiar (no era cosa de noies, no calia), i ara és com si jo menyspreés allò que a ella li hagués agradat tenir: una oportunitat, estudis, una feina fora de casa... Fugir dels estereotips de la seva època.
I no només penso en la meva mare. També penso en totes les dones de la història que han lluitat per trencar estereotips, que volien els mateixos drets i deures que els homes. Em plantejo si el que estic fent no és un pas enrere en el camí cap endavant que totes aquestes dones valentes han fet per mi, per totes les dones.

Però al final he arribat a la conclusió que l' "alliberament" de la dona també inclou el dret a quedar-se a casa i agafar el rol de cuidadora de la família. Resumint: reivindico el dret a renunciar a una feina poc gratificant i buscar la felicitat en la meva família. 
Incís: de la mateixa manera, defenso el dret a que una dona renunciï a alguns dels seus drets com a mare en favor de la feina. Estic pensant en el cas concret de la Soraya Sáenz de Santamaría, que el 20-N feia poc més d'una setmana que acabava de parir, i tot i així va dirigir el traspàs de poders en comptes de disfrutar de la baixa de maternitat. No em cau bé la senyora (per començar és del PP, siguem sincers) però trobar-se en un moment polític així, sent la número 2 d'un PP que acaba de guanyar les eleccions... puc entendre la seva postura. No la comparteixo, però crec que se li ha de reconèixer el dret, sense oblidar, això sí, que el seu cas és excepcional i que NO ha de servir de precedent alegrement.
En fi, que des de les antípodes de la Soraya, em sento tanmateix defensora del dret a triar què volem fer amb la nostra vida. 

(Un altre incís: en Jordi és dels que FAN a casa i amb els nens; no és que "m'ajudi", no no, ell FA tot el que té temps de fer. No sé si m'explico, no és el meu ajudant sinó el meu company de feina, amb menys temps que jo, això sí, però és pencaire.)

Recomano la lectura d'aquesta entrada del bloc de l'Armandilio, que des de la seva perspectiva d'home explica això del neofeminisme molt més bé que jo (que sóc dona, però estic espessa).



El part d'en Nil

Vull recollir els relats dels embarassos, parts i lactàncies que tinc repartits per la web.
De moment, he trobat el part d'en Nil... L'he recuperat d'un fòrum en castellà, l'he traduït tot excepte l'últim paràgraf que m'agrada molt tal com està escrit.



El divendres 24 de setembre del 2007 vaig tenir la meva última visita amb la ginecòloga. Em faltava una setmaneta per sortir de comptes.
Em va trobar dilatada d'un centímetre, i amb el coll de l'úter esborrat en un 80%, però em va dir que en Nil encara no trobava la sortida... Suposo que volia dir que no estava del tot ben col·locat, però jo vaig protestar, "com que no troba la sortida???, però si només n'hi ha una!"

Em va programar unes corretges pel següent dilluns, el 27. Pels que no ho saben, això de "fer corretges" és estar estirada quieteta durant mitja hora, amb una corretja que aguanta un sensor a la panxa més o menys per on estaria el cor del nen, per controlar si hi ha contraccions de Braxton-Hicks (indolores), amb quina freqüència, com respon el cor del nen,... Allà vaig conèixer a la Carolina, la llevadora que després em va atendre el part. Una noia xilena, dolça, encantadora, de la que només puc dir coses bones. (Per cert, l'altra llevadora, la que ens va fer les classes de preparació al part, també era xilena, i l'anestesista que em va posar l'epidural era argentí. Quins accents més dolços.)
La Carolina em va dir que el meu úter estava fent una gimnàstica molt bona, i palpant-me la panxa va trobar el caparró d'en Nil i em va dir que a ella li semblava que estava molt ben encaixadet... Si a això hi afegim que aquell cap de setmana havia perdut el tap mucós, tot plegat semblava força imminent!
Em va donar hora per fer corretges pel divendres següent, "això si no et veig aquesta nit aquí", va afegir tota riallera...

Un cop a casa, anava tenint contraccions indolores, però vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren força regulars, cada nou minuts. Però no feien mal.

Aquella mateixa nit, cap a un quart de dotze, mentres miràvem la tele (no sé quina de la saga la Jungla de Cristal), una contracció em va fer una mica de mal, però només una miqueta miqueta... Vaig pensar "si la següent també em fa mal, avisaré a en Jordi perquè es vagi mentalitzant que potser aquesta matinada la cosa es posa en marxa..." Encara estava buscant les paraules per dir-li això a en Jordi sense que es posés nerviós, i de sobte noto PLOP - XOOOOOOFFFFFFFF... vaig trencar aigües! Vaig fer un bot, "Jordi, ACABO DE TRENCAR AIGÜES!"
Vaig anar al lavabo a buscar una tovallola, em vaig mirar els pantalons: l'aigua era transparent, bé, tot va bé... I em va venir una contracció, de les de veritat, de les que fan mal. I al cap d'una estona, una altra. Una estona?, només havien passat quatre minuts!!!

Vam agafar la maleta d'una revolada i vam córrer cap a la clínica. Vaig arribar dilatada de 4cm, amb contraccions cada 2 minuts i escaig. Em van posar una via amb sèrum (protocol de la clínica per evitar possibles baixades de tensió per l'epidural). Estàvem esperant que acabés de baixar tot per pujar-me a la sala de parts, però la via estava una mica torta (les meves venes, vaja) i el sèrum no baixava prou ràpid. Al final la Carolina va decidir que ja havíem esperat prou, em va fer asseure en una cadira de rodes, i mentre pujàvem en ascensor recordo que ella m'anava prement la bossa amb el sèrum perquè acabés de baixar d'una punyetera vegada.
Cap a la una de la matinada em van posar l'epidural. Mare meva, quin descans!!!, com admiro les que pareixen sense epidural!

Un cop a la sala de parts, ja estirada a la taula/cadira/com es digui, vam tenir un ensurt. Les corretges indicaven que el cor d'en Nil anava baixant de freqüència... L'altaveu del sensor tenia tota la meva atenció, el cor d'en Nil bategava cada vegada més a poc a poc, i jo vaig començar a sentir autèntic terror. Vaig estar a punt de cridar "obriu-me en canal ARA MATEIX i traieu-lo, JA!!!", però em van fer estirar de costat, em van posar oxigen, i el cor d'en Nil va tornar a bategar normal. Uf. Uuuuuuffffffffffff, que malament que ho vaig passar.

Cap a les dues ja havia dilatat 8cm. Amb en Jordi a un costat, la Carolina a l'altre, i la ginecòloga amb tot a punt, em van dir: "vinga noia, A APRETAR!!!"
Cinc apretades (i una episiotomia) més tard, em posaven sobre la panxa el meu nen, el meu Nil, petit i relliscoset, ploraner i preciós, amb un nassarró que demanava "petonets, ràpid!, necessito petonets!"

Eren les 2:36 del dimarts 28 d'agost. Tres hores i mitja abans encara estava mirant la tele, tan panxa (i amb tota la panxa)!

Me'l van deixar a sobre una bona estona (impagable), després el van netejar, pesar i mesurar (3.320g i 50cm), el van vestir i li van donar a en Jordi mentres a mi m'enllestien (placenta, punts, etc.)
Tot va anar tan ràpid, que en Nil i jo no vam tenir temps de patir. En Jordi diu que vaig sortir de la sala de parts guapíssima, amb les galtes vermelletes, i en Nil a les poques hores ja tenia el color rosadet d'un nen de dies. A les poques hores ja me'l vaig posar al pit i es va enganxar perfectament.


"Mi pequeño Nil y yo llevamos ya una semana juntos. Le encanta dormirse en el regazo de su padre, está empezando a dormir tres horitas seguidas por la noche, el inicio de la lactancia ha sido un poco duro (hasta que no me subió la leche, Nil chupaba tan fuerte y con tanta ansia que me dejó los pezones hechos polvo) pero ya le estamos cogiendo el truco... A veces abre los ojos y parece que escucha todo lo que le digo. Hace muecas, parece que sonríe, luego frunce el ceño...
QUÉ BONITO ES SER MAMÁ!!!!!!"

 Nil, dos dies.