Els tres nens sopen, cadascun al seu ritme.
Ara un acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altre demana aigua. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altra acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara un fa merder, necessito una baieta. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altra ja ha acabat el segon plat i em demana postres. Vaig i torno de la cuina.
Ara l'altre acaba el primer plat. Vaig i torno de la cuina.
Ara falta una cullera. Vaig i torno de la cuina.
I així un piló de vegades. Intento economitzar viatges, però no hi ha manera, per més que esperi i planifiqui sempre surt un imprevist que em fa anar i tornar de la cuina aproximadament cada 5 minuts.
En Nil acaba el segon plat. Li dic què vol de postres.
Està mirant la tele i no em fa cas. Me li planto al davant. (Paciència acostant-se a zero.)
-Nil, si vols alguna cosa de postres digues-m'ho JA. Si no, et quedes sense postres.
Sense deixar de mirar la tele, em diu:
-De postres vull dos petons teus.
I inclina el cap parant-me la galta. N'hi faig cinquanta, de petons.
Aquest és en Nil, capaç de desarmar-me sense deixar de mirar la tele.
dijous, 14 de juny del 2012
dilluns, 11 de juny del 2012
Neofeminisme per a mestresses de casa
-Sembla que no s'hauria de notar tant la diferència entre unes i altres, però la veritat és que les pinces d'estendre roba que vam comprar a Ikea van la mar de bé.
Al cap d'uns moments, afegeixo:
-Ostres, em penso que no se'm podia pas ocórrer cap comentari més marujo que aquest!
En Jordi em mira; no diu res, però assenteix somrient.
I torno a afegir, mentre l'Anna entra en escena i comença a girar al meu voltant com un satèl·lit:
-Que consti que no em queixo pas de res. Qualsevol es tanca vuit hores en una oficina aguantant clients emprenyats...
L'Anna em mira amb els seus ullarros enormes. Però que guapa que és.
Vaig deixar de treballar després de tenir en Nil. No va ser voluntari, jo volia tornar a mitja jornada però per un seguit de malentesos (en el sentit més literal de la paraula), vull creure que sense mala intenció per part de ningú (com a mínim, no pas per part meva), no va ser possible. Vaig haver de triar: o tornar a les meves 40 hores setmanals deixant en Nil tot el dia en una escola bressol, o plegar i quedar-me a casa gaudint del meu bebè preciós... I com que la situació econòmica ens ho va permetre, i com que la feina no era vocacional, i com que no perdia pas cap oportunitat de progressar, i com que el meu sou tampoc era cap meravella,... la balança, més que no pas inclinar-se, es va precipitar amb un CLOC sorollós cap al costat des d'on el meu preciós bebè em mirava rialler.
Després van arribar els bessons. Si llavors hagués estat treballant (a jornada completa o reduïda, tant és), el mes probable és que hagués acabat plegant igualment.
Afegim a això que no tinc cap vocació professional concreta. Sóc una tastaolletes, però res no em motiva prou. Fer de mama, en canvi, m'agrada, és el més gratificant que he fet mai, i què carai, em surt bé...
Conclusió: em quedo a casa, a fer de mama 24 hores x 7 dies. Mama i mestressa de casa, és clar.
Jo que vaig poder estudiar, jo que tenia bones notes, jo que sempre he cregut en la igualtat de drets i deures i així ho he defensat, ara em trobo fent el mateix que feia la meva mare. Em sento una mica rara respecte a la meva mare, perquè a ella li sabia greu no haver pogut estudiar (no era cosa de noies, no calia), i ara és com si jo menyspreés allò que a ella li hagués agradat tenir: una oportunitat, estudis, una feina fora de casa... Fugir dels estereotips de la seva època.
I no només penso en la meva mare. També penso en totes les dones de la història que han lluitat per trencar estereotips, que volien els mateixos drets i deures que els homes. Em plantejo si el que estic fent no és un pas enrere en el camí cap endavant que totes aquestes dones valentes han fet per mi, per totes les dones.
Però al final he arribat a la conclusió que l' "alliberament" de la dona també inclou el dret a quedar-se a casa i agafar el rol de cuidadora de la família. Resumint: reivindico el dret a renunciar a una feina poc gratificant i buscar la felicitat en la meva família.
Incís: de la mateixa manera, defenso el dret a que una dona renunciï a alguns dels seus drets com a mare en favor de la feina. Estic pensant en el cas concret de la Soraya Sáenz de Santamaría, que el 20-N feia poc més d'una setmana que acabava de parir, i tot i així va dirigir el traspàs de poders en comptes de disfrutar de la baixa de maternitat. No em cau bé la senyora (per començar és del PP, siguem sincers) però trobar-se en un moment polític així, sent la número 2 d'un PP que acaba de guanyar les eleccions... puc entendre la seva postura. No la comparteixo, però crec que se li ha de reconèixer el dret, sense oblidar, això sí, que el seu cas és excepcional i que NO ha de servir de precedent alegrement.
En fi, que des de les antípodes de la Soraya, em sento tanmateix defensora del dret a triar què volem fer amb la nostra vida.
(Un altre incís: en Jordi és dels que FAN a casa i amb els nens; no és que "m'ajudi", no no,
ell FA tot el que té temps de fer. No sé si m'explico, no és el meu ajudant sinó el meu company de feina, amb menys temps que jo, això sí, però és pencaire.)
Recomano la lectura d'aquesta entrada del bloc de l'Armandilio, que des de la seva perspectiva d'home explica això del neofeminisme molt més bé que jo (que sóc dona, però estic espessa).
El part d'en Nil
Vull recollir els relats dels embarassos, parts i lactàncies que tinc repartits per la web.
De moment, he trobat el part d'en Nil... L'he recuperat d'un fòrum en castellà, l'he traduït tot excepte l'últim paràgraf que m'agrada molt tal com està escrit.
El divendres 24 de setembre del 2007 vaig tenir la meva última visita amb la ginecòloga. Em faltava una setmaneta per sortir de comptes.
Em va trobar dilatada d'un centímetre, i amb el coll de l'úter esborrat en un 80%, però em va dir que en Nil encara no trobava la sortida... Suposo que volia dir que no estava del tot ben col·locat, però jo vaig protestar, "com que no troba la sortida???, però si només n'hi ha una!"
Em va programar unes corretges pel següent dilluns, el 27. Pels que no ho saben, això de "fer corretges" és estar estirada quieteta durant mitja hora, amb una corretja que aguanta un sensor a la panxa més o menys per on estaria el cor del nen, per controlar si hi ha contraccions de Braxton-Hicks (indolores), amb quina freqüència, com respon el cor del nen,... Allà vaig conèixer a la Carolina, la llevadora que després em va atendre el part. Una noia xilena, dolça, encantadora, de la que només puc dir coses bones. (Per cert, l'altra llevadora, la que ens va fer les classes de preparació al part, també era xilena, i l'anestesista que em va posar l'epidural era argentí. Quins accents més dolços.)
La Carolina em va dir que el meu úter estava fent una gimnàstica molt bona, i palpant-me la panxa va trobar el caparró d'en Nil i em va dir que a ella li semblava que estava molt ben encaixadet... Si a això hi afegim que aquell cap de setmana havia perdut el tap mucós, tot plegat semblava força imminent!
Em va donar hora per fer corretges pel divendres següent, "això si no et veig aquesta nit aquí", va afegir tota riallera...
Un cop a casa, anava tenint contraccions indolores, però vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren força regulars, cada nou minuts. Però no feien mal.
Aquella mateixa nit, cap a un quart de dotze, mentres miràvem la tele (no sé quina de la saga la Jungla de Cristal), una contracció em va fer una mica de mal, però només una miqueta miqueta... Vaig pensar "si la següent també em fa mal, avisaré a en Jordi perquè es vagi mentalitzant que potser aquesta matinada la cosa es posa en marxa..." Encara estava buscant les paraules per dir-li això a en Jordi sense que es posés nerviós, i de sobte noto PLOP - XOOOOOOFFFFFFFF... vaig trencar aigües! Vaig fer un bot, "Jordi, ACABO DE TRENCAR AIGÜES!"
Vaig anar al lavabo a buscar una tovallola, em vaig mirar els pantalons: l'aigua era transparent, bé, tot va bé... I em va venir una contracció, de les de veritat, de les que fan mal. I al cap d'una estona, una altra. Una estona?, només havien passat quatre minuts!!!
Vam agafar la maleta d'una revolada i vam córrer cap a la clínica. Vaig arribar dilatada de 4cm, amb contraccions cada 2 minuts i escaig. Em van posar una via amb sèrum (protocol de la clínica per evitar possibles baixades de tensió per l'epidural). Estàvem esperant que acabés de baixar tot per pujar-me a la sala de parts, però la via estava una mica torta (les meves venes, vaja) i el sèrum no baixava prou ràpid. Al final la Carolina va decidir que ja havíem esperat prou, em va fer asseure en una cadira de rodes, i mentre pujàvem en ascensor recordo que ella m'anava prement la bossa amb el sèrum perquè acabés de baixar d'una punyetera vegada.
Cap a la una de la matinada em van posar l'epidural. Mare meva, quin descans!!!, com admiro les que pareixen sense epidural!
Un cop a la sala de parts, ja estirada a la taula/cadira/com es digui, vam tenir un ensurt. Les corretges indicaven que el cor d'en Nil anava baixant de freqüència... L'altaveu del sensor tenia tota la meva atenció, el cor d'en Nil bategava cada vegada més a poc a poc, i jo vaig començar a sentir autèntic terror. Vaig estar a punt de cridar "obriu-me en canal ARA MATEIX i traieu-lo, JA!!!", però em van fer estirar de costat, em van posar oxigen, i el cor d'en Nil va tornar a bategar normal. Uf. Uuuuuuffffffffffff, que malament que ho vaig passar.
Cap a les dues ja havia dilatat 8cm. Amb en Jordi a un costat, la Carolina a l'altre, i la ginecòloga amb tot a punt, em van dir: "vinga noia, A APRETAR!!!"
Cinc apretades (i una episiotomia) més tard, em posaven sobre la panxa el meu nen, el meu Nil, petit i relliscoset, ploraner i preciós, amb un nassarró que demanava "petonets, ràpid!, necessito petonets!"
Eren les 2:36 del dimarts 28 d'agost. Tres hores i mitja abans encara estava mirant la tele, tan panxa (i amb tota la panxa)!
Me'l van deixar a sobre una bona estona (impagable), després el van netejar, pesar i mesurar (3.320g i 50cm), el van vestir i li van donar a en Jordi mentres a mi m'enllestien (placenta, punts, etc.)
Tot va anar tan ràpid, que en Nil i jo no vam tenir temps de patir. En Jordi diu que vaig sortir de la sala de parts guapíssima, amb les galtes vermelletes, i en Nil a les poques hores ja tenia el color rosadet d'un nen de dies. A les poques hores ja me'l vaig posar al pit i es va enganxar perfectament.
"Mi pequeño Nil y yo
llevamos ya una semana juntos. Le encanta dormirse en el regazo de su
padre, está empezando a dormir tres horitas seguidas por la noche, el
inicio de la lactancia ha sido un poco duro (hasta que no me subió la
leche, Nil chupaba tan fuerte y con tanta ansia que me dejó los pezones
hechos polvo) pero ya le estamos cogiendo el truco... A veces abre los
ojos y parece que escucha todo lo que le digo. Hace muecas, parece que
sonríe, luego frunce el ceño...
QUÉ BONITO ES SER MAMÁ!!!!!!"
Nil, dos dies.
divendres, 1 de juny del 2012
He decidit obrir un bloc per desfogar-me una mica
He decidit obrir un bloc per desfogar-me una mica. Per les coses bones i per les dolentes. Sempre he cregut (i reivindicat) el poder terapèutic de la "desfogamenta". Per tant, la meva intenció, ara que ningú sap que començo un bloc, és NO auto-censurar-me, però és probable que més endavant comenci a agafar manies i a reprimir-me... (típic meu, vaja: molt valenta, sí sí, però llavors vaig i em faig enrere).
A veure què en surt.
És que tinc moltes coses per treure, i em fa mandra ordenar-ho i estructurar-ho. Un dia potser en faré una novel·leta o jo què sé què en puc fer, però ara mateix tinc molta maaaandraaaaa... Estic espessa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
