dimarts, 6 de maig del 2014

El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (II)

(Primera part, aquí.)


Desembre. Anna, quatre anys i tres mesos.
-He somiat que em volien esborrar. Un esborrador.
-Però Anna, si tu ets una nena, i les nenes no es poden esborrar.
-És que jo era la lletra P.
-...
-No sé si la P o la B. Quina és la que té un sol pal?


Febrer. Anna, quatre anys i quatre mesos.
(Era un dia que tenia ganes d'enfadar-se i no trobava un motiu prou important. Llegeixi's amb veu de nena enfadada.)
-Jo, un dia, voldré jugar amb una cosa molt maca, I NO TROBARÉ RES!!! :(


Març. Lluc, quatre anys i mig.
-Ets la mama més guapa i més preciosa. Ets més guapa i més preciosa que totes les fades, les princeses, les ballarines, les flors, els colors llampants i els colors no llampants.


Abril. Lluc, quatre anys i mig.
-Jo ja sé què pensem quan ens morim. Pensem tot blanc.
(Me n'adono que aquest nen parla molt dels colors...)


Maig. Nil, sis anys i mig.
En Nil apareix per la porta absolutament indignat.
-Saps què?, els que fan la Dora la exploradora no són GENS realistes. Han fet que la Via Làctia és a l'altra banda de l'univers!, PERÒ SI NOSALTRES ESTEM A LA VIA LÀCTIA! A sobre, s'han tret el casc al mig de l'espai i han començat a respirar, SENSE CASC!!!... He canviat de canal i he posat en Doraemon.
(Sí, fill meu. En Doraemon és molt més realista.)


dilluns, 20 de gener del 2014

Un missatge a la paret del Castell (i II)


(La primera part d'aquesta història és aquí.)


Recapitulem: a la paret d'un castell de mil anys d'antiguitat, on part de la meva família hi ha passat els últims cent anys, hi hem trobat unes inscripcions amb un alfabet desconegut. No sabem qui ho ha escrit, ni quan ho van escriure, ni òbviament què hi diu.

Ostres, tu... Em sento com si fos dins de la versió empordanesa (i casolana) d'un llibre tipus El Codi Da Vinci.

Passo les fotos a l'ordinador, i les retoco per veure millor les inscripcions. Augmento contrast, aclareixo, enfosqueixo. Les imprimeixo i me les guardo a la bossa de mà. Com que s'acosta Nadal, les portaré el dia que anem a dinar amb la família per ensenyar-les als meus germans i altre cop al meu pare. A veure si entre tots en traiem l'entrellat.

El meu pare ha insistit tant que no en sap res, que me'l crec. El descarto i busco altres candidats. 
Potser el meu avi? Home, llegia i escrivia molt bé, però d'aquí a inventar-se un codi o utilitzar un alfabet desconegut... Perquè això no és ciríl·lic ni grec, d'això n'estic segura. Potser algun altre parent? Diria que no, no els conec prou a fons però a primer cop d'ull m'estranyaria. Potser quan restauraven la casa del costat per fer-ne un negoci de turisme rural, s'hi van colar un parell de paletes avorrits amb idees estrafolàries. Si fos així, podria ser algun altre alfabet: rúnic?, iber?
Començo a buscar alfabets per la viquipèdia i per Google, i vaig descobrint altres possibilitats per descartar-les tot seguit. No és rúnic, ni iber, ni hittita, ni fenici, ni ogham... Per acabar-ho d'arrodonir, hi apareixen unes xifres aparentment sense codificar, "17-16". O potser sí que estan codificades? Són una pista? Doncs si són una pista, a mi més aviat m'acaben de despistar.
(De pas, aprenc que els primers alfabets, fossin d'on fossin, no tenien corbes, ja que es gravaven sobre superfícies dures -pedres, fusta, ossos,...- i el més fàcil era fer línies rectes. Sempre s'aprenen coses noves!)

En fi. Em passo uns quants dies donant-hi voltes. Confesso que em té intrigadíssima i ben emocionada.

Em ve al cap un alfabet que ens vam inventar als deu o dotze anys la meva amiga Marta C. i jo. El recordo gairebé sencer: quasi trenta anys més tard, encara seria capaç d'escriure-li a la Marta una carta que només entenguéssim ella i jo. Si és que ella encara se'n recorda... I si fos capaç d'escriure una carta que no contingués les lletres J, K, Q i U, que són les que no tinc del tot clares.

I aleshores se m'encén la bombeta: començo a pensar que ho ha d'haver fet el meu pare, perquè hi tinc força coses en comú, i en detalls així, diguem-ne curiosos, m'hi assemblo, i MOLT.
Però si ho va fer ell,... per què ho va negar?
Potser li fa vergonya admetre-ho, potser hi diu alguna cosa que no vol que sapiguem.
Potser ho va escriure fa poc. De fet, la última vegada que vam estar a Queixàs, ara fa un parell d'anys, no recordo haver-hi vist aquestes inscripcions, tot i que amb la llum entrant per darrera nostre tampoc és que fos gaire fàcil veure-les a primer cop d'ull.
Potser és un missatge de comiat a la meva mare, que va morir ara farà set anys.
Potser és un missatge d'amor per la Q., la seva parella actual, i li fa cosa escriure-ho al costat del cor on hi ha les seves inicials i les de la meva mare, i per això ho ha "codificat".
Potser son les dues coses alhora, una mena de missatge de disculpa (innecesària) per haver refet la seva vida.
Això potser explicaria que no li faci gràcia que algú ho llegeixi. Si és que realment ho ha escrit ell.



24 de desembre de 2013.
Aquesta tarda he de portar l'Anna al metge per un voltadits. Al vespre hem de fer cagar el Tió, i només faltaria que no pogués picar bé... Agafem l'autobús. A mig camí, trec les fotos de la bossa i m'encaro a la primera: si realment ho hagués escrit el meu pare, què hi diria?


Em fixo en el que sembla la primera paraula. Ep!, això és un apòstrof?

T'ESTIMO

Ostres... HI DIU "T'ESTIMO"!!!

El cor em fa un salt, i a la gola se m'hi fa un nus. En els cinc minuts que dura el trajecte, al mig de l'autobús, amb l'Anna al costat cantant i mirant per la finestra, desxifro el missatge (o gairebé tot):

17-16
T'ESTIMO AMB 
TOT EL M** COR
(Nom de la meva mare)
              (Nom del meu pare)
 

17-16 devia ser l'edat que devien tenir ells dos quan ho va escriure.
Tinc ganes de plorar.


Agafo l'altra foto. No em costa gaire desxifrar-ho:


 (Nom i cognoms del meu pare)
(Nom i cognoms de la meva mare)
               MATEMATIC**S


..."MATEMATIC**S"???
Mira, ara tinc ganes de riure.


Em moro de ganes d'enviar un missatge als meus germans per explicar-los el que he trobat. Però em controlo: ens veurem per Sant Esteve, que dinarem tots junts. Ja que per alguna raó que no acabo d'entendre (vergonya, potser?) el meu pare va fer veure que ell no ho havia escrit, esperaré un moment que ell no hi sigui per treure les fotos. Però això ho he de compartir amb els meus germans, no m'ho puc quedar per mi sola.



26 de desembre de 2013, Sant Esteve. 
Dinar familiar. Ho explico "sotto voce" als meus germans. L'A., la més gran, posada en antecedents per la R., ja s'imaginava que això només ho podia haver fet el nostre pare. La R. tampoc se'n sorprèn gaire. En S., que no en sabia res, està força al·lucinat...

No entenem gaire per què el meu pare se n'amaga, però de moment ho respectem. De moment... En quant l'enganxi un moment a soles, li preguntaré què vol dir el 17-16, que és el que encara em fa dubtar.



14 de gener de 2014, tres setmanes més tard. 
Em trobo el meu pare al tren anant tots dos de Girona a Figueres. Quina casualitat, mai agafem el tren, i hem anat a coincidir en el trajecte, el dia i l'hora! Fem petar la xerrada.
El meu pare va a Figueres a fer encàrrecs diversos, i avui hi va en tren perquè té el cotxe espatllat. M'explica que una de les coses que va a fer a Figueres és portar-li a la seva germana un morter centenari que es va endur de Queixàs quan hi vam estar ara fa un mes.
Jo vaig a veure a la meva àvia materna, que està a l'hospital amb pneumònia. Hem quedat amb la meva germana R. per anar-la a visitar. Parlem de l'àvia C., que farà 96 anys el mes que ve. Ha enterrat l'home, dues filles (una amb 10 anys, i l'altra, la meva mare, amb 59) i una néta (amb 29 anys). El meu pare diu que si no fos pel punyetero càncer, ma mare també hagués viscut una pila d'anys, perquè no estava mai malalta.
Demà (15 de gener) farà 7 anys que va morir.

Queixàs, la meva mare. El missatge a la paret. 

El meu pare i jo estem asseguts de costat, és una llàstima perquè no li veig tan bé la cara com si el tingués al davant. Al davant, en canvi, hi tenim un noi que si per casualitat està escoltant la nostra conversa deu estar força entretingut, sobretot a partir del moment que agafo aire i dic:
-Papa: he desxifrat el teu codi.
-Quin?, el 1779?
(...Com?, mil set-sents què? Vaja, aquesta resposta no me l'esperava.)
-No, no. Allò que vas escriure a la paret de Queixàs.
-No t'entenc.
-Aquell missatge en un alfabet inventat.
-Quin alfabet inventat???
-Papa!, allò que vam veure!, allò que tu deies que era alfabet ciríl·lic!
-Però si allò no ho vaig fer jo!
-COM QUE NO??? 

Encara porto les fotos a la bossa de mà. Les trec i les hi ensenyo. També hi ha un paperet amb les equivalències entre el seus símbols i l'alfabet normal, i la traducció dels dos missatges.
S'ho mira, estupefacte.
-Ai, carai... Ai, carai. 
-Papa, això és teu.
-Això és meu...?
-Amb traducció i tot. Papa, mira't la traducció.
-Sí, sí... Sí que és meu. Ostres, no me'n recordava pas gens.
-...De veritat?
(Jo encara me'n recordo de 25 dels 29 símbols que ens vam inventar la Marta C. i jo ara fa trenta anys!)
-De veritat, de veritat. Ai, carai. Em devia inventar l'alfabet expressament per l'ocasió, i no el vaig tornar a fer servir mai més. 
-I el 17 i el 16?, la vostra edat?
-Suposo. És clar: fa cinquanta anys... Per això no me'n recordava: ho vaig fer servir un sol cop, i ja fa cinquanta anys!
Va passant fotos. Se les mira, suposo que intenta recordar. És força emocionant, la veritat. 
-Et vols quedar les fotos? Jo ja les tinc a l'ordinador.
-...I tant.

Una altra pregunta que li he de fer, ara que he aclarit que no era vergonya, sinó cinquanta anys de "desús":
-Papa... puc explicar aquesta història?, em deixes? És boníssima.
-Explicar-la?
-Sí, no ho sé... Fer-ne un conte, o alguna cosa així... 
(El meu pare no sap -encara- que tinc aquest blog.)
-Ah, sí dona, i tant.

Un cop a Figueres, quan ja ens hem acomiadat i ja marxa cadascú pel seu costat, em ve una última cosa al cap.
-Papa!
-Digue'm.
-Quan t'he dit que havia desxifrat el teu codi... tu m'has dit "el 1779?"
-Sí.
-Què és?, ara tinc curiositat!
-La clau per desbloquejar el meu mòbil.
-I...?
-Separa-ho: 17, 7, 9. Més fàcil: 17, 7, 2009.
El 2009 va ser quan el meu pare va començar a sortir amb la Q. Probablement el 17/07/09 és el dia que se li va declarar, o la primera cita, o el dia que es van fer el primer petó, o... o el que sigui. 
El meu pare arronsa les espatlles, aixeca les celles i somriu. És un romàntic. Se'n va. Jo també somric.

La vida continua, i tenim dret a ser feliços, malgrat tot. 
I tant.

                                                                                         


Aquesta història és absolutament verídica: no hi ha res inventat. RES. Fins i tot he intentat transcriure els diàlegs tal i com els recordo. La única cosa que he modificat (per raons òbvies) és el codi de desbloqueig del móbil del meu pare.

diumenge, 19 de gener del 2014

Un missatge a la paret del Castell (I)

Aquesta història comença fa mil anys, quan es va començar a construir el Castell.
Bé, no, tampoc cal tirar tant enrere.
Posem-hi cent anys. Quan s'hi van instal.lar els meus avantpassats.
No, no tant. Cinquanta anys, quan el meu pare era adolescent?
O potser trenta, quan jo era petita i hi anàvem a buscar molsa per fer el pessebre.
O un mes, quan hi vaig anar per últim cop. 
O cinc dies, quan vaig obtenir el "permís" per explicar aquesta història que comença dient:

"La comarca de l'Empordà ha tingut una història extraordinàriament rica i complexa, com poques altres a Catalunya. Tot i això, pot resultar sorprenent que avui dia hi puguem descobrir l'existència d'un castell, originari almenys del segle XI, encara dempeus i que hagi passat completament desapercebut pels historiadors de les nostres terres. I encara més, que aquest castell sigui l'origen d'un dels llinatges nobiliaris més importants de l'Empordà, els membres del qual han estat sovint atribuïts a diversos llocs erronis.
Ens referim a l'antic llinatge dels Biure de l'Empordà i al desconegut castell de Biure de Queixàs."

D'acord, faig trampa. Aquest escrit no és meu, és d'un "petit" treball que van fer a mitges entre l'historiador Marià Baig i el meu pare (que, per cert, no és historiador sinó matemàtic). El text complet es pot descarregar des d'aquí.

Resumint: el Castell de Biure -que no és al poble de Biure d'Empordà, sinó a Queixàs (municipi de Cabanelles, Alt Empordà)- és una masia que antigament havia sigut un castell (encara en conserva certes estructures). I la família de la meva àvia paterna hi han estat de masovers durant els últims 100 anys. Bé, en realitat hauran estat 99, ja que els meus oncles-avis n'acaben de marxar aquest desembre passat.


Quan jo era petita, cada Nadal hi anàvem a buscar matèries primeres per adornar la casa. Buscàvem al bosc del costat un pi ni molt gran ni molt petit, i n'escapçàvem la part de dalt, deixant el pi més baix, però viu. Aquesta punta de la branca central era el nostre arbre de Nadal. També recollíem molsa pel pessebre (llavors estava permès); quan arribàvem a casa l'esteníem sobre paper de diari perquè s'eixugués una mica i per neteja-la de fulles d'alzina i de pi, i jo saltava cada cop que en sortia un insecte o aranya. 
L'olor de sotabosc, l'olor de molsa, per mi sempre serà l'olor d'anar cada Nadal a Queixàs.

El meu pare, de petit i no tan petit, hi va passar moltes temporades (els estius, sobretot) amb els seus oncles i cosins. Els seus records deuen ser molt més intensos que els meus. Sé, per exemple, que es banyava al riu amb altres nens i amb una seva àvia que de jove havia sigut dida, una àvia petita i escarransida però que com a dida va ser molt ben valorada, i que s'enorgullia enormement d'haver alletat gent important (fills de metges i d'advocats i de senyors per l'estil). No us amagaré que m'agradaria haver conegut aquesta meva besàvia de la qual crec que n'he rebut alguna herència genètica...
De gran, encuriosit per la història d'aquella imponent masia, pel nom de "Castell" i per certs detalls arquitectònics que li havien cridat l'atenció, el meu pare va començar a investigar l'origen d'aquell mas. I va coincidir amb un historiador que també hi donava voltes, i van descobrir que en realitat es trobaven davant del "Castell de Biure", que no tenia res a veure amb el poble de Biure d'Empordà sinó amb el llinatge noble dels Biure o Benevivere, que comença en aquest castell i que va tenir una certa rellevància en la baixa edat mitjana. És a dir, van "lligar" un llinatge que no se sabia d'on venia amb un castell que no se sabia de qui havia estat.
I l'any 1991, l'Institut d'Estudis Empordanesos els va publicar el resultat de les seves investigacions.

Tirant més enrere, podria parlar de la meva àvia M., que es va enamorar bojament d'en S., el que seria el meu avi, un noi una mica estrany perquè tenia la costum de llegir. Quines coses de fer, a pagès, perdre el temps llegint... I quan la meva àvia M. va dir que s'hi volia casar, el seu pare li va dir: si te'n vas amb ell, no t'emportaràs res d'aquí!, i ella li va contestar: veieu el que porto a sobre de roba?, no necessito res més!
...O això és el que m'explicava ella. 
 
La seva germana F. és la que ara marxa d'aquell mas. Ja té més de noranta anys, i tot i que tant ella com el meu oncle-avi fan molta patxoca, es podria dir que s'han anat retirant de mica en mica: van anar deixant les vaques, els porcs, després els conills, i ara ja gairebé havien deixat l'hort. Se'n van a viure a tocar del seu fill, buscant una vida més còmoda.
Actualment, just al costat del Castell, en el que havien estat quadres i graners, hi ha els Lledoners, una casa de turisme rural. Sempre ens quedarà el recurs d'anar-hi a passar un cap de setmana...



Fa un mes, el passat 15 de desembre, vam anar a acomiadar-nos del Castell. Hi vam anar el meu pare, la meva germana R. amb els seus dos nens, i jo amb els meus tres.

[Anècdota 1: tot i els meus continus "nens, aneu amb compte", "nens, no us acosteu tant a l'aigua", i "nens, no correu per aquí", en Lluc va acabar caient a l'aigua del que abans era el fossat del castell i ara és una bassa -de dos pams de fondària- amb peixos de colors. Per sort, tot i ser desembre, feia un solet de migdia prou agraït. 
Dos minuts abans que caigués, amb una oportuníssima barreja de resignació i previsió (fantàstic paradigma del que seria l'instint maternal, suposo), em vaig trobar a mi mateixa fent càlculs: "si algú cau a l'aigua, serà en Lluc; bé, tampoc no és tan greu; li posaré la jaqueta d'en Nil, els pantalons que m'havia deixat la R. i que avui portava per tornar-li, i si cal els meus mitjons". 
-Mamaaaaaa!, en Lluc ha caigut a l'aiguaaaaaa!
(Sospir.)
Quasi no el vaig ni renyar... Moll, espantat i enfredorit.
-Ja t'està bé. Per burro.
Fi de l'anècdota 1]

Mentre la meva tia F. feia asseure els nens a taula, sota l'enorme cap de senglar dissecat que tant m'impressionava de petita (i que també va impressionar a en Nil) i els entretenia una estona amb patates fregides i galetes, la meva germana R. i jo vam aprofitar per anar a fer el tafaner. 
Si n'hi ha de coses per tafanejar... Des de fora es veu el que queda d'un finestral gòtic. No m'hi havia fixat mai. Un altre detall curiós és la "muralla partida": una de les parets exteriors està trencada i desplaçada, des dalt fins a mitja paret, possiblement degut a l'episodi de terratrèmols dels anys 1427-1428. I estem parlant de la paret exterior del que havia estat un castell: imagineu-vos-en el gruix, i ara imagineu-vos el terrabastall d'un terratrèmol trencant-la... I sis segles després, la paret encara aguanta!

 Finestral gòtic

 "Muralla" trencada


Un cop a dintre, vam estar a la part de la casa que havia estat reservada als senyors (el "pis de l'amo"): sales grans ara sense mobles, amb sostre de volta, parets gruixudes pintades de colors pastel, i balcons amb vistes a la Mare de Déu del Mont i al Canigó. També vam pujar més amunt, al rebost ben ventilat per la Tramuntana on penjaven les llangonisses a assecar, i a les altres sales de dalt. Allà vam trobar la primera perla, que jo ja recordava haver vist l'últim cop que hi vam estar, un parell d'anys enrere: un escrit a la paret, amb lletra rodoneta i polida, que diu:


"Aquí, amb la guerra acaba-
da, ha dormit dolçament en
una nit de primavera.
6 maig 1939",
signat pel meu avi patern (S.B.F.).

No sé ben bé què devia voler dir això de "dormir dolçament"... Probablement, amb estar a prop i sota el mateix sostre que la seva promesa ja en feia prou. O potser li va aconseguir robar un petó abans d'anar a dormir. Però quan després vam explicar la troballa a la meva tia F. (fa anys i panys que ja no s'hi fa res en aquestes sales), ens va confirmar que efectivament, quan va tornar de la guerra, el meu avi S. va passar uns dies a casa seva. "El teu avi S. -s'afanya a puntualitzar la tia F.- va dormir en aquesta sala del davant. Les noies dormíem a les habitacions de l'altra banda". Que consti! 

[Anècdota 2: aquesta puntualització no és gratuïta, ja que aleshores tot això era sagrat. Tan sagrat, tan sagrat, que la meva tia F., mentres paria el seu primer fill quan encara faltaven tres setmanes per complir els nou mesos de casats, entre contracció i contracció anava cridant: "juro que vaig arribar verge al matrimoni!, juro que el meu home no em va tocar fins que vam ser casats!!!". Es veu que, a sobre, el seu fill lleugerament prematur va ser força grosset, per alegria i alhora disgust de la meva tia F.
Fi de l'anècdota 2]

En aquesta mateixa sala, a terra hi ha una petita trampa: la meva tia F. ens va explicar que el dia que van entrar les tropes d'en Franco i els seus "moros", hi van amagar la meva àvia M. per por del que li poguessin fer.

Seguim tafanejant. El meu pare insisteix en què anem amb compte, que el terra no es gaire segur. La R. i jo ens fiquem al rebost.
Busquem més inscripcions a les parets. Crec recordar que l'altra vegada que vam pujar a xafardejar hi havia vist algun cor. Amb la llum que ve just des de darrera nostra (precisament entra pel finestral gòtic) no es veu gaire res. Però de mica en mica anem trobant inscripcions gratades a la paret enguixada, i fent ombra per ressaltar-ne el relleu, aconseguim fotografiar-les:

-Les inicials SB (el meu avi) dins una mena de cor o escut amb corona; a banda i banda del cor, una M i una E (les inicials de la meva àvia);



-Dins un cor, les inicials SBE (el meu pare) i AMCP (la meva mare). I la data: 13/8/63. El meu pare tenia 17 anys, i la meva mare 16.
-A l'esquerra d'això, unes inicials amb una cal·ligrafia tota curiosa. Són les inicials de la meva tia (FE), la seva germana (PE) i la seva altra germana (la meva àvia: ME).



-Una cara de noia amb cabells llargs i ondulats. A sota la barbeta hi posa PES, les inicials de l'altra germana de la meva àvia. És la seva signatura, ho va fer ella?, o algú altre la va dibuixar?



-I de cop, una inscripció estranya. Ep!, però... què carai és això???



-I una altra!!!




El meu pare ens ve a buscar. Li preguntem què són aquestes inscripcions, i diu que no en té ni idea.
-Com que no ho saps?, que no és teu?
S'ho mira estranyat.
-No.
-Això no és teu?
-No.
-Segur que no és teu???
-A veure... No, no. Sembla alfabet ciríl·lic. Va, baixem, que no m'en fio d'aquest terra...

Després de fer les fotos oportunes, marxem.



Què carai és aquest alfabet? No, no és ciríl·lic, això segur. Ni grec. I no ho ha fet el meu pare? Estic atònita.
A veure... L'edifici del costat del Castell ha estat reformat i reconvertit en casa rural... Potser els paletes... O el meu avi?
Que estrany.
Què carai hi deu dir???
I justament quan els meus oncles-avis deixen el mas.

Punyeta, quin misteri!


(Continua aquí.)


divendres, 28 de juny del 2013

Un DIY abans de vacances

Ens n'anem de vacances! 
Per primera vegada ens atrevim a fer un viatge una mica llarg, i en cotxe. A veure com anirà...

Us deixo un DIY força fàcil, que pel que he llegit és ideal per entretenir els nens durant llargues estones al cotxe. 
És una "Spy Bag": una bossa de roba amb una finestreta transparent, plena d'arròs (o similar) i tot de cosetes petites que s'hi han d'anar localitzant: ninotets, un dau, clips, botons, bales de vidre, peces (grans) per fer collarets... el que se us ocorri. Jo em pensava que em costaria trobar quinze o vint cosetes, i al final en vaig reunir trenta-cinc!, i he acabat fent la bossa més gran del que pensava fer en un principi.
Hi enganxem una tarja amb una foto (plastificada) dels petits tresors que s'han d'anar trobant.
Si feu servir arròs com a farciment, recomano esbandir-lo abans, amb aigua corrent, ben esbandit perquè no deixi anar tanta pols blanca. Després el deixeu assecar al sol, escampat en una safata (o fins i tot al forn a baixa temperatura, a uns 50º, un parell d'hores).

De tutorials n'hi ha molts, per exemple aquests: 


El nostre resultat:

















 
I aquí, detall de la tarja amb tooootes les cosetes que s'han d'anar trobant enterrades entre l'arròs:




















N'he fet tres, una per cada nen. Els tresors enterrats són els mateixos però hi ha alguna diferència (color, lletra,...); per això he fet una foto diferent per cada bossa, perquè cada una tingui la foto del seu contingut. I a més, com que estan en ordres diferents, si volen diversió extra es poden entretenir a passar llista i a trobar les petites diferències entre els seus tresors.
A veure si funciona. Em penso que em conformo amb tenir-los distrets tanta estona com hi he invertit jo fent-ho  :D



Ah, si no voleu cosir, hi ha una alternativa fàcil i ràpida: canviar la bossa per una ampolleta de plàstic. Personalment ho he descartat perquè m'ha semblat que en Jordi i jo no aguantaríem gaire estona el soroll de TRES nens sacsejant enèrgicament ampolletes amb arròs (i coses) dins del cotxe... :D


dilluns, 6 de maig del 2013

El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (I)


Febrer. Nil, 5 anys i mig.
Nil - Papa, saps que la Xxx (una nena de la seva classe, la identitat de la qual volem preservar) no sap qui va crear el món?
Jordi - Ah no? I qui el va crear, el món, Nil?
Nil - Homeeee, papa! El big-bang!
Definitivament els referents ja no són els mateixos. 
(Copiat del facebook d'en Jordi.)
(Afegeixo: ...No sé què donaria per haver sentit la conversa sencera, al pati de l'escola, entre els dos nens de cinc anys! :D ) 


Març. Anna, 3 anys i mig.
Capvespre. L'Anna s'ha quedat adormida al sofà. Porta una bona estona dormint profundament. De cop es desperta, s'incorpora, em busca: 
-Mama?
-Sí, sóc aquí.
Es posa dreta al sofà, i obrint uns ulls com unes taronges m'explica:
-Mama!, he somiat amb una casa, de colors!, i bombolles, molt grans! Moltes bombolles, eren molt grans i molt "moniques"!!!
Emocionadíssima. Aquesta ja no es torna a adormir, penso jo.
Es torna a ajaure, i dos segons després ja ronca.


Abril. 
En Nil es planta a la cuina havent sopat.
-Mama, de què està feta l'aigua?
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.
És clar. 
Una hora després: 
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.


6 d'abril. Anna i Lluc, 3 anys i mig.
Anna:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:
-I a mi, una de rectangle verd!
(No, jo tampoc ho entenc.)


Maig. 
Nil:
-21 més 7 fan 28... Mira, igual que 20 més 8. 
(Propietat associativa controlada... Bé.)
Un altre dia:
-Mama, quan fan 3 vegades 60? Espera, no m'ho diguis....
Una estona després: 
-Fan 180!
-Caram, molt bé!, com ho has fet?
-He fet tres vegades 50, que són 150. Després he fet 3 vegades 10, que són 30. I després he fet 150 més 30, que són 180.
(Propietat  distributiva controlada. Bé. I ara deixa'm asseure, que quasi caic de culs.)


Maig. 
Un dinar amb altres famílies. Durant la sobretaula, en Lluc em puja a la falda, m'agafa la cara entre les dues mans i em comença a fer petons. Ha entrat en el que jo dic "mode dispensador de petons". Les altres mares se'l miren embadalides, ooooohhh quin nen més dolç... Una d'elles li pregunta:
-T'agrada fer-li petons a la mama?
-Sí, és que és molt tova i molt "suaua"!
Les altres mares es fonen. (I això que no saben que en Lluc s'ha inventat l'adverbi "preciosament" per descriure'm: preciosament maca, preciosament tova, i altres floretes per l'estil.)


Maig. 
Els tres nens es vesteixen per anar a l'escola. En Nil, com sempre, vol convertir-ho en una competició a veure qui acaba abans. Em pregunta qui vull que guanyi.
-A mi m'és igual. Guanyi qui guanyi, me n'alegraré per ell i em sabrà greu pels altres dos. Jo no tinc un nen preferit, jo tinc tres nens preferits. 
L'Anna de seguida associa el concepte "preferit" amb el "color preferit":
-Nosaltres tres sóm els teus tres preferits: jo sóc el rosa. En Nil és el blau posc. I en Lluc és el que fa tonteries. I el blau clar.


(Segona part, aquí.)

dilluns, 25 de febrer del 2013

La Lluna es posa vermella (i la ISS també)

Dissabte vaig veure l'ISS (Estació Espacial Internacional) creuant el cel!
Es veu a ull nu, no calen prismàtics ni telescopis. De fet, amb un telescopi aniríem de cul, perquè es mou massa de pressa com per poder-la seguir còmodament!
Si us fa gràcia, us podeu registrar en aquest link, i la NASA us enviarà un e-mail avisant-vos (amb hores antelació) del moment en què la ISS serà visible des de les vostres coordenades. (Cal dir que no avisa sempre, sinó només quan les condicions són òptimes, és a dir quan la ISS és visible prou temps i prou amunt per ser observada amb facilitat.)
El missatge que envien és curt i concret, com aquest:

Time: Sat Feb 23 7:47 PM, Visible: 4 min, Max Height: 51 degrees, Appears: NW, Disappears: ENE

L'hora és la del vostre fus horari, i 'Max Height' és l'alçada màxima que assolirà (essent 0º l'horitzó i 90º el zenit, és a dir el punt més alt, just en vertical a sobre del vostre caparró inquiet).


M'ha cridat l'atenció que quan la ISS entra a l'ombra de la terra, comença a enfosquir-se, es torna vermellosa, i al final desapareix. He pensat que devia ser pel mateix efecte que fa que en un eclipsi lunar la Lluna no arribi a quedar negra del tot, sinó que es quedi vermellosa. 

Investiguem, va.

Aquesta coloració es deu a la refracció parcial de la llum del Sol en travessar l'atmosfera terrestre. És el mateix fenomen òptic que fa que les albes i els capvespres siguin vermellosos, i es veu afectada per les condicions de l'atmosfera (contaminació diversa, pols en suspensió, fum, humitat, etc).
En el cas de la Lluna, durant un eclipsi lunar sempre queda una mica tenyida, perquè està prou lluny de la Terra com per què li arribi sempre una mica de llum refractada. Des de la Lluna, un eclipsi lunar ha de ser espectacular, es deu veure la Terra ben fosca però envoltada d'un anell lluminós vermell i prim. En realitat, és com si estiguéssim contemplant totes les aurores i tots els capvespres del món a la vegada. Ha de ser increïble!
Bé, amb els meus (minsos) coneixements de manipulació d'imatges he fet una simulació de quin aspecte podia tenir. Per posar-hi una mica de rigor, he agafat com a fons el cel del 20/12/2011, dia en que hi va haver un eclipsi lunar total, vist des de la Lluna:



(Probablement l'anell vermell seria més lluminós, i en canvi les llums de les ciutats es veurien menys, però vaja, més o menys... ;) )


Baixem de la Lluna i tornem a plantar-nos a la superfície de la Terra. Aquesta llum de l'anell rogenc és la que arriba a la Lluna i la tenyeix de vermell. De fet, hi ha fins i tot un escala per mesurar el color i la lluminositat de la Lluna quan entra a l'ombra de la terra, és l'Escala de Danjon:


L = 0: Eclipsi molt fosc. Lluna gairebé invisible, especialment en la meitat del total.
L = 1: Eclipsi fosc, en color gris o marronós. Detalls distingibles amb dificultat.
L = 2: Eclipsi vermell fosc o de color vermellós. Ombra central molt fosca, mentre que la vora exterior del con d'ombra és relativament brillant.
L = 3: Eclipsi vermell maó. L'ombra llindar en general té una vora brillant o groc.
L = 4: Eclipsi molt lluminós, vermell rogenc o eclipsi taronja. L'ombra llindar és blavosa i té una vora molt brillant.
 (Text: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Danjon
Imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AValores_de_la_escala_de_Danjon.PNG )



I què passa amb la ISS? Bé, doncs la ISS és prou petita i està prou a prop nostre com perquè l'ombra de la Terra l'engoleixi totalment.
Per il·lustrar les diferències entre la ISS i la Lluna, anem a veure quatre dades:
 - La ISS fa 108.5m x 72.8m, una mica més de llargada i d'amplada que un camp de futbol, i orbita la Terra a una altitud mitjana d'uns 400km (com de Barcelona a Donostia en línia recta).
 - La Lluna, en canvi, té un diàmetre de 3.475km, aproximadament com de Madrid a Moscou, i està a una distància mitjana de 384.400km de la Terra.


Busquem un parell de símils. Proporcionalment:
 - La ISS donant voltes a la Terra seria equivalent a una puça (joveneta) d'1.6mm, donant voltes (sí, ja sé que no volen, sinó que salten) al Coliseu de Roma (189m de diàmetre major), a una distància de gairebé 6m de la paret.
 - En el cas de que la Lluna fos la mateixa puceta d'1.6mm, l'equivalent seria que donés voltes a una bola de porexpan de 6mm, i a una distància d'una mica menys d'un pam (18cm) d'aquesta boleta.

...Més o menys. :D 


Per tant, és qüestió de perspectiva: així com la Lluna té un punt de vista privilegiat per contemplar la Terra en la seva totalitat, la ISS només n'abasta un trosset limitat, i de seguida arriba un punt en què no "veu" cap part d'aquest anell ataronjat.
I aleshores desapareix. Aparentment, és clar.


Aprofito per recomanar-vos MOLT i MOLT i MOLT un vídeo que vaig veure fa poc.
Es diu Overview, i és un documental en anglès de 20 minuts explicant què senten els astronautes que han tingut l'oportunitat de veure la Terra des de fora, la seva primera impressió, el canvi de percepció sobre el planeta després d'haver-lo vist des de l'espai, la sensació de saber-se privilegiats per haver viscut aquesta experiència... Més enllà de l'aparença de Blue Marble, aprofundeix en l'emoció d'acostar-se a una finestra, mirar a través del gruixut vidre, i dir "casa meva és AIXÒ, tan bonic, tan fràgil, tan únic".
Altre cop: com canvien les coses quan canviem de perspectiva...! Crec que aquest documental hauria de ser traduït a TOTS els idiomes per passar-lo a TOTES les escoles del món, perquè inclou una bona dosi de lliçó d'humilitat, de responsabilitat, d'ètica, d'estètica, d'ecologia,... Busqueu 20 minutets i mireu-lo, realment val la pena. (Llàstima que el meu limitat domini de l'anglès m'ho ha posat una mica difícil; a veure si un dia una ànima caritativa ens el subtitula! :D )
(Detall curiós: el Sol, vist des de fora de l'atmosfera terrestre, es veu realment com és: una estrella sobre un fons negre... Mira, m'ha fet gràcia, no se m'havia ocorregut... M'havia oblidat que en realitat el "cel" és negre :D )

dimarts, 19 de febrer del 2013

Arxiu sonor (I)

De bon matí, la meva mare entrava a l'habitació on dormíem les seves tres filles grans.
Aixecava la persiana (més de pressa del que m'hagués agradat a mi), tot cantant "bon dia diaaa, nanana nanàaa..." 
Jo no sabia què cantava. No coneixia la cançó. No era una cançó popular catalana, no tenia més lletra que el "bon dia, dia", però era la cançó de despertar-nos.

Un dia, quan ja era gran, vaig resoldre el misteri. La cançó era aquesta:


És el Good Morning Sunshine, del Musical Hair que va triomfar primer a Broadway a finals dels 60, i després com a pel·lícula dirigida per Milos Forman el 1979.
Ma mare tenia cops amagats... Vaig quedar parada en descobrir que aquella cançó de la meva infantesa en realitat era un dels hits de l'òpera-rock més hippy que s'ha fet mai! :)

Després vaig veure la pel·lícula i em va encantar. La vam veure amb una amiga meva, la Sofi, i la banda sonora de la pel·lícula es va convertir en una mena d'himne amb què acabàvem les nits de marxa a Empúria-Brava. Al bar on preníem l'última cervesa ja ens la tenien preparada i tot, i abans de tancar la paradeta ens la posaven perquè sortíssim d'allà ben felices i contentes. (En tots els sentits.)
(Bé, en realitat la última cançó solia ser l'Au clair De la Lune cantat a dues veus, primer una la veu greu i l'altra la veu aguda, i després al revés. Ens quedava la mar de bonic, no sé si dir 'gràcies a' o 'malgrat' la ingesta prèvia d'alcohol :D )

Per què explico això? 
Perquè me n'he adonat de que probablement ja estic creant l'arxiu sonor dels meus nens (obviant la cançó d'en Mic, les del club Super3, etc).
En el nostre cas, la història és la següent:
Els nens arriben de l'escola amb les sabates plenes de sorra del pati. Anem al lavabo per buidar la sorra i netejar els peus. Els hi esbandeixo amb aigua, i quan surt freda sempre es queixen... Un dia en Nil es va queixar en castellà, "frío, frío!", i jo li vaig respondre cantant "...como el agua del río, o caliente, como agua de la fuente..." 
I s'ha convertit en part del ritual. Encara que no es queixin de la temperatura de l'aigua, a la que engego l'aixeta ja començo a canturrejar la tornada d'aquesta cançó:
 


(No cal que mireu les imatges del vídeo... No, de debó, NO CAL. Escolteu i prou!)


Feia ANYS que no escoltava aquesta cançó. 
M'agrada Juan Luis Guerra. Em fa pensar en el viatge de final de curs de 3er de BUP, recordo estar en una discoteca de Granada cantant amb els companys de classe "oooojalá que llueva - café en el campooo..." Eh, Nuri? :D

No sé com va arribar la meva mare al Good Morning Sunshine. Suposo que va ser de jove, quan treballava a la botiga de discos, que estava al dia de tota la música haguda i per haver del moment.
I als meus fills els hauré d'explicar que quan tenia setze anys cantava aquesta cançó tot creuant la península amb autocar. 




dilluns, 11 de febrer del 2013

Una de fantasmes ;)

Vic Tandy (1955-2005) era un científic anglès. Va ser director d'experimentació i professor a l'Escola d'Estudis Internacionals i Dret de la Universitat de Coventry (Anglaterra).

A principis dels 80, Tandy treballava en una empresa que fabricava material mèdic, anestèsics, aparells de suport vital,... Era habitual que en un lloc o altre del laboratori on treballava Tandy hi hagués una màquina en proves, per exemple, simul·lant una respiració assistida.

Un dia, Tandy va arribar al laboratori just quan la persona encarregada de la neteja en sortia. Bé, més que sortir-ne, pràcticament en fugia... Afirmava haver vist alguna cosa. Tandy va repassar els aparells, convençut que trobaria 'alguna cosa' com un aparell amb un tub desenganxat movent-se, però tot estava apagat.
Caram.

Un altre dia, un col·lega seu es va girar per fer-li un comentari, convençut que estava al seu costat. El col·lega es va sorprendre quan va veure que en realitat Tandy estava a l'altre extrem del laboratori.
Caram, caram.

Una nit, Tandy estava treballant (tot sol) al laboratori, quan va començar a tenir una sensació estranya, desagradable. Se li va posar la pell de gallina, li va venir una suor freda, i segons les seves pròpies paraules va començar a tenir "un notable sentiment de depressió".
I una sensació de no estar sol...
Es sentia observat. De mica en mica, va veure de cua d'ull com una figura grisa emergia a la seva esquerra... Es va armar de valor, es va girar, i la figura va desaparèixer.
Caram, caram i recaram.

Va comprovar les bombones i ampolles del laboratori, per si hi havia alguna fuita que pogués explicar les al·lucinacions. Però no: tot estava correcte.
Va pensar "per avui ja he treballat prou!", i se'n va anar cap a casa.

L'endemà es va tornar a quedar treballant fins tard. Practicava esgrima (oh, que britànic), i havia dut el seu floret al laboratori per arreglar el mànec, aprofitant les eines de les que disposava allà. Va deixar el floret ben subjectat en un serjant, es va girar un moment... i la fulla del floret va començar a vibrar, ella soleta. Vibrava frenèticament (Tandy ho descriu així), no era un moviment subtil, no: era ben obvi que la fulla del floret vibrava, i que vibrava sola.
(Aquí ve quan la majoria de la gent, en el seu cas, haguéssim apretat a córrer cridant, com a mínim, "ja m'heu vist prou!")

Però Vic Tandy no creia en fantasmes. Malgrat tot, no creia en fantasmes.
De fet, aquesta vibració de la fulla del floret, en comptes d'espantar-lo més, el va animar a buscar una causa explicable, plausible, demostrable, de tot plegat; fet i fet, Tandy estava més familiaritzat amb metalls que vibren que no pas amb aparicions. El seu cap de científic va començar a rumiar.

Alguna cosa feia vibrar el floret, això estava clar. Tandy va pensar que podria ser una ona, una mena de vibració que les seves orelles no captaven però que pertorbava l'ambient del laboratori. Agafà taula i floret, i els va començar a passejar pel laboratori. El lloc on més vibrava era just al mig, precisament allà on es trobava ell el dia abans, quan va començar a notar les sensacions estranyes.

Amb un sonòmetre i un parell de fórmules, va descobrir la culpable: una ona de baixa freqüència que tenia la mateixa longitud que el laboratori. Alguna cosa del laboratori originava una ona que ressonava per l'estança, resultant-ne una ona estacionària, i just al centre de la sala era on l'ona arribava a la seva màxima amplitud. La freqüència era 19Hz, inaudible als humans: un infrasò. L'origen: un ventilador que havien instal.lat no feia gaire al sistema d'extracció d'aire. Va aturar el ventilador, i el floret va deixar de vibrar. I totes les sensacions estranyes també van desaparèixer. 

I els infrasons, ves per on, afecten el cos humà. Depenent de la fisiologia i la sensibilitat de cadascú, poden resultar innocus, molestos, desagradables... No el sentim amb les orelles però el nostre cos ho pot notar. Els infrasons poden provocar mareig i malestar perquè afecten el vestíbul de l'orella, on hi ha el laberint, l'òrgan de l'equilibri. Calfreds, hiperventilació, marejos, malestar estrany, pressió al pit, alteracions de la visió,... De fet, la llista d'efectes que poden provocar els infrasons en les persones és força completa.

Anem a concretar:
Un llibre de Kroemer (1) descriu els efectes de la vibració de baixa freqüència sobre el cos de la següent manera: "Vibration of the body mostly affects the principal input ports, the eyes, and principal output means, hands and mouth." (Ho deixo en anglès perquè trobo molt gràfic això dels inputs i outputs, traduït perd "gràcia"). Més: "L'exposició a la vibració sovint provoca breus canvis en diversos paràmetres fisiològics com ara el ritme cardíac... En l'inici de l'exposició a vibracions, s'ha observat augment de la tensió muscular i hiperventilació". Segons Kroemer, el cap té una freqüència de ressonància de 2Hz a 20Hz; aquesta freqüència del laboratori de Tandy, doncs, podria causar malestar general.


I segons la NASA, que també ha fet els seus experiments (2), la freqüència de ressonància per l'ull és de 18Hz. A aquesta freqüència, el globus ocular en vibració pot començar a llagrimejar, i el que és més interessant: es pot produir l'efecte de "taques" en la visió... com per exemple, la forma grisa que va veure de cua d'ull Vic Tandy.

Un altre informe de la NASA (3) esmenta la hiperventilació com un símptoma de la vibració del cos sencer. La hiperventilació es caracteritza per la respiració superficial ràpida, i redueix la quantitat de diòxid de carboni retingut als pulmons. La hiperventilació pot tenir efectes fisiològics remarcables. Per exemple, Flenley (4) descriu els símptomes de la hiperventilació com "Dispnea en repòs en general; sol anar acompanyada de mareig, rampes musculars, por de patir mort sobtada i sensació de dificultat per respirar".


Recapitulem:
-orelles: alteracions de l'equilibri;
-ulls: llagrimeig persistent, alteracions de la visió;
-dificultats respiratòries, hiperventilació;
-malestar, rampes, 
-sensacions típiques de por, com ara sudoració excessiva, tremolors,...
I tot això sense cap causa aparent: a mi també em preocuparia!  

Exorcitzar el fantasma de l'ona estacionària va ser senzill: un cop detectat el problema, es va fer una modificació en els ancoratges del ventilador, i el fantasma se'n va anar juntament amb l'ona estacionària.

Les ones de baixa freqüència són molt difícils de detectar. El fet que la fulla del floret tingués la llargada precisa i fos del material adequat perquè comencés a vibrar, va ser un cop de sort. Els espais tancats llargs i en forma de "tub" (com ara túnels de vent o passadissos amples i llargs) són ideals perquè s'hi produeixin ones estacionàries. Les freqüències ressonants poden afectar a algunes persones sí i a altres no.
L'estudi de Vic Tandy "The Ghost in the Machine" acaba dient:
Our advice for researchers in the future is to be very wary of ghosts reported to haunt long, windy corridors!
que ve a ser:
El nostre consell per als investigadors en el futur és que siguin molt curosos amb els avisos de fantasmes que ronden per passadissos llargs i amb corrents d'aire!

--------------------------------------------------------------------------------------

http://en.wikipedia.org/wiki/Vic_Tandy


(1) Kroemer, K. H. E. (1994). Ergonomics: How to design for ease and efficiency.
Prentice Hall: London.
(2) NASA Technical Report 19770013810
(3) NASA Technical Report 19870046176
(4) Flenley, D. C. (1990). Respiratory Medicine (2nd Ed), Bailliere Tindal: London.

dissabte, 19 de gener del 2013

Incoherències diverses

Tinc una amiga que es diu X que creu en Déu. Molt respectable. 
Jo no hi crec. Igual de respectable.
Suposem que X m'intenta convertir, i jo li dic que no hi ha res a fer, que no hi crec; i ella insisteix en els seus arguments i jo en els meus i bla bla bla... 
Si una tercera persona ens escolta, segurament titllarà a X de rareta, de retrògrada, d'estreta de mires, i probablement jo en canvi seré la moderna i la guai.

Tinc un amic que es diu Y que creu en (l'horòscop, o l'homeopatia, o el reiki, o les flors de Bach, o qualsevol altra cosa d'aquest tipus que no tenen base científica però que hi ha molta gent que hi creu). Molt respectable.
Jo no hi crec. Igual de respectable.
Suposem que Y m'intenta convertir, i jo li dic que no hi ha res a fer, que no hi crec; i ell insisteix en els seus arguments i jo en els meus i bla bla bla... 
Si una tercera persona ens escolta, oh, sorpresa: ara resulta que probablement titllarà a Y de modern i de guai, i en canvi JO seré la rareta, la retrògrada, l'estreta de mires.

Conclusió: no creure en una "cosa" que és qüestió de fe tant pot ser guai, moderniki i txatxi pirul.li, com just al contrari, pot ser símptoma de cap-quadrat i poca obertura de ment. Depèn de si està de moda o no.



Tinc uns amics, P, Q i Z, que parlen meravelles del corrent/filosofia/teràpia Blabla que els ajuda a entendre's millor a ells mateixos i als altres. Un dia, ja fa temps, la meva amiga P em va deixar anar:
-Saps?, des de que he llegit el llibre de Blabla que t'entenc millor, i t'accepto tal i com ets, perquè ara veig clar que ets (inseriu aquí un color / animal / flor / número) i ara sé per què actues com actues.
Ah caram...Jo no vaig dir res, però vaig pensar:
-Doncs que trist. Resulta que després de tants anys que fa que ens coneixem, has necessitat llegir un llibre d'una persona que no ens coneix ni a tu ni a mi, per poder-me penjar una punyetera etiqueta i poder-me acceptar tal i com sóc. No em podries haver acceptat tal i com soc perquè sí?, sense necessitat de teràpies ni llibres ni etiquetes?

Anys després, parlo amb P de la síndrome premenstrual. Comento que he après a controlar-la una mica. Que quan m'ha de venir la regla, si em comencen a venir al cap cabòries estranyes no els dono gaire credibilitat sinó que les poso en "quarantena". És a dir, espero uns quants dies per poder veure si segueixen vigents i cal afrontar-ho, o bé si eren producte de les hormones destarotades i no tenen importància.
La meva amiga P em mira sorpresa: -Ah, jo no!, jo ho trec tot! 
Només li falta dir-me que sóc massa racional... Estic segura que ho està pensant (i no, no m'ho ha dit cap llibre).

Conclusió: si segueixes un corrent/filosofia/teràpia per aprendre a gestionar les emocions, és guai, és sa, és recomanable.
En canvi, aprendre per una mateixa a detectar una circumstància perillosa i actuar en conseqüència, resulta que això no és guai, no és sa, és massa racional.
 
Per tant, si vols ser conscient de les teves emocions etc.etc., siusplau, fes-ho segons un corrent/filosofia/teràpia que tingui prou seguidors, perquè fer-ho amb els propis mitjans, a l'estil Do It Yourself, no mola.




dilluns, 10 de desembre del 2012

Nadal per ateus amb nens


Parlant de la Grècia antiga amb en Nil (5 anys).
Jo - ...I això ho van escriure, més o menys, fa 3.000 anys.
Nil - O sigui, el 3.000 abans de crisi?
Touché.
Aquestes són els nous referents dels nens del segle XXI.

Aquesta conversa la vam tenir quan li vaig explicar a en Nil una versió resumidíssima, censuradíssima i tirant a edulcorada de l'Odissea d'Homer. Penèlope i el tapís que feia i desfeia; el cavall de Troia; Polifem i "Ningú";... Tot això, sense cap mort, sense ni una gota de sang vessada. Els pretendents de Penèlope marxaven amb la cua entre cames, enfadats però vius; els troians es rendien i acabaven tots tan amics, i vius; i a Polifem només li tiraven sorra a l'ull perquè no s'hi veiés (temporalment, després ja li passava, eh?, res de buidar-li l'ull!). Ulisses voltava per les illes sense trobar el camí de tornar a casa: li anava a explicar a en Nil que era perquè els déus li feien la punyeta, però... com explicar-li què és un déu?

A casa no creiem en cap déu.
En Jordi i jo som batejats, vam fer comunions i confirmacions i coses d'aquestes, però un dia vam deixar de creure. Jo vaig perdre la fe cap als 14/15 anys, de mica en mica i sense que cap fet concret ho provoqués. Diria que "em va sortir de dintre", no ho percebo com una pèrdua sino com una evolució.
Ens vam casar per l'esglèsia per fer contenta a la família, quan resulta que a l'hora de la veritat la família va resultar ser quasi tan atea com nosaltres mateixos... Bé, tant és, això és una altra història. El cas és que a casa no creiem en cap déu.

I els nostre nens estan creixent sense tenir ni idea de què és un déu. Tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents, ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant, nit i dia, i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida.
Els nens aprenen el concepte del bé i el mal sense necessitat de cap déu. No necessiten amenaces o premis sobrenaturals per entendre quan una cosa està bé o malament. És tan senzill com dir "t'agradaria que t'ho fessin a tu?". No cal fe, cal empatia.

A sobre, sempre intento inculcar-los esperit crític. Que comparin, que aprenguin a canviar de punt de vista, que no tot és blanc o negre, que allò que per un és normal i correcte a un altre li pot semblar una bestiesa o una ofensa.
En Lluc i l'Anna encara són petits, però en Nil pregunta molt. Per exemple, d'on venim i a on anem quan ens morim. Com a escèptica que sóc, sembla que li hauria de dir: mira noi, abans no érem res, i quan ens morim desapareixem del tot i apa, adéu, això és tot.
Però no. Precisament, l'escepticisme filosòfic es basa en el dubte, no pas en la negació. Per tant, si no us sap greu, em permetré un petit "luxe" espiritual de tant en tant. Per exemple, respecte a la mort: em resisteixo a creure que som un garbuix de protons, neutrons i electrons donant voltes i prou, és massa trist. No sé si existeix alguna mena d'ànima, no sé què passa quan ens morim. No ho sé, i no ho sabré fins que em mori. D'altra banda, no permeto que ningú afirmi que té la veritat sobre aquest tema.
He copiat una idea dels meus cunyats: abans de néixer érem una estrella, i quan ens morim tornem a ser una estrella. Això és el que els dic als nens. És poètic, no és el cel dels cristians, però el gest de mirar amunt quan ens posem "espirituals" és gairebé innat.
(Incís: la última vegada que vam parlar d'això amb en Nil, no fa gaire, em va dir que si un dia veia una estrella molt gran potser seria la Laura, perquè com que estava grassoneta,... Perdona, Laura, però té la seva gràcia.)

Divago. En fi, que quan en Nil em fa preguntes de difícil resposta, a vegades li contesto que jo crec tal cosa, però que hi ha gent que creu altres coses, i que no se sap qui té la raó. I que quan no hi ha manera de saber qui té raó, ningú pot imposar la seva versió als altres. I em penso que ho ha entès perfectament... Fa poc parlàvem dels dimonis, de si existien o no. En Nil deia que sí, que a sota terra hi viuen dimonis (crec que ho ha tret de Tom i Jerry!), i jo deia que no, perquè com que en Nil és una mica poruc (prudent, diem a casa), acostumo a negar per sistema totes les coses dolentes (dimonis, monstres, bruixes i vampirs no existeixen; follets, fades, i potser angelets, segurament sí).
Ell: sí que existeixen els dimonis. Jo: que no, que no existeixen pas.
I va el nen (5 anys) i finalment m'engalta: "Mira, tothom pot creure el que vulgui, eh?".
Irrefutable. Té, mama, menja't amb patatetes les teves pròpies paraules, apa, apa.

Una cosa està clara: que jo no cregui en res no vol dir que em carregui totes les coses boniques i màgiques que passen quan ets un nen. A vegades costa trobar aquest límit, costa admetre davant dels nens certes coses màgiques mentre intentes que siguin crítics. I per complicar-ho una miqueta més, negar rotundament l'existència de vampirs i monstres, mentre deixes la porta oberta a fades i follets...

I el Nadal. Què fem amb el Nadal?
Bé, a casa tenim una Bíblia, que vam comprar a Montserrat fa anys, un dia que vam anar a fer Geocaching. La guardem com un llibre més, entre els llibres d'antropologia, mitologia i similars. Perquè una cosa és la fe, i l'altra és la cultura i la tradició; la Bíblia a casa nostra és un llibre de consulta com un altre.
Molt bé. Doncs fem un pessebre, on hi ha la verge Maria, Sant Josep, i el nen Jesús (òbviament fill de tots dos, res de famílies desestructurades amb coloms fecundadors pel mig). El nen Jesús de casa és una mena de nen màgic, una mica rotllo Harry Potter, a qui tots els pastorets adoraven i a qui tres reis portaven regals perquè creien que podia fer coses màgiques. I que no sabem si va existir o no, i no sabem si en realitat era màgic o no. Jo crec que només és un conte, fill meu, o potser sí que va existir però no era pas màgic, però sàpigues que hi ha molta gent que creu que tenia poders de veritat.
Al capdavall, es pot explicar història sagrada sense tenir fe i sense "evangelitzar". Igual que li explico la Odissea adaptada, li puc explicar que aquell nen les va acabar passant una mica magres, i què vol dir A.C. (no, Nil, no vol dir Abans de la Crisi). Però tot arribarà, evidentment no em posaré pas a explicar-li la passió de Crist a un nen de cinc anys!
Però el tió,... home, el tió evidentment que és màgic. I se li ha donar menjar i aigua perquè cagui molt.
I una fada et posa un regal sota el coixí quan et cau una denteta. No, no crec que a Catalunya sigui el Ratonsito Péres, jo diria que és una fada.
I els tres Reis es pategen tot el món en una sola nit, que trempats ells,... bé, ells i els patges (no oblidem al proletariat), quina colla de pencaires!

Ai, els tres Reis...Repesco una frase del principi d'aquesta entrada que deia: [els nostres nens] tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida... Ehem, doncs ara resulta que tenim la figura dels tres Reis, que si et portes bé et deixen regals, i si et portes malament et deixen carbó... T'havies quedat amb gana, mama?, menja, mama, menja't amb patatetes aquesta frase també! Bé, almenys aquests sí que els hem vist "en persona", els veiem cada any quan anem a esperar els Reis i tota la comitiva, fanalet en mà. Jo, republicana i atea, i m'emociono com una bleda quan vaig a esperar els tres Reis amb els meus nens.



Que difícil que és ser ateu, per Nadal, quan tens nens... I que divertit, peti qui peti.

Bones festes a tothom!

divendres, 2 de novembre del 2012

Serps i agulles


Avui toca una manualitat: una serp de punta de coixí que vaig fer fa temps. Em va fer gràcia documentar tots els passos amb fotos. Aquí els teniu.



Primer: dibuixar i retallar un patró.


Segon: amb el patró, fem una serp amb una roba una mica elàstica. 
Aquí, la serp embastada, a punt per cosir, girar, farcir i tancar.

Ja tenim la serp de roba a punt.

Ara s'ha de fer el picat, és a dir, el patró per fer la punta. La gràcia d'aquest és que ha de tenir estructura de malla, però ha de seguir una corba.
Provatures:

Pas a pas: columna vertebral

Vèrtebres més o menys equidistants.

L'equivalent a les "costelles".


Marco quarts i vuitens a cada costella, i uneixo.


...I així obtenim una malla flexible i uniforme. (M'encanta fer aquesta mena de coses rares)

Fent els foradets, amb un portamines amb una agulla en comptes de mina.

Així queda per darrera (1.052 puntets més tard!)

Amb els forats picats i l'esquema dibuixat, ja podem esborrar el llapis.

Provatures pel principi i pel final. Hi ha d'acabar havent 18 parells de boixets, he de decidir com carai els distribueixo, com els vaig incorporant...

Preparant els 18 parells de boixets.

Amb l'esquema ben a mà per no fer-me un embolic.

 El principi és MOLT complicat...

Ja hem arribat als ulls. Un parell de perles de vidre.

I anem baixant...

Aquí ja es veu com ha quedat el principi. Força polit. 
Dins el rombe, més boletes de vidre.

 Per si algú té curiositat per com es posen les boletes de vidre, es fa així:

 I anem avançant.


La part de l'esquena ja està acabada!
(Bé, falta veure com remato els fils de la cua.)
 Girem el picat al revés i fem la panxa. Sense boletes, més senzill. 
Comencem per la cua i avancem cap al cap.


A l'arribar al cap, he trenat els fils sobrants per fer una llengua bífida. Ha quedat una mica massa ampla, però què hi farem...

I la montem!


Al final, he amagat els fils de la cua dins mateix de la serp.

I voilà!, ja la tenim acabada! 
L'esquena:


 La panxa:
 


Punts utilitzats: punt mig, aranya, trena requetetrenada.
Vaig aprendre a fer punta al coixí amb aquest llibre: "Labores de bolillos: Método práctico para aprender" (1999)- ISBN 84-88631-20-0, De Vega Publicaciones, S.L.