dimarts, 19 de febrer del 2013

Arxiu sonor (I)

De bon matí, la meva mare entrava a l'habitació on dormíem les seves tres filles grans.
Aixecava la persiana (més de pressa del que m'hagués agradat a mi), tot cantant "bon dia diaaa, nanana nanàaa..." 
Jo no sabia què cantava. No coneixia la cançó. No era una cançó popular catalana, no tenia més lletra que el "bon dia, dia", però era la cançó de despertar-nos.

Un dia, quan ja era gran, vaig resoldre el misteri. La cançó era aquesta:


És el Good Morning Sunshine, del Musical Hair que va triomfar primer a Broadway a finals dels 60, i després com a pel·lícula dirigida per Milos Forman el 1979.
Ma mare tenia cops amagats... Vaig quedar parada en descobrir que aquella cançó de la meva infantesa en realitat era un dels hits de l'òpera-rock més hippy que s'ha fet mai! :)

Després vaig veure la pel·lícula i em va encantar. La vam veure amb una amiga meva, la Sofi, i la banda sonora de la pel·lícula es va convertir en una mena d'himne amb què acabàvem les nits de marxa a Empúria-Brava. Al bar on preníem l'última cervesa ja ens la tenien preparada i tot, i abans de tancar la paradeta ens la posaven perquè sortíssim d'allà ben felices i contentes. (En tots els sentits.)
(Bé, en realitat la última cançó solia ser l'Au clair De la Lune cantat a dues veus, primer una la veu greu i l'altra la veu aguda, i després al revés. Ens quedava la mar de bonic, no sé si dir 'gràcies a' o 'malgrat' la ingesta prèvia d'alcohol :D )

Per què explico això? 
Perquè me n'he adonat de que probablement ja estic creant l'arxiu sonor dels meus nens (obviant la cançó d'en Mic, les del club Super3, etc).
En el nostre cas, la història és la següent:
Els nens arriben de l'escola amb les sabates plenes de sorra del pati. Anem al lavabo per buidar la sorra i netejar els peus. Els hi esbandeixo amb aigua, i quan surt freda sempre es queixen... Un dia en Nil es va queixar en castellà, "frío, frío!", i jo li vaig respondre cantant "...como el agua del río, o caliente, como agua de la fuente..." 
I s'ha convertit en part del ritual. Encara que no es queixin de la temperatura de l'aigua, a la que engego l'aixeta ja començo a canturrejar la tornada d'aquesta cançó:
 


(No cal que mireu les imatges del vídeo... No, de debó, NO CAL. Escolteu i prou!)


Feia ANYS que no escoltava aquesta cançó. 
M'agrada Juan Luis Guerra. Em fa pensar en el viatge de final de curs de 3er de BUP, recordo estar en una discoteca de Granada cantant amb els companys de classe "oooojalá que llueva - café en el campooo..." Eh, Nuri? :D

No sé com va arribar la meva mare al Good Morning Sunshine. Suposo que va ser de jove, quan treballava a la botiga de discos, que estava al dia de tota la música haguda i per haver del moment.
I als meus fills els hauré d'explicar que quan tenia setze anys cantava aquesta cançó tot creuant la península amb autocar. 




dilluns, 11 de febrer del 2013

Una de fantasmes ;)

Vic Tandy (1955-2005) era un científic anglès. Va ser director d'experimentació i professor a l'Escola d'Estudis Internacionals i Dret de la Universitat de Coventry (Anglaterra).

A principis dels 80, Tandy treballava en una empresa que fabricava material mèdic, anestèsics, aparells de suport vital,... Era habitual que en un lloc o altre del laboratori on treballava Tandy hi hagués una màquina en proves, per exemple, simul·lant una respiració assistida.

Un dia, Tandy va arribar al laboratori just quan la persona encarregada de la neteja en sortia. Bé, més que sortir-ne, pràcticament en fugia... Afirmava haver vist alguna cosa. Tandy va repassar els aparells, convençut que trobaria 'alguna cosa' com un aparell amb un tub desenganxat movent-se, però tot estava apagat.
Caram.

Un altre dia, un col·lega seu es va girar per fer-li un comentari, convençut que estava al seu costat. El col·lega es va sorprendre quan va veure que en realitat Tandy estava a l'altre extrem del laboratori.
Caram, caram.

Una nit, Tandy estava treballant (tot sol) al laboratori, quan va començar a tenir una sensació estranya, desagradable. Se li va posar la pell de gallina, li va venir una suor freda, i segons les seves pròpies paraules va començar a tenir "un notable sentiment de depressió".
I una sensació de no estar sol...
Es sentia observat. De mica en mica, va veure de cua d'ull com una figura grisa emergia a la seva esquerra... Es va armar de valor, es va girar, i la figura va desaparèixer.
Caram, caram i recaram.

Va comprovar les bombones i ampolles del laboratori, per si hi havia alguna fuita que pogués explicar les al·lucinacions. Però no: tot estava correcte.
Va pensar "per avui ja he treballat prou!", i se'n va anar cap a casa.

L'endemà es va tornar a quedar treballant fins tard. Practicava esgrima (oh, que britànic), i havia dut el seu floret al laboratori per arreglar el mànec, aprofitant les eines de les que disposava allà. Va deixar el floret ben subjectat en un serjant, es va girar un moment... i la fulla del floret va començar a vibrar, ella soleta. Vibrava frenèticament (Tandy ho descriu així), no era un moviment subtil, no: era ben obvi que la fulla del floret vibrava, i que vibrava sola.
(Aquí ve quan la majoria de la gent, en el seu cas, haguéssim apretat a córrer cridant, com a mínim, "ja m'heu vist prou!")

Però Vic Tandy no creia en fantasmes. Malgrat tot, no creia en fantasmes.
De fet, aquesta vibració de la fulla del floret, en comptes d'espantar-lo més, el va animar a buscar una causa explicable, plausible, demostrable, de tot plegat; fet i fet, Tandy estava més familiaritzat amb metalls que vibren que no pas amb aparicions. El seu cap de científic va començar a rumiar.

Alguna cosa feia vibrar el floret, això estava clar. Tandy va pensar que podria ser una ona, una mena de vibració que les seves orelles no captaven però que pertorbava l'ambient del laboratori. Agafà taula i floret, i els va començar a passejar pel laboratori. El lloc on més vibrava era just al mig, precisament allà on es trobava ell el dia abans, quan va començar a notar les sensacions estranyes.

Amb un sonòmetre i un parell de fórmules, va descobrir la culpable: una ona de baixa freqüència que tenia la mateixa longitud que el laboratori. Alguna cosa del laboratori originava una ona que ressonava per l'estança, resultant-ne una ona estacionària, i just al centre de la sala era on l'ona arribava a la seva màxima amplitud. La freqüència era 19Hz, inaudible als humans: un infrasò. L'origen: un ventilador que havien instal.lat no feia gaire al sistema d'extracció d'aire. Va aturar el ventilador, i el floret va deixar de vibrar. I totes les sensacions estranyes també van desaparèixer. 

I els infrasons, ves per on, afecten el cos humà. Depenent de la fisiologia i la sensibilitat de cadascú, poden resultar innocus, molestos, desagradables... No el sentim amb les orelles però el nostre cos ho pot notar. Els infrasons poden provocar mareig i malestar perquè afecten el vestíbul de l'orella, on hi ha el laberint, l'òrgan de l'equilibri. Calfreds, hiperventilació, marejos, malestar estrany, pressió al pit, alteracions de la visió,... De fet, la llista d'efectes que poden provocar els infrasons en les persones és força completa.

Anem a concretar:
Un llibre de Kroemer (1) descriu els efectes de la vibració de baixa freqüència sobre el cos de la següent manera: "Vibration of the body mostly affects the principal input ports, the eyes, and principal output means, hands and mouth." (Ho deixo en anglès perquè trobo molt gràfic això dels inputs i outputs, traduït perd "gràcia"). Més: "L'exposició a la vibració sovint provoca breus canvis en diversos paràmetres fisiològics com ara el ritme cardíac... En l'inici de l'exposició a vibracions, s'ha observat augment de la tensió muscular i hiperventilació". Segons Kroemer, el cap té una freqüència de ressonància de 2Hz a 20Hz; aquesta freqüència del laboratori de Tandy, doncs, podria causar malestar general.


I segons la NASA, que també ha fet els seus experiments (2), la freqüència de ressonància per l'ull és de 18Hz. A aquesta freqüència, el globus ocular en vibració pot començar a llagrimejar, i el que és més interessant: es pot produir l'efecte de "taques" en la visió... com per exemple, la forma grisa que va veure de cua d'ull Vic Tandy.

Un altre informe de la NASA (3) esmenta la hiperventilació com un símptoma de la vibració del cos sencer. La hiperventilació es caracteritza per la respiració superficial ràpida, i redueix la quantitat de diòxid de carboni retingut als pulmons. La hiperventilació pot tenir efectes fisiològics remarcables. Per exemple, Flenley (4) descriu els símptomes de la hiperventilació com "Dispnea en repòs en general; sol anar acompanyada de mareig, rampes musculars, por de patir mort sobtada i sensació de dificultat per respirar".


Recapitulem:
-orelles: alteracions de l'equilibri;
-ulls: llagrimeig persistent, alteracions de la visió;
-dificultats respiratòries, hiperventilació;
-malestar, rampes, 
-sensacions típiques de por, com ara sudoració excessiva, tremolors,...
I tot això sense cap causa aparent: a mi també em preocuparia!  

Exorcitzar el fantasma de l'ona estacionària va ser senzill: un cop detectat el problema, es va fer una modificació en els ancoratges del ventilador, i el fantasma se'n va anar juntament amb l'ona estacionària.

Les ones de baixa freqüència són molt difícils de detectar. El fet que la fulla del floret tingués la llargada precisa i fos del material adequat perquè comencés a vibrar, va ser un cop de sort. Els espais tancats llargs i en forma de "tub" (com ara túnels de vent o passadissos amples i llargs) són ideals perquè s'hi produeixin ones estacionàries. Les freqüències ressonants poden afectar a algunes persones sí i a altres no.
L'estudi de Vic Tandy "The Ghost in the Machine" acaba dient:
Our advice for researchers in the future is to be very wary of ghosts reported to haunt long, windy corridors!
que ve a ser:
El nostre consell per als investigadors en el futur és que siguin molt curosos amb els avisos de fantasmes que ronden per passadissos llargs i amb corrents d'aire!

--------------------------------------------------------------------------------------

http://en.wikipedia.org/wiki/Vic_Tandy


(1) Kroemer, K. H. E. (1994). Ergonomics: How to design for ease and efficiency.
Prentice Hall: London.
(2) NASA Technical Report 19770013810
(3) NASA Technical Report 19870046176
(4) Flenley, D. C. (1990). Respiratory Medicine (2nd Ed), Bailliere Tindal: London.

dissabte, 19 de gener del 2013

Incoherències diverses

Tinc una amiga que es diu X que creu en Déu. Molt respectable. 
Jo no hi crec. Igual de respectable.
Suposem que X m'intenta convertir, i jo li dic que no hi ha res a fer, que no hi crec; i ella insisteix en els seus arguments i jo en els meus i bla bla bla... 
Si una tercera persona ens escolta, segurament titllarà a X de rareta, de retrògrada, d'estreta de mires, i probablement jo en canvi seré la moderna i la guai.

Tinc un amic que es diu Y que creu en (l'horòscop, o l'homeopatia, o el reiki, o les flors de Bach, o qualsevol altra cosa d'aquest tipus que no tenen base científica però que hi ha molta gent que hi creu). Molt respectable.
Jo no hi crec. Igual de respectable.
Suposem que Y m'intenta convertir, i jo li dic que no hi ha res a fer, que no hi crec; i ell insisteix en els seus arguments i jo en els meus i bla bla bla... 
Si una tercera persona ens escolta, oh, sorpresa: ara resulta que probablement titllarà a Y de modern i de guai, i en canvi JO seré la rareta, la retrògrada, l'estreta de mires.

Conclusió: no creure en una "cosa" que és qüestió de fe tant pot ser guai, moderniki i txatxi pirul.li, com just al contrari, pot ser símptoma de cap-quadrat i poca obertura de ment. Depèn de si està de moda o no.



Tinc uns amics, P, Q i Z, que parlen meravelles del corrent/filosofia/teràpia Blabla que els ajuda a entendre's millor a ells mateixos i als altres. Un dia, ja fa temps, la meva amiga P em va deixar anar:
-Saps?, des de que he llegit el llibre de Blabla que t'entenc millor, i t'accepto tal i com ets, perquè ara veig clar que ets (inseriu aquí un color / animal / flor / número) i ara sé per què actues com actues.
Ah caram...Jo no vaig dir res, però vaig pensar:
-Doncs que trist. Resulta que després de tants anys que fa que ens coneixem, has necessitat llegir un llibre d'una persona que no ens coneix ni a tu ni a mi, per poder-me penjar una punyetera etiqueta i poder-me acceptar tal i com sóc. No em podries haver acceptat tal i com soc perquè sí?, sense necessitat de teràpies ni llibres ni etiquetes?

Anys després, parlo amb P de la síndrome premenstrual. Comento que he après a controlar-la una mica. Que quan m'ha de venir la regla, si em comencen a venir al cap cabòries estranyes no els dono gaire credibilitat sinó que les poso en "quarantena". És a dir, espero uns quants dies per poder veure si segueixen vigents i cal afrontar-ho, o bé si eren producte de les hormones destarotades i no tenen importància.
La meva amiga P em mira sorpresa: -Ah, jo no!, jo ho trec tot! 
Només li falta dir-me que sóc massa racional... Estic segura que ho està pensant (i no, no m'ho ha dit cap llibre).

Conclusió: si segueixes un corrent/filosofia/teràpia per aprendre a gestionar les emocions, és guai, és sa, és recomanable.
En canvi, aprendre per una mateixa a detectar una circumstància perillosa i actuar en conseqüència, resulta que això no és guai, no és sa, és massa racional.
 
Per tant, si vols ser conscient de les teves emocions etc.etc., siusplau, fes-ho segons un corrent/filosofia/teràpia que tingui prou seguidors, perquè fer-ho amb els propis mitjans, a l'estil Do It Yourself, no mola.




dilluns, 10 de desembre del 2012

Nadal per ateus amb nens


Parlant de la Grècia antiga amb en Nil (5 anys).
Jo - ...I això ho van escriure, més o menys, fa 3.000 anys.
Nil - O sigui, el 3.000 abans de crisi?
Touché.
Aquestes són els nous referents dels nens del segle XXI.

Aquesta conversa la vam tenir quan li vaig explicar a en Nil una versió resumidíssima, censuradíssima i tirant a edulcorada de l'Odissea d'Homer. Penèlope i el tapís que feia i desfeia; el cavall de Troia; Polifem i "Ningú";... Tot això, sense cap mort, sense ni una gota de sang vessada. Els pretendents de Penèlope marxaven amb la cua entre cames, enfadats però vius; els troians es rendien i acabaven tots tan amics, i vius; i a Polifem només li tiraven sorra a l'ull perquè no s'hi veiés (temporalment, després ja li passava, eh?, res de buidar-li l'ull!). Ulisses voltava per les illes sense trobar el camí de tornar a casa: li anava a explicar a en Nil que era perquè els déus li feien la punyeta, però... com explicar-li què és un déu?

A casa no creiem en cap déu.
En Jordi i jo som batejats, vam fer comunions i confirmacions i coses d'aquestes, però un dia vam deixar de creure. Jo vaig perdre la fe cap als 14/15 anys, de mica en mica i sense que cap fet concret ho provoqués. Diria que "em va sortir de dintre", no ho percebo com una pèrdua sino com una evolució.
Ens vam casar per l'esglèsia per fer contenta a la família, quan resulta que a l'hora de la veritat la família va resultar ser quasi tan atea com nosaltres mateixos... Bé, tant és, això és una altra història. El cas és que a casa no creiem en cap déu.

I els nostre nens estan creixent sense tenir ni idea de què és un déu. Tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents, ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant, nit i dia, i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida.
Els nens aprenen el concepte del bé i el mal sense necessitat de cap déu. No necessiten amenaces o premis sobrenaturals per entendre quan una cosa està bé o malament. És tan senzill com dir "t'agradaria que t'ho fessin a tu?". No cal fe, cal empatia.

A sobre, sempre intento inculcar-los esperit crític. Que comparin, que aprenguin a canviar de punt de vista, que no tot és blanc o negre, que allò que per un és normal i correcte a un altre li pot semblar una bestiesa o una ofensa.
En Lluc i l'Anna encara són petits, però en Nil pregunta molt. Per exemple, d'on venim i a on anem quan ens morim. Com a escèptica que sóc, sembla que li hauria de dir: mira noi, abans no érem res, i quan ens morim desapareixem del tot i apa, adéu, això és tot.
Però no. Precisament, l'escepticisme filosòfic es basa en el dubte, no pas en la negació. Per tant, si no us sap greu, em permetré un petit "luxe" espiritual de tant en tant. Per exemple, respecte a la mort: em resisteixo a creure que som un garbuix de protons, neutrons i electrons donant voltes i prou, és massa trist. No sé si existeix alguna mena d'ànima, no sé què passa quan ens morim. No ho sé, i no ho sabré fins que em mori. D'altra banda, no permeto que ningú afirmi que té la veritat sobre aquest tema.
He copiat una idea dels meus cunyats: abans de néixer érem una estrella, i quan ens morim tornem a ser una estrella. Això és el que els dic als nens. És poètic, no és el cel dels cristians, però el gest de mirar amunt quan ens posem "espirituals" és gairebé innat.
(Incís: la última vegada que vam parlar d'això amb en Nil, no fa gaire, em va dir que si un dia veia una estrella molt gran potser seria la Laura, perquè com que estava grassoneta,... Perdona, Laura, però té la seva gràcia.)

Divago. En fi, que quan en Nil em fa preguntes de difícil resposta, a vegades li contesto que jo crec tal cosa, però que hi ha gent que creu altres coses, i que no se sap qui té la raó. I que quan no hi ha manera de saber qui té raó, ningú pot imposar la seva versió als altres. I em penso que ho ha entès perfectament... Fa poc parlàvem dels dimonis, de si existien o no. En Nil deia que sí, que a sota terra hi viuen dimonis (crec que ho ha tret de Tom i Jerry!), i jo deia que no, perquè com que en Nil és una mica poruc (prudent, diem a casa), acostumo a negar per sistema totes les coses dolentes (dimonis, monstres, bruixes i vampirs no existeixen; follets, fades, i potser angelets, segurament sí).
Ell: sí que existeixen els dimonis. Jo: que no, que no existeixen pas.
I va el nen (5 anys) i finalment m'engalta: "Mira, tothom pot creure el que vulgui, eh?".
Irrefutable. Té, mama, menja't amb patatetes les teves pròpies paraules, apa, apa.

Una cosa està clara: que jo no cregui en res no vol dir que em carregui totes les coses boniques i màgiques que passen quan ets un nen. A vegades costa trobar aquest límit, costa admetre davant dels nens certes coses màgiques mentre intentes que siguin crítics. I per complicar-ho una miqueta més, negar rotundament l'existència de vampirs i monstres, mentre deixes la porta oberta a fades i follets...

I el Nadal. Què fem amb el Nadal?
Bé, a casa tenim una Bíblia, que vam comprar a Montserrat fa anys, un dia que vam anar a fer Geocaching. La guardem com un llibre més, entre els llibres d'antropologia, mitologia i similars. Perquè una cosa és la fe, i l'altra és la cultura i la tradició; la Bíblia a casa nostra és un llibre de consulta com un altre.
Molt bé. Doncs fem un pessebre, on hi ha la verge Maria, Sant Josep, i el nen Jesús (òbviament fill de tots dos, res de famílies desestructurades amb coloms fecundadors pel mig). El nen Jesús de casa és una mena de nen màgic, una mica rotllo Harry Potter, a qui tots els pastorets adoraven i a qui tres reis portaven regals perquè creien que podia fer coses màgiques. I que no sabem si va existir o no, i no sabem si en realitat era màgic o no. Jo crec que només és un conte, fill meu, o potser sí que va existir però no era pas màgic, però sàpigues que hi ha molta gent que creu que tenia poders de veritat.
Al capdavall, es pot explicar història sagrada sense tenir fe i sense "evangelitzar". Igual que li explico la Odissea adaptada, li puc explicar que aquell nen les va acabar passant una mica magres, i què vol dir A.C. (no, Nil, no vol dir Abans de la Crisi). Però tot arribarà, evidentment no em posaré pas a explicar-li la passió de Crist a un nen de cinc anys!
Però el tió,... home, el tió evidentment que és màgic. I se li ha donar menjar i aigua perquè cagui molt.
I una fada et posa un regal sota el coixí quan et cau una denteta. No, no crec que a Catalunya sigui el Ratonsito Péres, jo diria que és una fada.
I els tres Reis es pategen tot el món en una sola nit, que trempats ells,... bé, ells i els patges (no oblidem al proletariat), quina colla de pencaires!

Ai, els tres Reis...Repesco una frase del principi d'aquesta entrada que deia: [els nostres nens] tenen claríssim el que està bé i el que no està bé: és molt més efectiu i immediat veure que papa, mama, mestres, avis, i la resta de referents ens posem contents, tristos o enfadats en funció de la seva actitud, que no pas pensar que un subjecte estrany que no han vist mai els està vigilant i els premiarà o castigarà en funció de com es portin durant tota la seva vida... Ehem, doncs ara resulta que tenim la figura dels tres Reis, que si et portes bé et deixen regals, i si et portes malament et deixen carbó... T'havies quedat amb gana, mama?, menja, mama, menja't amb patatetes aquesta frase també! Bé, almenys aquests sí que els hem vist "en persona", els veiem cada any quan anem a esperar els Reis i tota la comitiva, fanalet en mà. Jo, republicana i atea, i m'emociono com una bleda quan vaig a esperar els tres Reis amb els meus nens.



Que difícil que és ser ateu, per Nadal, quan tens nens... I que divertit, peti qui peti.

Bones festes a tothom!