Vic Tandy (1955-2005) era un científic anglès. Va ser director d'experimentació i professor a l'Escola d'Estudis Internacionals i Dret de la Universitat de Coventry (Anglaterra).
A principis dels 80, Tandy treballava en una empresa que fabricava material mèdic, anestèsics, aparells de suport vital,... Era habitual que en un lloc o altre del laboratori on treballava Tandy hi hagués una màquina en proves, per exemple, simul·lant una respiració assistida.
Un dia, Tandy va arribar al laboratori just quan la persona encarregada de la neteja en sortia. Bé, més que sortir-ne, pràcticament en fugia... Afirmava haver vist alguna cosa. Tandy va repassar els aparells, convençut que trobaria 'alguna cosa' com un aparell amb un tub desenganxat movent-se, però tot estava apagat.
Caram.
Un altre dia, un col·lega seu es va girar per fer-li un comentari, convençut que estava al seu costat. El col·lega es va sorprendre quan va veure que en realitat Tandy estava a l'altre extrem del laboratori.
Caram, caram.
Una nit, Tandy estava treballant (tot sol) al laboratori, quan va començar a tenir una sensació estranya, desagradable. Se li va posar la pell de gallina, li va venir una suor freda, i segons les seves pròpies paraules va començar a tenir "un notable sentiment de depressió".
I una sensació de no estar sol...
Es sentia observat. De mica en mica, va veure de cua d'ull com una figura grisa emergia a la seva esquerra... Es va armar de valor, es va girar, i la figura va desaparèixer.
Caram, caram i recaram.
Va comprovar les bombones i ampolles del laboratori, per si hi havia alguna fuita que pogués explicar les al·lucinacions. Però no: tot estava correcte.
Va pensar "per avui ja he treballat prou!", i se'n va anar cap a casa.
Un dia, Tandy va arribar al laboratori just quan la persona encarregada de la neteja en sortia. Bé, més que sortir-ne, pràcticament en fugia... Afirmava haver vist alguna cosa. Tandy va repassar els aparells, convençut que trobaria 'alguna cosa' com un aparell amb un tub desenganxat movent-se, però tot estava apagat.
Caram.
Un altre dia, un col·lega seu es va girar per fer-li un comentari, convençut que estava al seu costat. El col·lega es va sorprendre quan va veure que en realitat Tandy estava a l'altre extrem del laboratori.
Caram, caram.
Una nit, Tandy estava treballant (tot sol) al laboratori, quan va començar a tenir una sensació estranya, desagradable. Se li va posar la pell de gallina, li va venir una suor freda, i segons les seves pròpies paraules va començar a tenir "un notable sentiment de depressió".
I una sensació de no estar sol...
Es sentia observat. De mica en mica, va veure de cua d'ull com una figura grisa emergia a la seva esquerra... Es va armar de valor, es va girar, i la figura va desaparèixer.
Caram, caram i recaram.
Va comprovar les bombones i ampolles del laboratori, per si hi havia alguna fuita que pogués explicar les al·lucinacions. Però no: tot estava correcte.
Va pensar "per avui ja he treballat prou!", i se'n va anar cap a casa.
L'endemà es va tornar a quedar treballant fins tard. Practicava esgrima (oh, que britànic), i havia dut el seu floret al laboratori per arreglar el mànec, aprofitant les eines de les que disposava allà. Va deixar el floret ben subjectat en un serjant, es va girar un moment... i la fulla del floret va començar a vibrar, ella soleta. Vibrava frenèticament (Tandy ho descriu així), no era un moviment subtil, no: era ben obvi que la fulla del floret vibrava, i que vibrava sola.
(Aquí ve quan la majoria de la gent, en el seu cas, haguéssim apretat a córrer cridant, com a mínim, "ja m'heu vist prou!")
Però Vic Tandy no creia en fantasmes. Malgrat tot, no creia en fantasmes.
De fet, aquesta vibració de la fulla del floret, en comptes d'espantar-lo més, el va animar a buscar una causa explicable, plausible, demostrable, de tot plegat; fet i fet, Tandy estava més familiaritzat amb metalls que vibren que no pas amb aparicions. El seu cap de científic va començar a rumiar.
De fet, aquesta vibració de la fulla del floret, en comptes d'espantar-lo més, el va animar a buscar una causa explicable, plausible, demostrable, de tot plegat; fet i fet, Tandy estava més familiaritzat amb metalls que vibren que no pas amb aparicions. El seu cap de científic va començar a rumiar.
Alguna cosa feia vibrar el floret, això estava clar. Tandy va pensar que podria ser una ona, una mena de vibració que les seves orelles no captaven però que pertorbava l'ambient del laboratori. Agafà taula i floret, i els va començar a passejar pel laboratori. El lloc on més vibrava era just al mig, precisament allà on es trobava ell el dia abans, quan va començar a notar les sensacions estranyes.
Amb un sonòmetre i un parell de fórmules, va descobrir la culpable: una ona de baixa freqüència que tenia la mateixa longitud que el laboratori. Alguna cosa del laboratori originava una ona que ressonava per l'estança, resultant-ne una ona estacionària, i just al centre de la sala era on l'ona arribava a la seva màxima amplitud. La freqüència era 19Hz, inaudible als humans: un infrasò. L'origen: un ventilador que havien instal.lat no feia gaire al sistema d'extracció d'aire. Va aturar el ventilador, i el floret va deixar de vibrar. I totes les sensacions estranyes també van desaparèixer.
I els infrasons, ves per on, afecten el cos humà. Depenent de la fisiologia i la sensibilitat de cadascú, poden resultar innocus, molestos, desagradables... No el sentim amb les orelles però el nostre cos ho pot notar. Els infrasons poden provocar mareig i malestar perquè afecten el
vestíbul de l'orella, on hi ha el laberint, l'òrgan de
l'equilibri. Calfreds, hiperventilació,
marejos, malestar estrany, pressió al pit, alteracions de la visió,... De fet, la llista d'efectes que poden provocar els infrasons en les persones és força completa.
Anem a concretar:
Un llibre de Kroemer (1) descriu els efectes de la vibració de baixa freqüència sobre el cos de la següent manera: "Vibration of the body mostly affects the principal input ports, the eyes, and principal output means, hands and mouth." (Ho deixo en anglès perquè trobo molt gràfic això dels inputs i outputs, traduït perd "gràcia"). Més: "L'exposició a la vibració sovint provoca breus canvis en diversos paràmetres fisiològics com ara el ritme cardíac... En l'inici de l'exposició a vibracions, s'ha observat augment de la tensió muscular i hiperventilació". Segons Kroemer, el cap té una freqüència de ressonància de 2Hz a 20Hz; aquesta freqüència del laboratori de Tandy, doncs, podria causar malestar general.I segons la NASA, que també ha fet els seus experiments (2), la freqüència de ressonància per l'ull és de 18Hz. A aquesta freqüència, el globus ocular en vibració pot començar a llagrimejar, i el que és més interessant: es pot produir l'efecte de "taques" en la visió... com per exemple, la forma grisa que va veure de cua d'ull Vic Tandy.
Un altre informe de la NASA (3) esmenta la hiperventilació com un símptoma de la vibració del cos sencer. La hiperventilació es caracteritza per la respiració superficial ràpida, i redueix la quantitat de diòxid de carboni retingut als pulmons. La hiperventilació pot tenir efectes fisiològics remarcables. Per exemple, Flenley (4) descriu els símptomes de la hiperventilació com "Dispnea en repòs en general; sol anar acompanyada de mareig, rampes musculars, por de patir mort sobtada i sensació de dificultat per respirar".
Recapitulem:
-orelles: alteracions de l'equilibri;
-ulls: llagrimeig persistent, alteracions de la visió;
-dificultats respiratòries, hiperventilació;
-malestar, rampes,
-sensacions típiques de por, com ara sudoració excessiva, tremolors,...
-sensacions típiques de por, com ara sudoració excessiva, tremolors,...
I
tot això sense cap causa aparent: a mi també em preocuparia!
Exorcitzar el fantasma de l'ona estacionària va ser senzill: un cop detectat el problema, es va fer una modificació en els ancoratges del ventilador, i el fantasma se'n va anar juntament amb l'ona estacionària.
Les ones de baixa freqüència són molt difícils de detectar. El fet que la fulla del floret tingués la llargada precisa i fos del material adequat perquè comencés a vibrar, va ser un cop de sort. Els espais tancats llargs i en forma de "tub" (com ara túnels de vent o passadissos amples i llargs) són ideals perquè s'hi produeixin ones estacionàries. Les freqüències ressonants poden afectar a algunes persones sí i a altres no.
L'estudi de Vic Tandy "The Ghost in the Machine" acaba dient:
Our advice for researchers in the future is to be very wary of ghosts reported to haunt long, windy corridors!
que ve a ser:
El nostre consell per als investigadors en el futur és que siguin molt curosos amb els avisos de fantasmes que ronden per passadissos llargs i amb corrents d'aire!
--------------------------------------------------------------------------------------
http://en.wikipedia.org/wiki/Vic_Tandy
(1) Kroemer, K. H. E. (1994). Ergonomics: How to design for ease and efficiency.
Prentice Hall: London.
(2) NASA Technical Report 19770013810
(3) NASA Technical Report 19870046176
(4) Flenley, D. C. (1990). Respiratory Medicine (2nd Ed), Bailliere Tindal: London.
(1) Kroemer, K. H. E. (1994). Ergonomics: How to design for ease and efficiency.
Prentice Hall: London.
(2) NASA Technical Report 19770013810
(3) NASA Technical Report 19870046176
(4) Flenley, D. C. (1990). Respiratory Medicine (2nd Ed), Bailliere Tindal: London.
