divendres, 2 de novembre del 2012

Serps i agulles


Avui toca una manualitat: una serp de punta de coixí que vaig fer fa temps. Em va fer gràcia documentar tots els passos amb fotos. Aquí els teniu.



Primer: dibuixar i retallar un patró.


Segon: amb el patró, fem una serp amb una roba una mica elàstica. 
Aquí, la serp embastada, a punt per cosir, girar, farcir i tancar.

Ja tenim la serp de roba a punt.

Ara s'ha de fer el picat, és a dir, el patró per fer la punta. La gràcia d'aquest és que ha de tenir estructura de malla, però ha de seguir una corba.
Provatures:

Pas a pas: columna vertebral

Vèrtebres més o menys equidistants.

L'equivalent a les "costelles".


Marco quarts i vuitens a cada costella, i uneixo.


...I així obtenim una malla flexible i uniforme. (M'encanta fer aquesta mena de coses rares)

Fent els foradets, amb un portamines amb una agulla en comptes de mina.

Així queda per darrera (1.052 puntets més tard!)

Amb els forats picats i l'esquema dibuixat, ja podem esborrar el llapis.

Provatures pel principi i pel final. Hi ha d'acabar havent 18 parells de boixets, he de decidir com carai els distribueixo, com els vaig incorporant...

Preparant els 18 parells de boixets.

Amb l'esquema ben a mà per no fer-me un embolic.

 El principi és MOLT complicat...

Ja hem arribat als ulls. Un parell de perles de vidre.

I anem baixant...

Aquí ja es veu com ha quedat el principi. Força polit. 
Dins el rombe, més boletes de vidre.

 Per si algú té curiositat per com es posen les boletes de vidre, es fa així:

 I anem avançant.


La part de l'esquena ja està acabada!
(Bé, falta veure com remato els fils de la cua.)
 Girem el picat al revés i fem la panxa. Sense boletes, més senzill. 
Comencem per la cua i avancem cap al cap.


A l'arribar al cap, he trenat els fils sobrants per fer una llengua bífida. Ha quedat una mica massa ampla, però què hi farem...

I la montem!


Al final, he amagat els fils de la cua dins mateix de la serp.

I voilà!, ja la tenim acabada! 
L'esquena:


 La panxa:
 


Punts utilitzats: punt mig, aranya, trena requetetrenada.
Vaig aprendre a fer punta al coixí amb aquest llibre: "Labores de bolillos: Método práctico para aprender" (1999)- ISBN 84-88631-20-0, De Vega Publicaciones, S.L.


dijous, 18 d’octubre del 2012

Totes les coses que no ens vam dir

Totes les coses que no ens vam dir
ni jo a tu,
ni tu a mi.

Tot el que et perdràs,
els teus trenta anys (feliç aniversari, et diria avui),
la independència de Catalunya,
el proper títol del Barça,
la última pel·lícula de Tim Burton.
Els teus nebots fent-se grans. 
El teu futur.

Tot, tot ho ficaré dins una capsa imaginària i ho guardaré,
i un dia de vent agafaré la capsa i l'obriré
perquè tot això se'n vagi volant, ben amunt
(o cap a on sigui).

Totes les coses que no ens vam dir
ni jo a tu, ni tu a mi,
i que es quedaran per sempre així, pendents.




"Que boig el món", de Lax'n'Busto. 
Va ser una de les cançons que la Laura va voler que sonessin al seu funeral. 
Jo no l'havia sentida mai fins llavors.
Probablement la Laura es sentia identificada amb la primera frase:
"Que boig el món, que no té cap sentit i em fa pensar: no sé què hi faig aquí".
Però jo em sento identificada amb la última:
"Boig, el món és boig, però és nostre i és el millor d’entre els possibles".



dimarts, 9 d’octubre del 2012

Un DIY senzillet: suport per arracades

M'agraden les arracades. Les de botó i les que pengen. En tinc (ehem) unes quantes...
Les de botó són fàcils d'endreçar; em van regalar un joier amb tot de compartiments petitons, i em va perfecte.
Però tenir ben endreçades les que pengen, i més si són força llargues, i de llargades diferents, és més complicat. S'emboliquen, s'enganxen entre elles, n'estires una i en segueixen quatre, i si són de vidre i surten disparades es poden trencar.

Total, que un dia vaig agafar cartolina i vaig fer això:




Senzill però pràctic.
Vaig fer-ho amb unes mides molt concretes, perquè tenia clar el raconet on ho volia posar i hi havia d'encaixar bé, però aprofitant al màxim l'espai.

El croquis és més o menys així:



Les finestres (en l'esquema, de color blau) es poden fer més altes o més baixes, en funció de la llargada de les arracades que s'hi vulguin posar. Per exemple en el meu cas, després d'"estudiar" quines arracades tinc, vaig decidir que per aprofitar bé l'espai en faria 4 al davant i 3 al darrera. Les de davant mesuren 3, 3, 2.5 i 2cm, i les del darrera 3.5, 4 i 4cm. Això, al gust del consumidor, segons les necessitats.
El forat semicircular de l'esquerra (en l'esquema, de color groc) té una funció: recuperar arracades. Quan una arracada cau al mig del trastet, l'inclinem i l'arracada surt per l'obertura.
Els dos petits rombes (en l'esquema, de color vermell) serveixen de "topall" perquè les arracades que es pengen a dalt de tot no rellisquin cap a enfora. En la foto veureu que vaig fer uns quants encaixos més, però realment no calen (més aviat fan nosa). Amb els dels extrems n'hi ha prou.

I ja està.

El meu és de color blanc, no l'he "tunejat" perquè el vull fer de nou amb un cartró més resistent que el que vaig fer servir, una mica nyigui-nyogui. Però es pot pintar, scrapbookejar, folrar, envernissar,... Imaginació al poder!



dijous, 4 d’octubre del 2012

Física hipnòtica



 



No sé ni com he anat a parar a aquest vídeo, però és hipnòtic. És un senzill sistema de pèndols de diferents longituds que els posen a oscil·lar a la vegada. Fa venir ganes de fer-ne un, de tan simple com és. (I tot i que d'aparença s'assembla força al pèndol de Newton, en realitat no hi té gaire res a veure).

Repassem Física.
El període d'oscil·lació d'un pèndol és proporcional a l'arrel de la longitud del fil. La fòrmula completa és      T=2π√(L/g)
on T és el període, L és la longitud del fil i g és la gravetat.
Això fa que els pèndols llargs tinguin un periode d'oscil·lació més llarg que els pèndols curts, i fa l'efecte que a cada oscil.lació els pèndols més llargs es vagin alentint, mentre els curts acceleren. Així de fàcil, així de bonic.

El vídeo original, de la Universitat de Harvard, és "mut". Ràpidament algú, en realitat uns quants, hi van saber veure la música amagada entre les cordes, i hi van posar la banda sonora. El que he penjat a dalt és el que més m'ha agradat, el que trobo que reflecteix amb més simplicitat la música del pèndol, i el que ha aconseguit sincronitzar millor música i moviment. Però hi ha diferents versions, busqueu "pendulum waves" a YouTube i les trobareu de seguida.



Si us ha agradat, probablement també us agradarà aquest experiment en què 32 metrònoms es sincronitzen com per art de màgia. El "truc": reposen sobre una plataforma mòbil. Per dir-ho senzillament, les empentetes que van fent els braços dels metrònoms comencen a fer oscil.lar la plataforma, i aquesta va empenyent tots els metrònoms fins que tots van alhora. La plataforma fa el paper de transmissora d'inèrcia.
Menció especial al segon metrònom de la fila de la dreta, l'últim en "caure", que resisteix la temptació d'afegir-se al corrent majoritari fins al minut 2 i escaig. Un aplaudiment per ell, siusplau.