diumenge, 1 de juliol del 2012

El gegant del pi

(Escena del 16 de març del 2010)

Lluc:
-Buàaaaaaa! Buàaaaaaaaaaaaaa!
Anna:
-Nguíiiiiiiiiii! Nguíiiiiiiiiiiiiiii!
(Sí sí, l'Anna plora així.)

Nil:
-El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...
El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!

EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!

Mentre, Anna i Lluc segueixen amb el buàaaaa i el nguíiiiiii.


-EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
-Nil, siusplau, para una mica.
-EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
-Buàaaaaaaaaa!
-Nguíiiiiiiiiiiiiiii!
-EL GEGAAAAAAAAANT...!!!
-NIL!!!!, o te'n vas a cantar a la cuina, o calles!!!!


S'aixeca del sofà, se'n va cap a la cuina i se sent, allà lluny, una veueta dolça...
-El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...



Oh, sielos. Sóc una mare horrible!



4 comentaris:

  1. Bonissima aquesta anècdota! ja la recordo...
    Ara a la meva C. li ha donat per mirar-se al mirall. Saps què em va dir ahir? que les pestanyes són MOLT més maques quan plores, es veuen més negres i més gruixudes.
    Que deu ens agafi confessats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai quina il.lu, el primer comentari... :))))
      La C. té raó, quan plorem (o quan sortim de la dutxa) sembla que portem rímel!

      Elimina
  2. genial :-)

    I jo també sóc una mare horrible.... Ahir mateix, sense anar més lluny: viatge en cotxe de 2h i mitja, al tard, papa i mama estómac remogut i amb mal de cap, el petit plorant al maxi-cosi... a grito pelao li demanava que callés al final, i no me'n vaig sortir... oh sielossssssssss!

    PD: ara no sé com a què sortirà aquest comentari.. uno, dos, probando...

    ResponElimina

Alguna cosa a dir? Endavant!