diumenge, 19 de gener del 2014

Un missatge a la paret del Castell (I)

Aquesta història comença fa mil anys, quan es va començar a construir el Castell.
Bé, no, tampoc cal tirar tant enrere.
Posem-hi cent anys. Quan s'hi van instal.lar els meus avantpassats.
No, no tant. Cinquanta anys, quan el meu pare era adolescent?
O potser trenta, quan jo era petita i hi anàvem a buscar molsa per fer el pessebre.
O un mes, quan hi vaig anar per últim cop. 
O cinc dies, quan vaig obtenir el "permís" per explicar aquesta història que comença dient:

"La comarca de l'Empordà ha tingut una història extraordinàriament rica i complexa, com poques altres a Catalunya. Tot i això, pot resultar sorprenent que avui dia hi puguem descobrir l'existència d'un castell, originari almenys del segle XI, encara dempeus i que hagi passat completament desapercebut pels historiadors de les nostres terres. I encara més, que aquest castell sigui l'origen d'un dels llinatges nobiliaris més importants de l'Empordà, els membres del qual han estat sovint atribuïts a diversos llocs erronis.
Ens referim a l'antic llinatge dels Biure de l'Empordà i al desconegut castell de Biure de Queixàs."

D'acord, faig trampa. Aquest escrit no és meu, és d'un "petit" treball que van fer a mitges entre l'historiador Marià Baig i el meu pare (que, per cert, no és historiador sinó matemàtic). El text complet es pot descarregar des d'aquí.

Resumint: el Castell de Biure -que no és al poble de Biure d'Empordà, sinó a Queixàs (municipi de Cabanelles, Alt Empordà)- és una masia que antigament havia sigut un castell (encara en conserva certes estructures). I la família de la meva àvia paterna hi han estat de masovers durant els últims 100 anys. Bé, en realitat hauran estat 99, ja que els meus oncles-avis n'acaben de marxar aquest desembre passat.


Quan jo era petita, cada Nadal hi anàvem a buscar matèries primeres per adornar la casa. Buscàvem al bosc del costat un pi ni molt gran ni molt petit, i n'escapçàvem la part de dalt, deixant el pi més baix, però viu. Aquesta punta de la branca central era el nostre arbre de Nadal. També recollíem molsa pel pessebre (llavors estava permès); quan arribàvem a casa l'esteníem sobre paper de diari perquè s'eixugués una mica i per neteja-la de fulles d'alzina i de pi, i jo saltava cada cop que en sortia un insecte o aranya. 
L'olor de sotabosc, l'olor de molsa, per mi sempre serà l'olor d'anar cada Nadal a Queixàs.

El meu pare, de petit i no tan petit, hi va passar moltes temporades (els estius, sobretot) amb els seus oncles i cosins. Els seus records deuen ser molt més intensos que els meus. Sé, per exemple, que es banyava al riu amb altres nens i amb una seva àvia que de jove havia sigut dida, una àvia petita i escarransida però que com a dida va ser molt ben valorada, i que s'enorgullia enormement d'haver alletat gent important (fills de metges i d'advocats i de senyors per l'estil). No us amagaré que m'agradaria haver conegut aquesta meva besàvia de la qual crec que n'he rebut alguna herència genètica...
De gran, encuriosit per la història d'aquella imponent masia, pel nom de "Castell" i per certs detalls arquitectònics que li havien cridat l'atenció, el meu pare va començar a investigar l'origen d'aquell mas. I va coincidir amb un historiador que també hi donava voltes, i van descobrir que en realitat es trobaven davant del "Castell de Biure", que no tenia res a veure amb el poble de Biure d'Empordà sinó amb el llinatge noble dels Biure o Benevivere, que comença en aquest castell i que va tenir una certa rellevància en la baixa edat mitjana. És a dir, van "lligar" un llinatge que no se sabia d'on venia amb un castell que no se sabia de qui havia estat.
I l'any 1991, l'Institut d'Estudis Empordanesos els va publicar el resultat de les seves investigacions.

Tirant més enrere, podria parlar de la meva àvia M., que es va enamorar bojament d'en S., el que seria el meu avi, un noi una mica estrany perquè tenia la costum de llegir. Quines coses de fer, a pagès, perdre el temps llegint... I quan la meva àvia M. va dir que s'hi volia casar, el seu pare li va dir: si te'n vas amb ell, no t'emportaràs res d'aquí!, i ella li va contestar: veieu el que porto a sobre de roba?, no necessito res més!
...O això és el que m'explicava ella. 
 
La seva germana F. és la que ara marxa d'aquell mas. Ja té més de noranta anys, i tot i que tant ella com el meu oncle-avi fan molta patxoca, es podria dir que s'han anat retirant de mica en mica: van anar deixant les vaques, els porcs, després els conills, i ara ja gairebé havien deixat l'hort. Se'n van a viure a tocar del seu fill, buscant una vida més còmoda.
Actualment, just al costat del Castell, en el que havien estat quadres i graners, hi ha els Lledoners, una casa de turisme rural. Sempre ens quedarà el recurs d'anar-hi a passar un cap de setmana...



Fa un mes, el passat 15 de desembre, vam anar a acomiadar-nos del Castell. Hi vam anar el meu pare, la meva germana R. amb els seus dos nens, i jo amb els meus tres.

[Anècdota 1: tot i els meus continus "nens, aneu amb compte", "nens, no us acosteu tant a l'aigua", i "nens, no correu per aquí", en Lluc va acabar caient a l'aigua del que abans era el fossat del castell i ara és una bassa -de dos pams de fondària- amb peixos de colors. Per sort, tot i ser desembre, feia un solet de migdia prou agraït. 
Dos minuts abans que caigués, amb una oportuníssima barreja de resignació i previsió (fantàstic paradigma del que seria l'instint maternal, suposo), em vaig trobar a mi mateixa fent càlculs: "si algú cau a l'aigua, serà en Lluc; bé, tampoc no és tan greu; li posaré la jaqueta d'en Nil, els pantalons que m'havia deixat la R. i que avui portava per tornar-li, i si cal els meus mitjons". 
-Mamaaaaaa!, en Lluc ha caigut a l'aiguaaaaaa!
(Sospir.)
Quasi no el vaig ni renyar... Moll, espantat i enfredorit.
-Ja t'està bé. Per burro.
Fi de l'anècdota 1]

Mentre la meva tia F. feia asseure els nens a taula, sota l'enorme cap de senglar dissecat que tant m'impressionava de petita (i que també va impressionar a en Nil) i els entretenia una estona amb patates fregides i galetes, la meva germana R. i jo vam aprofitar per anar a fer el tafaner. 
Si n'hi ha de coses per tafanejar... Des de fora es veu el que queda d'un finestral gòtic. No m'hi havia fixat mai. Un altre detall curiós és la "muralla partida": una de les parets exteriors està trencada i desplaçada, des dalt fins a mitja paret, possiblement degut a l'episodi de terratrèmols dels anys 1427-1428. I estem parlant de la paret exterior del que havia estat un castell: imagineu-vos-en el gruix, i ara imagineu-vos el terrabastall d'un terratrèmol trencant-la... I sis segles després, la paret encara aguanta!

 Finestral gòtic

 "Muralla" trencada


Un cop a dintre, vam estar a la part de la casa que havia estat reservada als senyors (el "pis de l'amo"): sales grans ara sense mobles, amb sostre de volta, parets gruixudes pintades de colors pastel, i balcons amb vistes a la Mare de Déu del Mont i al Canigó. També vam pujar més amunt, al rebost ben ventilat per la Tramuntana on penjaven les llangonisses a assecar, i a les altres sales de dalt. Allà vam trobar la primera perla, que jo ja recordava haver vist l'últim cop que hi vam estar, un parell d'anys enrere: un escrit a la paret, amb lletra rodoneta i polida, que diu:


"Aquí, amb la guerra acaba-
da, ha dormit dolçament en
una nit de primavera.
6 maig 1939",
signat pel meu avi patern (S.B.F.).

No sé ben bé què devia voler dir això de "dormir dolçament"... Probablement, amb estar a prop i sota el mateix sostre que la seva promesa ja en feia prou. O potser li va aconseguir robar un petó abans d'anar a dormir. Però quan després vam explicar la troballa a la meva tia F. (fa anys i panys que ja no s'hi fa res en aquestes sales), ens va confirmar que efectivament, quan va tornar de la guerra, el meu avi S. va passar uns dies a casa seva. "El teu avi S. -s'afanya a puntualitzar la tia F.- va dormir en aquesta sala del davant. Les noies dormíem a les habitacions de l'altra banda". Que consti! 

[Anècdota 2: aquesta puntualització no és gratuïta, ja que aleshores tot això era sagrat. Tan sagrat, tan sagrat, que la meva tia F., mentres paria el seu primer fill quan encara faltaven tres setmanes per complir els nou mesos de casats, entre contracció i contracció anava cridant: "juro que vaig arribar verge al matrimoni!, juro que el meu home no em va tocar fins que vam ser casats!!!". Es veu que, a sobre, el seu fill lleugerament prematur va ser força grosset, per alegria i alhora disgust de la meva tia F.
Fi de l'anècdota 2]

En aquesta mateixa sala, a terra hi ha una petita trampa: la meva tia F. ens va explicar que el dia que van entrar les tropes d'en Franco i els seus "moros", hi van amagar la meva àvia M. per por del que li poguessin fer.

Seguim tafanejant. El meu pare insisteix en què anem amb compte, que el terra no es gaire segur. La R. i jo ens fiquem al rebost.
Busquem més inscripcions a les parets. Crec recordar que l'altra vegada que vam pujar a xafardejar hi havia vist algun cor. Amb la llum que ve just des de darrera nostra (precisament entra pel finestral gòtic) no es veu gaire res. Però de mica en mica anem trobant inscripcions gratades a la paret enguixada, i fent ombra per ressaltar-ne el relleu, aconseguim fotografiar-les:

-Les inicials SB (el meu avi) dins una mena de cor o escut amb corona; a banda i banda del cor, una M i una E (les inicials de la meva àvia);



-Dins un cor, les inicials SBE (el meu pare) i AMCP (la meva mare). I la data: 13/8/63. El meu pare tenia 17 anys, i la meva mare 16.
-A l'esquerra d'això, unes inicials amb una cal·ligrafia tota curiosa. Són les inicials de la meva tia (FE), la seva germana (PE) i la seva altra germana (la meva àvia: ME).



-Una cara de noia amb cabells llargs i ondulats. A sota la barbeta hi posa PES, les inicials de l'altra germana de la meva àvia. És la seva signatura, ho va fer ella?, o algú altre la va dibuixar?



-I de cop, una inscripció estranya. Ep!, però... què carai és això???



-I una altra!!!




El meu pare ens ve a buscar. Li preguntem què són aquestes inscripcions, i diu que no en té ni idea.
-Com que no ho saps?, que no és teu?
S'ho mira estranyat.
-No.
-Això no és teu?
-No.
-Segur que no és teu???
-A veure... No, no. Sembla alfabet ciríl·lic. Va, baixem, que no m'en fio d'aquest terra...

Després de fer les fotos oportunes, marxem.



Què carai és aquest alfabet? No, no és ciríl·lic, això segur. Ni grec. I no ho ha fet el meu pare? Estic atònita.
A veure... L'edifici del costat del Castell ha estat reformat i reconvertit en casa rural... Potser els paletes... O el meu avi?
Que estrany.
Què carai hi deu dir???
I justament quan els meus oncles-avis deixen el mas.

Punyeta, quin misteri!


(Continua aquí.)


divendres, 28 de juny del 2013

Un DIY abans de vacances

Ens n'anem de vacances! 
Per primera vegada ens atrevim a fer un viatge una mica llarg, i en cotxe. A veure com anirà...

Us deixo un DIY força fàcil, que pel que he llegit és ideal per entretenir els nens durant llargues estones al cotxe. 
És una "Spy Bag": una bossa de roba amb una finestreta transparent, plena d'arròs (o similar) i tot de cosetes petites que s'hi han d'anar localitzant: ninotets, un dau, clips, botons, bales de vidre, peces (grans) per fer collarets... el que se us ocorri. Jo em pensava que em costaria trobar quinze o vint cosetes, i al final en vaig reunir trenta-cinc!, i he acabat fent la bossa més gran del que pensava fer en un principi.
Hi enganxem una tarja amb una foto (plastificada) dels petits tresors que s'han d'anar trobant.
Si feu servir arròs com a farciment, recomano esbandir-lo abans, amb aigua corrent, ben esbandit perquè no deixi anar tanta pols blanca. Després el deixeu assecar al sol, escampat en una safata (o fins i tot al forn a baixa temperatura, a uns 50º, un parell d'hores).

De tutorials n'hi ha molts, per exemple aquests: 


El nostre resultat:

















 
I aquí, detall de la tarja amb tooootes les cosetes que s'han d'anar trobant enterrades entre l'arròs:




















N'he fet tres, una per cada nen. Els tresors enterrats són els mateixos però hi ha alguna diferència (color, lletra,...); per això he fet una foto diferent per cada bossa, perquè cada una tingui la foto del seu contingut. I a més, com que estan en ordres diferents, si volen diversió extra es poden entretenir a passar llista i a trobar les petites diferències entre els seus tresors.
A veure si funciona. Em penso que em conformo amb tenir-los distrets tanta estona com hi he invertit jo fent-ho  :D



Ah, si no voleu cosir, hi ha una alternativa fàcil i ràpida: canviar la bossa per una ampolleta de plàstic. Personalment ho he descartat perquè m'ha semblat que en Jordi i jo no aguantaríem gaire estona el soroll de TRES nens sacsejant enèrgicament ampolletes amb arròs (i coses) dins del cotxe... :D


dilluns, 6 de maig del 2013

El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (I)


Febrer. Nil, 5 anys i mig.
Nil - Papa, saps que la Xxx (una nena de la seva classe, la identitat de la qual volem preservar) no sap qui va crear el món?
Jordi - Ah no? I qui el va crear, el món, Nil?
Nil - Homeeee, papa! El big-bang!
Definitivament els referents ja no són els mateixos. 
(Copiat del facebook d'en Jordi.)
(Afegeixo: ...No sé què donaria per haver sentit la conversa sencera, al pati de l'escola, entre els dos nens de cinc anys! :D ) 


Març. Anna, 3 anys i mig.
Capvespre. L'Anna s'ha quedat adormida al sofà. Porta una bona estona dormint profundament. De cop es desperta, s'incorpora, em busca: 
-Mama?
-Sí, sóc aquí.
Es posa dreta al sofà, i obrint uns ulls com unes taronges m'explica:
-Mama!, he somiat amb una casa, de colors!, i bombolles, molt grans! Moltes bombolles, eren molt grans i molt "moniques"!!!
Emocionadíssima. Aquesta ja no es torna a adormir, penso jo.
Es torna a ajaure, i dos segons després ja ronca.


Abril. 
En Nil es planta a la cuina havent sopat.
-Mama, de què està feta l'aigua?
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.
És clar. 
Una hora després: 
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.


6 d'abril. Anna i Lluc, 3 anys i mig.
Anna:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:
-I a mi, una de rectangle verd!
(No, jo tampoc ho entenc.)


Maig. 
Nil:
-21 més 7 fan 28... Mira, igual que 20 més 8. 
(Propietat associativa controlada... Bé.)
Un altre dia:
-Mama, quan fan 3 vegades 60? Espera, no m'ho diguis....
Una estona després: 
-Fan 180!
-Caram, molt bé!, com ho has fet?
-He fet tres vegades 50, que són 150. Després he fet 3 vegades 10, que són 30. I després he fet 150 més 30, que són 180.
(Propietat  distributiva controlada. Bé. I ara deixa'm asseure, que quasi caic de culs.)


Maig. 
Un dinar amb altres famílies. Durant la sobretaula, en Lluc em puja a la falda, m'agafa la cara entre les dues mans i em comença a fer petons. Ha entrat en el que jo dic "mode dispensador de petons". Les altres mares se'l miren embadalides, ooooohhh quin nen més dolç... Una d'elles li pregunta:
-T'agrada fer-li petons a la mama?
-Sí, és que és molt tova i molt "suaua"!
Les altres mares es fonen. (I això que no saben que en Lluc s'ha inventat l'adverbi "preciosament" per descriure'm: preciosament maca, preciosament tova, i altres floretes per l'estil.)


Maig. 
Els tres nens es vesteixen per anar a l'escola. En Nil, com sempre, vol convertir-ho en una competició a veure qui acaba abans. Em pregunta qui vull que guanyi.
-A mi m'és igual. Guanyi qui guanyi, me n'alegraré per ell i em sabrà greu pels altres dos. Jo no tinc un nen preferit, jo tinc tres nens preferits. 
L'Anna de seguida associa el concepte "preferit" amb el "color preferit":
-Nosaltres tres sóm els teus tres preferits: jo sóc el rosa. En Nil és el blau posc. I en Lluc és el que fa tonteries. I el blau clar.


(Segona part, aquí.)

dilluns, 25 de febrer del 2013

La Lluna es posa vermella (i la ISS també)

Dissabte vaig veure l'ISS (Estació Espacial Internacional) creuant el cel!
Es veu a ull nu, no calen prismàtics ni telescopis. De fet, amb un telescopi aniríem de cul, perquè es mou massa de pressa com per poder-la seguir còmodament!
Si us fa gràcia, us podeu registrar en aquest link, i la NASA us enviarà un e-mail avisant-vos (amb hores antelació) del moment en què la ISS serà visible des de les vostres coordenades. (Cal dir que no avisa sempre, sinó només quan les condicions són òptimes, és a dir quan la ISS és visible prou temps i prou amunt per ser observada amb facilitat.)
El missatge que envien és curt i concret, com aquest:

Time: Sat Feb 23 7:47 PM, Visible: 4 min, Max Height: 51 degrees, Appears: NW, Disappears: ENE

L'hora és la del vostre fus horari, i 'Max Height' és l'alçada màxima que assolirà (essent 0º l'horitzó i 90º el zenit, és a dir el punt més alt, just en vertical a sobre del vostre caparró inquiet).


M'ha cridat l'atenció que quan la ISS entra a l'ombra de la terra, comença a enfosquir-se, es torna vermellosa, i al final desapareix. He pensat que devia ser pel mateix efecte que fa que en un eclipsi lunar la Lluna no arribi a quedar negra del tot, sinó que es quedi vermellosa. 

Investiguem, va.

Aquesta coloració es deu a la refracció parcial de la llum del Sol en travessar l'atmosfera terrestre. És el mateix fenomen òptic que fa que les albes i els capvespres siguin vermellosos, i es veu afectada per les condicions de l'atmosfera (contaminació diversa, pols en suspensió, fum, humitat, etc).
En el cas de la Lluna, durant un eclipsi lunar sempre queda una mica tenyida, perquè està prou lluny de la Terra com per què li arribi sempre una mica de llum refractada. Des de la Lluna, un eclipsi lunar ha de ser espectacular, es deu veure la Terra ben fosca però envoltada d'un anell lluminós vermell i prim. En realitat, és com si estiguéssim contemplant totes les aurores i tots els capvespres del món a la vegada. Ha de ser increïble!
Bé, amb els meus (minsos) coneixements de manipulació d'imatges he fet una simulació de quin aspecte podia tenir. Per posar-hi una mica de rigor, he agafat com a fons el cel del 20/12/2011, dia en que hi va haver un eclipsi lunar total, vist des de la Lluna:



(Probablement l'anell vermell seria més lluminós, i en canvi les llums de les ciutats es veurien menys, però vaja, més o menys... ;) )


Baixem de la Lluna i tornem a plantar-nos a la superfície de la Terra. Aquesta llum de l'anell rogenc és la que arriba a la Lluna i la tenyeix de vermell. De fet, hi ha fins i tot un escala per mesurar el color i la lluminositat de la Lluna quan entra a l'ombra de la terra, és l'Escala de Danjon:


L = 0: Eclipsi molt fosc. Lluna gairebé invisible, especialment en la meitat del total.
L = 1: Eclipsi fosc, en color gris o marronós. Detalls distingibles amb dificultat.
L = 2: Eclipsi vermell fosc o de color vermellós. Ombra central molt fosca, mentre que la vora exterior del con d'ombra és relativament brillant.
L = 3: Eclipsi vermell maó. L'ombra llindar en general té una vora brillant o groc.
L = 4: Eclipsi molt lluminós, vermell rogenc o eclipsi taronja. L'ombra llindar és blavosa i té una vora molt brillant.
 (Text: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Danjon
Imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AValores_de_la_escala_de_Danjon.PNG )



I què passa amb la ISS? Bé, doncs la ISS és prou petita i està prou a prop nostre com perquè l'ombra de la Terra l'engoleixi totalment.
Per il·lustrar les diferències entre la ISS i la Lluna, anem a veure quatre dades:
 - La ISS fa 108.5m x 72.8m, una mica més de llargada i d'amplada que un camp de futbol, i orbita la Terra a una altitud mitjana d'uns 400km (com de Barcelona a Donostia en línia recta).
 - La Lluna, en canvi, té un diàmetre de 3.475km, aproximadament com de Madrid a Moscou, i està a una distància mitjana de 384.400km de la Terra.


Busquem un parell de símils. Proporcionalment:
 - La ISS donant voltes a la Terra seria equivalent a una puça (joveneta) d'1.6mm, donant voltes (sí, ja sé que no volen, sinó que salten) al Coliseu de Roma (189m de diàmetre major), a una distància de gairebé 6m de la paret.
 - En el cas de que la Lluna fos la mateixa puceta d'1.6mm, l'equivalent seria que donés voltes a una bola de porexpan de 6mm, i a una distància d'una mica menys d'un pam (18cm) d'aquesta boleta.

...Més o menys. :D 


Per tant, és qüestió de perspectiva: així com la Lluna té un punt de vista privilegiat per contemplar la Terra en la seva totalitat, la ISS només n'abasta un trosset limitat, i de seguida arriba un punt en què no "veu" cap part d'aquest anell ataronjat.
I aleshores desapareix. Aparentment, és clar.


Aprofito per recomanar-vos MOLT i MOLT i MOLT un vídeo que vaig veure fa poc.
Es diu Overview, i és un documental en anglès de 20 minuts explicant què senten els astronautes que han tingut l'oportunitat de veure la Terra des de fora, la seva primera impressió, el canvi de percepció sobre el planeta després d'haver-lo vist des de l'espai, la sensació de saber-se privilegiats per haver viscut aquesta experiència... Més enllà de l'aparença de Blue Marble, aprofundeix en l'emoció d'acostar-se a una finestra, mirar a través del gruixut vidre, i dir "casa meva és AIXÒ, tan bonic, tan fràgil, tan únic".
Altre cop: com canvien les coses quan canviem de perspectiva...! Crec que aquest documental hauria de ser traduït a TOTS els idiomes per passar-lo a TOTES les escoles del món, perquè inclou una bona dosi de lliçó d'humilitat, de responsabilitat, d'ètica, d'estètica, d'ecologia,... Busqueu 20 minutets i mireu-lo, realment val la pena. (Llàstima que el meu limitat domini de l'anglès m'ho ha posat una mica difícil; a veure si un dia una ànima caritativa ens el subtitula! :D )
(Detall curiós: el Sol, vist des de fora de l'atmosfera terrestre, es veu realment com és: una estrella sobre un fons negre... Mira, m'ha fet gràcia, no se m'havia ocorregut... M'havia oblidat que en realitat el "cel" és negre :D )