dilluns, 6 de maig del 2013

El món vist des d'una alçada d'un metre i escaig (I)


Febrer. Nil, 5 anys i mig.
Nil - Papa, saps que la Xxx (una nena de la seva classe, la identitat de la qual volem preservar) no sap qui va crear el món?
Jordi - Ah no? I qui el va crear, el món, Nil?
Nil - Homeeee, papa! El big-bang!
Definitivament els referents ja no són els mateixos. 
(Copiat del facebook d'en Jordi.)
(Afegeixo: ...No sé què donaria per haver sentit la conversa sencera, al pati de l'escola, entre els dos nens de cinc anys! :D ) 


Març. Anna, 3 anys i mig.
Capvespre. L'Anna s'ha quedat adormida al sofà. Porta una bona estona dormint profundament. De cop es desperta, s'incorpora, em busca: 
-Mama?
-Sí, sóc aquí.
Es posa dreta al sofà, i obrint uns ulls com unes taronges m'explica:
-Mama!, he somiat amb una casa, de colors!, i bombolles, molt grans! Moltes bombolles, eren molt grans i molt "moniques"!!!
Emocionadíssima. Aquesta ja no es torna a adormir, penso jo.
Es torna a ajaure, i dos segons després ja ronca.


Abril. 
En Nil es planta a la cuina havent sopat.
-Mama, de què està feta l'aigua?
(I jo què li contesto? Què deu haver vist a la tele que li ha suggerit aquesta pregunta? Vinga, va, a sac:)
-D'oxigen i hidrogen. Dos gasos. S'ajunten i plop!, es converteixen en aigua. Per què ho preguntes?
-És que tinc set.
És clar. 
Una hora després: 
-Mama, el sistema solar és un lloc de la Via Làctia...
-Doncs sí... Per què ho preguntes?
-No, no t'ho pregunto, T'HO DIC.
-Ah. D'acord. Gràcies.


6 d'abril. Anna i Lluc, 3 anys i mig.
Anna:
-Mama, un dia em compraràs una disfressa de cargol? I una altra de formiga!
LLuc:
-I a mi, una de rectangle verd!
(No, jo tampoc ho entenc.)


Maig. 
Nil:
-21 més 7 fan 28... Mira, igual que 20 més 8. 
(Propietat associativa controlada... Bé.)
Un altre dia:
-Mama, quan fan 3 vegades 60? Espera, no m'ho diguis....
Una estona després: 
-Fan 180!
-Caram, molt bé!, com ho has fet?
-He fet tres vegades 50, que són 150. Després he fet 3 vegades 10, que són 30. I després he fet 150 més 30, que són 180.
(Propietat  distributiva controlada. Bé. I ara deixa'm asseure, que quasi caic de culs.)


Maig. 
Un dinar amb altres famílies. Durant la sobretaula, en Lluc em puja a la falda, m'agafa la cara entre les dues mans i em comença a fer petons. Ha entrat en el que jo dic "mode dispensador de petons". Les altres mares se'l miren embadalides, ooooohhh quin nen més dolç... Una d'elles li pregunta:
-T'agrada fer-li petons a la mama?
-Sí, és que és molt tova i molt "suaua"!
Les altres mares es fonen. (I això que no saben que en Lluc s'ha inventat l'adverbi "preciosament" per descriure'm: preciosament maca, preciosament tova, i altres floretes per l'estil.)


Maig. 
Els tres nens es vesteixen per anar a l'escola. En Nil, com sempre, vol convertir-ho en una competició a veure qui acaba abans. Em pregunta qui vull que guanyi.
-A mi m'és igual. Guanyi qui guanyi, me n'alegraré per ell i em sabrà greu pels altres dos. Jo no tinc un nen preferit, jo tinc tres nens preferits. 
L'Anna de seguida associa el concepte "preferit" amb el "color preferit":
-Nosaltres tres sóm els teus tres preferits: jo sóc el rosa. En Nil és el blau posc. I en Lluc és el que fa tonteries. I el blau clar.


(Segona part, aquí.)

dilluns, 25 de febrer del 2013

La Lluna es posa vermella (i la ISS també)

Dissabte vaig veure l'ISS (Estació Espacial Internacional) creuant el cel!
Es veu a ull nu, no calen prismàtics ni telescopis. De fet, amb un telescopi aniríem de cul, perquè es mou massa de pressa com per poder-la seguir còmodament!
Si us fa gràcia, us podeu registrar en aquest link, i la NASA us enviarà un e-mail avisant-vos (amb hores antelació) del moment en què la ISS serà visible des de les vostres coordenades. (Cal dir que no avisa sempre, sinó només quan les condicions són òptimes, és a dir quan la ISS és visible prou temps i prou amunt per ser observada amb facilitat.)
El missatge que envien és curt i concret, com aquest:

Time: Sat Feb 23 7:47 PM, Visible: 4 min, Max Height: 51 degrees, Appears: NW, Disappears: ENE

L'hora és la del vostre fus horari, i 'Max Height' és l'alçada màxima que assolirà (essent 0º l'horitzó i 90º el zenit, és a dir el punt més alt, just en vertical a sobre del vostre caparró inquiet).


M'ha cridat l'atenció que quan la ISS entra a l'ombra de la terra, comença a enfosquir-se, es torna vermellosa, i al final desapareix. He pensat que devia ser pel mateix efecte que fa que en un eclipsi lunar la Lluna no arribi a quedar negra del tot, sinó que es quedi vermellosa. 

Investiguem, va.

Aquesta coloració es deu a la refracció parcial de la llum del Sol en travessar l'atmosfera terrestre. És el mateix fenomen òptic que fa que les albes i els capvespres siguin vermellosos, i es veu afectada per les condicions de l'atmosfera (contaminació diversa, pols en suspensió, fum, humitat, etc).
En el cas de la Lluna, durant un eclipsi lunar sempre queda una mica tenyida, perquè està prou lluny de la Terra com per què li arribi sempre una mica de llum refractada. Des de la Lluna, un eclipsi lunar ha de ser espectacular, es deu veure la Terra ben fosca però envoltada d'un anell lluminós vermell i prim. En realitat, és com si estiguéssim contemplant totes les aurores i tots els capvespres del món a la vegada. Ha de ser increïble!
Bé, amb els meus (minsos) coneixements de manipulació d'imatges he fet una simulació de quin aspecte podia tenir. Per posar-hi una mica de rigor, he agafat com a fons el cel del 20/12/2011, dia en que hi va haver un eclipsi lunar total, vist des de la Lluna:



(Probablement l'anell vermell seria més lluminós, i en canvi les llums de les ciutats es veurien menys, però vaja, més o menys... ;) )


Baixem de la Lluna i tornem a plantar-nos a la superfície de la Terra. Aquesta llum de l'anell rogenc és la que arriba a la Lluna i la tenyeix de vermell. De fet, hi ha fins i tot un escala per mesurar el color i la lluminositat de la Lluna quan entra a l'ombra de la terra, és l'Escala de Danjon:


L = 0: Eclipsi molt fosc. Lluna gairebé invisible, especialment en la meitat del total.
L = 1: Eclipsi fosc, en color gris o marronós. Detalls distingibles amb dificultat.
L = 2: Eclipsi vermell fosc o de color vermellós. Ombra central molt fosca, mentre que la vora exterior del con d'ombra és relativament brillant.
L = 3: Eclipsi vermell maó. L'ombra llindar en general té una vora brillant o groc.
L = 4: Eclipsi molt lluminós, vermell rogenc o eclipsi taronja. L'ombra llindar és blavosa i té una vora molt brillant.
 (Text: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Danjon
Imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AValores_de_la_escala_de_Danjon.PNG )



I què passa amb la ISS? Bé, doncs la ISS és prou petita i està prou a prop nostre com perquè l'ombra de la Terra l'engoleixi totalment.
Per il·lustrar les diferències entre la ISS i la Lluna, anem a veure quatre dades:
 - La ISS fa 108.5m x 72.8m, una mica més de llargada i d'amplada que un camp de futbol, i orbita la Terra a una altitud mitjana d'uns 400km (com de Barcelona a Donostia en línia recta).
 - La Lluna, en canvi, té un diàmetre de 3.475km, aproximadament com de Madrid a Moscou, i està a una distància mitjana de 384.400km de la Terra.


Busquem un parell de símils. Proporcionalment:
 - La ISS donant voltes a la Terra seria equivalent a una puça (joveneta) d'1.6mm, donant voltes (sí, ja sé que no volen, sinó que salten) al Coliseu de Roma (189m de diàmetre major), a una distància de gairebé 6m de la paret.
 - En el cas de que la Lluna fos la mateixa puceta d'1.6mm, l'equivalent seria que donés voltes a una bola de porexpan de 6mm, i a una distància d'una mica menys d'un pam (18cm) d'aquesta boleta.

...Més o menys. :D 


Per tant, és qüestió de perspectiva: així com la Lluna té un punt de vista privilegiat per contemplar la Terra en la seva totalitat, la ISS només n'abasta un trosset limitat, i de seguida arriba un punt en què no "veu" cap part d'aquest anell ataronjat.
I aleshores desapareix. Aparentment, és clar.


Aprofito per recomanar-vos MOLT i MOLT i MOLT un vídeo que vaig veure fa poc.
Es diu Overview, i és un documental en anglès de 20 minuts explicant què senten els astronautes que han tingut l'oportunitat de veure la Terra des de fora, la seva primera impressió, el canvi de percepció sobre el planeta després d'haver-lo vist des de l'espai, la sensació de saber-se privilegiats per haver viscut aquesta experiència... Més enllà de l'aparença de Blue Marble, aprofundeix en l'emoció d'acostar-se a una finestra, mirar a través del gruixut vidre, i dir "casa meva és AIXÒ, tan bonic, tan fràgil, tan únic".
Altre cop: com canvien les coses quan canviem de perspectiva...! Crec que aquest documental hauria de ser traduït a TOTS els idiomes per passar-lo a TOTES les escoles del món, perquè inclou una bona dosi de lliçó d'humilitat, de responsabilitat, d'ètica, d'estètica, d'ecologia,... Busqueu 20 minutets i mireu-lo, realment val la pena. (Llàstima que el meu limitat domini de l'anglès m'ho ha posat una mica difícil; a veure si un dia una ànima caritativa ens el subtitula! :D )
(Detall curiós: el Sol, vist des de fora de l'atmosfera terrestre, es veu realment com és: una estrella sobre un fons negre... Mira, m'ha fet gràcia, no se m'havia ocorregut... M'havia oblidat que en realitat el "cel" és negre :D )

dimarts, 19 de febrer del 2013

Arxiu sonor (I)

De bon matí, la meva mare entrava a l'habitació on dormíem les seves tres filles grans.
Aixecava la persiana (més de pressa del que m'hagués agradat a mi), tot cantant "bon dia diaaa, nanana nanàaa..." 
Jo no sabia què cantava. No coneixia la cançó. No era una cançó popular catalana, no tenia més lletra que el "bon dia, dia", però era la cançó de despertar-nos.

Un dia, quan ja era gran, vaig resoldre el misteri. La cançó era aquesta:


És el Good Morning Sunshine, del Musical Hair que va triomfar primer a Broadway a finals dels 60, i després com a pel·lícula dirigida per Milos Forman el 1979.
Ma mare tenia cops amagats... Vaig quedar parada en descobrir que aquella cançó de la meva infantesa en realitat era un dels hits de l'òpera-rock més hippy que s'ha fet mai! :)

Després vaig veure la pel·lícula i em va encantar. La vam veure amb una amiga meva, la Sofi, i la banda sonora de la pel·lícula es va convertir en una mena d'himne amb què acabàvem les nits de marxa a Empúria-Brava. Al bar on preníem l'última cervesa ja ens la tenien preparada i tot, i abans de tancar la paradeta ens la posaven perquè sortíssim d'allà ben felices i contentes. (En tots els sentits.)
(Bé, en realitat la última cançó solia ser l'Au clair De la Lune cantat a dues veus, primer una la veu greu i l'altra la veu aguda, i després al revés. Ens quedava la mar de bonic, no sé si dir 'gràcies a' o 'malgrat' la ingesta prèvia d'alcohol :D )

Per què explico això? 
Perquè me n'he adonat de que probablement ja estic creant l'arxiu sonor dels meus nens (obviant la cançó d'en Mic, les del club Super3, etc).
En el nostre cas, la història és la següent:
Els nens arriben de l'escola amb les sabates plenes de sorra del pati. Anem al lavabo per buidar la sorra i netejar els peus. Els hi esbandeixo amb aigua, i quan surt freda sempre es queixen... Un dia en Nil es va queixar en castellà, "frío, frío!", i jo li vaig respondre cantant "...como el agua del río, o caliente, como agua de la fuente..." 
I s'ha convertit en part del ritual. Encara que no es queixin de la temperatura de l'aigua, a la que engego l'aixeta ja començo a canturrejar la tornada d'aquesta cançó:
 


(No cal que mireu les imatges del vídeo... No, de debó, NO CAL. Escolteu i prou!)


Feia ANYS que no escoltava aquesta cançó. 
M'agrada Juan Luis Guerra. Em fa pensar en el viatge de final de curs de 3er de BUP, recordo estar en una discoteca de Granada cantant amb els companys de classe "oooojalá que llueva - café en el campooo..." Eh, Nuri? :D

No sé com va arribar la meva mare al Good Morning Sunshine. Suposo que va ser de jove, quan treballava a la botiga de discos, que estava al dia de tota la música haguda i per haver del moment.
I als meus fills els hauré d'explicar que quan tenia setze anys cantava aquesta cançó tot creuant la península amb autocar. 




dilluns, 11 de febrer del 2013

Una de fantasmes ;)

Vic Tandy (1955-2005) era un científic anglès. Va ser director d'experimentació i professor a l'Escola d'Estudis Internacionals i Dret de la Universitat de Coventry (Anglaterra).

A principis dels 80, Tandy treballava en una empresa que fabricava material mèdic, anestèsics, aparells de suport vital,... Era habitual que en un lloc o altre del laboratori on treballava Tandy hi hagués una màquina en proves, per exemple, simul·lant una respiració assistida.

Un dia, Tandy va arribar al laboratori just quan la persona encarregada de la neteja en sortia. Bé, més que sortir-ne, pràcticament en fugia... Afirmava haver vist alguna cosa. Tandy va repassar els aparells, convençut que trobaria 'alguna cosa' com un aparell amb un tub desenganxat movent-se, però tot estava apagat.
Caram.

Un altre dia, un col·lega seu es va girar per fer-li un comentari, convençut que estava al seu costat. El col·lega es va sorprendre quan va veure que en realitat Tandy estava a l'altre extrem del laboratori.
Caram, caram.

Una nit, Tandy estava treballant (tot sol) al laboratori, quan va començar a tenir una sensació estranya, desagradable. Se li va posar la pell de gallina, li va venir una suor freda, i segons les seves pròpies paraules va començar a tenir "un notable sentiment de depressió".
I una sensació de no estar sol...
Es sentia observat. De mica en mica, va veure de cua d'ull com una figura grisa emergia a la seva esquerra... Es va armar de valor, es va girar, i la figura va desaparèixer.
Caram, caram i recaram.

Va comprovar les bombones i ampolles del laboratori, per si hi havia alguna fuita que pogués explicar les al·lucinacions. Però no: tot estava correcte.
Va pensar "per avui ja he treballat prou!", i se'n va anar cap a casa.

L'endemà es va tornar a quedar treballant fins tard. Practicava esgrima (oh, que britànic), i havia dut el seu floret al laboratori per arreglar el mànec, aprofitant les eines de les que disposava allà. Va deixar el floret ben subjectat en un serjant, es va girar un moment... i la fulla del floret va començar a vibrar, ella soleta. Vibrava frenèticament (Tandy ho descriu així), no era un moviment subtil, no: era ben obvi que la fulla del floret vibrava, i que vibrava sola.
(Aquí ve quan la majoria de la gent, en el seu cas, haguéssim apretat a córrer cridant, com a mínim, "ja m'heu vist prou!")

Però Vic Tandy no creia en fantasmes. Malgrat tot, no creia en fantasmes.
De fet, aquesta vibració de la fulla del floret, en comptes d'espantar-lo més, el va animar a buscar una causa explicable, plausible, demostrable, de tot plegat; fet i fet, Tandy estava més familiaritzat amb metalls que vibren que no pas amb aparicions. El seu cap de científic va començar a rumiar.

Alguna cosa feia vibrar el floret, això estava clar. Tandy va pensar que podria ser una ona, una mena de vibració que les seves orelles no captaven però que pertorbava l'ambient del laboratori. Agafà taula i floret, i els va començar a passejar pel laboratori. El lloc on més vibrava era just al mig, precisament allà on es trobava ell el dia abans, quan va començar a notar les sensacions estranyes.

Amb un sonòmetre i un parell de fórmules, va descobrir la culpable: una ona de baixa freqüència que tenia la mateixa longitud que el laboratori. Alguna cosa del laboratori originava una ona que ressonava per l'estança, resultant-ne una ona estacionària, i just al centre de la sala era on l'ona arribava a la seva màxima amplitud. La freqüència era 19Hz, inaudible als humans: un infrasò. L'origen: un ventilador que havien instal.lat no feia gaire al sistema d'extracció d'aire. Va aturar el ventilador, i el floret va deixar de vibrar. I totes les sensacions estranyes també van desaparèixer. 

I els infrasons, ves per on, afecten el cos humà. Depenent de la fisiologia i la sensibilitat de cadascú, poden resultar innocus, molestos, desagradables... No el sentim amb les orelles però el nostre cos ho pot notar. Els infrasons poden provocar mareig i malestar perquè afecten el vestíbul de l'orella, on hi ha el laberint, l'òrgan de l'equilibri. Calfreds, hiperventilació, marejos, malestar estrany, pressió al pit, alteracions de la visió,... De fet, la llista d'efectes que poden provocar els infrasons en les persones és força completa.

Anem a concretar:
Un llibre de Kroemer (1) descriu els efectes de la vibració de baixa freqüència sobre el cos de la següent manera: "Vibration of the body mostly affects the principal input ports, the eyes, and principal output means, hands and mouth." (Ho deixo en anglès perquè trobo molt gràfic això dels inputs i outputs, traduït perd "gràcia"). Més: "L'exposició a la vibració sovint provoca breus canvis en diversos paràmetres fisiològics com ara el ritme cardíac... En l'inici de l'exposició a vibracions, s'ha observat augment de la tensió muscular i hiperventilació". Segons Kroemer, el cap té una freqüència de ressonància de 2Hz a 20Hz; aquesta freqüència del laboratori de Tandy, doncs, podria causar malestar general.


I segons la NASA, que també ha fet els seus experiments (2), la freqüència de ressonància per l'ull és de 18Hz. A aquesta freqüència, el globus ocular en vibració pot començar a llagrimejar, i el que és més interessant: es pot produir l'efecte de "taques" en la visió... com per exemple, la forma grisa que va veure de cua d'ull Vic Tandy.

Un altre informe de la NASA (3) esmenta la hiperventilació com un símptoma de la vibració del cos sencer. La hiperventilació es caracteritza per la respiració superficial ràpida, i redueix la quantitat de diòxid de carboni retingut als pulmons. La hiperventilació pot tenir efectes fisiològics remarcables. Per exemple, Flenley (4) descriu els símptomes de la hiperventilació com "Dispnea en repòs en general; sol anar acompanyada de mareig, rampes musculars, por de patir mort sobtada i sensació de dificultat per respirar".


Recapitulem:
-orelles: alteracions de l'equilibri;
-ulls: llagrimeig persistent, alteracions de la visió;
-dificultats respiratòries, hiperventilació;
-malestar, rampes, 
-sensacions típiques de por, com ara sudoració excessiva, tremolors,...
I tot això sense cap causa aparent: a mi també em preocuparia!  

Exorcitzar el fantasma de l'ona estacionària va ser senzill: un cop detectat el problema, es va fer una modificació en els ancoratges del ventilador, i el fantasma se'n va anar juntament amb l'ona estacionària.

Les ones de baixa freqüència són molt difícils de detectar. El fet que la fulla del floret tingués la llargada precisa i fos del material adequat perquè comencés a vibrar, va ser un cop de sort. Els espais tancats llargs i en forma de "tub" (com ara túnels de vent o passadissos amples i llargs) són ideals perquè s'hi produeixin ones estacionàries. Les freqüències ressonants poden afectar a algunes persones sí i a altres no.
L'estudi de Vic Tandy "The Ghost in the Machine" acaba dient:
Our advice for researchers in the future is to be very wary of ghosts reported to haunt long, windy corridors!
que ve a ser:
El nostre consell per als investigadors en el futur és que siguin molt curosos amb els avisos de fantasmes que ronden per passadissos llargs i amb corrents d'aire!

--------------------------------------------------------------------------------------

http://en.wikipedia.org/wiki/Vic_Tandy


(1) Kroemer, K. H. E. (1994). Ergonomics: How to design for ease and efficiency.
Prentice Hall: London.
(2) NASA Technical Report 19770013810
(3) NASA Technical Report 19870046176
(4) Flenley, D. C. (1990). Respiratory Medicine (2nd Ed), Bailliere Tindal: London.