Avui hem anat a Ikea i hem comprat una llitera. Tenim la intenció d'acabar amb el collit i acostumar els tres nens a dormir cadascú al seu llit - o en tot cas, que facin collit entre ells, perquè el papa i la mama ja estem cansats de compartir llit amb nens que més que nens semblen pops, de tants genolls i colzes que se'ns claven a l'esquena, a les costelles o a la galta. Sobretot en Jordi, que a sobre comparteix sofà-llit amb en Nil l'inquiet, mentre jo acaparo el llit amb matalàs de làtex de dos per dos, tota sola. Bé, tota sola, almenys fins les set o les vuit, quan en Lluc el mimoset salta al meu costat tot dolç demanant metones, o l'Anna la fada apareix voleiant i aterra al meu costat demanant "petones" (encertada fusió de "petó" i "metones").
Vaja, tot molt bucòlic i molt bonic... però ja va sent hora de que dormin sense papa ni mama. Després, si es volen ajuntar tots tres en un mateix llit per fer-se companyia, ja s'ho faran, però l'esquena d'en Jordi es mereix un descans com cal.
I en Nil a finals d'estiu ja farà cinc anys...
I l'Anna i en Lluc en faran tres...
A ells també els toca treure bolquer. Per nassos, que d'aquí a dos mesos ja comencen a anar a l'escola. Demà m'hi poso, ja porto massa temps buscant el moment ideal. Demà, demà. La setmana passada no, que en Nil ja no tenia escola però encara no havia començat el casal d'estiu, i el tenia per casa tot el dia animant l'ambient (que ja és prou animat quan ell és fora). Avui no, que hem anat a Ikea a comprar lliteres. I ahir, ahir tampoc, que ahir jo estava sola amb els bessons mentre en Jordi se n'anava a caminar per la muntanya - tot sol, just el dia que llegeixo la notícia de que un conegut meteoròleg català ha mort fent una travessa per Aigüestortes... i jo que estic acollonida perquè sé de sobres que a vegades el pitjor que pot passar, acaba passant de veritat (encara que pensis "no no!, no ens posem dramàtics i pel·liculeros, segur que no n'hi ha per tant!", i a vegades sí que n'hi ha per tant). Però en Jordi acaba la caminada i torna cap a casa, amb mi, amb els nostres nens, i jo (que em trec un pes de sobre quan el sento obrir la porta), jo demà trauré el bolquer a en Lluc i l'Anna, i el pitjor que pot passar és que toqui començar P3 i encara es facin pipí i caca a sobre, i què voleu que us digui?, si això és el pitjor que pot passar ja m'hi conformo, tu.
Divago.
És que se m'han fet grans massa de pressa. Una vegada vaig llegir que quan ets mare/pare, pateixes una mena de maledicció que fa que el temps funcioni de manera irregular: els dies passen molt a poc a poc (i algunes nits encara més), però en canvi els anys passen volant. Quan només hi havia en Nil, no es notava tant, però amb els bessons... Ostres tu, és exagerat.
Sense bolquer. Dormint cadascú al seu llit. I tots a l'escola.
I no tinc cap pressa perquè deixin de fer m/petones.