dimarts, 3 de juliol del 2012

Lliteres i bolquers

Avui hem anat a Ikea i hem comprat una llitera. Tenim la intenció d'acabar amb el collit i acostumar els tres nens a dormir cadascú al seu llit - o en tot cas, que facin collit entre ells, perquè el papa i la mama ja estem cansats de compartir llit amb nens que més que nens semblen pops, de tants genolls i colzes que se'ns claven a l'esquena, a les costelles o a la galta. Sobretot en Jordi, que a sobre comparteix sofà-llit amb en Nil l'inquiet, mentre jo acaparo el llit amb matalàs de làtex de dos per dos, tota sola. Bé, tota sola, almenys fins les set o les vuit, quan en Lluc el mimoset salta al meu costat tot dolç demanant metones, o l'Anna la fada apareix voleiant i aterra al meu costat demanant "petones" (encertada fusió de "petó" i "metones").
Vaja, tot molt bucòlic i molt bonic... però ja va sent hora de que dormin sense papa ni mama. Després, si es volen ajuntar tots tres en un mateix llit per fer-se companyia, ja s'ho faran, però l'esquena d'en Jordi es mereix un descans com cal. 

I en Nil a finals d'estiu ja farà cinc anys... 

I l'Anna i en Lluc en faran tres... 
A ells també els toca treure bolquer. Per nassos, que d'aquí a dos mesos ja comencen a anar a l'escola. Demà m'hi poso, ja porto massa temps buscant el moment ideal. Demà, demà. La setmana passada no, que en Nil ja no tenia escola però encara no havia començat el casal d'estiu, i el tenia per casa tot el dia animant l'ambient (que ja és prou animat quan ell és fora). Avui no, que hem anat a Ikea a comprar lliteres. I ahir, ahir tampoc, que ahir jo estava sola amb els bessons mentre en Jordi se n'anava a caminar per la muntanya - tot sol, just el dia que llegeixo la notícia de que un conegut meteoròleg català ha mort fent una travessa per Aigüestortes... i jo que estic acollonida perquè sé de sobres que a vegades el pitjor que pot passar, acaba passant de veritat (encara que pensis "no no!, no ens posem dramàtics i pel·liculeros, segur que no n'hi ha per tant!", i a vegades sí que n'hi ha per tant). Però en Jordi acaba la caminada i torna cap a casa, amb mi, amb els nostres nens, i jo (que em trec un pes de sobre quan el sento obrir la porta), jo demà trauré el bolquer a en Lluc i l'Anna, i el pitjor que pot passar és que toqui començar P3 i encara es facin pipí i caca a sobre, i què voleu que us digui?, si això és el pitjor que pot passar ja m'hi conformo, tu. 

Divago.

És que se m'han fet grans massa de pressa. Una vegada vaig llegir que quan ets mare/pare, pateixes una mena de maledicció que fa que el temps funcioni de manera irregular: els dies passen molt a poc a poc (i algunes nits encara més), però en canvi els anys passen volant. Quan només hi havia en Nil, no es notava tant, però amb els bessons... Ostres tu, és exagerat.

Sense bolquer. Dormint cadascú al seu llit. I tots a l'escola.

I no tinc cap pressa perquè deixin de fer m/petones.


diumenge, 1 de juliol del 2012

El gegant del pi

(Escena del 16 de març del 2010)

Lluc:
-Buàaaaaaa! Buàaaaaaaaaaaaaa!
Anna:
-Nguíiiiiiiiiii! Nguíiiiiiiiiiiiiiii!
(Sí sí, l'Anna plora així.)

Nil:
-El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...
El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!

EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!

Mentre, Anna i Lluc segueixen amb el buàaaaa i el nguíiiiiii.


-EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
-Nil, siusplau, para una mica.
-EL GEGAANT DEEEEL PIIIII, AAALA BALLA PE CAAAMÍIIII!
-Buàaaaaaaaaa!
-Nguíiiiiiiiiiiiiiii!
-EL GEGAAAAAAAAANT...!!!
-NIL!!!!, o te'n vas a cantar a la cuina, o calles!!!!


S'aixeca del sofà, se'n va cap a la cuina i se sent, allà lluny, una veueta dolça...
-El gegaaant del piiii, ala balla pe camíiiiii...



Oh, sielos. Sóc una mare horrible!



31/12/2009

(Escrit el 31/12/2009 en un fòrum de mames)

Abans d'ahir (29) va fer tres anys del meu positiu d'en Nil. La meva mare encara vivia, tot i que ja no sortia de casa... I ara ja tindria 7 néts (només va poder disfrutar una néta, la Roser, i va conèixer la Isabel·la, que va néixer tres dies abans de morir ella). Li vaig explicar que estava embarassada el dia 5 de gener, amb un positiu tan recent que n'hi havia per no explicar-ho... però clar, en aquelles circumstàncies no podia pas esperar a dir-ho (va morir 10 dies més tard).

El nadal sense la meva mare no és el mateix.
I menys per sant Esteve, quan omplim de criatures el que era casa seva, el seu "imperi", els seus dominis, i ella no en pot disfrutar. Quina merda.

El meu pare va de cul amb tant de nét!, i a sobre fa tió i reis a cada un dels nens... 14 regals en total. El pobre, s'ho apunta en un paper per no repetir d'un any a l'altre. Perquè els 7 néts tenen 4 anys, 3 anys, 2 anys i escaig, 2 anys, 1 any i escaig, i els bessons 4 mesos. Apa que divertit!



En fi... Vaig de cul, he dormit poc, i se m'ajunten coses i em ve plorera. Però de fet, cada Nadal és una mica millor que l'anterior, i els meus tres nens a mesura que creixin cada any aniran "animant" més i més l'ambient nadalenc...


O sigui que, ben mirat:

divendres, 15 de juny del 2012

El part de l'Anna i en Lluc

L'embaràs dels bessons es va fer més pesat que el d'en Nil (que va ser bufar i fer ampolles). El primer trimestre estava cansadíssima, no podia amb la meva ànima. Quan em vaig començar a trobar millor ja vaig començar a fer una panxa considerable. I cap a la setmana 28 vaig començar a prendre pastilles pre-part per aturar les contraccions, que eren indolores però massa freqüents, i suposaven una clara amenaça de part prematur. 
Les pastilles tenien uns efectes secundaris molt desagradables: fluixera, tremolor, taquicàrdies, irritabilitat,... Però eren necessàries. Al final de l'embaràs m'havia de dutxar asseguda en un tamboret, perquè el simple esforç d'estar-me dreta aguantant l'equilibri mentre em netejava implicava començar a tenir contraccions.

A això s'hi ha d'afegir el volum espectacular que anava agafant la meva panxa, amb dos nens, dues bosses de líquid amniòtic, dues placentes,... Em costava moure'm, em sentia com una balena encallada a la sorra, i em feia mal tota la part baixa de la panxa del pes que aguantaven els teixits.


 35 setmanes i 6 dies

Finalment, el dia que complia 36 setmanes d'embaràs (la durada que es considera normal d'un embaràs de bessons és 37 setmanes) la ginecòloga em va dir que ja podia deixar de prendre les pre-part, que els nens ja estaven prou madurets, i jo... jo també estava madureta. Com que dos dies després en Nil feia dos anys, vaig decidir esperar aquest parell de dies, perquè estava convençuda que seria deixar de prendre la pastilles i posar-me de part, i no li volia "espatllar" l'aniversari a en Nil. 

Així doncs, vaig deixar les punyeteres pastilles pre-part el divendres 28 d'agost a la nit, després de portar a dormir en Nil que acabava de fer dos anyets. Estava convençuda que seria qüestió d'hores posar-me de part.
Però no! Encara van passar cinc dies abans no m'hi vaig posar... I aquests cinc dies van ser un autèntic regal. Em van servir per reconciliar-me amb el meu embaràs: per fi podia deixar de patir i de preocupar-me per cada contracció, cada moviment forçat, cada esternut! Fins i tot podia tornar a agafar (una miiiiiica) a coll en Nil... I sense tremolors ni taquicàrdies. 
Relaxar-se i esperar tranquil·lament, això era just el que necessitava.
I cada dia pensava: a veure avui... Per una banda, m'havia mentalitzat tant que seria immediat, que ja estava impacient (a part de cada dia més "patosa", més encarcarada, més inflada, etc...) Per altra banda, sabia que cada dia més a la panxa era bo pels meus nens. Si arribo a la setmana 37, pensava, ja estarà, ja estarà ja estarà ja estarà!

I el 2 de setembre vaig complir les 37 setmanes! Les mítiques 37 setmanes, les 37 setmanes que semblava que no arribarien mai mentre em prenia les pre-part, les 37 setmanes que eren la fita perfecta per una embarassada de bessons que pateix per tenir prematurs alhora que ja no s'aguanta la panxa (literalment), la màgica xifra de les 37 setmanes somiada per totes les prenyades de bessons! 

El mateix dimecres 2 de setembre, cap a les 21:30, vaig tenir la primera contracció lleugerament dolorosa. La següent contracció va ser una mica més dolorosa. I l'altra, també. Venien irregulars: 5 minuts, 9, 7,... Però vaig avisar en Jordi, que com que no havia sopat (jo sí), va anar a la cuina a fer un mos ràpid, mentre jo continuava comprovant que sí, que la cosa ja estava en marxa! I tenint en compte l'antecedent del part d'en Nil, no podíem pas perdre temps.
En Nil ja dormia. Vam trucar els sogres perquè vinguessin JA, per passar la nit a casa nostra fent companyia a en Nil, i també a la ginecòloga per avisar que marxàvem JA cap a la clínica.

Devíem arribar a la clínica cap a les deu i poc. Les contraccions ja eren potents de veritat... Les infermeres em van preguntar cada quan tenia contraccions (resposta: irregulars, cada 4-8 minuts) i des de quan (resposta: mmm, mitja hora). Amb aquestes respostes tan poc concretes, devien pensar que la cosa anava per llarg (lògic), i em van fer passar a una sala d'espera... Però quan va arribar la llevadora, a la que la ginecòloga ja havia posat en antecedents, em pregunta: 
-tu ets la que espera bessons?, que et porta la dra. Huguet? 
-Sssssssíiiii... 
Es mira les infermeres, i els diu:  
-DONEU-LI UNA HABITACIÓ ARA MATEIX!!!, I QUE ES CANVIÏ DE ROBA JA!!!

Em fa un tacte: dilatada de 7cm!!! Quan m'ho va dir, només vaig atinar a dir-li amb un fil de veu:
-Però som a temps de posar epidural, nooo??? 
-Sí, sí, tranquil·la!, ara mateix baixem al paritori i te la posem. 
-Per cert, com et dius? 
-Dolors. 
-Ai mira, que adequat...
Doncs cap a baix. Mentre, ja havia arribat la meva ginecòloga, en Jordi s'estava vestint de verd, i jo entrava al paritori aguantant contraccions i fent broma per distreure'm: ostiii quin paritori més graaaaaan...

Entra un senyor de verd.
-Hola, soc l'anestesista. Tu deus ser la partera, no? 
-Sí senyor. I no saps com m'alegro de veure't!!!
Em van haver d'aguantar entre la ginecòloga i la llevadora perquè em posessin l'epidural. M'havia d'encorbar cap endavant perquè l'anestesista pogués accedir bé a la meva medul·la (ufff), però en el meu cas era complicadíssim perquè la panxa m'ho impedia, físicament no podia tirar-me més endavant del que ja estava... A sobre, amb el cap del nen a l'engonal esquerre, no estava recta, estava corbada cap a la dreta, no li vaig posar gens fàcil la feina a l'anestesista... I ja començava a empalmar contraccions. I ja començava a cridar. I ja començava a tenir ganes d'apretar! Vaig pensar: si ho dic, potser em responen "doncs ja no val la pena posar epidural, vinga noia, comença a apretar!" però em fotia tant de mal que vaig pensar "I UNA MÈ!!!", i m'ho vaig callar...

Reitero la meva profunda admiració a totes les dones que han parit sense epidural.
I reitero la meva profunda admiració a la persona que va inventar l'epidural.

Tot va continuar anant ràpid. La ginecòloga diu bé, potser que trenquem la bossa d'aigües... i noto un xoffffff, i li dic mira, ja no cal!
En Jordi ja estava al meu costat, no sé ni quan va arribar... Amb tanta gent vestida de verd!
Em van posar dos sensors a la panxa, un per cada nen. La llevadora va comentar que anaven tant ben sincronitzats...
L'anestesista es treu els guants i des de l'altra punta del paritori (però no pas per sobre meu, eh?) els llença cap a una bossa que li aguanta oberta una infermera.  
-PERÒ VOSALTRES CREIEU QUE ARA US HEU DE POSAR A JUGAR A BÀSQUET? Hoooomeee, quina poca serietaaaaaat, que estic pariiiiint... 
La veritat és que tot estava anant tant bé, que l'ambient era molt distès.

Arriba el moment de la veritat. Cama aquí, cama allà, ja es veu el cap de l'Anna, ja puc començar a apretar... L'anestesista-catxondo-jugador de bàsquet m'ha encertat la dosi exacta d'epidural, i mira que li he posat difícil!, perquè no sento dolor, però noto cada contracció, noto perfectament com el caparró de l'Anna va avançant... I noto els nens movent-se! Entre contracció i contracció, la ginecòloga em comenta que els nens es mouen molt!, veu el cap de la nena oscil·lant, i jo li dic, què m'has de dir, mira, mira quins bonyets de mans i peus... si porten mesos així! en Jordi diu que estan passant comptes abans de sortir, rotllo patada i "t'espero a fora!".

Unes poques contraccions, molt gratificants perquè puc percebre com avança tot, puc empènyer quan toca sense que m'ho hagin de dir (a diferència del part d'en Nil que no notava res), puc notar que els meus esforços estan portant la meva nena al mon...

I neix l'Anna! Fosqueta i pringoseta, la meva petitona, ai que petitona, ai que bonica, ai que ben feta, aiiiiii quina plorera buàaaaaaaaaaaa...

Me l'ensenyen, l'abriguen per sobre i me la deixen al damunt uns moments... però no gaires, perquè hauré de tornar a empènyer de seguida! La ginecòloga diu que en Lluc s'ha col·locat bé immediatament, que ja li veu el cap! No sé si em trenca ella la bossa o si es trenca sola, però surt un doll a pressió que la ruixa de cap a peus!
Ja ve la següent contracció. Empeny, empeny, empeny, vinga que ja està...
I neix en Lluc! Mmmm, amb una volta de cordó... però ha anat tan ràpid que no passa res. Comproven un moment que està bé.
I me'ls posen tots dos al davant...
BUÀAAAAAAAAA!!!

Que diferents, l'Anna moradeta i pringoseta i amb els cabells foscos, en Lluc net i blanc i amb quatre cabells rossos... Que bonics, que ben fets, que preciosos!

Bé, llavors mentre a mi m'acaben de netejar i em cusen (sí sí, poquets punts però porto tall), se'ls enduen a que el pediatre els faci la primera revisió, els netegen i els vesteixen. Ens retrobarem a dalt, a l'habitació!

Primer m'hi porten a mi. En Jordi diu que al nen li han sentit un sorollet quan respira, que se'l miraran una estona a veure si segueix fent-ho... Si és així, se'l quedaran en observació potser tota la nit, en una incubadora, per controlar-lo de prop. Si deixa de fer-ho, en una estoneta el tindré amb mi.
I en una estoneta (però que a mi se'm va fer molt llarga) me'ls porten a tots dos! El sorollet ha desaparegut, tot està perfecte: puntuació apgar 9/10, tots dos.

Em diuen unes hores de naixement i uns pesos i unes talles que em faig un embolic. Al final, entre en Jordi que anava controlant l'hora, i el carnet del nadó, ho aclareixo:
-Anna, nascuda a les 23:46, amb 2.580g, 48cm, perímetre cranial 33.
-Lluc, nascut a les 23:49, amb 2.600g, 49cm, perímetre cranial 35.

Quina porquerieta de carnet del nadó, s'han oblidat de posar que són les dues cosetes més boniques que han nascut aquesta nit en tot l'univers... 



L'Anna i en Lluc